Per què nosaltres som marxistes

Alan Woods 20 Octubre de 2017

El capitalisme està a una de les crisis més profundes de la seva història. És una crisi econòmica, social i política, la qual s’està expressant en confusions polítiques i fent augmentar la lluita de classes per tot el planeta. Mentre la classe dirigent atemptava per enterrar el marxisme, aquesta teoria revolucionària mai no havia estat tan rellevant com avui. En aquest article actualitzat, Alan Woods explica l’essència del Marxisme i el seu paper avui en dia.

El 1992 Francis Fukuyama va publicar un llibre titulat El final de la història i de l’últim home, en el qual va esdevenir un èxit de vendes instantani. Al llibre, Fukuyama proclama amb fervor la desaparició del socialisme, del comunisme i marxisme i el triomf definitiu dels mercats econòmics i de la democràcia burgesa. La caiguda de la Unió Soviètica significava que només hi havia un únic sistema era possible: el mercat econòmic capitalista i, en aquest sentit, la història s’havia acabat.

Aquesta idea semblava confirmada per l’èxit aparent del mercat econòmic, marcat pels anys successius d’augment dels beneficis i el creixement econòmic pràcticament ininterromput. Polítics, banquers centrals i els mànagers de Wall Street estaven convençuts que ells havien domat finalment els cicles de la naturalesa del desenvolupament capitalista. Tot va ser pels millors dels millors de tots els mons capitalistes.

Però la història no es pot eliminar tan fàcilment. Des de llavors la roda de la història es va girar 180 graus. Només setze anys després de l’aparició del llibre de Fukuyama, a crisi del 2008 va conduir tota l’edificació del capitalisme global al punt de col·lapsar-se, endinsant al món dins una de les crisis més profundes des dels anys 30 del segle passat. I encara així continua lluitant per sortir de l’abisme.

Cada una de les prediccions confiades de Fukuyama s’han falsejat pels esdeveniments. Abans del col·lapse del 2008, la burgesia econòmica presumia que ja no hi hauria més alts i baixos, que el cicle s’havia abolit. Ells havien elaborat una nova teoria meravellosa anomenada “l’eficient mercat hipotètic”, i d’acord amb la qual, a l’esquerra de si mateixa, el mercat ho podria resoldre tot. 

Actualment, ja no hi ha res nou sobre aquesta idea. És una mísera repetició de la vella idea continguda a la llei de Say, dins la qual un mercat econòmic supleix i demana per balançar-ho tot, així com podria ser la representació impossible d’una crisi de sobreproducció. Marx va abolir els disbarats absurds d’un segle enrere. Amb l’afirmació de “tard o d’hora”, les forces del mercat ho resoldran tot, John Maynard Keynes va emetre la rèplica celebrada: “a la llarga, estam tots morts”.

Avui no hi ha sobre cap pedra cap record d’aquelles velles il·lusions. La burgesia i els seus estrategs estan en un estat de depressió profunda. Els anys 30 del segle passat, Trotski va dir que la burgesia “transitava al desastre amb els ulls clucs”. Aquestes paraules són fàcilment aplicables al la situació present. Ells ho podrien haver escrit ahir.

Es fa cada vegada més clar que el capitalisme ha exhaurit el seu potencial progressiu. En lloc de desenvolupar la indústria, la ciència i la tecnologia, les minen constantment. Ningú més creu ja en la teoria constant que estam a prop de la recuperació econòmica. Les forces productives estan estancades o en recessió, les fàbriques es tanquen com si fossin caixes de mistos, i milions de persones són acomiadades de la seva feina.

Tots aquests símptomes mostren que el desenvolupament de les forces productives a escala mundial  ha superat els límits estrets de la propietat privada i dels estats-nació. Aquesta és la raó fonamental per la crisi actual, la qual ha exposat la bancarrota del capitalisme en el sentit més literal de la paraula.

Per tot, els símptomes de la crisi es manifesten per si sols, a l’economia, la societat i la política. La gran economia xinesa, la qual ha jugat un paper important impulsant el comerç mundial i el creixement econòmic, s’ha alentit molt, mentre el Japó està estancat. Les anomenades economies emergents estan totes en crisis que s’estenen d’una a l’altra. Els EUA travessen una crisi política i social que no té precedents als temps moderns. 

A l’altre costat de l’Atlàntic, el capitalisme europeu es troba en estat crític. La difícil situació de Grècia proveeix una confirmació gràfica de l’estat malalt del capitalisme europeu. Però Portugal i Espanya no estan gaire millor. I França i Itàlia no estan tan al darrere d’aquests altres. Continuant la decisió de retirar-se de la UE, la Gran Bretanya, la qual ha utilitzat per ser vista com un dels països més estables d’Europa ha entrat en una espiral descendent de crisi econòmica, una lliura en caiguda i una inestabilitat política crònica.

La burgesia econòmica i política, i, sobretot, tots els reformistes, estan cercant desesperadament signes de renaixement per sortir de la crisi. Ells volen recuperar el cicle de negocis com la salvació. Els líders de la classe treballadora, els dels sindicats i els de la democràcia social creuen que aquesta crisi és una cosa temporal. Ells imaginen que es pot resoldre fent alguns ajustos al sistema existent, que tot el que es necessita és més control i regulació, i que podem retornar a les condicions prèvies.

Però aquesta no és una crisi normal, no és temporal. Aquesta marca el moment crucial en el procés, el moment en què el capitalisme ha assolit un carreró sense sortida històric. El millor que poden esperar és una recuperació feble, acompanyada d’una alta taxa de desocupació i un llarg període d’austeritat, retallades i caigudes dels nivells de vida.

La crisi de la ideologia burgesa

El marxisme és, primerament, una filosofia i una perspectiva mundial. Als escrits filosòfics de Marx i Engels no hi trobam un sistema filosòfic tancat, però sí sèries de visions i d’indicacions brillants, les quals, si es duien a terme, podrien proveir un afegit valuós a l’armeria metodològica de la ciència.

Enlloc hi ha una crisi de la ideologia burgesia més clara que en el terreny de la filosofia. A les seves primeres etapes, quan la burgesia es va posar dempeus pel progrés, va ser capaç de produir grans pensadors: Hobbes i Locke, Kant i Hegel. Però a l’època de la seva decadència senil, la burgesia és incapaç de produir grans idees. En conseqüència, no és capaç de produir cap idea nova en absolut.

Des que la burgesia moderna és incapaç de fer generalitzacions atrevides, també nega el concepte de la ideologia. Això és perquè la postmodernitat parla del “final de la ideologia”. Ells neguen el concepte de progrés simplement perquè baix el capitalisme no avançar més és possible. Engels va escriure una vegada: “La filosofia i l’estudi del món actual té la mateixa relació amb altres com l’onanisme i l’amor sexual”. La filosofia de la burgesia moderna prefereix formar el primer que no el segon. La seva obsessió per combatre el marxisme, ha arrossegat la filosofia al pitjor període del seu antic, desgastat i estèril passat.

El materialisme dialèctic és una visió dinàmica d’entendre els funcionaments de la natura, la societat i el pensament. Lluny de ser la idea antiquada del segle XIX, és una visió moderna de la natura i la societat. La dialèctica desapareix amb la forma de mirar les coses rígida, fixa i sense vida que va ser característica de la vella mecànica de l’escola dels físics clàssics. Això mostra que baix circumstàncies concretes les coses poden canviar al seu contrari.

La noció dialèctica de l’acumulació gradual de petits canvis que poden, en un punt crític, transformar-se en un salt gegantí en molt poc temps, el qual rebrà una confirmació emotiva dins el caos teòric modern i les seves derivacions. El caos teòric acaba amb el tipus de determinisme reductiu, mecànic i estret que ha dominat la ciència durant centenars d’anys. Ja al segle XIX el marxisme dialèctic va ser una anticipació del caos teòric que avui s’expressa matemàticament: la interrelació de les coses, la natura orgànica de les relacions entre entitats i processos.

L’estudi de les transicions de fase constitueix una de les àrees més important de la física contemporània. Hi ha un nombre infinit d’exemples del mateix fenomen. La transformació de la quantitat en qualitat és la llei universal. Al seu llibre Ubiqüitat el científic nord-americà Mark Buchanan mostra que aquest fenomen és tan divers com els atacs de cor, les allaus, els incendis forestals, l’auge i caiguda de la població animal, les crisis borsàries, les guerres, i fins i tot els canvis de moda i escoles d’art. Encara més sorprenent és que aquests esdeveniments es poden expressar com una fórmula matemàtica coneguda com la llei del poder.

Aquests descobriments notables es varen anticipar fa molt de temps per Marx i Engels, els quals varen dotar a la filosofia dialèctica de Hegel d’una base racional (això és, materialista). A la seva Lògica (1813), Hegel hi va escriure: “s’ha convertit en un gest comú a la història el fet de deixar sortir grans efectes de petites causes”. Això va ser molt abans de sentir parlar de “l’efecte papallona”. Com les erupcions d’un volcà i els terratrèmols, les revolucions són el resultat d’una acumulació lenta de contradiccions durant un llarg període. El procés eventualment arriba a un punt crític en què es produeix un salt sobtat.

El materialisme històric

Cada sistema social creu que representa l’única forma possible d’existència pels éssers humans, que les seves institucions, la seva religió, la seva moralitat són la darrera paraula que pot ser dita. Això és el que els caníbals, els sacerdots egipcis, Maria Antonieta i el Tsar Nicolau creien tots amb fervor. I això és el que Francis Fukuyama desitjava demostrat quan ens va assegurar, sense la més mínima base, que l’anomenada “empresa lliure” era l’únic sistema possible –tot just quan aquesta es començava a enfonsar.

Just com Charles Darwin va explicar que les espècies no són immutables, i que posseeixen un passat, un present i un futur, canviant i evolucionant, així varen explicar Marx i Engels que un sistema social determinat no és res fixat eternament. L’analogia entre la societat i la natura és, evidentment, només aproximada. Però fins i tot l’anàlisi més superficial de la història mostra que la interpretació gradualista no té fonament. La societat, com la natura, coneix llargs períodes de canvi baix i gradual, però això també s’interromp pels desenvolupaments explosius –guerres i revolucions, a les quals el procés de canvi s’accelera enormement. Per tant, són aquests esdeveniments els que actuen com la força motora del desenvolupament de la història.

La causa primària dels canvis revolucionaris és el fet que un sistema socioeconòmic ha assolit els seus límits i és incapaç de desenvolupar les forces productives més enllà. El marxisme analitza els principis ocults que hi ha darrere del desenvolupament de la societat humana des de les societats tribals primitives fins als dies moderns. La concepció materialista de la història ens permet entendre la història, no com una consecució d’incidents sense relació i imprevistos, però més aviat com a part d’un procés comprensible, clar i interrelacionat. És una sèrie d’accions i reccions que comprenen la política, l’economia i l’espectre sencer del desenvolupament social.

La relació entre tots aquests fenòmens és una dialèctica complexa. Molt sovint atempten per desacreditar el marxisme recorrent a la caricatura del seu mètode d’anàlisi històric. La distorsió més usual és que Marx i Engels “ho reduïen tot a l’economia”. Aquesta patent absurditat va ser resposta moltes vegades per Marx i Engels, com al següent extracte de la carta d’Engels a Bloch:

“D’acord amb la concepció materialista de la història, l’element determinant final a la història és la producció i la reproducció de la vida. Més que això ni Marx ni jo mateix hem afirmat, Hence, si algú tergiversa això dient que l’element econòmic és l’única cosa determinant, aquesta persona ha transformat aquesta proposició en una frase sense sentit, abstracta i absurda.”

El manifest comunista

El llibre més modern que un es pot llegir avui en dia és el Manifest Comunista, escrit el 1848. Cert, aquest o aquell detall podrien haver canviat, però en tot el fonamental, les idees del Manifest Comunista són tan rellevants i autèntiques avui en dia com quan varen ser escrites. Per contra, la immensa majoria dels llibres escrits fa un segle i mig són avui només interessants simplement pel seu valor històric. El que és sorprenentment cert és que és poc el que s’ha de canviar del manifest després d’un segle i mig de la seva publicació. Contràriament, els nostres “experts” moderns se sentirien avergonyits de llegir avui el que ells varen escriure ahir.

El que més crida l’atenció sobre el manifest és la forma com aquest anticipa els fenòmens més fonamentals que ocupen la nostra atenció a escala mundial en els nostres dies. Considerem un exemple sobre aquesta qüestió. En els temps que Marx i Engels escrivien, el món de les empreses multinacionals era encara una música que sonava en un futur molt llunyà. Tot i això, ells expliquen ara que “l’empresa lliure” i la competència condueixen inevitablement a la concentració del capital i a la monopolització de les forces productives.

És francament còmic llegir les declaracions fetes pels defensors del “mercat” referents a l’al·legat error de Marx en aquesta qüestió, quan en realitat és, precisament, una de les seves prediccions més brillants i acurades. Avui és absolutament indiscutible el fet que el procés de la concentració del capital que va predir Marx s’ha produït, s’està produint i, de fet, ha assolit nivells sense precedents al llarg de les últimes dècades.

Durant dècades, els sociòlegs burgesos han atemptat per rebutjar aquestes afirmacions i “provar” que la societat està esdevenint més igual i això, per conseqüència, la lluita de classes està tan antiquada com el guant i l’arada de fusta. La classe obrera ha desaparegut, diuen, i tots nosaltres som classe mitjana. Com la concentració de capital, el futur es farà amb petits negocis, ja que “petit és millor”.

Com en són, d’irònics, aquesta clams avui! L’economia mundial sencera està dominada ara per no més de 200 grans empreses, la gran majoria de les quals tenen la seu als EUA. El procés de monopolització ha assolit proporcions mai vistes abans. Les corporacions més grans del món tenen una riquesa que excedeix el que tenen diversos estats-nació –una il·lustració impressionant del creixent poder de les grans empreses. Un estudi de l’associació caritativa i antipobresa Global Justice Now va descobrir que el nombre d’empreses en el top 100 de les millor corporacions econòmiques va assolir el 69 % el 2015 des del 63 % de l’any anterior.

Només 147 empreses formen una “súper entitat” que té el control del 40 % de la riquesa mundial. Aquestes mega-corporacions són els autèntics governants de l’economia mundial. Les deu empreses més grans –incloent-hi Walmart, Apple i Shell— tenen més diners que la majoria dels països del món unificats. El valor d’aquestes deu corporacions és de 285tn $ (215tn £), el qual és més gran que els 280tn $, valor dels 180 països amb menys riquesa, inclosos Irlanda, Indonèsia, Israel, Colòmbia, Grècia, Sud-Àfrica, Iraq i Vietnam.

Lenin va remarcar que l’imperialisme (monopoli capitalista) és un estadi de desenvolupament, en el qual el poder econòmic es concentra a les mans dels grans bancs. Aquesta anàlisi es confirma completament amb la situació present. L’economia mundial és dominada pel capital financer. El Swiss Federal Institute (SFI) a Zürich va fer públic un estudi titulat “La xarxa de control corporatiu global”, el qual demostra que un petit consorci de corporacions –majoritàriament bancs— dirigeixen el món.

Els bans més poderosos inclouen:

• Barclays • Goldman Sachs • JPMorgan Chase & Co • Vanguard Group • UBS • Deutsche Bank • Bank of New York Mellon Corp • Morgan Stanley • Bank of America Corp • Société Générale

Les activitats especulatives d’aquestes institucions financeres poderoses, les quals tenen una relació estreta amb una web complexa d’esquemes d’inversió, derivats i similars, va ser el catalitzador del col·lapse financer mundial. James Glattfelder, teòric de sistemes complexos a l’SFI, explica: “Efectivament, menys d’un u per cent de les empreses varen poder controlar el 40 per cent de la sistema sencer”.

La concentració de capital ve acompanyada d’un increment constant de la desigualtat. A tots els països, el repartiment de beneficis de la renda nacional està en un màxim històric, mentre que la proporció dels salaris està en un mínim històric. La desigualtat global està creixent, amb la meitat de la riquesa mundial ara en mans de tot just un 1 % de la població.

Com una banda de caníbals voraços, aquestes empreses gegantesques s’estan devorant contínuament un a l’altra mitjançant fusions i adquisicions, mentre milers de milions de dòlars es desaprofiten en un intent frenètic d’incrementar la mida i la rendibilitat dels grans monopolis. Aquesta activitat febril ni significat un desenvolupament real de les forces productives, sinó al contrari. El canibalisme corporativista va seguit inevitablement de la retirada d’actius, els tancaments de fàbriques i els saquejos –és a dir, per la destrucció a l’engròs dels mitjans de producció i pel sacrifici de centenars de llos de feina a l’altar del benefici.

Mentre predicaven la necessitat d’austeritat, els banquers i els capitalistes s’enriquien contínuament ells mateixos, extraient quantitats rècord de la plusvàlua de la classe obrera. Als EUA els treballadors produeixen de mitjana un terç més que fa deu anys, tot i que els salaris s’estanquen o disminueixen en realitat. Els beneficis han augmentat i els rics són cada vegada més rics a costa de la classe obrera.

Globalització

Prenem un altre exemple, encara més sorprenent: la globalització. La dominació humiliant del mercat mundial és una de les manifestacions més importants de la nostra època, i se suposa que era un descobriment recent. De fet, la globalització va ser predita i explicada per Marx i Engels fa més de 150 anys. Al preàmbul d’aquest document remarcable hi podem llegir el següent:

“La burgesia, a través de la seva explotació del mercat mundial, ha donat un caràcter cosmopolita a la producció i al consum a tots els països. Per a la gran humiliació dels reaccionistes, ha atret des de les bases de la indústria al terreny nacional on es trobava. Totes les indústries nacionals antigues són destruïdes o es destrueixen a diari. Són desallotjades per les noves indústries, la introducció de les quals es converteix en una qüestió de vida o mort per totes les nacions civilitzades, per empreses que ja no elaboren la matèria primera indígena, però l’extreuen de les zones més remotes; companyies els productes de les quals són consumits, no només a casa, sinó a cada quart del planeta. En lloc dels vells desitjos, satisfets per la producció del país, hi trobam els nous desitjos, els quals requereixen per a la seva satisfacció els productes de terres i climes llunyans. En lloc de la vella reclusió i autosuficiència local i nacional, mantenim relacions en totes les direccions, la interdependència universal de les nacions. I com a la material, també a la producció intel·lectual. Les creacions intel·lectuals de les nacions individuals esdevenen propietat comuna. La unilateralitat nacional i la mentalitat estreta són cada cop més i més impossibles, i des de les nombroses literatures nacionals i locals, en sorgeix una literatura mundial.”

Avui aquesta anàlisi s’ha confirmat brillantment. La dominació humiliant del mercat mundial és un dels trets més decisius de l’època actual. No obstant això, quan es va escriure el manifest, no hi havia pràcticament cap dada empírica per recolzar aquesta hipòtesi. L’única economia capitalista realment desenvolupada era Anglaterra. Les indústries infantils de França i Alemanya (aquesta última encara no existia com un estat unit) encara es protegien darrer murs elevats –un fet que avui s’oblida per conveniència, ja que els economistes i governants occidentals imparteixen conferència a la resta del món sobre la necessitat d’obrir les seves economies.

L’anomenada globalització és una expressió de la tendència inevitable del capitalisme a superar els límits estrets del mercat nacional i desenvolupar i intensificar la divisió internacional del treball. Això obre una perspectiva enlluernadora de la prosperitat futura i de la cooperació entre tots els pobles del món. Però, baix el capitalisme, aquest potencial meravellós pel desenvolupat humà es veu forçat dins la camisa de força de la producció pel benefici. Lluny de millorar les perspectives de desenvolupament econòmic i social, es converteix en una recepta acabada per saquejar el planeta pels interessos de les grans empreses. Lluny de disminuir les contradiccions i reduir el risc de guerra i conflictes, s’han intensificat, causant una guerra rere altra.

A escala mundial els resultats dels “mercats econòmics” globalitzats són terrorífics. L’any 2000, les 200 persones més riques tenien tanta riquesa com els 2 milions més pobres. D’acord amb les xifres de l’ONU, 1,2 milers de persones viuen amb menys de 2 dòlars al dia. D’aquests, vuit milions d’homes, dones i infants moren cada any perquè no tenen prou diners per sobreviure. Tothom està d’acord que l’assassinat de sis milions de persones a l’holocaust nazi va ser un crim terrible contra la humanitat, però aquí tenim un holocaust silenciós que mata vuit milions de persones innocents cada any i ningú té res a dir sobre aquesta qüestió.

Al costat de la misèria i el patiment humà més horribles, hi ha una orgia d’obtenció de diners obscena i de riqueses ostentoses. Segons l’Index de Mil Milionaris de Bloomberg, les 30 persones més riques del món controlen una porció impressionant de l’economia mundial: 1,23 bilions de dòlars. Això és molt més que el PIB d’Espanya, Mèxic o Turquia.

Divuit persones d’aquest grup són dels EUA. Els vuit mil milionaris més rics del món controlen la mateixa riquesa entre ells que la meitat de la població mundial més pobra, el símptoma més sorprenent d’una concentració de riquesa cada vegada més gran i perillosa. L’organització de caritat Oxfam, el qual ha publicat les xifres, les quals diuen que “van més enllà d’allò grotesc” que un grapat d’homes rics encapçalats pel fundador de Microsoft, Bill Gates, valen 426 milions de dòlars (350 milions de lliures), equivalent a la riquesa de 3,6 milers de milions de les persones més pobres del món, el 50 % de la població mundial.

A part de Gates, Amancio Ortega, el fundador de la cadena de moda espanyola Zara, i Warren Buffet, el gran inversor i conseller delegat de Berkshire Hathaway, formen part d’aquest grup.

Altres noms a la llista són: Carlos Slim Helú, el magnat de telecomunicacions mexicà i propietari del conglomerat Grupo Carso; Jeff Bezos, el fundador d’Amazon; Mark Zuckerberg, el fundador de Facebook; Larry Ellison, executiu en cap dels Estats Units Oracle empresa de tecnologia; i Michael Bloomberg, exalcalde de Nova York i fundador i propietari del servei de notícies i informació financera Bloomberg.

Per un pla racional de producció

La necessitat d’harmonitzar els vastos recursos del nostre planeta mitjançant un pla de producció ha esdevingut una necessitat absoluta. El sistema capitalista és un sistema anàrquic, basat en l’avarícia i en la recerca constant de noves formes d’explotació i violació del planeta amb l’objectiu d’incrementar la riquesa i el poder un poc més. Les grans empreses han mostrat un menyspreu imprudent pel medi ambient. La seva recerca frenètica de beneficis els ha conduït a destruir les selves, ha enverinat els mars, ha exterminat espècies de plantes i animals i contaminat l’aire que respira, l’aigua que bevem i el menjar que menjam. La continuïtat del sistema capitalista constitueix una amenaça morta pel planeta en què vivim i pel futur de l’existència de la raça humana.

Parlant objectivament, totes les condicions existeixen per resoldre cadascun dels problemes que se’ns plantegen al davant. La raça humana té a les seves mans tots els mitjans científics i tecnològics necessaris per erradicar la pobresa, les malalties, la desocupació, la fam, els sense llar i tots els altres mals que causa la misèria sense final, les guerres i els conflictes. Si això no es duu a terme, no és perquè no es pugui desenvolupar, sinó perquè ens hem oposat a les limitacions d’un sistema econòmic basat exclusivament en els beneficis.

Les necessitats de la humanitat no entren als càlculs seriosos dels banquers i capitalistes, els quals volen dominar el món. Aquesta és la qüestió central, la resposta de la qual determinarà el futur de la raça humana. La caritativa Oxfam fa una crida per un nou model econòmic que reverteixi la inexorable tendència cap a la desigualtat. Però el que es necessita no és repensar el sistema, sinó derrocar-lo completament.

La tasca històrica de la burgesia era escombrar totes les barreres que impedien el desenvolupament de les forces productives baix el feudalisme: els impostos locals, les monedes i barreres aranzelàries, els peatges interminables que dificultaven el desenvolupament del comerç, l’estretor parroquial i la idiotesa de la vida rural. La gran conquesta de la burgesia va ser l’establiment del mercat nacional i, amb aquesta base, l’estat nació en el sentit modern de la paraula.

Però el desenvolupament de les forces productives baix el capitalisme ja fa temps que va transcendir els límits estrets del mercat nacional, el qual ara s’ha transformat en una barrera pel desenvolupament econòmic, de la mateixa manera que antigament ho eren els antics particularismes del feudalisme local. L’arribada de la globalització no és més que l’expressió del fet que l’estat nació ha superat la seva utilitat i s’ha convertit en un obstacle en el camí del progrés de la humanitat.

Les dues principals barreres pel desenvolupament de la humanitat són: per una banda, la propietat privada dels mitjans de producció i a l’altra, aquella resta obsoleta del barbarisme, l’estat nació. La tasca històrica del proletariat és enderrocar aquestes barreres per al progrés de la civilització. La propietat privada serà substituïda per un pla democràtic de producció. I l’estat nació es lliurarà a la sala d’ombres d’un museu d’antiguitats històriques.

La revolució socialista escombrarà totes les barreres nacionals i alliberarà el vast potencial per al desenvolupament de les forces creatives amb la creació d’una Federació Socialista Mundial que agruparà els recursos il·limitats del nostre planeta de manera planificada i harmònica per a satisfer les necessitats de tota la humanitat, no l’avarícia d’un grup petit de paràsits súper rics.

La lluita de classes

El materialisme històric ens ensenya que les condicions determinen la consciència. Els idealistes sempre han presentat la consciència com la força motora del progrés humà. Però sempre l’estudi més superficial de la història que la consciència humana sempre tendeix a oblidar esdeveniments. Lluny de ser revolucionari, és innat i profundament conservador.

A la majoria de la gent no li agrada la idea de canvi i encara menys d’un de violent que transformi les condicions existents. Ells tendeixen a aferrar-se a les idees familiars, les institucions més conegudes, la moralitat tradicional, la religió i els valors de l’ordre social existent. Però dialècticament, hi ha coses que canvien pel seu contrari. Tard o d’hora, la consciència es posarà en consonància amb la realitat d’una manera explosiva. Això és precisament el que és una revolució.

El marxisme explica que a l’anàlisi final, la clau del desenvolupament social és el desenvolupament de les forces productives. Tan aviat com la societat avança, això s’ha de dir, tan aviat com és capaç de desenvolupar la indústria, l’agricultura, la ciència i la tecnologia, es veu que és viable per la gran majoria de la gent. Amb aquestes condicions, dones i homes no qüestionen generalment la societat existent, la seva moralitat i les seves lleis. Per contra, les veuen com una cosa natural i inevitable: tan natural i inevitable com la posta de sol.

Es necessiten grans esdeveniments per permetre a les masses llançar la pesada càrrega de la tradició, els hàbits i la rutina i així abraçar noves idees. Aquesta és la posició que va adoptar la concepció materialista de la història, la qual va ser expressada de manera brillant per Karl Marx a la coneguda frase “el ser social determina la consciència”. Es necessiten grans esdeveniments per demostrar la insensibilitat del vell ordre i convèncer les masses de la necessitat del seu enderrocament complet. Aquest procés no és automàtic i requereix un temps.

En el darrer període ha paregut que la lluita de classes a Europa era una cosa del passat. Però ara les contradiccions acumulades estan sortint a la superfície, preparant el camí per una explosió de la lluita de classes per tot.  Per tot, incloent-hi els Estats Units, s’estan preparant esdeveniments tempestuosos. Els canvis bruscs i sobtats van implícits en aquesta situació.

Quan Marx i Engels varen escriure el manifest, ells eren dos homes joves, 29 i 27 anys respectivament. Els varen escriure’l en un període de reacció negra. La classe obrera estava aparentment immòbil. El manifest en si va ser escrit a Brussel·les, on els autors havien estat forçats a fugir-ne com a refugiats polítics. I, tanmateix, en el mateix moment que el Manifest comunista va veure la llum d’un dia de febrer de 1848, la revolució ja havia esclatat als carrers de París, i durant els mesos següents s’havia estès com el foc salvatge per pràcticament tot Europa.

Entram a un període convuls, el qual es va allargar alguns anys, similar al d’Espanya entre els anys 1930 i 1937. Hi haurà derrotes i contratemps, però amb aquestes condicions les masses aprendran molt ràpidament. Evidentment, no hem d’exagerar: encara estam als inicis primerencs d’un procés de radicalització. Però aquí és molt clar que assistim a l’inici del canvi de consciència de les masses. Un nombre creixent de persones qüestionen el capitalisme. Ells estan oberts a les idees del marxisme com una manera que no es donava abans. En el proper període, les idees que es confinaven a petits grups de revolucionaris seran aviat seguides per milions.

Per tant, podem respondre al Sr. Fukuyama el següent: la història no ha acabat. De fet, tot just ha començat. Quan les generacions futures mirin enrere a la nostra “civilització” present”, ells tendran aproximadament la mateixa actitud que nosaltres adoptam envers el canibalisme. La condició primordial per assolir un nivell més alt de desenvolupament humà i acabar amb l’anarquia capitalisme i l’establiment d’un pla racional i democràtic de producció en el qual les dones i les homes puguin tenir les seves vides i destins a les seves pròpies mans.

“Això és una utopia impossible” ens diran els que s’anomenen “realistes”. Però el que és absolutament impossible és imaginat que els problemes amb què s’enfronta la humanitat es poden resoldre amb la base del sistema present que ha portat al món al seu lamentable estat actual. Per dir que la humanitat és incapaç de trobar una alternativa millor a les lleis de la jungla és una difamació monstruosa a la raça humana.

Aprofitant el potencial colossal de la ciència i la tecnologia, alliberant-nos dels grillons abominables de la propietat privada i de l’estat nació, serà possible resoldre tots els problemes que oprimeixen el nostre món i amenacen de destruir-lo. L’autèntica història humana només començarà quan les dones i els homes acabin amb l’esclavitud capitalista i facin les primeres passes cap al regne de la llibertat.