Els marxistes i el 28A: ha d’anar la CUP al Congrés?

Aportació al debat sobre la participació a les eleccions de l’Estat espanyol

1. El congrés dels diputas és una institució plenament reaccionària, part íntegra del règim del 78 on no es pot realitzar cap avenç genuí per a la classe treballadora i de les nacions oprimides, i que serveix com a pantomima per enganyar el poble amb il·lusions democràtiques. Dit això, el Parlament de Catalunya o la Generalitat també són institucions burgeses que no serveixen per a l’alliberament social i nacional, i es pot dir el mateix sobre els ajuntaments, que també són part de l’Estat burgès. Però encara així hi participem. El moviment comunista mai no ha participat als parlaments burgesos perquè en tingués cap il·lusió d’emprar-los com a eines per l’alliberament; ans al contrari, els ha utilitzat com a plataformes per l’agitació i per mostrar a la pràctica, a ulls de les masses, les limitacions de la democràcia burgesa. El debat doncs no hauria de ser de principis, car els comunistes sempre han rebutjat qualsevol il·lusió en la democràcia burgesa, sinó tàctic, si el congrés dels diputats serveix com a altaveu per a la nostra propaganda.

2. Al nostre parer, és indubtable que milions de persones arreu dels PPCC segueixen amb molta atenció els debats al congrés. Al País Valencià, el parlament estatal genera deu vegades més interès que no pas les Corts valencianes, que la gent comú ni tan sols no coneix. Al Principat la situació no és fonamentalment diferent, sobretot entre els sectors de la classe obrera amb identitat nacional espanyola. Un grup de diputats revolucionaris de la CUP tindria un ressò molt important ja que ens permetria abastar sectors de la classe treballadora als quals fins ara no hem arribat.  

3. Nosaltres som internacionalistes, no sols per qüestions morals, sinó perquè la revolució als PPCC és impossible sense la simpatia i la solidaritat d’un sector de la classe treballadora arreu de l’Estat. Participar al congrés ens permetria arribar a sectors de la classe obrera i el jovent de l’Estat que potser fins ara han mirat la qüestió catalana amb escepticisme, perquè només han rebut la propaganda espanyolista d’una banda i de l’altra, i en menor mesura, la del PDECAT i ERC, però que podrien apropar-se a nosaltres si els hi expliquem la nostra causa amb una veu revolucionària al congrés. A més, s’ha de tindre en compte la situació concreta. A nivell estatal no hi ha cap esquerra combativa i milions de joves, treballadors i activistes han quedat orfes políticament; així les coses, la CUP podria tindre un impacte immens. Tampoc no hem d’oblidar l’experiència positiva de l’esquerra abertzale al congrés dels diputats, on han sapigut donar veu a lluites que haurien passat desapercebudes si no haguessin estat allà. Ningú pot afirmar que els i les camarades de EH Bildu i abans Herri Batasuna s’hagin compromès amb el règim amb la seva participació. Al contrari, creiem que la seva actuació ha sigut contundent.

4. La complicació principal que hem tingut amb el parlamentarisme, amb gent com Antonio Baños o amb la polèmica aprovació dels pressupostos, és que no l’hem fet servir de manera revolucionària, comunista. El problema no rau com a tal en fer servir el parlament com a altaveu, sinó en la línia política que hi portem i el control de la militància sobre els seus representants. Creiem que s’hauria d’anar al congrés, però donant una batalla per assegurar que triem els candidats més combatius, més revolucionaris, que reten comptes de manera regular i exhaustiva amb la militància, i que rebutgen tots els privilegis que la burgesia utilitza per corrompre els diputats de la classe treballadora. Tenint en compte les llistes tan bones que hem aconseguit per a Barcelona i a les autonòmiques del 21D, no tenim dubte que aconseguiríem escollir diputats nítidament comunistes.

APÈNDIX: Lenin, L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme (1920) [Els bolxevics van participar a les Dumes (parlaments consultoris) més reaccionàries del zarisme, perquè les veien senzillament com a plataformes de propaganda i res més. Van boicotejar la primera Duma de 1906, però Lenin se’n adonà després que això havia estat un error. Lenin féu servir l’experiència històrica del bolxevisme en la seva polèmica amb diversos comunistes ultra-esquerrans europeus l’any 1920.]
El que va constituir ja un error, encara que no granment i fàcilment corregible, va ser el boicot de la “Duma” pels bolxevics en 1906. Van ser errors més seriosament i difícilment reparables els boicots de 1907, 1908 i els anys següents, perquè, d’una banda, no calia esperar que s’alçara novament ràpidament l’onada revolucionària, ni la transformació de la mateixa en insurrecció i, d’una altra, la necessitat de combinar el treball legal amb l’il·legal naixia del conjunt de la situació històrica lligada a la renovació de la monarquia burgesa. Hui, quan es considera retrospectivament aquest període històric, que ha arribat al seu complet terme (i el enllaç del qual amb els períodes ulteriors s’ha manifestat ja plenament) es comprèn amb singular claredat, que els bolxevics no haurien pogut refermar, desenvolupar i enfortir el nucli sòlid del partit revolucionari del proletariat durant els anys 1908-1914, si no hagueren defès en la lluita més dura la combinació obligatòria de les formes legals de lluita amb les formes il·legals, la participació obligatòria en un parlament ultrareaccionari i en una sèrie d’altres institucions permeses per una legislació reaccionària (societats de socors mutus, etc.). […]  

És evident que el parlamentarisme a Alemanya no ha caducat encara políticament. És evident que els “esquerrans” d’Alemanya han pres el seu desig, el seu ideal polític per una realitat objectiva. Aquest és el més perillós dels errors per als revolucionaris. A Rússia, on el jou profundament salvatge i cruel del tsarisme va engendrar, durant un període summament prolongat i en formes particularment variades, revolucionaris de tots els matisos, revolucionaris d’una abnegació, d’un entusiasme, d’un heroisme, d’una força de voluntat sorprenents, a Rússia, hem pogut observar molt de prop, estudiar amb molta atenció, conèixer a la perfecció aquest error dels revolucionaris, i per açò l’apreciem amb especial claredat en els altres. Naturalment, per als comunistes d’Alemanya el parlamentarisme “ha caducat políticament”, però es tracta precisament de no creure que el que ha caducat per a nosaltres haja caducat per a la classe, per a la massa. Una vegada més, veiem ací que els “esquerrans” no saben raonar, no saben conduir-se com partit de classe, com partit de masses. El vostre deure consisteix en no descendir fins al nivell de les masses, fins al nivell dels sectors endarrerits de la classe. Açò és indiscutible. Teniu el deure de dir-los l’amarga veritat, de dir-los que els seus prejudicis democraticoburgesos i parlamentaris són això, prejudicis, però al mateix temps, heu d’observar serenament l’estat real de consciència i de preparació de la classe sencera (i no sols de la seva avantguarda comunista), de tota la massa treballadora sencera (i no sols dels seus individus avançats). […]
Encara que no fossen “milions” i “legions”, sinó una simple minoria prou important d’obrers industrials, la que seguira els capellans catòlics, i d’obrers agrícoles, la que seguira els grans terratinents i camperols rics (Grossbauern ), podria assegurar-se ja sense dubtar que el parlamentarisme a Alemanya no havia caducat encara políticament, que la participació en les eleccions parlamentàries i la lluita en la tribuna parlamentària és obligatòria per al partit del proletariat revolucionari, precisament per a educar els elements endarrerits de la seva classe, precisament per a despertar i il·lustrar la massa pobletana analfabeta, ignorant i embrutida. Mentre no tingueu força per a dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a treballar en l’interior d’aqueixes institucions, precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats pel clero i per la vida en els racons més perduts del camp. En cas contrari, correu el risc de convertir-vos en simples xarlatans. […]
Manifestar el “esperit revolucionari” només amb injúries a l’oportunisme parlamentari, únicament condemnant la participació en els parlaments, resulta facilíssim; però precisament perquè és facilíssim no és la solució d’un problema difícil, d’un problema dificilíssim. És molt més difícil en els parlaments occidentals que a Rússia crear una fracció parlamentària vertaderament revolucionària. Per descomptat. […] Tractar de “esquivar” aquesta dificultat, “botant” per damunt de l’ardu problema d’utilitzar els parlaments reaccionaris per a fins revolucionaris, és pur infantilisme. Voleu crear una societat nova? I temeu la dificultat de crear una bona fracció parlamentària de comunistes convençuts, abnegats, heroics, en un parlament reaccionari! Potser no és açò infantilisme? ¿Si C. Liebknecht a Alemanya i Z. Höglund a Suècia han sabut fins i tot sense el suport de la massa des de baix, donar un exemple de la utilització realment revolucionària dels parlaments reaccionaris, com un partit revolucionari de masses, que creix ràpidament amb les desil·lusions i la irritació d’aquestes últimes, característiques de la postguerra, no pot forjar una fracció comunista en els pitjors parlaments?! Precisament perquè les masses endarrerides d’obrers, i més encara les de petits agricultors, estan més imbuïdes a Europa occidental que a Rússia de prejudicis democraticoburgesos i parlamentaris, precisament per açò únicament al si d’institucions com els parlaments burgesos poden (i deuen) els comunistes sostindre una lluita prolongada, tenaç, sense retrocedir davant de cap dificultat per a denunciar, esvair i superar tals prejudicis. […] La crítica (la més violenta, més implacable, més intransigent) ha de dirigir-se no contra el parlamentarisme o l’acció parlamentària, sinó contra els caps que no saben (i encara més contra els que no volen) utilitzar les eleccions parlamentàries i la tribuna parlamentària a la manera revolucionària, a la manera comunista. Només aquesta crítica (unida, naturalment, a l’expulsió dels caps incapaços i a la seva substitució per altres més capaços) constituirà un treball revolucionari útil i fecund que educarà al mateix temps els “caps” perquè siguen dignes de la classe obrera i de les masses treballadores, i les masses perquè aprenguin a orientarse com cal en la situació política i a comprendre els problemes, sovint summament complexos i embrollats, que en resulten.