Pacte PSOE-ERC: un retorn a l’autonomisme

El pacte assolit entre el PSOE i ERC per facilitar la investidura de Sánchez i la seva coalició amb UP és una confirmació de la política autonomista dels republicans. La seva estratègia consisteix a rebaixar la tensió amb l’Estat espanyol, evitar la repressió que els pugui afectar directament i, per sobre de tot, evitar o minimitzar els moviments de protesta al carrer. Tot això passa, en primera instància, per abandonar la defensa del dret democràtic a l’autodeterminació i, per conseqüència, també la via unilateral a la independència.

Després d’uns mals resultats a les eleccions de l’11-N, sobretot tenint en compte els resultats de l’abril, el PSOE es va veure forçat a pactar amb UP i buscar el suport de les forces polítiques nacionalistes per formar govern. La preferència de Sánchez sempre havia sigut entendres primer amb la dreta, tal com li exigia la part fonamental de la burgesia espanyola. Tanmateix, amb l’espectacular punxada de Cs i la pujada de VOX, el PP, tot i les pressions per part d’un sector de la burgesia per arribar a un entesa amb el PSOE i que s’expressaven a través de dirigents com Feijóo, no podia permetre’s veure perillar la seva posició com a principal partit opositor a la dreta.

Així doncs, el PSOE va decidir-se a començar a negociar amb ERC per aconseguir la seva abstenció; els republicans ja havien dit clarament, tot just es van conèixer els resultats de l’11-N, que ells hi estaven més que disposats. Però el PSOE ja havia deixat clar amb anterioritat que qualsevol diàleg amb el govern espanyol es faria dins del marc legal establert, és a dir, respectant la constitució i per conseqüència la indissolubilitat de la unitat d’Espanya. Sánchez va repetir vàries vegades que “no és no”, que no hi haurà referèndum ni independència, i que el PSOE és un defensor ferm del règim del 78.

És en aquest context que hem d’analitzar l’acord d’ERC amb el PSOE. El primer a destacar és que el seu contingut consisteix principalment en ambigüitats que faciliten una interpretació favorable per als interessos d’ambdues parts. Per exemple, es parla d’un “calendari transparent” que no va més enllà d’establir l’inici, deixant per a un futur incert l’establiment de terminis concrets; es parla de garanties de compliment que la Taula de negociació establirà (on és el famós redactor?); es diu que “ambdues parts es comprometen a impulsar l’efectivitat dels acords que s’adoptin mitjançant els procediments oportuns”. Tanmateix, el que es deixa ben clar és que el “diàleg efectiu” es farà dins el marc vigent “d’acord amb els principis de lleialtat institucional i bilateralitat” i que la Taula “actuarà sense més límits que el respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic.” Durant el seu discurs d’investidura Pedro Sánchez ho ha dit encara més claramente: “dins del marc constitucional”, malgrat que la paraula constitucional no apareix en l’acord firmat. El propi Ábalos ho havia dit el dia anterior: “estem disposat a debatir qualsevol iniciativa i a coneixer les raons que defensa ERC, però això no vol dir que les compartim”. Ras i curt, a la Taula es podrà parlar de qualsevol cosa, però el PSOE no accepta sortir del marc de la Constitució que nega expressament el dret d’autodeterminació. 

El punt més important i que ha provocat la ira més gran de la dreta i l’aparell de l’Estat és l’apartat sobre la “validació democràtica mitjançant una consulta”. En primer lloc, la reacció rabiosa de la dreta i l’aparell de l’Estat mostren novament el caràcter profundament antidemocràtic de la burgesia espanyola, que vol aixafar amb mà de ferro la qüestió catalana i fer-ne un exemple. Fins i tot el País, que representa el sector més intel·ligent de la burgesia, exigeix explicacions al PSOE sobre l’acord amb ERC i les seves possibles conseqüències. El propi Ábalos també ho va dir sense embuts: “Una consulta no és un referèndum d’autodeterminació. Nosaltres no recolzarem una consulta per la independencia”.

En realitat aquest apartat de l’acord significa que ERC accepta els límits imposats pel règim i per tant un retorn a l’autonomisme; el que realment vol dir és que ERC accepta abandonar la lluita per la independència i la creació d’un nou estatut, que intentarà vendre com a una victòria per haver aconseguit “aquesta conquista o aquest altre millora” després de negociacions “dures i difícils”, i que per sobre de tot és el poble català qui decideix. En altres paraules, és l’intent d’acabar amb el cicle ascendent de mobilitzacions i radicalització del poble català amb un pacte des de dalt.

No es tracta de que no sigui legítim intentar aconseguir concessions per part del PSOE en una negociació, a canvi de l’abstenció en la investidura. El que és escandalós és que, estant en condicions de demanar contrapartides substancials, ERC al final ha regalat l’abstenció per un tros de paper que no diu res, i ha deixat de banda tots els punts centrals: autodeterminació i amnistia. És més, cal senyalar que ERC no ha fet al PSOE ni tan sols una exigència en materia de política social o econòmica. 

La reacció de JxCAT al pacte establert, i en particular de Puigdemont i de Torra, ha sigut d’enuig. Però aquest malestar no ha sigut provocat perquè ERC hagi abandonat efectivament la lluita per la independència, sinó perquè han sigut ignorats durant les reunions amb el PSOE. En línies generals, l’estratègia de JxCAT és la mateixa que la d’ERC: evitar que el moviment se’ls hi escapi de les mans mentre el canalitzen per vies segures. Tot i així, paradoxalment, el partit tradicional de la burgesia catalana s’ha radicalitzat més que ERC, i ara es troba en una situació difícil de gestionar. Per una banda, i per sobre de tot, volen mantenir-se en el poder, i això comporta emprar una retòrica de confrontació i de defensa de la independència, ja que dóna vots; per altra banda, volen evitar que ERC s’imposi com el partit amb més autoritat als ulls del PSOE i que per tant se’ls aparti de qualsevol diàleg.

Com hem explicat des del principi, la lluita per assolir la república catalana per tenir èxit requereix  una lluita revolucionària contra un estat burgès incapaç de garantir els mínims drets democràtics. Qualsevol intent de diàleg amb el règim no aconseguirà res més que crear frustració i confusió entre les bases independentistes, que fins ara ha mostrat una determinació enorme per aconseguir el seu objectiu. La CUP ha de criticar durament a ERC i JxCAT per emprar una estratègia que portarà a la traïció, explicant pacientment que la causa d’aquesta estratègia és la seva condició de classe petit burgesa, una classe incapaç d’encapçalar una lluita revolucionària perquè, en última instància, tenen més por a les masses organitzades i al carrer que no pas al règim.

Criticant energèticament l’estratègia de diàleg amb el règim, explicant que la lluita per la independència és revolucionària per les condicions particulars de l’estat espanyol, que la lluita no només consisteix a acabar amb l’opressió per part de l’estat sinó també contra l’opressió del capital, la CUP disposa novament d’una bona oportunitat per posar-se al capdavant de la lluita, mostrant tant en paraules com en fets que és la força política més conseqüent amb les aspiracions de les bases independentistes i en la defensa dels drets democràtics.