Les eleccions municipals i la desfeta de la CUP-Capgirem Barcelona: un balanç necessari

Les eleccions municipals han trasbalsat els equilibris polítics arreu de l’Estat, amb la revifalla del PSOE i ERC i el declivi d’Units Podem i els seus aliats. A Barcelona, la victòria per la mínima d’Ernest Maragall contra Ada Colau i la pèrdua per part de la CUP de tots els seus regidors suposa un canvi important en la situació política. Si el cicle de lluites del 15M va portar a l’elecció dels “ajuntaments del canvi” el 2015, el cicle de lluita del referèndum de l’1O ha portat a la victòria d’ERC a les municipals del 2019. El desgast dels ajuntaments del canvi al poder ha permès la recuperació del PSC, mentre que l’atzucac en que va acabar el desafiament de l’octubre català ha permès la recuperació del moviment per part d’ERC. S’obre una etapa política més sòbria dominada per forces del centre-esquerra. La cloenda d’aquest cicle amb aquest resultat però no ha caigut del cel ni era inevitable: s’ha degut a la mancança del factor subjectiu, és a dir, de cap força que pogués canalitzar tota la radicalització i tots els esclats de ràbia dels últims anys vers l’enderrocament revolucionari del règim.

 

Des de la CUP en particular s’ha de fer autocrítica, car la situació objectiva era immillorable per a nosaltres, i no només no l’hem aprofitada sinó que estem caient en la pràctica irrellevància. Les desfetes no són una tragèdia, ans poden ser positives si porten a una clarificació i permeten superar els errors del passat. Treure les lliçons de l’últim període esdevé especialment important perquè aquesta “fi de cicle” serà molt més breu del que podríem esperar. Es prepara una nova crisi capitalista mundial quan les ferides de l’última encara no s’han guarit, i cal preparar-se políticament amb un sentit d’urgència per als trasbalsaments que vindran.

Els resultats

Les municipals i europees reprodueixen en línies generals els resultats de les eleccions generals del 28A. Malgrat les victòries de la dreta a alguns indrets de l’Estat (Madrid és el cas més significatiu), no es pot parlar d’un gir a la dreta. De fet, a ciutats com Barcelona el resultat global de l’esquerra (incloent PSC i ERC) és extraordinari. En línia amb el 28A, el que hi ha és una revifalla del PSOE en detriment d’Units Podem i, a Catalunya, d’ERC a desgrat de JxCat i la CUP (amb l’excepció del previsible èxit de Puigdemont a les europees). El principal responsable de la recuperació del PSOE és Units Podem, que de la caiguda de Rajoy ençà ha encetat una política de seguidisme acrític envers Pedro Sánchez, implorant ministeris al seu govern (abans i després del 28A) i fent campanya pels seus pressupostos. Això ha desdibuixat les diferències polítiques entre el PSOE i UP, li ha donat un vernís d’esquerres a Pedro Sánchez i ha fet que votants del PSOE que van recolzar UP en el passat, ara, en la mesura en que no veuen una diferència significativa, s’han agrupat al voltant del partit més fort, és a dir, el PSOE, sobretot davant l’amenaça de Vox. A això s’afegeix l’erosió dels anomenats ajuntaments del canvi, que amb les seves polítiques porugues i possibilistes han decebut a molts dels seus votants de 2015 (l’excepció de Kichi a Cadis confirma la regla).

A Catalunya, l’èxit d’ERC respon a diferents tendències. D’un banda, el carisma de Puigdemont no pot aturar la crisi de JxCat, que el partit de Junqueras ha pogut capitalitzar. La basa moral dels presos polítics també ha donat una empenta a ERC. També és cert que el camp independentista s’ha eixamplat els últims dos anys al caliu de la crisi política oberta pel referèndum d’autodeterminació. L’eix del nacionalisme català s’ha mogut a l’esquerra políticament i cap a la classe treballadora socialment. L’independentisme guanya vots de la mà d’ERC als barris obrers, en perd als barris rics. Alhora però, la causa fonamental de l’auge d’ERC és que el seu discurs polític sobre la qüestió nacional s’ha imposat, al no comptar amb cap força de pes que el qüestionés seriosament. La idea de que cal eixamplar la base, arribar a pactes amb l’Estat i relegar l’autodeterminació a un futur borrós ha arrelat entre moltes persones, que intueixen que l’1-O ha quedat enrere. Aquesta actitud sembla més realista i honesta que la demagògia republicana buida de Quim Torra o del propi Puigdemont. També, s’ha de dir, sembla més coherent i seriosa que les postures canviants i una mica abstractes de la CUP. Així les coses, ERC sembla el partit independentista més coherent dins del marc polític dominant. Això no vol dir que el desig d’autodeterminació hagi perdut força, de fet, paradoxalment, en té més que mai; vol dir que no s’ha plantejat cap alternativa convincent al processisme, i dins del processisme ERC és la força més conseqüent.  

La CUP i les institucions

La raó principal per la qual els resultats de les municipals ens haurien de preocupar no és la pèrdua de força institucional. Les institucions, des dels districtes fins al parlament passant pels ajuntaments, estan encotillades pel caràcter de classe burgès de l’Estat i tenen una vàlua limitada. Tanmateix, les eleccions són importants com a termòmetre, que ens permet jutjar el grau d’acceptació social que té el nostre programa i les nostres consignes i ens ajuda a esbrinar com evoluciona la consciència de les masses. La revolució no la faran petits grups d’activistes; la farà la classe treballadora. La nostra tasca és conquerir la classe, apropar-la al nostre programa. I en aquest sentit els resultats de les municipals ens haurien de preocupar molt. Clarament, el gruix de la classe treballadora no percep la CUP com a una força convincent. No s’està apropant a la CUP, se n’està allunyant. I no és perquè la situació general fos poc favorable.

Les condicions objectives dels últims quatre anys eren immillorables per la CUP. D’una banda, a Barcelona en el front social, era clar que el govern reformista d’esquerres d’Ada Colau, rebut inicialment amb entusiasme, s’erosionaria ràpidament en el poder, i això permetria a la CUP postular-se com a una alternativa veritablement lluitadora. D’altra banda, en el pla nacional, era clar també que ERC i PDECAT claudicarien davant de l’Estat i frustrarien les esperances dels centenars de milers de persones que van votar per JxSí. Això facilitaria la tasca a la CUP de lluitar per la direcció del moviment independentista.

Un error tàctic cabdal va ser la negativa a presentar-se a les eleccions generals del 28A. En la mesura en que les masses atorgaven molta importància i interès a aquestes eleccions (com mostra la participació de quasi un 80% a Catalunya), nosaltres havíem de ser-hi, no amb cap il·lusió envers el que es podia aconseguir al Congrés dels Diputats, sinó com a una plataforma per fer agitació de masses contra el règim i portar les nostres consignes a les milions de persones que s’hi van interessar. Això ens hauria col·locat en una situació molt més favorable el 26M.  

El front social

Els Comuns han perdut més de 20.000 vots, pèrdua especialment llampant als barris obrers on es va cimentar la seva victoria el 2015. La postura equidistant d’Ada Colau envers l’autodeterminació i, sobretot, l’incompliment de moltes de les seves promeses li han passat factura. És cert que el municipi és un dels àmbits més estrets d’intervenció política, amb recursos i competències molt limitats. Ha estat precisament l’intent d’Ada Colau de restringir els seus esforços als despatxos de l’ajuntament, obeint la legalitat burgesa, el que li ha portat a trepitjar el seu programa. Un municipalisme veritablement transformador implica portar la lluita al carrer, emprar el govern municipal com a eina de mobilització, i fer palesos a la pràctica els límits de les institucions burgeses per escometre reformes de calat, fent veure que els canvis de debò passen per atacar la propietat privada i la legalitat burgesa. Així doncs, malgrat algunes mesures progressistes positives dutes a terme pels Comuns, les condicions de vida de la classe treballadora barcelonina no han deixat d’empitjorar els últims anys al caliu de la crisi capitalista, amb un augment dels preus dels lloguers, la precarització del treball, la massificació turística, la inseguretat, etc. No enfrontant-se al capitalisme, Colau va acabar gestionant-lo i maquillant-lo amb una buida fraseologia “progre”.

Aquest context era ideal per a CUP-Capgirem, que fa de la desobediència i l’anticapitalisme el seu pal de paller. Però per combatre el reformisme no n’hi ha prou amb contraposar-li una línia més radical i punt. El 2015, els Comuns gaudien (i fins a un cert punt encara gaudeixen) d’un enorme recolzament popular. Hi havia moltes il·lusions. La millor forma de combatre el reformisme és comprometent-lo a la pràctica, encoratjant-lo a complir les seves promeses. Calia agafar el programa de Colau, prendre el que hi havia de positiu, i emplaçar-la a implementar-lo sense dilació, convidant els Comuns a mobilitzar conjuntament les seves bases en defensa del programa. Ben plantejat, el recolzament crític de la CUP a Colau hauria estat una poma enverinada, que d’una banda  hauria exposat les seves limitacions, i de l’altra hauria presentat la CUP com un partit obert a la col·laboració i compromès amb la millora de les condicions de vida del poble treballador per sobre de les lluites partidistes.

En comptes d’això, la política municipal de la CUP-Capgirem sovint ha estat extremadament intransigent, bloquejant moltes de les mesures de Colau, i a vegades (com amb la municipalització de l’aigua) amb girs inconseqüents. En el cas de l’aigua la CUP va votar en contra perquè la multiconsulta que proposava BeC “no era vinculant” i per tant, insuficient. Tot i compartint aquesta critica, la veritat és que la imatge que finalment va resaltar va ser la de la CUP votant amb el PP, CiU, Cs i ERC en contra d’una potencial forma de remunicipalització i no la crítica des de l’esquerra que es volia dur a terme. El mateix va passar amb el Tramvia. No hauria sigut millor votar críticament a favor d’aquestes mesures insuficients així guanyant l’atenció i el respecte de les masses treballadores que tenien il·lusions en el govern de BeC per així explicar-los-hi la nostra postura?  En comptes de fer mal a Colau, això li va permetre justificar les seves capitulacions per la manca de suport, apropant-se al PSC. I, el pitjor de tot, ha generat la imatge als ulls de milers de persones de la CUP com una força sectària i maximalista.   

És notori que a pobles i ciutats d’arreu de Catalunya on la CUP ha fet una oposició més fraternal, o fins i tot ha format blocs amb altres moviments i forces de l’esquerra, com ara a Girona, ha tret resultats positius i ha millorat els de 2015. En canvi, a Barcelona, la CUP ha perdut gairebé la meitat dels vots, passant d’un 7,4% el 2015 a un 3,89% ara.

El front nacional

Des de la traïció del 27 d’octubre de 2017, ERC i PDECAT van girar bruscament vers l’autonomisme, amagant-lo amb una buida remor republicana. Això era totalment previsible. A l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària que partits porucs i de caire petitburgès com ERC i el PDECAT no poden dur a terme. De fet, si van convocar el referèndum va ser per la pressió irresistible dels carrers (i de la CUP al parlament). Corresponia a la CUP, l’únic partit independentista conseqüent, disputar la direcció del moviment republicà. Malauradament però, durant dos anys, 2015-17, la CUP va ajudar a generar il·lusions envers JxSí i el paper del Govern en general. Era necessari prevenir a les masses que la línia de JxSí portava a la catàstrofe. Això no era incompatible amb recolzar-los en qüestions concretes, com la convocatòria del referèndum i la llei de transitorietat. Però sempre avisant que amb aquesta direcció el moviment més tard o més aviat arribaria a un carreró sense sortida. Per altra banda, durant les setmanes claus de setembre i octubre de 2017 la CUP no va sortir al pas amb consignes clares, sinó que va adoptar una actitud de passivitat. No només era necessari fuetejar despietadament JxSí, calia explicar perquè malbaratarien l’1-O, i llançar consignes d’acció que permetessin desbordar el Govern, utilitzant el creixement explosiu dels CDR per centralitzar-los i armar-los políticament i transformar-los d’eines de lluita en òrgans de poder alternatius, sobretot de cara al 27 d’octubre. És cert que després d’aquests esdeveniments la CUP va trencar amb el processisme en el pla parlamentari. Però a partir del 21-D el moviment republicà va entrar en reflux; s’havia perdut la finestra d’oportunitat. I la crítica parlamentària al procés no va ser acompanyada amb consignes d’acció al carrer i una explicació clara de la situació. Això va permetre ERC imposar el seu discurs derrotista.

Les tasques urgents

La situació actual és molt perillosa per a la CUP-CB. Però en pot sorgir enfortida. Maragall es comprometrà a l’ajuntament tant en l’àmbit social com nacional, sobretot tenint en compte que s’apropa una nova crisi econòmica. La nostra tasca ha de ser accelerar aquest procés. Cal pressionar per un govern de l’esquerra, de Maragall-Colau i emplaçar-lo a trencar amb el règim del 78 com ambdós prometen. Hem de combatre els intents de formar un bloc unionista de Colau-Valls-Collboni per una banda, i per l’altra, pressionar perquè ERC trenqui amb el JxCat de Trias i Artadi. Aquesta postura permetrà a la CUP perfilar-se com al partit més conseqüent tant en l’àmbit social com democràtic-nacional, i alhora es posicionarà a favor d’un govern més sensible a les pressions del carrer i que podrà desacreditar-se al caliu dels esdeveniments. L’absència de la CUP de l’ajuntament donarà més temps a la militància per bolcar-se a les lluites als barris i intervenir-hi amb personalitat i consignes pròpies.

Per altra banda, davant la feblesa del govern de Quim Torra, unes eleccions autonòmiques estan a l’ordre del dia a curt termini. Seria suïcida per a la CUP abstenir-se en aquesta escomesa, com plantegen alguns companys. Ans al contrari, s’ha de prendre com a punt de partida per rellançar el moviment, fent una campanya en línies de classe, de ruptura amb el règim del 78, exposant l’adaptació tant d’ERC com dels Comuns a aquest règim.

Ha acabat un cicle de lluites, però se’n obrirà un de nou més aviat del que pensem. La recuperació del capitalisme mundial té peus de fang, el sistema roman més inestable que mai i fa aigües pertot arreu. La construcció d’un partit per la revolució socialista és més necessària que mai. Lluitem per convertir la CUP en aquest partit.