Avancem en la conquesta de la República socialista Catalana!

Les mobilitzacions contra la sentència continuen gairebé diàriament per tot Catalunya. La resposta als carrers ha sacsejat novament el règim del 78, que observa com la lluita ha canviat qualitativament: amb el jovent al capdavant, les reivindicacions ja no es limiten al dret a l’autodeterminació i l’alliberament dels presos polítics, sinó que comprenen la defensa dels drets democràtics i, cada vegada més, reivindicacions socials.

La política dels governs i els partits catalans

En el context actual d’inestabilitat i descrèdit del règim, que es combina amb les enormes dificultats imposades sobre les vides de milions de persones per la crisi del capitalisme mundial, el govern central del PSOE està gestionant la situació de la millor manera possible pels interessos del règim- s’està mostrant com el garant més eficaç per evitar una innecessària escalada de la crisi. Tot i la forta pressió per part dels partits de la dreta, que li exigeixen que apliqui com a mínim la llei de Seguretat Nacional, Sánchez no cedeix mentre manté una postura dura vers la Generalitat i les demandes del poble català. L’estratègia del govern central és recolzar-se sobre els dirigents de la Generalitat perquè aquests facin de mur de contenció, es desgastin i s’aprofundeixin les divisions dins el bloc ERC/PDeCAT.

Per altra banda, la Generalitat està paralitzada, sense perspectives ni ànims, pressionada per dues forces antagòniques- el règim i el poble. Novament, els dirigents del PDeCAT i ERC mostren el caràcter poruc i covard típic dels dirigents de la petita burgesia, que històricament s’ha caracteritzat en ser molt sorollosa en les seves demandes fins a capitular a la pràctica davant qualsevol resistència decisiva per part de la classe dominant. Marx, en descriure la petita burgesia, va dir:

Però les amenaces revolucionàries de la petita burgesia i dels seus representants democràtics són simples intents d’intimidació del contrari. I quan han d’entrar en un atzucac, quan s’han compromès força com per haver de dur a terme les amenaces, llavors ho fan d’una forma ambígua que evita ni més ni menys que els mitjans per l’objectiu i cerca excuses per la derrota. L’atronadora obertura que anunciava la lluita es perdia en una remor de baixa volada tan bon punt havia de començar, els actors deixaven de prendre’s au sérieux, i l’acció es deplomava tot d’una com un baló desinflat.

Les accions de PDeCAT i ERC fins al moment han sigut o bé contradictòries o estèrils: recolzar i a la vegada reprimir amb mà dura les mobilitzacions, registrar una resolució sense caràcter d’urgència sobre l’autodeterminació per debatre després de les eleccions estatals, apel·lar gairebé histèricament al diàleg amb un règim que ha mostrat que vol aixafar el moviment català, criticar l’autodefensa dels joves contra la repressió de la policia i després fer mitja volta, etc. Les pressions de la patronal, que exigeix una aturada de les mobilitzacions en primer lloc i un diàleg en segon lloc (retorn a l’autonomisme), acceleraran aquest procés de capitulació vers el règim. Cada vegada és més evident que en aquests dirigents no hi podem confiar. I no pot ser d’una altra manera, car l’autodeterminació és una tasca revolucionaria.

Perspectives i tasques

La voluntat de lluitar, l’enginy i l’esperit de sacrifici de les masses catalanes és d’admirar. La lluita s’ha anat desenvolupant més enllà de les manifestacions, i així, després de 3 setmanes des que es va publicar la sentència, s’ha muntat una acampada a la Plaça Universitat a Barcelona amb centenars de joves, s’han organitzats assemblees obertes en nombrosos llocs amb una alta participació, s’han continuat tallant carreteres, els CDR s’estan reactivant, etc.

Tanmateix, la història ens ensenya que un moviment de masses sense una clara direcció i un programa més o menys definit s’acaba esgotant; l’espontaneïtat i la improvisació, que juguen un paper important a l’hora d’activar la lluita, es tornen en el seu contrari si aquesta es prolonga, donant pas a la desmoralització, la confusió, la impaciència, en definitiva, al malbaratament d’energia, mentre la reacció aprofita per reagrupar-se i atacar. Reconeixent les enormes diferències entre les lluites, l’exemple més llampant d’aquest fenomen el tenim aquí a Catalunya, quan el 1936 el poder estava en mans dels treballadors però, per la falta d’una direcció i un programa revolucionari a l’alçada, el poder es va anar transferint al govern burgès republicà, fet que finalment va culminar en la derrota davant Franco.

Per tal de canalitzar l’enorme energia i determinació mostrada per àmplies capes del poble català, és necessària una nova direcció a l’alçada de les circumstàncies. Creiem que la CUP ha mostrat a la pràctica que és l’organització més conseqüent amb la lluita per la república i per tant la més adient per a dirigir-la en aquests moments. Per tal de posar-s’hi al capdavant, pensem que s’ha de combinar la crítica a la covardia d’ERC i PDeCAT mentre s’avisa per endavant de la seva inevitable traïció. En l’agitació política, és necessari explicar pacientment que per assolir la república catalana cal lliurar una lluita revolucionària: l’objectiu no pot ser forçar el règim, o a la comunitat internacional, per a que permetin exercir el dret a l’autodeterminació, perquè no ho faran mai, sinó exercir-lo nosaltres mateixos en la lluita. D’això es desprèn que per poder exercir els nostres drets democràtics bàsics, hem d’anar més enllà; hem de lluitar contra el règim i sobretot contra el sistema capitalista en que se sustenta. Al cap i a la fi, els que formen el règim són els mateixos que ens exploten i oprimeixen: l’IBEX 35, les grans multinacionals estrangeres, els grans terratinents, la monarquia, l’església, etc. 

Una de les primeres tasques del moviment hauria de centrar-se en bastir un òrgan des de baix que esdevingui un contrapoder a les institucions burgeses, inclosa la Generalitat; un òrgan que agrupi a les més àmplies capes de la població oprimida i que lluiti per arrabassar-li el poder a l’Estat en àmbits com les comunicacions, el transport i l’economia- ja hem viscut exemples embrionaris d’això, amb els talls de carreteres i l’ocupació de l’aeroport. El primer pas en aquesta direcció ja s’ha pres, amb l’extensió espontània d’assemblees obertes; ara el que cal és sistematitzar-ho a cada barri, lloc de treball, fàbrica, etc, escollir delegats revocables en qualsevol moment i convocar una assemblea d’assemblees amb tots els delegats per tal d’escollir democràticament una direcció del moviment. Aquest òrgan gaudiria d’una immensa autoritat als ulls de les masses, pel seu caràcter i la seva forma, i dificultaria enormement la repressió per part del règim.

A la Rússia del 1905, sota condicions de repressió extrema per part del règim Tsarista, la lluita de la classe treballadora per millores en les seves condicions de vida va esdevenir en una lluita revolucionària. Al caliu dels enfrontaments entre les classes, obrers i capes de la petita burgesia es van agrupar en consells (soviets) amb delegats revocables per organitzar, en primera instància, les vagues que s’extenien, i, més endavant, un contrapoder al règim. La construcció dels soviets va propulsar enormement la lluita, fent tremolar els ciments tsaristes i dotant la classe treballadora i d’altres capes oprimides de l’experiència necessària per a prendre el poder 12 anys després.

Prenent l’experiència d’altres lluites, començant amb la russa, creiem que en segon lloc cal atacar al règim on més li fa mal, a la seva base, l’economia. En aquest sentit, l’organització ben preparada d’una vaga general de 48 hores, amb la participació activa de les assemblees, els sindicats combatius, la CUP, els CDR, etc, que apel·li a la defensa dels drets democràtics i per sobre de tot a qüestions socials (contra l’austeritat, la precarietat, els sous baixos, els desnonaments, etc.), no només dotaria al moviment d’una tasca concreta, d’un objectiu assequible, sinó que també acceleraria la necessària diferenciació de classe dins del moviment independentista mentre colpeja fortament al règim.

Vinculat amb tot això hi ha la qüestió de l’internacionalisme, un aspecte clau si hem d’aconseguir la victòria. La lluita per la república catalana ha de guanyar-se a les seves files les capes de treballadors castellano-parlants a Catalunya que dubten cada vegada més del nacionalisme espanyol, que amb la creixent polarització, mostra amb més netedat el seu caràcter profundament reaccionari. Només la classe treballadora organitzada, i disposada a lluitar, serà capaç de trencar amb el règim i construir una societat millor. Per guanyar-nos la simpatia d’aquests sectors, cal que les reivindicacions del moviment emfatitzin sobretot la lluita per millorar les nostres condicions materials, mentre a la vegada s’apel·la a la resta de l’Estat a unir-se a la lluita contra el nostre enemic comú que ens oprimeix, explota i retalla drets: el règim del 78 i el capitalisme que el sustenta. Des de que va publicar-se la sentència s’han mobilitzat milers de persones arreu del país, a ciutats com Badajoz, Càceres, Granada, Múrcia, Valladolid, etc, a part de les ciutats més grans. Aquestes mobilitzacions mostren que hi ha una àmplia capa de persones que està disposada a lluitar per defensar els drets democràtics dels catalans, i per extensió els seus, contra el mateix règim corcat, i tot això sense una direcció. Combinant aquests dos elements, les reivindicacions socials i l’internacionalisme, enfortiriem enormement la lluita per la república i la transformació social.

El temps no està del nostre costat, la situació actual d’enquistament no durarà i hem d’aprofitar el moment d’efervescència per avançar en la lluita i aconseguir la victòria.

• Llibertat per tots els presos polítics!
   
• Lluitem pels nostres drets democràtics!
             
• Lluitem per millores socials!
             
• Per una nova direcció a l’alçada!
             
• Organitzem el contrapoder des de baix!
             
• Per la República Socialista Catalana, espurna de la revolució ibèrica!