Revolució mundial

Publiquem una traducció de l’article del marxista britànic Alan Woods escrit a començaments de novembre per a la web marxist.com sobre el sorgiment a nivell mundial de moviments insurreccionals. Tot i que hi ha hagut canvis importants en la situació mundial (sobretot a Bolívia), roman una anàlisi valiosa de les qüestions de fons que hi ha rere els moviments que estan esclatant arreu del món.

La revolució mundial no és una frase buida. Descriu amb precisió la nova etapa a la qual estam entrant. Prenem com a exemple el succeït els darrers 12 mesos. França, Iran, Sudan, Argèlia, Tunis, Hong Kong i Xile han viscut alçaments revolucionaris, protestes antigovernamentals que han commocionat a Haití, Equador, Iraq i el Líban, protagonitzant manifestacions de masses als carrers i vagues generals que varen deixar paralitzats als seus països respectius.

A França, el moviment dels armilles grogues va agafar tothom per sorpresa. Abans d’aquest alçament massiu, el “centre polític” liderat per Emmanuel Macrn pareixia tenir-ho tot baix control. Les reformes (en realitat contrareformes) es duien a terme sense problemes. Els líders sindicals es comportaven de manera responsable (és a dir, capitulant). Aquesta situació va ser interrompuda bruscament quan les masses varen prendre els carrers de França seguint les millors tradicions revolucionàries del seu país, i varen fer trontollar al govern fins a les seves bases. Aquest moviment de milions de persones va parèixer sorgir del no-res, com un llamp un dia de sol. 

I així va passar a Hong Kong. Qualsevol que tingui algun dubte sobre el potencial revolucionari que  existeix avui en dia hauria de posar molta atenció a aquests esdeveniments. Els homes de Pekin i els seus agents locals pareixien tenir-ho tot controlat. No obstant això, un moviment poderós de masses va desafiar una dictadura terrible als carrers. I com li havia passat al moviment a França, aquest va semblar que sorgia del no-res.

I això mateix va succeir amb tots els moviments de masses que han esclatat a un país rere l’altre. Si es tractàs d’un o dos països, es podria objectar que es tracte de fenòmens accidentals: episodis transitoris, dels quals no es poden treure conclusions generals. Però quan exactament el mateix procés es desenvolupa a un país rere l’altre, no és possible descartar-ho com si fos un accident. Més bé, aquests desenvolupaments són una manifestació del mateix procés general, el qual reflexa les mateixes lleis i tendències subjacents.

Desenvolupaments revolucionaris a l’Amèrica Llatina

La victòria de Mauricio Macri a les eleccions presidencials de l’Argentina de 2015 es va anunciar com una provam és de”l’onada conservadora” que s’estenia per l’Amèrica Llatina. Però les eleccions recents posen punt i final als somnis econòmics de Macri i els seus amics “empresaris”.

L’home que va prometre “pobresa zero” va acabar el seu mandat amb un desplom del pes argentí i una taxa d’inflació anual del 56 %. El nombre de persones que viuen per baix de l’ombrall de la pobresa va augmentar del 29 al 25 %. Un préstec d’emergència de l’FMI no va ser suficient per a restablir l’equilibri.

Si hi hagués hagut una direcció clara del moviment obrer, el govern de Macri podria haver estat derrocat per un moviment revolucionari des de baix. Així ho varen demostrar els esdeveniments recents al país veí. A Xile, una explosió d’ira popular va esclatar tan sols una setmana després que l’odiat govern de Piñera declaràs l’estat d’emergència, la militarització dels carrers i el toc de queda. Però ni la repressió brutal, ni la tortura, ni el toc de queda, ni les concessions falses varen aturar un moviment que està adquirint característiques insurreccionals.

Aquest moviment va començar quan els estudiants de secundària varen llançar una protesta contra els augments de les tarifes del Metro de Santiago. Però es va transformar ràpidament en un moviment nacional dirigit al derrocament de tot el règim. Va ser la culminació de 30 anys de retallades, privatitzacions, atacs a la classe treballadora, desregularització i augment de la desigualtat. 

El divendres, dia 25 d’octubre, més d’un milió de persones es varen manifestar a la capital. Aquesta mobilització es va repetir a ciutats i comunes de tot el país. Un total de més de dos milions de persones varen sortir al carrer. Aquest no és un cas aïllat. Anteriorment a això que va passar a xile, vàrem veure una explosió revolucionària similar a Equador, on el moviment, el qual va començar com una protesta contra el paquet de l’FMI imposat pel president Lenín Moreno, es va convertir en una insurrecció nacional que va obligar el govern a fugir de la capital Quito i tancar l’assemblea nacional.

Ben igual que a Xile, aquest moviment ha assolit proporcions insurreccionals que plantegen obertament la qüestió de la presa del poder. La pregunta central en aquesta situació no gira al voltant d’aquesta o d’aquella reforma, sinó a: qui té el poder? El govern va declarar l’estat d’emergència i va ordenar a la policia i a l’exèrcit aixafar la rebel·lió, deixant un mort, dotzenes de ferits i centenars d’arrestats. Però davant un alçament de masses, tots els instruments normals de repressió estatal han demostrat ser impotents.

La capital Quito va ser abandonada pel govern. El dimecres, dia 9 d’octubre, una vaga general poderosa va paralitzar tot el país i una gran marxa d’entre 50.000 i 100.000 manifestants es va dirigir novament al palau presidencial de Carondelet, abandonat ràpidament el dia anterior pel president Moreno. Durant uns moments, el moviment va prendre el poder de l’Assemblea Nacional també vacant, amb la intenció d’instal·lar-hi una Assemblea del Poble.

És una prova molt paradigmàtica del potencial revolucionari colossal que existeix, no només a Xile i a Equador, sinó a escala mundial.

Líban

A l’altre costat del món, a l’Orient Mitjà, semblava que la reacció hi havia triomfat decisivament a tot arreu. La revolució àrab pareixia estar morta i soterrada. No obstant això, les forces d’aquella gran revolució estan novament en marxa un cop més.

Al Líban, un país de no més de sis milions d’habitants, més de dos milions han sortit als carrers. També a l’Iraq devastat per la guerra, desenes de milers de persones han estat lluitant contra els militars i paramilitars als carrers. Al Líban i Iraq, protestes massives poderoses han provocat la caiguda dels primers ministres després de només poques setmanes de lluita.

Durant anys, els règims reaccionaris s’han recolzat en les divisions sectàries de la societat entorpint la lluita de classes, però aquestes tàctiques ja no funcionen. Els moviments de protesta estan posant en evidència les contradiccions de classe. Les demandes als carrers reclamen treball, educació, atenció mèdica i el final dels robatoris escandalosos i la corrupció de les elits. A Jordània, el 2018, una vaga general i protestes massives generalitzades varen conduir a la caiguda del primer ministre Hani Mulki.

Lenin va dir que la política és economia concentrada. Tots els exemples exposats fins aquí corroboren aquesta declaració. Evidentment, els problemes econòmics no són l’únic element de l’equació. Però quins dubtes hi ha sobre que la combinació d’una crisi econòmica aguda i dècades de corrupció per part d’una classe de sangoneres enriquides i els seus titelles polítics és allò que empeny la societat al límit. 

El Líban n’és un bon exemple. Té una de les relacions deute/PIB més altes del món. La desocupació s’acosta al 25 %, i desenes de milers de joves qualificats es veuen obligats a abandonar el país cada any a causa de la falta d’oportunitats. Tots aquests factors són una recepta per a una explosió social.

Els principals partits polítics que varen dividir el país en línies sectàries durant la Guerra Civil encara estan al poder avui, tudant els fons públics i acumulant dèficits pressupostaris any rere any.  Semblava que això mai no canviaria, però un moviment revolucionari poderós, el qual comprèn tot el país, ha esclatat al Líban, canviant dramàticament la situació política.

Manifestacions massives omplen el país des del 17 d’octubre. La llista de queixes és llarga, entre els qual s’hi inclouen la corrupció rampant, la manca de serveis públics i la crisi econòmica cada cop més greu. Els bancs han romàs tancats per poder al col·lapse financer. Centenars de milers de manifestants han bloquejat carreteres i omplit les places.

Les protestes han sorgit de forma espontània i completament desorganitzades; cap organització s’ha posat al capdavant perquè es tracta realment d’una revolució popular. Persones de diferents sectes religioses, classes socials i antecedents polítics han sortit als carrers per a expressar la seva indignació pel mal domini actual de l’economia i exigint la caiguda del règim cleptocràtic.

Encara que els manifestants provinguin de diferents orígens polítics, els uneix el fet d’estar farts de l’atac als seus nivells de vida. En darrera instància, aquesta ràbia prové d’una creixent divisió econòmica entre el 10 per cent més ric del Líban, el qual està forma pels polítics governants i les elits corporatives, i els treballadors.

El descontentament creixent va assolir un punt d’inflexió a un moviment de masses enorme de dos milions de persones que es va estendre a cada província, superant totes les divisions sectàries. Persones de totes les religions s’han unit al moviment. Sense cap organització o direcció política, les masses revolucionàries s’han enfrontat a l’opressió violenta per a lluita contra els seus governants lladres.

Ben igual que a Equador i a Xile, el govern va provar de fer callar les protestes amb l’ús de gasos lacrimògens per les forces armades; diverses imatges i vídeos de violència policial contra manifestants varen aparèixer a les xarxes socials. Els partidaris del moviment libanès de Hezbolà i el seu aliat polític, Amal, varen atacar els manifestants al centre de Beirut.

Durant molts anys, els moviments xiïtes recolzats per l’Iran podien amagar-se darrere del conflicte que mantenen amb els Estats Units i els imperialismes saudita i israelià. Però ara són part de l’elit governant. Davant el moviment revolucionari creixent, tots tanquen files per a defensar els seus interessos de classe. 

Els atacs contra els manifestants finalment varen servir per a desemmascarar la seva vertadera naturalesa reaccionària. Així, la fúria de les masses al Líban també es dirigeix contra Hezbollah, el “Partit de Déu” xiïta que es va fer passar per un defensor dels pobres i els oprimits. Quan el seu líder, Hassan Nasrallah, va recolzar el govern libanès, consignes com la següent es podien llegir als carrers: “tots significa tots, Nasrallah és un d’ells”.

Finalment, el primer ministre, Saad, hariri, es va veure obligar a renunciar, dient que havia arribar a un “carreró sense sortida” després de 13 dies d’agitació. The Independent va comentar:

“Les protestes han sumit a la classe política del Líban en el caos. Per primera vegada, l’ordre polític sectari que ha governat aquesta nació de l’est del Mediterrani des del final de la guerra civil, el 1990, s’enfronta a un moviment de masses dirigit al seu derrocament”.

Continua:

“Allò que va començar com una explosió espontània d’indignació per un nou conjunt d’impostos, ràpidament es va convertir en una cosa molt més gran. Enlloc d’atacar el govern o qualsevol líder polític, els manifestants es varen referir a la classe política corrupta del Líban en la seva totalitat”.

Sona familiar? És clar que sí! És exactament el mateix procés que hem vist a Equador i a Xile. Un moviment que va començar com una protesta massiva per demandes econòmiques immediates i concretes, es va convertir ràpidament en “una cosa més gran”. És a dir, les masses, basant-se en la seva pròpia experiència, estan començant a treure conclusions revolucionàries. Allò que es necessita no és aquesta o aquella petita reforma, sinó una transformació de soc-arrel: derrocar a “la classe política en la seva totalitat”. Però això és exactament el que significa una revolució!

Iraq, Tunis, Sudan…

També a Iraq, diverses onades de protestes massives, originades a les àrees xiïtes, han fet trontollar tota l’estructura política. Des de l’u d’octubre, les protestes massives i radicals han sacsejat tot el país. Començant aquesta vegada a Bagdad, s’han estès ràpidament per tot el país. Les forces armades i la policia d’Iraq varen respondre amb violència extrema, causant la mort d’al menys 150 persones (algunes fonts afirmen que és de 300) i provocant més de 6.000 ferits. No obstant això, la resposta brutal no ha aturat les protestes. 

Tunis s’ha vist sacsejada per les onades de protestes massives. A Algèria, un moviment revolucionari poderós va enderocar el malalt Buterflika i va fer trontollar el règim soca-rel. El règim va pensar que aconseguiria mantenir la pau social el 2011 després de l’augment dràstic de la despesa estatal.

Al Sudan, hem vist un moviment de masses amb un potencial revolucionari espectacular, el qual va sacsejar els cercles governants de tota la regió. L’empenta i la determinació dels joves, especialment de les nines i dones sudaneses, varen ser realment inspiradores. La classe obrera sudanesa va desafiar el règim convocant vagues generals, les quals varen plantejar la qüestió del poder.

El mateix va succeir a Algèria. Tot això mostra que la revolució àrab encara posseeix reserves socials enormes. Però com s’expliquen aquests fenòmens? I què representen? Els observadors superficials i empírics estan bocabadats amb els esdeveniments que no varen anticipar i per als quals no tenen explicació. Els empírics superficials de la burgesia només miren la superfície dels esdeveniments (els “fets”). No es molesten a mirar baix de la superfície per a descobrir els processos més profunds que es produeixen arreu.

El procés molecular de la revolució

Trotski va dir una vegada que la teoria és la superioritat de la previsió sobre la sorpresa. Les manifestacions sobtades i violentes de descontentament popular sempre prenen per sorpresa a la burgesia i als seus “experts”. Això és així perquè els “experts” burgesos no tenen cap teoria (excepte la teoria que tota teoria és inútil) i, per tant, se sorprenen constantment quan els esdeveniments exploten sobtadament a les seves cares.

Per a arribar a una comprensió real d’aquests processos subterranis, el mètode d’anàlisi dialèctic és absolutament necessari. Els burgesos, naturalment, no entenen la dialèctica; els reformistes, encara menys, si és que això és possible. No és necessari anomenar les sectes sobre aquest aspecte, ja quen o entenen res en absolut. La seva completa manca de perspectiva és la raó principal per la qual totes estan en crisi. 

Trotski va encunyar un concepte extraordinari: “el procés molecular de la revolució”. Mereix la pena reflexionar sobre el seu significat. Trotski es referia a la dialèctica, i sense una comprensió de la dialèctica un no pot entendre res de res. El procés de canvi de la consciència de les masses normalment es produeix gradualment. Creix lenta, imperceptiblement, però també inexorablement, fins que assoleix un punt d’inflexió on la quantitat es transforma en qualitat i les coses es converteixen en el seu contrari.

Durant períodes llargs, s’expressa com una lenta acumulació de descontentament, ira, ràbia i, sobretot, frustració, per baix de la superfície. Per tot arreu, hi ha símptomes, petits senyals, que es poden entendre per l’observador entrenat. Aquests senyals són un llibre segellat per a l’empíric de cap dur, qui, encara que sempre insisteix en “els fets”, no veu els processos subjacents més profunds. 

El filòsof Heràclit va expressar el seu menyspreu pels empírics amb aquesta frase sarcàstica: “els ulls i les oïdes són mals consellers per a gent d’ànima bàrbara”. La Bíblia expressa la mateixa idea amb paraules diferents: “Ulls tenen, però no hi veuen”. Per molts fets i estadístiques que acumulin, mai els entenen.

La Gran Bretanya i França

Els canvis bruscos i sobtats estan implícits a la situació. Tals explosions sobtades són un símptoma del corrent subjacent de ràbia acumulada i descontentament de milions de persones, el qual, en realitat, es dirigeix contra el sistema. Són un símptoma clar que el sistema capitalista ha arribat a un carreró sense sortida a escala mundial.

Algunes persones podrien tractar d’argumentar que els desenvolupaments revolucionaris, com els que hem citat aquí, només són possibles a països pobres i econòmicament subdesenvolupats. Però és completament fals. La dialèctica ens mostra que, tard o d’hora, les coses canvien pel seu contrari.

Un exemple excel·lent d’això és la Gran Bretanya. Fa només quatre anys, era considerat el país més estable d’Europa, tal vegada del món –ara està totalment regirat i és probablement el país més inestable d’Europa. La “mare dels parlaments” alguna vegada va ser famosa per la seva serenitat tranquil·la, però de cop s’ha convulsionat per la crisi i la divisió. La calma s’ha transformat en caos absolut.

La societat britànica està fortament polaritzada d’una manera que no s’ha vist en molt de temps. És aquesta polarització el que més alarma la classe capitalista i els seus apologistes ideològics, perquè són molt conscients del fet que tal polarització conté dins de si mateixa els gèrmens de futurs desenvolupats revolucionaris. 

Des de la crisi de 2008-09, hi ha hagut un procés lent, una acumulació gradual del descontentament. Va representar una ruptura fonamental a tota la situació internacional. Una ruptura en tots els sentits de la paraula. Ara podem veure el procés molecular de la revolució de la qual va parlar Trotski. Un procés silenciós i invisible. És quelcom intangible. No pots posar-hi el teu dit a sobre perquè es desenvolupa baix la superfície. Però està allà tot el temps, cavant com un talp.

Al passat, el poble britànic era considerat intrínsecament conservador i orgànicament impermeable a qualsevol tipus d’impuls revolucionari. Tenien institucions sòlides que actuaven com a baluard inexpugnable contra la revolució: el parlament, la càmera dels Lords, la monarquia i l’Estat de dret. La gent representava aquestes institucions, les quals garantien la pau social i l’estabilitat política.

Ara totes aquestes il·lusions reconfortants s’han esmicolat. La vella fe posada en la democràcia parlamentària ha explotat. Existeix una desconfiança creixent en els polítics i un menyspreu per l’elit de Westminster. És molt perillós per a la classe dominant. Si les persones ja no s’acontenten amb donar la responsabilitat de les seves vides i i destins a la casta de polítics i buròcrates professionals (“les persones que en saben”), algun dia poguessin decidir prendre l’assumpte a les seves pròpies mans. Això va ser precisament el que va succeir, no fa gaire, a França.

El novembre de 2018, el moviment dels armilles grogues va sorgir de sobte, aparentment del no-res, amb un gran nombre de persones comuns i corrents sortint als carrers. Això va mostrar clarament que existeix un potencial revolucionari. Inclús el Brexit, d’una manera peculiar, mostra el mateix procés. A molts altres països existeix la mateixa sensació: un profund estat d’ànim antisistema. També vàrem veure com l’anomenada esquerra no va aconseguir proporcionar una expressió organitzada a aquest estat d’ànim revolucionari. 

Catalunya ha viscut igualment un moviment explosiu de protesta a l’octubre, després de conèixer-se la sentència dels presos polítics, els quals actualment estan a la presó per la seva participació a l’organització del referèndum d’independència el 2017. Les dures penes de presó (si se sumen acumulen un total de més de 100 anys) pel “crim” d’exercir un dret democràtic, es varen trobar amb un esclat de fúria i ira, centenars de milers varen sortir als carrers, bloquejant carreteres, línies de ferrocarril i l’aeroport de Barcelona. 

Enfrontats a la brutal repressió policial, desenes de milers de manifestants, principalment joves, es varen defensar i varen contraatacar amb barricades en flames i batalles diàries durant tota una setmana. Una vaga general va tenir lloc el 18 d’octubre, a la qual una gran multitud va arribar fins a Barcelona, organitzada en cinc columnes diferents que varen marxar a peu des de diferents parts de Catalunya. Els partits nacionalistes petit-burgesos que han estat a l’avantguarda del moviment per una república catalana estan cada cop més desacreditats, però no n’ha sorgit una direcció alternativa.

Aquests són els tremolors que anuncien el terratrèmol imminent. L’ambient de descontentament de les masses, al no trobar el reflex a les organitzacions de masses tradicions, s’expressa de diferents maneres a països diferents. Però el fonamental és el procés irrefrenable de radicalització de les masses a escala global, la qual s’expressa amb girs violents cap a l’esquerra i la dreta. El procés de radicalització s’intensificarà a mesura que es desenvolupi la crisi, provocant una polarització encara més aguda entre les classes i preparant el camí per a explosions revolucionàries encara més grans.

La situació actual i les tasques dels marxistes

Els marxistes són optimistes per la seva pròpia naturalesa, però el nostre optimisme no és una cosa falsa o artificial. Es basa en anàlisis sòlides i perspectives. Ens basam en la solidesa de la teoria marxista. La nostra organització pot estar orgullosa d’haver-se mantingut absolutament ferm en els principis fonamentals i en el mètode dialèctic, cosa que ens permet penetrar per baix de la superfície i veure els processos més profunds que s’hi desenvolupen.

El període que travessam serà vist com un moment de canvi fonamental, un punt d’inflexió a tota la situació. No fa gaire aquesta afirmació semblava contradir-se amb els fets. L’economia mundial pareixia estar avançant i, de fet, els economistes burgesos destaquen que aquesta és la recuperació més llarga de la història. Però ara els esdeveniments s’acceleren a una velocitat impressionant. Només el mètode dialèctic del marxisme pot proporcionar una explicació racional dels processos, invisibles als ulls dels empírics burgesos desesperançats.

En molts sentits, la situació actual s’assembla a la decadència i caiguda de l’Imperi Romà. Els banquers i els capitalistes estan constantment fent ostentació de la seva riquesa i el seu luxe. L’u per cent més ric del món està en camí de controlar fins a dos terços de la riquesa mundial per a 2030, ja que s’asseuen sobre bilions de dòlars, els quals no inverteixen en activitats productives. La classe dominant és parasitària i està completament degenerada. Això està encenent els focs de la ràbia i el ressentiment a tot arreu. 

Existeix un potencial enorme per a la difusió de les idees marxistes, en allò que hem de concentrar-nos principalment. Hem de discutir els fonaments: no els incidents, sinó la tendència general. Quin és el fil conductor a totes aquestes situacions? Extrema polarització política i social. La lluita de classes està en augment a tot arreu. 

Estam creixent i desenvolupant-nos, però som una força massa petita per a ser un factor decisiu en el desenvolupament dels esdeveniments en el futur immediat. Des del nostre punt de vista, no seria dolent que les situacions revolucionàries decisives fossin postposades per un temps, per la senzilla raó que encara no estam preparats. Necessitam temps per a construir l’alternativa revolucionària. 

Però la història avança al seu propi ritme i no esperarà ningú. En un període com el present, poden succeir esdeveniments gegantescs abans que estem preparats. Els girs bruscos i sobtats estan implícits a la situació. Hem d’estar preparats per a enfrontar-nos a grans desafiaments. Els treballadors i joves més conscients ja estan oberts a les nostres idees. Hem de trobar el camí que ens condueixi a aquestes capes i a donar l’esquena a aquells elements cansats i desmoralitzats. Qualsevol rastre d’escepticisme i rutina ha d’eliminar-se de les nostres files, per a infondre’s d’un esperit d’urgència d’amunt a avall. 

Aquesta és realment una carrera contrarellotge. Grans esdeveniments poden sobrepassar-nos. Hem d’estar preparats. Construir la nostra organització, atraient a les nostres files a més gent i formant-la quan abans millor. És l’únic camí cap a l’èxit. Ja ens hem endinsat al camí. Que res ens distregui d’aquesta tasca. Que el nostre lema sigui: 

Visca la revolució socialista mundial!