L’alliberament de la dona i la lluita contra el capitalisme

Per poder lluitar amb èxit contra l’opressió de les dones, necessitem una teoria coherent capaç de proporcionar-nos una anàlisi vàlida i una estratègia i tàctica concretes. Sense això, hi ha el perill que la lluita es limiti a un alleujament superficial dels símptomes. 

L’opressió de la dona avui es manifesta de moltes maneres diferents. Entre les més brutals es troben sens dubte la violència i l’assassinat. Per exemple, en 2018, segons dades de l’Estat espanyol, es van presentar 125.223 denúncies per violència contra les dones i 47 dones van ser assassinades. En 2017, es van registrar 2.219 acusacions de violació, de les quals només es va investigar el 68%. A part de les evidents desigualtats, com la desigualtat salarial entre homes i dones, l’opressió sistemàtica de les dones té lloc principalment entre bastidors. En les famílies amb al menys un nen (menors de 5 anys), per exemple, la dona s’encarrega de la majoria de la feina domèstica. La major part de la feina a temps parcial (73%) i de la feina precària també la fan les dones, i la proporció de dones aturades és més gran que la dels homes. La pensió mitjana de les dones (742€ l’any 2019) és molt menor que la dels homes (1.191€). El resultat és una tendència de les dones a dependre econòmicament de la seva parella. Aquesta desigualtat material és una realitat als països on gairebé tota la desigualtat ha estat eliminada sobre una base legal. En altres paraules, no n’hi ha prou amb combatre els símptomes de l’opressió a un nivell purament legal. 

Hi ha una capa de la societat capitalista que es beneficia massiva i directament de l’opressió de la dona: els i les capitalistes. D’una banda, es beneficien directament dels salaris més baixos de les seves empleades. D’altra banda, els salaris més baixos de les dones han servit històricament com un mitjà per exercir pressió sobre els salaris dels empleats homes. Sobretot, però, els capitalistes es beneficien indirectament de qualsevol desigualtat entre els treballadors perquè així divideix la classe obrera i fan més difícil la lluita unida contra el sistema. La desigualtat de gènere, així com altres mecanismes de divisió com el racisme, l’homofòbia, etc., es converteixen d’aquesta manera en pilars importants per al manteniment del sistema capitalista, estan estretament entrellaçats amb ell, i per tant són mantinguts activament pels capitalistes i els seus mitjans de comunicació. Per tant, l’alliberament ple de la dona en aquest sentit està en conflicte directe amb els interessos de la classe dominant i només es pot assolir en una lluita anticapitalista conseqüent.

Feminisme

Moltes teories feministes tenen el seu origen en la tercera onada del feminisme dels anys 60 i 70. Diversos moviments socials van sorgir en aquest moment després d’un llarg període de pau de classes. Durant aquest període, tant el partit socialista com el comunista es van adaptar fortament a la burgesia. Defensaven el sistema capitalista, cedien davant dels prejudicis de certes classes i, per tant, no eren un punt d’atracció per a les dones que es radicalitzaven. Sota la contrarevolució estalinista a la Unió Soviètica, importants èxits de la Revolució russa van ser revertits i el marxisme va quedar reduït a un esquema mecànic. Això és precisament el que les feministes van criticar.

Van arribar a la conclusió que: “Fins i tot sota el socialisme soviètic les dones no van ser alliberades. Per tant, hem d’organitzar-nos per separat i lliurar una lluita independent per alliberar les dones”. Encara que alguns d’aquests grups tenien una imatge revolucionària, no comprenien d’on ve la opressió de la dona i per tant com es pot superar. Aquest fet es pot veure en el feminisme postmodern, per al qual el patriarcat existeix independentment del capitalisme. Per tant, no tots els treballadors han de lluitar contra tots els capitalistes, sinó les dones contra els homes. No obstant això, ignoren el fet que la societat està dividida en classes. Al no culpar el capitalisme, tots els que “no estan oprimits” tenen la culpa: els homes blancs i heterosexuals, en la seva lògica, es converteixen així en la causa de l’opressió.

Com expliquen els marxistes l’opressió de la dona?

El patriarcat (pel qual entenem un sistema en el qual la producció es porta a terme a la llar i l’home més vell de la família té l’autoritat) va sorgir en la transició de la societat paleolítica sense classes a la societat de classes a causa del desenvolupament dels mitjans de producció. Sota el comunisme primitiu dels caçadors i recolectors no existia la propietat privada, tot pertanyia a tots i la major part es consumia directament. Amb el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia (revolució neolítica), els mètodes de producció van canviar: amb els nous mitjans de producció, diferents societats podien per primera vegada produir més del que podien consumir, apareixent d’aquesta manera un excedent. Això va tenir un impacte en la posició dels sexes. Es van formar classes, dividides en classes propietaries i creadores de riquesa: va sorgir l’esclavitud.

L’home de cop i volta va passar de ser el primigeni “proveïdor d’aliments” a ser el “propietari”. Això va canviar la seva posició dins de la família. No obstant això, a causa del llinatge matrilineal original (on la mare determinava la descendència), no podia llegar les seves possessions als seus propis fills. Així que es va fer necessari trencar l’herència de la mare als seus fills, formant la família monògama dominada per l’home.

La posició de la dona treballadora

La dona treballadora sota el capitalisme pren una posició precària. Suporta una explotació múltiple com a treballadora, com a mestressa de casa i com a cuidadora de nens i ancians. Originàriament, el salari del treballador era suposadament suficient per sostenir la família i reproduir la següent generació de força de treball que necessitaven els capitalistes. El treball socialment necessari per al sosteniment de la llar i la criança dels fills estaven inclosos dins el salari de l’home. Però amb el desenvolupament capitalista posterior, i la incorporació massiva de la dona a la feina fora de la llar, va fer que es necessitessin dos salaris per sostenir la família, a causa de l’interès dels capitalistes per reduir al mínim el salari dels seus treballadors. 

Durant el període d’auge econòmic, el capitalisme va treure a les dones de l’aïllament a la llar i les va introduir en el món de la feina; es necessitaven més treballadors. Tanmateix, en temps de crisi, les dones són les primeres a ser expulsades del mercat de treball – especialment en el treball no qualificat i a temps parcial, que és fàcil de reemplaçar. Veiem, doncs, que el capitalisme utilitza models patriarcals per poder utilitzar mà d’obra barata i intercanviable a voluntat, segons les necessitats de la seva classe dominant. Fins i tot avui en dia, les dones dels sectors de baixos salaris i de treball a temps parcial són sempre les primeres a sentir els efectes de l’auge del mercat laboral. Històricament, les dones obreres han tingut un paper central en les revolucions, rebel·lant-se contra el seu doble jou, com a dona i com a treballadora. Un dels innombrables exemples és la Revolució russa de febrer de 1917, que va començar amb un aixecament de dones que feien cua per obtenir pa.

Quin és el següent pas?

 
El treball per al sosteniment de la llar i la criança dels fills és socialment necessari i ha de ser socialitzat finalment. Concretament, això significa que es necessiten guarderies estatals i gratuïtes a tot el país per a tots aquells que vulguin aprofitar-les. També es necessiten bugaderies i menjadors públics i gratuïts, que puguin utilitzar-se quan sigui necessari. El progrés tècnic hauria de seguir desenvolupant-se de tal manera que la resta de les tasques domèstiques es redueixin a un mínim.

La lluita per la igualtat de salaris només pot tenir èxit si es lluita juntament amb tots treballadors contra l’opressió sistemàtica, independentment dels sexes, colors de la pell, orientació sexual, etc. La lluita organitzada, com les vagues, és l’arma més forta i efectiva de la classe obrera per extorsionar millors condicions de treball als patrons. No obstant això, aquests mitjans només tenen èxit si compten amb un ampli suport – pel qual necessitem tant dones com homes. Si els moviments dels últims anys ens mostren alguna cosa, és que la voluntat de lluita de la població femenina és forta i va en augment. Sens dubte, quan les lluites existents s’uneixen, quan les dones treballadores lluitin juntament amb els treballadors contra el sistema que els oprimeix a tots, el procès revolucionari estarà madurant.