Acord de 750.000 milions per al Fons de Recuperació europea, en benefici de quina classe?

Finalment, després de 4 dies de negociacions intenses dels 27 països de la Unió Europea (UE) van arribar a un acord sobre l’anomenat Fons de Recuperació, quantificat en 750.000 milions d’euros. El govern espanyol diu que l’acord és molt avantatjós per al país, i la dreta en general també s’ha mostrat satisfeta. Ara bé, la pregunta que ens hem de fer és: un acord avantatjós, per a què classe?

L’aspecte més innovador d’aquest pla de rescat general de l’economia europea és que, per primera vegada en la història de la UE, es destinen subsidis directes als països, a fons perdut. És a dir, que no es retornen. No obstant això, el pla inicial de 500.000 milions d’euros per aquest concepte es va reduir finalment a 390.000 milions. Els restants 360.000 milions fins a completar els 750.000 milions d’euros, seran préstecs a retornar, enfront dels 250.000 milions projectats inicialment. Aquesta reducció de 110.000 milions d’euros en subsidis directes ha estat el “pagament” que ha hagut de fer-se per acontentar el grup de països rics del nord d’Europa més reticents a finançar aquest pla: Holanda, Àustria, Dinamarca, i Suècia.

No ha estat l’únic “pagament” que han rebut aquests països a canvi de signar l’acord. Tots ells, més Alemanya, veuran reduïda la seva contribució anual a la UE en 7.603 milions d’euros, pagant bastant menys del que els correspondria per PIB per càpita.

És clar que no és del tot exacte que els 390.000 milions en subsidis directes seran a fons perdut, perquè aquests diners ha de venir d’algun costat i algú haurà de pagar-ho. Això es farà amb deute públic mutualitzat; és a dir, que la UE s’endeutarà emetent bons de deute que hauran de finançar-se a càrrec del pressupost de la Unió, de manera que indirectament aquest fons serà pagat per tots els països de la UE, i l’Estat espanyol haurà d’aportar la seva part a través de la contribució anual que realitza a la UE.

Espanya rebrà 140.000 milions, el segon país que més fons rebrà després d’Itàlia. 72.000 milions d’euros vindran de subsidis directes i 68.000 milions seran préstecs que s’hauran de sumar a la ja voluminós deute públic d’1,14 bilions d’euros. Així el deute públic espanyol s’incrementarà un 6% només per aquest concepte. No està de més recordar que van ser també al voltant de 68.000 milions d’euros el que ens va costar el rescat al sistema financer en 2008-2012, rescat que va ser utilitzat per justificar gran part de les polítiques de retallades socials i d’austeritat que patim durant l’última dècada. Això obligarà en els pròxims anys a incrementar les partides pressupostàries per a pagar el deute públic, molts més dels 30.000 milions d’euros que es paguen ara anualment, i que s’eternitzin els ajustos, retallades socials i austeritat en un escenari d’estancament econòmic sense final a la vista.

Cal dir que gran part d’aquests 140.000 milions d’euros aniran a pagar la factura de les despeses extraordinàries que el govern ha fet i continua fent per sostenir l’economia i les rendes empresarials i salarials via ERTES, i altres. Només fins al setembre l’Estat gastarà 25.000 milions d’euros amb els ERTES (entre pagament de salaris i bonificacions a la seguretat Social de les empreses), que no estava previst desemborsar al començament de l’any. Altres diversos milers de milions han anat a pagar els ingressos dels autònoms. Les despeses en sanitat pública i privada derivats de l’epidèmia de Covid-19, més la compra extraordinària de material (màscares, sabó hidroalcohòlic, bates, respiradors, etc.) han estat massives també, encara que no s’ha ofert encara una xifra del que està suposant. L’Estat també ha destinat 10.000 milions d’euros per rescatar “empreses estratègiques”. Amb això volem dir que la major part dels diners a fons perdut, per exemple, serà utilitzada per tapar forats, no per desenvolupar les forces productives del país.

El govern aposta per emprar aquests diners en el que anomenen “l’economia digital” i en la” transició verda”. El projecte és estalviar temps i costos amb una interconnexió digital i telemàtica a tots els nivells, la generalització d’aplicacions informàtiques en ordinadors i telèfons mòbils per a tota mena de gestions, compres, etc. D’altra banda, es tracta d’inversions per disminuir la dependència energètica dels combustibles fòssils, apostant per les anomenades “energies renovables”. Com sempre, les grans obres d’infraestructura i de modernització econòmica són assumides fonamentalment per l’Estat, a través de deute públic, de les que es beneficiaran les empreses privades que faran aportacions menors.

Més enllà d’aquests plans reals o hipotètics, el fonamental és un aspecte que el govern ha fet passar com a element secundari, encara que la dreta sí que ho ha ressaltat demagògicament pels seus propis interessos cínics, i és que el desemborsament de diners, que començaria el gener de 2021 no és incondicional. Cada país ha de presentar una proposta d’on destinarà els fons, però l’última paraula la tindrà una Comissió que haurà de donar el vistiplau.

Com explica El País:

“El document signat fixa que els plans hauran de ser coherents amb les recomanacions específiques formulades per l’Executiu comunitari -reformes que van des de l’àmbit laboral fins al de l’educació o la renda mínima-, el creixement potencial, la creació d’ocupació, la resiliència social i econòmica i les transicions verda i digital… la Comissió demanarà llavors al Comitè Econòmic i Financer que avaluï el compliment d’aquests programes perquè la Comissió segueixi desemborsant diners. “

I en el cas que l’esmentada Comissió consideri que s’incompleixen les recomanacions plantejades s’aplicaria un “fre d’emergència” que paralitzaria els desemborsaments pendents.

Això ens intranquil·litza bastant. Les famílies treballadores ja tenim experiència dels que significa la paraula “reformes” en boca dels buròcrates auto-elegits de Brussel·les. Fins ara ha significat: contrareformes laborals i de les pensions, augment d’impostos indirectes (IVA, i altres), retallada de la despesa pública, privatitzacions, etc.

I una d’aquestes condicionalitats podria ser no tocar la reforma laboral del PP. Així El País, declarava en una altra nota titulada; La pressió de Brussel·les complica al Govern els canvis en la reforma laboral: “L’Executiu de Sánchez no considera ara una prioritat la contrareforma, però assegura que no renuncia a ella”.

Fins a quin punt això és un desig d’El País o un fet contrastat per aquest mitjà, el veurem les setmanes vinents. En qualsevol cas, és un avís de les pressions colossals que el govern patirà, també dins d’ell mateix, perquè mantingui el fonamental de la política antisocial i d’ajust del PP, llegada per la crisi anterior.

Per això ens sembla molt irresponsable que els dirigents de Unides Podem intentin vendre la idea que no hi haurà ajust ni austeritat amb l’acord assolit, senzillament perquè no és veritat. Els problemes estructurals de debilitat de l’economia espanyola, elevat deute públic, retallades, baixa inversió privada, sistema productiu orientat al consum i no a la producció, etc. romandran. I ens preocupa que les promeses “estrella” del govern de coalició segueixin en l’aire: Què passa amb la reforma laboral del PP? Què passa amb la Llei Mordassa? ¿I amb l’obligatorietat i gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys? Què passa amb les medalles dels torturadors i la investigació del saqueig i robatori a les propietats de les víctimes del franquisme? Més encara, què passa amb Nissan? ¿I amb Alcoa? Què hi ha de l’explotació brutal dels temporers agrícoles pels esclavistes de la patronal agrària? Què hi ha de la política d’habitatge i energètica? Seguiran dictant els vampirs de les constructores, fons voltor i energètiques qui accedeix a béns bàsics d’habitatge i subministrament energètic si té els suficients diners per pagar-ho? Atendre i satisfer aquestes demandes i preocupacions de les famílies treballadores si donaria consistència i un suport sòlid a aquest govern, en cas contrari, aquest s’evaporarà tard o d’hora.

En qualsevol cas, la classe treballadora ha de rebutjar les promeses tranquil·litzadores del govern, que tot i tenir una majoria absoluta sòlida de 180 diputats d’esquerra al Congrés que acorden amb el fonamental del seu programa de govern en els seus aspectes més progressistes (152 de PSOE i Unides Podem, i 28 de l’esquerra nacionalista i regionalista) sembla tenir mil i un lligams invisibles amb els grans empresaris i banquers que li impedeixen avançar en polítiques de ruptura amb el llegat del PP. Així el govern es mostra impotent davant els milers d’acomiadaments industrials que estem veient per tota la geografia de l’Estat.

La classe treballadora ha de confiar només en la seva pròpia força, organització i consciència i exigir el que li correspon: ocupació fixa i digne, salaris i condicions laborals decents, serveis socials plenament equipats, accés sense traves a l’habitatge, l’educació, l’oci i la cultura, pensions dignes garantides i ocupació per a la joventut.

El capitalisme és incapaç d’atorgar tot això. No és un problema de tenir bons o dolents negociadors a Brussel·les, és la incapacitat d’assegurar un futur a les famílies treballadores mentre la societat estigui organitzada per deixar milers de milions d’euros de beneficis a un grapat de banquers, empresaris, fons voltor i inversors. Del que es tracta és d’utilitzar la riquesa, el coneixement, la tecnologia i la cultura acumulada per planificar els recursos en interès de la majoria de la societat.

Enfront de la UE capitalista, de l’enfrontament Nord-Sud, del racisme, de l’opressió imperialista i de l’explotació capitalista, oposem una economia socialista amb la nacionalització sota control obrer de totes aquestes grans empreses, bancs i hisendes agrícoles a cada país, escombrant les fronteres interiors del continent, i integrant tots els recursos en uns Estats Units Socialistes d’Europa.