Després del 28A: ruptura socialista per la República dels drets socials!

El passat abril el Fons Monetari Internacional va revisar a la baixa per tercer cop en 6 mesos el creixement de l’economia mundial, un indicador clar de la inestabilitat econòmica mundial. I és que són cada vegada més els economistes burgesos que observen amb preocupació l’acumulació de contradiccions que ens estan conduint cap a una nova crisi, aquesta vegada més profunda i més devastadora que l’esclat d’ara fa 10 anys.

Aquesta inestabilitat econòmica i, en conseqüència, també política a nivell mundial ha impactat l’Estat espanyol. La inhabilitat de la classe dominant espanyola de controlar la situació política i econòmica amb fermesa i claredat ha provocat una crisi constitucional que ha fet trontollar els ciments del mateix règim amb la qüestió catalana, i ha anat acumulat ràbia i frustració en capes extenses de la població. La recuperació parcial de l’economia espanyola només ha sigut possible gràcies a l’endeutament perillós de l’Estat, els atacs salvatges a les condicions laborals, la precarietat, etc., en definitiva, tot un seguit de mesures que faran molt més difícil afrontar la nova crisi que s’està preparant.

Eleccions 28-A

És en aquest context econòmic, polític i social en que s’han donat les eleccions generals espanyoles. Aquesta vegada, l’eix central de les eleccions ha sigut una clara diferenciació entre els blocs de la dreta i de l’esquerra, expressió de la polarització que sacseja en major o menor mesura arreu del món. La radicalització de la dreta en línies xovinistes amb la qüestió catalana ha provocat la irrupció de Vox, impulsant la mobilització de la classe treballadora i la joventut per barrar-li el pas. Aquest és el factor que ha permès en última instancia la victòria aclaparadora del PSOE, que sense una competència real per l’esquerra per part d’Unidas Podem ha aglutinat el vot útil contra la reacció.

De la campanya a les eleccions va quedar novament exemplificada la manca de valentia dels partits dirigents del moviment independentista, JxCat i ERC. L’essència de les seves respectives campanyes va ser acceptar els límits imposats pels interessos del règim del 78, apel·lant al diàleg sense cap línia vermella sobre la taula. Els dirigents del moviment, de tarannà reformista i concil·liador, han demostrat el caràcter poruc de la petita burgesia quan es troba de cara a la gran burgesia i el seu aparell d’Estat repressor. Per descomptat que està justificat permetre la investidura de Sànchez per barrar el pas al “trifachito”, però això només té sentit si va acompanyat d’una campanya de masses de mobilització al carrer i desobediència civil, l’única manera d’aconseguir avançar. Aquesta és justament la perspectiva que els dirigents d’ERC i JxCat han abandonat, espantats de les conseqüències de l’1O.

Per altra banda, el paper que va desenvolupar el Front Republicà durant la campanya en la qüestió específica del dret a l’autodeterminació va ser correcte, posant l’èmfasi en la desobediència civil massiva per fer possible la república. Tanmateix, en les qüestions socials no va plantejar gairebé cap proposta substancial que connectés amb el malestar i la ràbia acumulada per milers de treballadors i joves que pateixen la precarietat, sous baixos, les retallades, etc. Finalment, el Front Republicà no va aconseguir cap escó, però els resultats obtinguts van ser prou positius, amb 113.000 vots. S’ha d’afegir també que aquest partit es va formar només unes setmanes abans de les eleccions, amb un pressupost de 30.000€ i el boicot dels mitjans de comunicació.

Victòria d’ERC a Catalunya

Des de que el moviment independentista fou escapçat per l’aparell de l’Estat vam presenciar l’abandonament de la via unilateral. Aquesta conducta ens ha portat a una situació d’estancament relatiu, on les masses independentistes busquen una sortida a l’impàs (com han mostrat les mobilitzacions massives més recents a Catalunya i Madrid) mentre els dirigents de la Generalitat s’escuden en la simbologia “republicana”  per encobrir el retorn efectiu a l’autonomisme. Aquesta situació ha creat confusió, desmoralització i frustració dins del moviment.

La victòria d’ERC per primera vegada en unes eleccions generals en aquestes condicions ens indica diverses coses. En primer lloc, que el bloc d’esquerres a Catalunya (la suma d’ERC, PSC, En Comú i Front Republicà) s’ha imposat de manera aclaparadora a la dreta, evidenciant que el vot ha sigut en línies de classe. També ha mostrat que, davant l’absència de qualsevol alternativa viable, el discurs del diàleg com a eix central recolzat per la “necessitat d’eixamplar la base” ha calat en una capa del moviment independentista, que encara confia en el seus dirigents i les seves capacitats negociadores amb l’horitzó del referèndum pactat. El fet de que els màxims dirigents del partit estiguin a la presó també ha tingut un impacte considerable a l’hora d’obtenir vots. Finalment, ens mostra també que la manca d’una alternativa clara per l’esquerra amb un discurs netament democràtic i social ha aglutinat una part del vot independentista a ERC. L’anàlisi en detall dels resultats indica que ERC ha guanyat 200.000 vots que provenien de l’abstenció i 142.000 de Podem, i que ha augmentat de manera significativa la seva presència al cinturó roig de Barcelona.

Cap partit polític amb una projecció pública suficient ha posat seriosament en qüestió el discurs processista i la idea que l’1-O fou derrotat. Així les coses, és normal que, davant l’amenaça de la reacció, la gent s’aglutini sota les banderes del partit que apareix com a més conseqüent. En aquest sentit, la CUP té una gran responsabilitat. Hem de fer autocrítica. Els dies claus de la tardor de 2017 no va saber diferenciar-se prou del bloc ERC-PDeCAT ni va oferir cap alternativa clara per disputar la direcció del moviment. L’abstenció de la CUP a aquestes eleccions generals, que clarament milions de votants catalans i republicans han considerat molt importants, és la culminació d’aquesta línia.

Des de L’Octubre vam defensar la idea de que la CUP tenia la responsabilitat política de presentar-se a les eleccions generals. Sense entrar massa en detall (explicació més llarga aquí), vam defensar la idea de que el context polític i social actual a Catalunya, i també a la resta de l’Estat, era favorable a una organització revolucionària perquè podria connectar amb àmplies capes de la població que busquen una sortida a l’explotació capitalista i que no se senten representats. Conjuntament amb això, defensem la tàctica revolucionaria d’emprar totes les eines al nostre abast com a altaveus per presentar el nostre programa socialista, en aquest cas concret el congrés dels diputats, l’altaveu amb més recorregut al nostre parer. Des de L’Octubre creiem que ha sigut una ocasió perduda per a la CUP, i creiem que els resultats prou bons del Front Republicà i la victòria d’ERC en són una confirmació.

Conseqüències de les eleccions per a Catalunya i la CUP

Paradoxalment, la victòria per primera vegada d’un partit independentista al congrés dels diputats actuarà més aviat com a fre per al moviment republicà. L’estratègia essencial d’ERC és la de retornar a l’autonomisme havent arrapat algunes concessions al règim. A això se l’hi ha de sumar la paràlisi que hi ha instal·lada des de fa temps a la Generalitat: els pressupostos encara son els del 2017 que es van prorrogant per manca de suport, no s’han aprovat lleis de transcendència des de fa anys i el govern no té majoria absoluta. Com bé diem des de la CUP, la legislatura de Torra està esgotada i són necessàries unes noves eleccions autonòmiques.Amb una nova crisis a l’horitzó a nivell mundial que aprofundirà les contradiccions del sistema i l’explotació a cada Estat, el paper autonomista d’ERC al congrés dels diputats i unes probables eleccions autonòmiques a Catalunya en el mitjà termini, preparen unes condicions objectives favorables per a un programa netament socialista i de classe.

En aquest context, la CUP disposarà d’incomptables oportunitats per postular-se com el partit republicà més conseqüent. Però això només serà possible explicant pacientment a les masses que aquesta tasca només es pot conquerir en base a la desobediència civil i les vagues i connectant la lluita democràtica amb les qüestions socials; explicant pacientment que són els mateixos els que ens exploten i els que defensen la unitat d’Espanya: els bancs, l’IBEX, la patronal, les multinacionals estrangeres, etc. i apel·lant a l’internacionalisme, tant a Catalunya com a Espanya com a la resta del món, per guanyar-se la simpatia de la classe treballadora castellanoparlant aquí a Catalunya i a la resta de l’Estat.