Noves eleccions catalanes i perspectives

Una vegada més la situació política catalana mostra la inestabilitat de les institucions burgeses i dels seus representants, expressió de la crisi del sistema capitalista que defensen però que són incapaços de controlar. Aquest fenomen és exemplificat amb l’última contradicció protagonitzada al parlament, on finalment, després de més de tres anys de prorrogar els pressupostos del 2017, es van aprovar uns nous comptes mentre que, més o menys a la vegada, Torra decidia trencar amb ERC i convocar noves eleccions en un futur pròxim.

Divisió entre ERC i JxCAT

La repressió del règim del 78, l’extraordinària resposta als carrers per part del poble, que novament va mostrar la seva disposició a fer grans sacrificis per assolir l’objectiu de la independència, i la nova situació política al govern central han contribuït a clarificar l’estratègia d’ERC i JxCAT. Els republicans ara ocupen en part l’espai que abans ocupava l’antiga convergència, en el sentit que ara el seu objectiu és retornar a la «normalitat» mitjançant la moderació, la responsabilitat, l’estabilitat, per facilitar els «negocis» i per sobre de tot, aconseguir que les masses es tanquin a casa i no tornin a sortir al carrer. En altres paraules, busquen tancar per dalt un procés que ha sigut desbordat en cada ocasió fonamental per baix. En essència aquesta és l’explicació que marca la insistència i fins i tot la desesperació d’ERC de tancar una mesa de diàleg amb el nou govern a canvi de res de concret.

Per altra banda, Puigdemont encara gaudeix d’autoritat no només dins del seu partit sinó que també sobre una capa del moviment independentista: el recent acte multitudinari a Perpinyà confirma que l’expresident encara juga un paper important a la politica catalana. Amb aquest acte Puigdemont va donar un cop sobre la taula, avisant a ERC que no ho tindrán fàcil i al PSOE reivindicant que qualsevol negociació entre l’Estat i Catalunya ha de comptar amb ell. Tanmateix, la seva estratègia es basa en la demagògia republicana buida. És així perquè en primer lloc la lluita per la independència ha transformat els hereus de CiU, que sota la pressió de les masses s’ha radicalitzat i a la vegada s’ha desenganxat del control directe dels seus amos de classe, la gran burgesia catalana. En segon lloc perquè va ser el mateix Puigdemont qui va trair les aspiracions independentistes al capdavant de la Generalitat quan va decidir suspendre la DUI tot just anunciar-la i marxar a l’exili sense organitzar cap mena de resistència al 155. Aquestes circumstàncies han forçat Puigdemont i JxCAT a la demagògia independentista, és a dir, reivindicar la independència en paraules però actuar en contra d’aquesta en els fets. Sense aquesta combinació no seria capaç de mantenir la seva influencia en el moviment i defensar els seus interessos de classe. Tanmateix, aquesta política contradictòria és difícil d’equilibrar, i a la llarga és tornarà en el seu contrari. No podem oblidar el paper jugat per JxCAT durant l’octubre calent de l’any passat, quan Torra s’apuntava a les marxes i les reivindicava mentre el conseller Buch reprimia ferotgement les mobilitzacions.

Aquestes diferències estratègiques entre ERC i JxCAT, entre apagar el conflicte i mantenir-lo viu, han provocat grans friccions entre els dos principals partits independentistes. Tanmateix, els uneix una força en comú que es troba per sobre dels seus interessos partidistes: evitar que les masses els tornin a desbordar al carrer. I això és així perquè, com hem explicat des del principi, assolir la república catalana és planteja a l’estat espanyol com una tasca revolucionària, una tasca que connecta en la mateixa lluita no només el trencament amb el règim del 78 sinó que també amb el capitalisme que el sustenta i que ens explota. Per conseqüència, per la pròpia dinàmica del moviment que dirigeixen, tant ERC com JxCAT no són capaços i no volen resoldre aquesta tasca- els seus objectius fonamentals passen per la defensa dels seus privilegis com a «polítics» i com a empresaris mitjans i petits. És per això que tot i les confrontacions públiques, JxCAT s’emprenya amb ERC per liderar la conformació d’una mesa de diàleg amb el PSOE mentre que tot seguit remouen cel i terra per posar-s’hi al capdavant. Totes les crítiques de Torra en contra de la mesa, les seves demandes inamovibles pel dret a l’autodeterminació, l’amnistia i un relator queden exposades com a demagògia barata quan finalment accepta reunir-se amb el govern central en el marc de negociar dins de la constitució i les vies legals establertes. Amb això no volem dir que finalment JxCAT no trenqui amb la mesa, sinó que, en definitiva, no podem confiar ni un pèl en aquests dirigents.

Noves eleccions

L’actual marc de noves aliances en l’àmbit estatal, a Catalunya i també a Barcelona obren la possibilitat de canvis significatius en la conformació d’un nou govern de la Generalitat. Tanmateix, encara no se sap quan es convocaran les eleccions, qüestió que, si se suma a la inestabilitat generalitzada, fa difícil preveure com pot acabar la composició del parlament i encara més difícil preveure la formació del nou govern.

Fins ara les enquestes mostren que la qüestió independentista continua sent fonamental en la política catalana, ja que tot i l’estancament del procés i la creixent frustració i confusió en àmplies capes de la població independentista, els partits republicans guanyarien al voltant d’un 50% dels vots. Això té una explicació prou clara, i és que el gran esforç exercit per les masses, la seva involucració emocional en la lluita i el seu anhel per canviar les seves condicions de vida fan que encara mantinguin esperances en el seus dirigents, una situació reforçada per la repressió del règim i, sobre tot, per la falta d’una direcció alternativa.

Per altra banda, les enquestes mostren que l’espanyolisme perdria força i que per primera vegada des del 2012 obtindria menys vots que el bloc independentista. Ara bé, amb ERC al capdavant de les enquestes (37 escons), seguit d’aprop de JxCAT (31) i el PSC (27), s’obre la possibilitat que el bloc independentista finalment es trenqui per la preferència d’ERC d’arribar amb algun tipus de pacte amb els Comuns i el PSC (amb alguna contrapartida al congrés dels diputats). Aquesta seria l’opció preferida de la burgesia catalana i dels sectors més intel·ligents de la burgesia espanyola, que ja han començat a pressionar en aquesta direcció, perquè segellaria pràcticament l’abandonament de la unilateralitat per part d’ERC. Un desenvolupament dels esdeveniments en aquesta línia seria la conclusió lògica de l’estratègia dels republicans de tornar a la normalitat.

Dit això, les enquestes també albiren una lleugera pujada de la CUP mentre que la dreta espanyolista perdria uns 16 escons, com ja va passar durant les eleccions estatals del novembre passat. Tot i les limitacions de les enquestes, podem observar un procés de creixement de l’esquerra semblant a les generals, passant de 61 escons al 2017 a 80 en aquestes eleccions. Molts votants que el 2017 van votar a C’s ara tornen al PSC, mentre que ERC, la CUP i els Comuns pugen.

Aquesta nova situació de gir a l’esquerra i el creixent descrèdit d’ERC i JxCAT als ulls dels sectors més avançats del camp independentista creen una situació favorable per l’agitació de les qüestions de classe vinculada a la defensa dels drets democràtics. Seguint amb la línia plantejada a les eleccions generals, la CUP, mitjançant un treball pacient i sistemàtic als barris obrers i entre el jovent, defensant un programa revolucionari i exercint una critica contundent als dirigents porucs d’ERC i JxCAT, podria obtenir millors resultats que els pronosticats fins ara i, de manera més important, desenvolupar la seva autoritat com el partit que defensa els interessos de la classe treballadora i el jovent.

Catalunya no s’escapa al procés generalitzat arreu del món de radicalització de les masses, que s’ha expressat meravellosament a través del moviment independentista. El que falta però és una organització revolucionària que vinculi les demandes immediates de les masses amb la necessitat de resoldre-les mitjançant el derrocament del capitalisme. Per aquesta raó és necessari construir una organització marxista que plantegi clarament aquest vincle i que mitjançant aquesta clarificació es guanyi l’autoritat per posar-se al capdavant del derrocament del sistema. Aquesta és la nostra tasca, uneix-te a nosaltres si la comparteixes!