28A: per un vot crític al Front Republicà

Les eleccions del 28A es donen en un context polític excepcional, marcat pel judici contra els presos polítics per una banda, i per l’amenaça d’un “trifachito” ultra-reaccionari de PP-Cs-VOX per l’atra banda. Des de L’Octubre pensem que és important tenir una veu al congrés dels diputats que defensi de forma intransigent l’autodeterminació del poble de Catalunya, el mandat de l’1-O, la necessitat de revertir les retallades i que no cedeixi a cap xantatge polític, a més de donar visibilitat al moviment antifeixista.  Nosaltres vam lluitar perquè això es fes des de la CUP, el moviment on participem i que humilment ajudem a bastir. Consideràvem que un grup al congrés serviria com a altaveu per al republicanisme revolucionari i ens permetria arribar a milers de persones arreu dels Països Catalans i de l’Estat que defensen el dret d’autodeterminació. Malauradament però, la CUP va decidir rebutjar aquesta possibilitat. Així les coses, convidem a recolzar, molt críticament, la candidatura del Front Republicà. Posem molt èmfasi en el caràcter crític del nostre recolzament, per les raons que expliquem a continuació.

Des de l’1-O a avui: les forces polítiques es treuen la màscara

L’octubre català va suposar un abans i un després no només per a la política del Principat sinó també per a la de l’Estat espanyol. Aquell enfrontament directe entre les masses catalanes i el règim del 78 va desemmascarar la veritable natura dels actuals actors polítics: el PSOE, amb el suport explícit al 155, va demostrar un cop més ser una crossa del règim, mentre que Podem, covardament atemorit per la reacció de l’espanyolisme, va abandonar tot tipus de discurs sobre l’autodeterminació de Catalunya i va anar al remolc del PSOE.

Pel que fa les forces polítiques catalanes, tant ERC com JxCat varen demostrar no estar a l’alçada del mandat de l’1-O, duent a terme una traïció a càmera lenta al moviment i un retorn a l’autonomisme. Per altra banda, el seu caràcter nacionalista i petitburgès va generar suspicàcies entre milers de treballadors catalans d’identitat nacional espanyola, als quals el bloc ERC-JxCat només pot apel·lar en línies nacionalistes que els hi deixen indiferents, i que romanen al marge del moviment republicà.  

Després  de la moció de censura al PP es van generar il·lusions tant en la suposada agenda social del PSOE com en un possible retorn al diàleg amb Catalunya. Els fets ràpidament van esborrar tot tipus d’il·lusió: el PSOE no va anar més enllà d’alguna mesura de maquillatge, sense revertir les retallades ni abrogar la llei mordassa i la reforma laboral del PP; amb Catalunya va mantenir, en essència, la mateixa actitud del PP, cavalcant l’espanyolisme més ranci.

Podem va signar el pacte de pressupostos amb el govern, renunciant així a la seva capacitat de criticar-los i pressionar el PSOE des del carrer, legitimant uns pressupostos insuficients amb una pinzellada de maquillatge roig.

La irrupció de VOX a les eleccions andaluses va despertar la histèria dels reformistes que criden sobre el retorn del feixisme. Sota aquesta “amenaça” encobreixen la seva incapacitat d’oferir un canvi veritable per al poble treballador i mostren la seva total subordinació al capital i a l’Estat i la seva ideologia espanyolista.

La CUP: una ocasió perduda

L’única força política que es va mantenir fidel al mandat de l’1-O va ser, i segueix sent, la CUP. Arran del retorn a l’autonomisme de l’actual direcció del moviment, moltes persones que abans confiaven en ERC o JxCat han començat a mirar a la CUP com el partit que potencialment pot tenir les respostes a tots els seus anhels: com es lluita per la república? Quins mètodes i quin programa ens farà avançar?

Això passa no només al Principat i al conjunt dels Països Catalans, sinó també en alguns sectors de joves i treballadors radicalitzats a l’Estat espanyol que veuen en la CUP l’exemple a seguir. Els companys de L’Octubre que participem a la CUP vàrem defensar que la organització es presentés a les eleccions espanyoles, per fer servir el congrés dels diputats com a altaveu de les lluites del carrer i per guanyar el recolzament de la classe treballadora castellanoparlant a la lluita contra el règim.

Entenem perfectament les reserves dels companys, que temen l’efecte que la política institucional pot tenir en la nostra organització, sobretot amb l’exemple negatiu de Podem i dels Comuns. També entenem el sa disgust cap al congrés més representatiu del règim del 78 i del capitalisme espanyol.  

Nosaltres però pensem que la qüestió de la participació a les institucions no és una qüestió de principi, car totes les institucions on som presents ara mateix són essencialment burgeses, tant el Parlament com els ajuntaments de cada poble. Per als comunistes, la participació a les institucions burgeses sempre ha estat una qüestió tàctica, que respon a la necessitat de fer-les servir com a altaveus del nostre programa revolucionari.

Al nostre parer, és indubtable que milers de persones arreu dels Països Catalans segueixen amb atenció els debats al congrés. Un grup de diputats revolucionaris de la CUP hauria tingut un ressò molt important ja que ens hauria permès abastar sectors de la classe treballadora als quals fins ara no hem arribat.  Nosaltres som internacionalistes, no sols per qüestions morals, sinó perquè la revolució als Països Catalans és impossible sense la simpatia i la solidaritat d’un sector de la classe treballadora arreu de l’Estat. Participar al congrés ens hauria permès arribar a sectors de la classe obrera i el jovent de l’Estat que potser fins ara han mirat la qüestió catalana amb escepticisme, perquè només han rebut la propaganda espanyolista d’una banda i de l’altra la petitburgesa del PDECAT i ERC, però que podrien haver-se  apropat a nosaltres si els hi haguéssim explicat la nostra causa amb una veu revolucionària al congrés. A més, s’ha de considerar la situació concreta. A nivell estatal no hi ha cap esquerra combativa i milions de joves, treballadors i activistes han quedat orfes políticament; així les coses, la CUP hauria pogut tenir un impacte immens. No només podríem ampliar el recolzament a la nostra lluita: un grup de diputats revolucionaris de la CUP al congrés hauria pogut donar una empenta al moviment republicà a d’altres indrets de l’Estat, minvant el règim arreu.

Finalment, el conjunt de la militància va decidir no participar-hi per raons que nosaltres no compartim, com ara la manca de forces o la necessitat de concentrar-nos només en el municipalisme.

Poble Lliure dóna el pas

Nosaltres vam convidar els sectors més combatius de la CUP a donar una batalla per assegurar una llista el més revolucionària possible per a les eleccions generals: una veu incorruptible, veritablement comunista. Ens vam adreçar especialment als companys d’Endavant. Malauradament s’hi van negar, i va ser Poble Lliure qui donà el pas llançant Front Republicà.

Mai hem amagat les nostres fortes divergències ideològiques envers Poble Lliure, el sector més reformista i nacionalista de la CUP. Emparant-se rere teories estalinistes d’etapisme i col·laboració de classes, aquests companys afirmen que s’ha de subordinar la lluita de classes a l’alliberament nacional, aigualint el programa per adaptar-lo a les exigències de la “burgesia progressista”, i relegant el socialisme a un futur llunyà després d’haver assolit la independència. Aquestes postures s’han plasmat en el seu suport a Artur Mas el 2015, a la seva actitud dòcil envers el govern de JxSí, i, més recentment, amb la seva entrada al Consell de la República de Quim Torra. Nosaltres sempre hem combatut aquestes teories, en primer lloc perquè per a nosaltres els interessos de la classe obrera mundial sempre estaran per sobre dels interessos nacionals, i, en qualsevol cas, perquè aquesta línia ni tan sols assoleix els seus objectius, lligant el moviment republicà a partits petitburgesos porucs i confusos i servils davant el gran capital, incapaços de dur a terme el dret a l’autodeterminació i que només en saben fer una demagògia buida per amagar la seva bancarrota moral i política. Ja ho digué molt bé la companya Isabel Vallet d’Endavant: “Vostès fan trampa quan ens estan dient ‘primer la independència i després la lluita de classes’. Perquè, mentre arribem a la independència, vostès estan guanyant la lluita de classes.”

Tanmateix, en l’actual context polític el republicanisme militant no pot abandonar cap trinxera. Això vol dir deixar espai als traïdors covards de JxCat o ERC, o al cretinisme parlamentari desbocat de Podem – és a dir, contribuiria a mantenir la seva influència política entre les masses catalanes. A més, s’ha de reconèixer que el cap de llista, Albano Dante (i podríem afegir d’altres com Roger Español), és un company honest que ha sabut mantenir una actitud de principis ferma, i que la consigna bàsica del Front Republicà és la defensa intransigent del dret a l’autodeterminació, bloquejant el congrés si calgués. Amb aquesta línia i amb aquesta llista, i tenint en compte l’orfandat política en què es troben milers de persones arreu del Principat que busquen una alternativa, frustrades amb ERC i JxCat i també amb els Comuns, és probable que el resultat de Front Republicà sigui bo.

La CUP ha d’aprendre la lliçó

Encara que votarem per Front Republicà, els companys de L’Octubre participem i seguirem participant a la CUP. Hem de treure les conclusions necessàries d’aquesta experiència però. Els esdeveniments de l’últim any i mig han clarificat la situació política, desemmascarant ERC i JxCat i també Podem i PSC. Les oportunitats per a la CUP són colossals. La història està picant a la nostra porta, no li podem donar l’esquena. El dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, perquè implica un enfrontament directe amb un Estat imperialista poderós i amb el sistema capitalista en què es sosté, i perquè és una lluita que ha de mobilitzar a una majoria decisiva de la classe treballadora, que només s’entusiasmarà si se l’apel·la en línies socials i de classe, i no estretament nacionals. Actualment, la CUP és l’únic partit capaç de fer això. Però per assolir aquestes tasques hem d’intervenir al moviment amb personalitat pròpia, amb consignes i posicionaments clars, fent una agitació de masses en què ens postulem com a direcció alternativa plantejant un programa de transformació social de classe. I, sobretot, hem d’aprofitar tots els canals que ens ofereix el sistema per estendre la nostra propaganda i arribar al gruix de la classe treballadora – incloent el parlament estatal. La política, com la natura, avorreix els buits, i si no ho fem nosaltres, altres ho faran.