El virus no és la solució a l’escalfament global!

Mentre redactem aquestes línies, tres mil milions de persones es troben confinades. Les conseqüències d’aquesta situació en l’economia són notables. En alguns països, s’ha paralitzat l’activitat de sectors industrials al complet. Com a conseqüència, les imatges dels satèl·lits de la NASA mostren la disminució dràstica de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en zones on les taxes d’emissió solen ser altes, com la Xina o el nord d’Itàlia. La crisi econòmica que es fermentava des de fa anys ha esclatat sota l’impacte del confinament, la qual cosa suposa un altre cop dur a l’economia mundial. Algunes ideologies reaccionàries s’alegren d’aquesta situació i fins i tot afirmen que «el virus és la solució per salvar el planeta».

El virus, la solució?

Com mostren les recents marxes pel clima, la lluita per la protecció del medi ambient s’ha convertit en una prioritat per a un nombre cada vegada més gran de treballadors i joves de tot el món. I tenen tota la raó: els capitalistes estan posant en joc el futur de la humanitat en nom del seus beneficis. És urgent reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle per garantir a les futures generacions un medi ambient saludable i una vida digna. No obstant això, al voltant d’aquest moviment hi ha corrents veritablement reaccionàries: defensors del decreixement o misantrops inspirats per les confuses teories de Malthus sobre la «sobrepoblació». Tot i les diferències existents entre aquestes corrents, comparteixen la mateixa idea fonamental: hi ha massa humans al planeta!

Des del començament de l’epidèmia, es poden observar en les xarxes socials missatges d’alegria perquè el virus està solucionant el problema de la contaminació – encara que sigui en detriment de les desenes de milers de morts. Alguns van fins i tot més enllà i s’alegren simplement pel fet que alguns humans desapareguin. Els marxistes rebutgen aquestes ideologies reaccionàries. A més d’alegrar-se de la mort de desenes de milers de persones, són simplement falses.

Al contrari del que s’afirma amb freqüència (per exemple, en paraules dels dirigents d’Extinction Rebellion), la veritat és que no som massa nombrosos pel que fa a les «capacitats» de la Terra. La producció actual d’aliments seria suficient per sustentar adequadament a 13 mil milions d’éssers humans, és a dir, gairebé el doble de la població total actual del planeta. Per preservar els recursos, podríem fins i tot preveure la disminució de la producció sense ocasionar problemes significatius per a la humanitat.

Tanmateix, hi ha milers de persones que moren de fam ja que proporcionar aliment als qui ho necessiten no és rendible per als capitalistes. Per tant, es llença, destrossa, o de vegades fins i tot es crema, simplement. La sobreproducció s’explica també per la competència capitalista. Cada empresa produeix molt més del que és necessari per acaparar la part de mercat als seus competidors, a risc de malgastar massivament els recursos. El problema no és la producció en si, sinó la manera en què s’executa i organitza, és a dir, sota el capitalisme. I el COVID-19 no canviarà res d’això, al contrari.

La pandèmia de l’COVID-19 ha servit d’espurna per desencadenar una crisi econòmica molt profunda. Els capitalistes en són conscients i ataquen els drets socials de la classe treballadora per intentar mantenir els seus beneficis. A França, per exemple, la llei d’urgència salarial fa que alguns assalariats hagin de treballar fins a 60 hores per setmana, i que el treball també es faci fins i tot als diumenges. A del món, l’explotació brutal dels treballadors s’incrementa a mesura que els capitalistes traslladen el pes de la crisi a les espatlles de la classe obrera.

Segons un estudi, la caiguda de la contaminació a la Xina a causa del confinament salvaria més vides que les perdudes pel COVID-19. Podria ser cert en el curt termini, però implicaria realitzar una abstracció de totes les altres conseqüències que comporta la pandèmia. Un període de profunda depressió econòmica i de confrontació social s’obre davant nostre. Aquesta crisi donarà lloc a una quantitat de sofriment i de morts que supera amb diferència totes les suposades «avantatges col·laterals» de la pandèmia: els suïcidis, les morts laborals, les malalties psicològiques i fisiològiques es multiplicaran a mercè dels atacs del capital contra la classe obrera.

La pandèmia no marca tampoc la fi de la contaminació. Els capitalistes de tot el món intentaran tornar a iniciar la maquinària posant-la a tot gas – gas que no trigarà a arribar (i fins i tot sobrepassar) l’efecte hivernacle reduït durant el confinament. Pel que fa a la legislació mediambiental, aquesta suposa costos a les empreses i, per tant, també s’abandonarà. La qualitat de l’aire que respirem no pot ser un fre a la producció sota el capitalisme!

Lluita de classes

A escala mundial, milions de joves i de treballadors exigeixen un canvi de sistema per resoldre la qüestió del canvi climàtic. Aquesta és la veritable solució, no el discurs contra l’existència de la humanitat. La història demostra que és possible reduir ràpidament les emissions de gasos d’efecte hivernacle si el descens de la contaminació té un impacte positiu en la consciència de les masses. És el moment d’aprofundir en els mitjans necessaris per reduir aquestes emissions.

És el sistema en què vivim el que destrueix el nostre ecosistema. Les grans empreses decideixen el que es produeix i com es produeix. Els capitalistes que obtenen beneficis de l’extracció de matèries primeres no renovables i contaminants no estan disposats a renunciar a aquests beneficis. Existeix, a més, una contradicció entre el grau d’urgència de la situació i la passivitat dels governs capitalistes per assenyalar la seva gravetat.

Els defensors del sistema lamenten aquesta situació. La crisi actual demostra clarament que són els treballadors els que posen en marxa la societat. No seria possible tenir cura a cap malalt ni alimentar-se si els metges, infermers, o caixers no arrisquessin la seva salut i, en ocasions, la seva vida. El problema és que aquests posen en marxa la societat, però no decideixen la forma en la què es fa. Per salvar el nostre ecosistema, necessitem una societat on la producció estigui destinada a respondre a les necessitats de tots, i no a l’afany de beneficis d’uns pocs. Per això, cal expropiar la classe capitalista i planificar democràticament l’economia. D’aquesta manera, seria possible restringir els sectors que contaminen i orientar la investigació al desenvolupament de fonts d’energia netes i renovables. L’única solució davant l’escalfament global es troba en la construcció d’aquesta nova societat: el socialisme.