21 de febrer: gran mobilització per la llibertat dels presos i els drets democràtics i socials!

El dijous 21 de febrer Catalunya va viure una gran jornada de mobilitzacions arran de la convocatòria de vaga general per part de la Intersindical-Confederació Sindical Catalana (I-CSC). Tot i que la vaga, en part per motius legals, va plantejar un plec de greuges laborals i socials molt adient, en protesta contra la precarietat, l’escletxa salarial entre homes i dones, la insuficiència de les pensions i la reforma laboral del PP (mantinguda pel govern de Pedro Sánchez), el rerefons de la convocatòria ha estat el judici als presos polítics catalans. Un altre cop, l’Estat espanyol està mostrant el seu caràcter autoritari i neo-franquista, amb un judici farsa on es viola el propi marc legal (ja de per sí limitat) del règim del 78, i on és clar per a tothom que els resultats estan decidits per endavant.

El que es jutja és el dret a l’autodeterminació de Catalunya i l’aixecament popular de l’octubre de 2017, i per a l’Estat espanyol ambdues coses són crims capitals. És molt positiu que el moviment per l’alliberament dels presos hagi adoptat el mètode de lluita clàssic de la classe obrera, la vaga general, una consigna que es coreja a totes les mobilitzacions del 20 de setembre ençà, i que entronca amb les vagues del 3 d’octubre i el 8 de novembre de 2017. Efectivament, hem vist que al caliu de la lluita, el moviment republicà ha anat girant (malgrat les vacil·lacions i confusions) a l’esquerra, i, conforme arrossegava cada cop a més sectors de la societat a la lluita activa, anava incorporant els greuges socials i econòmics de la classe treballadora i les masses explotades.

S’ha de dir però que el dijous no va ser una veritable vaga general, sinó una jornada de boicot i mobilització amb vagues parcials en sectors molt concrets. Segons el Departament de Treball de la Generalitat, el consum elèctric va caure només un 3,7% en respecte al dia anterior. Si bé va haver un seguiment del 23,6% al sector públic segons la Generalitat (i majoritari a algunes institucions, com ara les universitats), al sector privat la incidència va ser molt limitada, i a la indústria va ser mínima. Al comerç l’activitat va caure un 28,6% segons l’associació patronal vallesana CECOT, però això és degut en gran mesura a tancaments patronals per part de petits empresaris. Els transports es van veure afectats arreu del país, però això s’ha degut fonamentalment als talls de carreteres i vies de tren per part de grups relativament petits de manifestants, i no pas perquè la vaga tingués un seguiment massiu. S’ha de tindre en compte però que el convocant era un sindicat minoritari i que va haver poc de temps per organitzar-se (havent d’ajornar dues setmanes la convocatòria inicial). A més, l’impacte polític dels judicis sobre la consciència no es sentirà de debò fins que no surtin les sentències. Una altra traveta per a la mobilització va ser l’element dissuasori la repressió, duta a terme pel Departament d’Interior del “republicà” Miquel Buch, amb càrregues dels Mossos al llarg del matí, quatre detinguts i vint-i-dos ferits.

Així les coses, s’ha de valorar positivament el dijous com a jornada de protesta. Les manifestacions del vespre van reeixir especialment, amb marxes massives com la de Barcelona, on La Directa calcula que van participar 120.000 persones. I això té lloc uns dies després de la manifestació massiva (de 200.000 persones segons la policia) del 16 de febrer. A més de l’esforç dels companys d’I-CSC, s’ha d’assenyalar el muscle dels CDR, que van estar al capdavant de molts dels actes de protesta i dels piquets del dia. Com hem dit, els CDR poden desinflar-se en períodes de tranquil·litat, però tornen a omplir-se davant d’esdeveniments polítics importants, car són vistos com l’eina de lluita més efectiva del moviment. El 21 de febrer servirà com a palanca per a les mobilitzacions dels propers mesos, i que, si es fa una feina política de preparació acurada, podrien portar a una veritable vaga general quan es facin públiques les sentències.

Veiem encara que el moviment republicà manté la seva resiliència. Aquesta onada de protestes contra els judicis i la força al carrer del republicanisme mostra que l’Estat mai no ens va derrotar, sinó que vam ser traïts pels dirigents del Govern, que no van estar a l’alçada de les tasques, com uns generals que enardeixen i mobilitzen les seves tropes contra l’enemic però que es rendeixen abans d’entrar en batalla. Encara que ens solidaritzem amb els presos, empatitzem amb la seva dura situació personal i lluitem per la seva llibertat, s’ha de dir que les declaracions dels alts càrrecs de la Generalitat al judici mostren que el Govern no es prenia el referèndum seriosament, i si van arribar fins a la declaració d’independència (que ells titllen de simbòlica) ho van fer perquè es van veure desbordats pel moviment als carrers. Segons Jordi Turull, la declaració d’independència no fou més que una “declaració de voluntat política”, mentre per a Romeva era “un mandat polític” per negociar. La tasca doncs és bastir una nova direcció a l’alçada. Els fets de 2017 van mostrar que a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que ens enfronta amb un Estat imperialista poderós i amb el sistema capitalista en què es sosté. I una tasca revolucionària requereix d’una direcció revolucionària.

Li pertoca a la CUP (i l’Esquerra Independentista en general), única força republicana conseqüent i amb la predisposició d’enfrontar-se de debò amb l’Estat, lliurar una batalla per la direcció política del moviment. En aquest sentit, fou lamentable la decisió de la Central Obrera Sindical (COS), membre de l’EI, de donar-li l’esquena a la vaga del dijous. Alguns dels arguments que van exposar els companys són correctes: la vaga no s’incardina en una estratègia de combat clara, la preparació (políticament i organitzativa) va ser insuficient i, insinuen, la direcció política roman a les mans d’ERC i del PDECAT, aquest darrer proper a un sector del capitalisme català. Ara bé, si la línia política de la vaga no era satisfactòria, això no vol dir que no hàgim de participar – resposta sectària i estèril. Ans al contrari, exigeix una intervenció encara més contundent per disputar la direcció del moviment i per portar la nostra línia a les masses en lluita. És hora d’arromangar-se i llançar-se al moviment per l’alliberament dels presos portant-hi un programa i unes consignes per tombar el règim.