Les bases teòriques del debat sobre investir a Mas – Alliberament nacional i lluita de classe

Molt sovint, en els debats del moviment anticapitalista, i a voltes sense ser-ne conscients, es repeteixen velles temàtiques i arguments. És per això, per treure’n les lliçons i esmolar les nostres tàctiques i estratègia avui, i no pas per cap mena d’academicisme, pel que els marxistes estudiem detingudament les experiències passades del moviment obrer i socialista. Els dilemes als que avui s’enfronta la CUP recorden problemàtiques molt antigues.

D’una banda, hi ha alguns companys que estan dispostos a acceptar la col·laboració de classes en la lluita per la independència, donant suport a una direcció burgesa. Fins i tot, hi ha alguns que parlen obertament d’una “burgesia progressista” o “burgesia nacional” que cal recolzar, o que és necessari incloure, i de la necessitat per tant d’aturar la lluita de classes per assolir la república catalana. D’altra banda, estan els que mantenen una posició d’independència de classe, defensant que l’alliberament nacional ha de vindre de la ma de la revolució social, i que l’aliat en aquesta tasca no pot ser un demagog burgès com Artur Mas, sinó que més aviat ha de ser la classe obrera de la resta del Estat.

Com veurem a continuació, des de que al segle XIX va sorgir un moviment obrer amb idees pròpies, no n’hi ha cap exemple d’una burgesia genuïnament progressista que hagi encapçalat un veritable procés d’alliberament, sobre tot quan es veia confrontada amb el perill del proletariat organitzat. Els intents històrics de relegar les tasques de l’alliberament nacional i democràtic a la burgesia han conduit sempre al desastre.

Burgesia revolucionària i burgesia contrarevolucionària

En els seus orígens, la burgesia va jugar un paper revolucionari contra el vell sistema feudal. En els segles XVII i XVIII va encapçalar autèntiques revolucions a Anglaterra, a Nord-Amèrica, a França. Era una classe nova, sorgida dels mercaders de les ciutats medievals, que gradualment va entrar en conflicte amb les aristocràcies, les jerarquies eclesiàstiques i les autocràcies que dominaven el feudalisme. Aquest a l’arrel va ser un conflicte econòmic per dotar-se d’un marc legal favorable per les noves relacions de producció capitalista, però es va reflectir en l’esfera ideològica en la lluita per les idees racionalistes de la il·lustració contra la monarquia absolutista i l’obscurantisme religiós. En aquest període la classe obrera estava massa fragmentada i subdesenvolupada per jugar un paper independent. Va ser, junt als pagesos, una força important en les revolucions burgeses, però sempre sota la direcció de la burgesia, que dirigia aquestes classes oprimides contra les elits feudals. A més amb el sorgiment del capitalisme la burgesia va impulsar la constitució dels estats nacionals com una manera de unificar països, fent servir la llengua com a vehicle per assolir un mercat únic que facilités el desenvolupament de l’activitat econòmica i comercial.

Com Marx i Engels explicaven ja al Manifest Comunista, però, al llarg del segle XIX això va canviar. La burgesia va passar de ser una força revolucionària a ser una força contrarevolucionària. El sistema capitalista va desplaçar el feudalisme per transformar el món sencer. Fins i tot als països on no hi va haver cap revolució burgesa, com a l’Estat espanyol o la Rússia tsarista, el capitalisme va penetrar amb l’ajuda del capital estranger i va calar dins del vell ordre. L’aristòcrata terratinent va desenvolupar interessos industrials, l’església va hipotecar les seues hisendes, mentre les velles monarquies van acabar endeutades amb el gran capital financer. En aquest procés d’expansió pel món, el capitalisme va assentar les bases del seu declivi: les crisis de sobreproducció, que reflectien els límits del sistema de mercat, amb la seua anarquia inherent, per desenvolupar eficaçment una economia industrial avançada. La burgesia va passar aleshores de ser una força transformadora a un obstacle al progrés. Com deien Marx i Engels: “Les condicions de producció i de canvi de la burgesia, el règim burgès de la propietat, la moderna societat burgesa, que ha sabut fer brollar com per encant tan fabulosos mitjans de producció i de transport, recorda el bruixot impotent per a dominar els esperits subterranis que va conjurar”. Es va generar el potencial per superar el sistema capitalista i utilitzar la tecnologia i l’enorme productivitat acumulada de manera racional i harmoniosa. Al mateix temps, la classe obrera que en les revolucions dels segles previs havia sigut massa feble per jugar un paper independent, es va enfortir i armar d’idees i organitzacions pròpies.

És per això que la contradicció principal a les societats modernes és, des de fa molt de temps, entre capital i treball, no entre diferents sectors de les classes dominants. Això es va començar a veure al segle XIX, quan, enfrontats als treballadors, la burgesia dels països que havien arribat tard al desenvolupament capitalista es va començar a posar del costat del vell ordre, el qual d’altra banda ja havien infiltrat i subordinat econòmicament. Aquest va ser el cas de les revolucions de 1848, o a l’Estat espanyol durant els alçaments populars dels anys 1868-73.

La revolució russa i el marxisme rus – Plejanov i Struve

Aquestes posicions enfrontades han existit tradicionalment en els moviments revolucionaris dels països on existeix la qüestió nacional o on el govern està dominat per institucions feudals i la burgesia està enfrontada a les velles oligarquies terratinents. Ambdues situacions es donaven a la Rússia tsarista, on els marxistes havien de combinar la lluita pel socialisme amb la lluita contra l’autocràcia i per l’alliberament dels pobles oprimits del imperi, una autèntica presó dels pobles. Des d’un primer moment, en els anys 1880, van sorgir dues posicions al si del marxisme rus. Georgi Plekhanov, considerat el pare del marxisme rus, va defensar la independència de classe del proletariat i la seua hegemonia en la lluita contra el tsar: no es podien aigualir els programes i les consignes per agradar als lliberals. Com deia Plekhanov, “en cap cas es pot espantar als obrers amb l’excusa de no espantar als lliberals”. D’altra banda, Piotr Struve, principal representant de l’anomenat “marxisme legal”, plantejava que la lluita política contra l’autocràcia l’havia d’encapçalar la burgesia lliberal, mentre els marxistes havien de desenvolupar la lluita econòmica per la millora de les condicions del proletariat. El socialisme era relegat al futur llunyà, quan Rússia fossi una democràcia burgesa avançada, on les nacionalitats oprimides gaudirien d’autonomia, i on el proletariat estaria altament educat i organitzat. Primer, Rússia hauria de passar per una etapa de democratització i desenvolupament sota la direcció de la burgesia lliberal.

Lenin, Trotsky i els menxevics i els socialistes revolucionaris

Aquesta polèmica la va reprendre Lenin als anys 1890 i 1900. Ell va defensar la independència i hegemonia de la classe obrera front als anomenats economistes, que repetien les idees de Struve, i contra els menxevics, que argüien que Rússia havia de passar per una etapa diferenciada de revolució burgesa dirigida pels lliberals. També Lev Trotsky es va oposar a aquestes tendències, enarborant l’idea de la “revolució permanent”, que anava més enllà fins i tot que les concepcions de Lenin. Aquest defensava que la lluita contra el tsarisme no la podia encapçalar la burgesia lliberal, que ja havia esgotat el seu potencial progressista. La revolució devia ser dirigida pel proletariat aliat amb els pagesos pobres. Ara bé, Lenin no pensava encara que es pogués parlar de socialisme en l’endarrerida i subdesenvolupada Rússia. El proletariat encapçalaria una revolució fonamentalment burgesa pel que feia a les seves tasques, que asseguraria la democratització del país, l’eliminació de les reliquies feudals, i el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides. Trotsky, però, després de la revolució russa de 1905, va arribar a la conclusió de que el desenvolupament desigual i combinat del capitalisme mundial havia produït a Rússia un proletariat petit però molt avançat, concentrat en grans ciutats i que gaudia de l’experiència del moviment obrer occidental. A més, la burgesia russa, a través del capital financer, estava estretament vinculada a les velles elits feudals i no dubtaria en posar-se del costat del autocràcia en cas de desordres revolucionaris. La classe obrera russa començaria una revolució que desmantellaria el vell ordre tsarista però que podria anar més enllà, cap al socialisme, sempre que la revolució s’estengués als països avançats d’occident.

Les perspectives de Trotsky es van confirmar en 1917, quan Lenin també va arribar a la conclusió de que la revolució havia d’anar en una direcció socialista. El tsarisme va ser enderrocat en febrer pel proletariat rus, posant-se al cap dels pagesos i els soldats. Tanmateix el poder oficial, gràcies a la línia conciliadora dels menxevics i els socialistes revolucionaris, va caure primer en mans d’un executiu burges: el govern provisional de Kerenski. Al llarg de la primavera de 1917, però, va créixer la disconformitat de les masses amb el govern provisional, que continuava la guerra i es mostrava advers a implementar cap reforma important. Els soviets, els consells creats al fragor de la batalla pel proletariat, van continuar acumulant força i la línia revolucionària dels bolxevics es va fer cada vegada més influent. Al mateix temps, front al perill del moviment obrer, la “burgesia progressista” es va començar a agrupar sota les banderes de la contrarevolució més fosca. No va haver cap “etapa de democratització burgesa” a Rússia. En agost de 1917, els burgesos lliberals, i fins i tot parts de l’esquerra conciliadora, van recolzar el cop d’Estat reaccionari fallit del general Kornílov. Més tard, després de la presa del poder pels soviets en octubre, els lliberals i l’esquerra conciliadora van participar a la guerra civil contra el nou poder sota la direcció dels vells oficials tsaristes i amb un programa de restauració del vell ordre autocràtic. Irònicament, el “marxista” Struve va servir al govern contrarevolucionari del general Wrangel: la conclusió lògica d’una línia que confiava la democratització de Rússia a una burgesia que feia molt de temps que havia deixat de ser progressista. Van ser els bolxevics amb una línia revolucionària els que van democratitzar Rússia, assegurant també el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’antic imperi.

L’estalinisme i els fronts populars

Les velles idees etapistes dels menxevics van renéixer sota Stalin. Aquest va dirigir un procés contrarevolucionari violent dins de la Unió Soviètica en interès de la nova burocràcia que va florir amb l’aïllament de la revolució en l’endarrerida Rússia. Cal mencionar de passada que l’estalinisme va restaurar el vell xovinisme rus contra l’autonomia que gaudien les minories nacionals des de 1917. Aquesta contrarevolució encoberta es va reflectir també al moviment comunista internacional, que la burocràcia soviètica controlava a través de la Internacional Comunista i que van començar a utilitzar no pas com un instrument revolucionari sinó com una eina en la seua política exterior.

En 1925 es va desenvolupar un poderós moviment revolucionari a Xina, encapçalat pels obrers de Shanghai i Cantó, però que va començar a mobilitzar als pagesos empobrits que componien la majoria de la població del país. La Xina dels anys 20 era prou similar a l’antiga Rússia tsarista: dominat per elits feudals i per senyors de la guerra, amb un Estat autoritari i endarrerit, i amb nombroses nacionalitats oprimides i a la vegada sotmesa a la opressió imperialista. Les tasques de la revolució, aleshores, no eren exclusivament anticapitalistes, sinó que havien d’assolir també la democratització del país, el repartiment de la terra i l’alliberament nacional i unificació de la Xina.

La Internacional Comunista, dirigida per Stalin i Zinoviev, va recomanar al partit comunista xinés que establís una aliança amb la “burgesia progressista”, suposadament representada pel partit patriòtic Kuomintang de Chiang Kai-shek. Aquest, embrancat en una guerra amb els senyors feudals del nord, va acceptar l’aliança. Contrari a les opinions expressades per Lenin anteriorment i a les pròpies resolucions dels congressos de la Internacional Comunista sobre la qüestió nacional i colonial, Stalin va empenyer al jove Partit Comunista Xinés a integrar-se al Kuomintang. El 1926 i 27 el moviment revolucionari del sud va assolir proporcions extraordinàries de manera semi-espontània, amb la formació de poderosos soviets a Shanghai i la expansió de la revolució al camp i a altres ciutats. Amb una línia audaç i revolucionària, es podria haver derrocat el feudalisme i el capitalisme a tota Xina. El Kuomintang, però, amb l’espai que li donava el pacte amb els comunistes, es reagrupava al nord, acumulant les seues forces i tramant la contrarevolució amb el suport dels capitalistes estrangers.

Trotsky va alertar de la línia irresponsable de la Internacional. En abril de 1927, les forces de Chiang Kai-shek van entrar a Shanghai i van massacrar a milers de comunistes i activistes obrers. Per salvar cara, la Internacional va portar a terme un alçament suïcida i catastròfic a Cantó. Després del desastre de 1927, els afeblits comunistes xinesos van fugir a les muntanyes on van formar guerrilles. La bancarrota i el caràcter reaccionari de la burgesia xinesa es van confirmar clarament. A la fi, la necessitat de la revolució socialista a Xina es va imposar i quan l’exèrcit roig de Mao va prendre el poder en 1949 després de més de vint anys de guerra civil, es va veure obligat a fer-ho sense cap suport de cap sector de la burgesia nacional, ans al contrari, expropiant-la. Tot això es podria haver evitat amb una línia d’independència de classe en 1925-27.

L’etapisme va retornar amb força al setè congrés de la Internacional Comunista en 1935, on es va desenvolupar la teoria del front popular, que no era més que una reformulació de les velles teories del menxevisme. Es deia que davant l’amenaça del feixisme calia col·laborar amb la “burgesia progressista i democràtica”, ja que suposadament el feixisme era una forma de contrarevolució “feudal” – no burgesa. Per tant, s’havia d’aigualir el programa i la línia dels partits comunistes per no espantar als lliberals. Es renunciava així a la lluita revolucionària contra el feixisme. Però, com explicava Trotsky, “el feixisme no és una reacció feudal, sinó burgesa. Una lluita victoriosa contra la reacció burgesa sols pot fer-se amb les forces i els mètodes de la revolució proletària”.

Aquesta perspectiva es va confirmar a l’Estat espanyol amb l’inici de la guerra civil en 1936. Franco va ser aturat al juliol no pas pel govern republicà d’Azaña, que espaordit tractava de negociar amb els colpistes, sinó per les masses obreres als carrers, particularment a Barcelona, on el proletariat anarco-sindicalista de la CNT tenia tradicions revolucionàries ben arrelades. La derrota de l’alçament en tota la mitat nord-est d’Espanya va marcar l’inici d’un procés revolucionari on les masses van començar a assentar les bases d’un nou ordre, creant comitès obrers, milícies armades, prenent les fàbriques i hisendes, i que va arribar al seu punt àlgid a Catalunya. Les direccions de la CNT i del POUM, però, l’una llastrada pels seus prejudicis anarquistes, l’altra pel por a trobar-se aïllada, van deixar el poder oficial en mans del govern republicà a València i de la Generalitat a Catalunya. Els polítics que estaven al front d’aquests governs, com Azaña, Negrín, Giral, Irujo o Companys, aliats amb el PCE, i que tractaven de mantenir l’ordre burgès a la zona republicana, eren l’ombra caricaturesca de la burgesia espanyola, que en la seua majoria havia desertat al camp de Franco, fugit a l’estranger o s’amagava esperant l’arribada dels nacionals. Des de les seues posicions de poder, però, els republicans i els estalinistes van desmantellar violentament les conquistes de la revolució.

Cal mencionar que els sectors decisius de la classe dirigent catalana, representats per Cambó, es van passar del cantó de Franco. En el moment crucial, enfrontats a la possibilitat d’una revolució social que els ho prengués tot, van preferir defensar els seus interessos de classe encara que això signifiqués la destrucció de la Generalitat, de l’Estatut i l’esclafament de la llengua i cultura catalanes.

Stalin pel seu cantó volia mostrar als imperialistes anglesos i francesos que era un aliat fiable, es a dir, que no buscava la revolució a altres països. Per això havia d’esclafar la revolució a l’Estat espanyol, recolzant-se en la petita burgesia republicana. La derrota de la revolució al camp republicà (amb la dissolució de les milicies, els comités, etc) va preparar la victòria del feixisme, desmoralitzant i afeblint a la classe obrera que el 1936 havia aturat a Franco. També es va frenar en sec qualsevol intent de donar l’autodeterminació al Marroc espanyol per por que açò agités el Marroc francès. Marroc era la base des de on es va llançar el cop d’Estat, amb una població amb una tradició anticolonialista que els antifeixistes podrien haver-se guanyat amb una línia audaç a favor de la seva llibertat nacional.

Stalin va continuar utilitzant la línia de conciliació de classes i de l’etapisme després de la Segona Guerra Mundial per descarrilar altres revolucions, com va ser el cas a Grècia en 1944-49. El país va ser ocupat pels nazis en 1941, i aviat es va desenvolupar un moviment de resistència massiu encapçalat pels comunistes i amb una base aclaparadorament obrera i pagesa. La burgesia grega gairebé no va participar en la resistència. De fet, la majoria va col·laborar amb els nazis, més espantats del caràcter revolucionari del moviment antifeixista que de l’ocupació. Els polítics burgesos que no van col·laborar van fugir al Cairo, on van passar la guerra barallant-se sota la protecció dels anglesos. Grècia va ser alliberada en 1944 pels heroics comunistes grecs, que, utilitzant mètodes revolucionaris, van derrotar a un poderós exèrcit modern. Stalin, però, va arribar a un pacte amb Winston Churchill a l’octubre de 1944, “l’acord dels percentatges”, que estipulava que a canvi de que Anglaterra acceptés el domini soviètic de Romania, Moscou acceptaria una Grècia capitalista sota l’òrbita de Londres. Per tant, Stalin va obligar als comunistes grecs a reprendre la teoria del front popular per acceptar el retorn del règim burgès a Grècia i donar una justificació teòrica a aquesta terrible capitulació. A pesar de dominar tot el país amb les seues milícies i tindre el poder de facto, els comunistes van començar a entregar les seues armes als anglesos. Van entrar en minoria al govern lliberal de Papandreou, justificant-ho amb la necessitat de col·laborar amb la burgesia progressista per l’alliberament i la democratització del país. Aleshores, la burgesia grega, amb el suport dels anglesos i els americans, va començar a purgar i reprimir obertament a l’esquerra grega. Això va provocar un alçament espontani a Atenes el desembre de 1944, que la direcció comunista, amb ordres de Moscou, va aturar en pocs dies. La repressió tanmateix va continuar al llarg de 1945, mentre la direcció del partit comunista parlava “d’unitat nacional” i es deixava massacrar passivament. En 1946 la situació es va tornar insuportable i els comunistes van tornar a prendre les armes, però l’esquerra grega estava ja desmoralitzada i delmada. En 1949 les últimes guerrilles comunistes, que en 1944 controlaven tota Grècia, van abandonar el país en una derrota dolenta i innecessària fruit de la línia conciliadora dels estalinistes.

L’etapisme en el moviment anticapitalista va continuar després de la mort de Stalin. A Indonèsia als anys 60 el partit comunista contava amb tres milions de militants. Era una força en ascens amb possibilitats de prendre el poder. En lloc de desenvolupar una línia de independència de classe però, van recolzar al president nacionalista Sukarno, un altre “burges progressista”. Malgrat la seua retòrica patriòtica i antiimperialista, Sukarno va presidir un Estat capitalista amb un exèrcit ple de generals reaccionaris. La fe en aquest polític burgès va deixar als comunistes desarmats i desprotegits. En 1967 la burgesia indonèsia i els americans van donar suport a general Suharto per llançar un cop d’Estat contra Sukarno i, més important encara, contra el moviment comunista més poderós fora del bloc soviètic. Entre un i tres milions de militants d’esquerres van ser massacrats per la dictadura de Suharto.

Desafortunadament, es podrien donar més exemples dels perills de l’etapisme i de confiar en el suposat progressisme dels polítics i homes d’Estat burgesos: Itàlia el 1920-22, Xile en 1973, Congo en 1961… Cal assenyalar que l’etapisme sovint no parteix d’una reflexió teòrica profunda, perquè, com hem vist, qualsevol anàlisi honest mostra que no té cap base històrica. Més aviat, com explicarem més abaix, quan no ha sigut utilitzat de manera cínica com en el cas dels estalinistes, ha partit d’un intent de donar un revestiment teòric a la por que l’esquerra petit burgesa sent d’una banda cap a la gran burgesia, amb la qual no volen cremar ponts, i de l’altra cap al proletariat. Eixa era la psicologia dels menxevics i els Social Revolucionaris en la Rússia de 1917.

La “burgesia progressista” no existeix

Malgrat les diferències entre els exemples que hem donat, tots mostren una tendència en comú: les burgesies de les nacions oprimides o dels països que han arribat tard al desenvolupament capitalista, tot i que en certes condicions pugin tindre una retòrica radical, en la fase actual del capitalisme sempre tenen més por al moviment obrer i a la lluita de classes que a les velles oligarquies. La burgesia, i fins i tot també les capes més privilegiades de la petita burgesia, són classes propietàries i la seua principal preocupació és mantenir la seua propietat i generar condicions favorables per l’explotació dels treballadors. Els pot desagradar que la seua llengua i cultura sigui prohibida o que un govern central els imposi lleis i regulacions hostils, però si es tracta de defensar la seua propietat i els seus profits sempre es posaran del costat del vell ordre. Qualsevol canvi polític que impulsin ho faran amb la preocupació de que els afavoreixi a ells contra els interessos de les classes populars, tot i que el puguin revestir amb una retòrica populista. Ja hem parafrasejat en el passat al marxista irlandès James Connolly, que coneixia bé l’opressió nacional a Irlanda: “si demà s’alcès l’estelada a la Plaça Sant Jaume, a no ser que organitzessis una República Socialista, els vostres esforços serien endebades. Espanya us seguiria governant. Us governaria a través dels seus capitalistes, els seus terratinents i els seus financers.” (Connolly, Socialisme i nacionalisme, https://www.marxists.org/catala/connolly/1897/01/socnat.htm)

Una independència encapçalada per la burgesia no canviaria res, més aviat s’utilitzaria per “canviar alguna cosa perquè no canviï res”. De fet, hi ha casos històrics on la burgesia de les nacions oprimides utilitza de forma conscient la màscara de la lluita per la independència precisament per distraure i dividir al moviment obrer. Aquest va ser el cas d’Ucraïna després de la revolució russa de 1917. Les elits ucraïneses, que abans havien col·laborat amb un Tsar que oprimia brutalment la cultura i la llengua ucraïnesa, espantats pel que estava passant a Rússia, de sobte es van tornar nacionalistes extrems i van tractar de separar a Ucraïna de la Rússia revolucionària. Això no és pas perquè es s’haguèssin tornat progressistes d’un dia per l’altre, sinó per por a la influència del proletariat rus sobre els treballadors i pagesos ucraïnesos.

Els bolxevics van combatre aquesta tendència reaccionaria en dos fronts. D’una banda els revolucionaris comunistes russos asseguraven, en la pràctica, la llibertat nacional d’Ucraïna, combatent els prejudicis xovinistes gran russos que existien fins i tot en sectors dels treballadors revolucionaris. Per altra banda, els comunistes ucraïnesos, lluitaven contra la seva propia burgesia, desenmascarant les seves autèntiques intencions i advocaven per la fraternitat més estreta entre els treballadors de diferents nacions.

Hi ha sectors de la CUP que plantegen que la seua influència al “procés” reduirà el pes dels reaccionaris de CDC. Però quant més influència real hi tingui la CUP, més obstacles posarà CDC al procés. Malgrat tot el seu patrioterisme, és extremadament dubtós que la burgesia catalana estigui disposada de debò a anar cap a la independència, però una cosa està clara: si ho fan serà amb garanties de que el procés estigui fermament sota el seu control. Marx deia que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa. Si l’aliança amb els “burgesos progressistes” Chiang Kai-shek o Sukarno va conduir a la tragèdia, avui parlar d’una aliança amb la burgesia patètica, afeblida i desesperada de CDC, que el 20D va perdre la mitat dels seus vots i és avui el quart partit a Catalunya, que alguns anomenen “progressista” i “indispensable”, no és més que una farsa.

Catalunya: de l’experiència de Cambó a CDC

Els militants d’esquerres que avui tenen fe en Artur Mas haurien de pensar en Francesc Cambó i l’experiència de la Lliga Regionalista als anys 1917-23. Aquest polític burgès català va anar molt lluny en els seus esforços per assolir l’autonomia per Catalunya. Cambó però mai va demanar la independència, i açò no és casualitat. Ell va ser un representant fidel de la burgesia industrial catalana, que històricament no ha volgut la independència. Les industries catalanes eren en general poc competitives, concentrades en tallers relativament petits amb poca concentració de capital. Per tant, els resultava difícil conquistar mercats estrangers i principalment venien les seues mercaderies a la resta de l’Estat. Fins i tot dins d’Espanya tenien dificultats pe competir amb les importacions estrangeres. És per això que, a pesar de la retòrica patriòtica, el nacionalisme burgès català històricament no ha volgut independitzar-se, sinó jugar un paper en la direcció d’un Estat espanyol reformat i alhora, utilitzar el sentiment nacional de les classes populars catalanes com a moneda de canvi per aconseguir una part més grossa del pastís. Les reivindicacions de la Lliga Regionalista reflectien això: aranzels elevats per evitar l’entrada de mercaderies estrangeres, una reforma agrària per augmentar el poder adquisitiu dels pagesos espanyols, la creació d’un port lliure a Barcelona, etc.

En 1917, impulsat per l’auge econòmic que va portar la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial, que va enfortir a la burgesia barcelonesa, Cambó va tractar d’organitzar una assemblea constituent per democratitzar l’Estat espanyol i obtenir l’autonomia per Catalunya. Per aquesta tasca però inevitablement hauria de col·laborar amb al menys part del moviment obrer, que també demanava una assemblea constituent. El PSOE va proposar convocar una vaga general per reforçar l’assemblea, a la qual es va unir la CNT. En aquest període el moviment obrer a l’Estat espanyol estava en ascens, rebent també l’impuls del boom dels anys de la guerra. Aquests desenvolupaments van espantar a Cambó i a la burgesia catalana, que tenien por de que intents massa ambiciosos de reforma política impulsats des de dalt podrien incitar una radicalització de la classe treballadora difícil de controlar. A la fi, Cambó va cancel·lar l’assemblea i va col·laborar amb les autoritats contra la vaga general d’agost de 1917. A partir d’aquest moment, i coincidint amb un alça històrica pel moviment obrer espanyol i català als anys 1917-20, l’anomenat “trienni bolxevic”, la Lliga Regionalista es va posar del costat del govern de Madrid contra els treballadors. Com va dir Cambó anys més tard, front al perill del bolxevisme, “vam haver d’aplaçar la qüestió de la llibertat”. El 1923 va ser la Lliga i la burgesia catalana en general els que més vigorosament van recolzar el cop d’Estat de Primo de Rivera, que va ser gestat a Barcelona.

De la mateixa manera que la Lliga Regionalista, CDC (i Unió) històricament mai ha defensat la independència. Els vincles econòmics entre el capital català i espanyol són massa forts. CDC és el partit tradicional de la burgesia catalana, amb la qual manté vincles orgànics, i ha sigut el seu fil de transmissió a la Generalitat i al congrés dels diputats. Els coneguts casos de corrupció que afecten a CiU mostren com han posat els recursos públics al servei directe dels grans empresaris catalans. Cal recordar també que CiU va convertir-se en una útil crossa per als governs de Felipe González i després del propi José María Aznar. La seua lleial defensa de la classe dominant catalana es va vestir amb una combinació de lliberalisme i de demagògia xovinista i fins i tot racista (“Espanya ens roba”, “els andalusos son mandrosos”, “a Catalunya no hi cap tothom”, etc.). Des de 2010, quan CiU va retornar al poder a Catalunya amb Mas com president, va impulsar una onada de retallades més brutal encara que a la resta de l’Estat, amb els aplaudiments del IBEX 35. Aquests pressupostos de la Generalitat, els de les retallades i les privatizacions, es van aprovar amb un pacte amb el PP. Mentrestant, a Madrid CiU recolzava i ovacionava les mesures d’austeritat de Zapatero i de Rajoy. Al mateix temps, donant-se de cara amb els moviments de masses contra l’austeritat que van esclatar des de 2011, CiU va utilitzar la repressió brutal contra les protestes. On és el “progressisme” d’aquesta burgesia, ens demanem?

Sembla que alguns companys i companyes pensen que CDC hagi canviat de sobte. I es cert que la seua retòrica ha canviat, reforçant el seu populisme nacionalista, fins al punt d’espantar a Unió. I això perquè? Perquè les seues polítiques destructives i antisocials a favor de la classe dominant asseguraven la seua destrucció política. D’una banda, el tomb independentista de CDC representa un intent de salvar de manera oportunista el futur polític de Mas i companyia i reconstruir el seu partit. El poderòs moviment sobiranista que s’ha desenvolupat a Catalunya en els últims anys no l’ha creat CDC ni Mas, sinó que té arrels profundes que estan vinculades al sentiment de greuge nacional i expressa en part i de manera distorsionada la lluita contra les retallades i l’austeritat.

Ara bé, el que és cert és que Mas i CDC, de manera cínica i astuta, s’hi han posat al capdavant per utilitzar-lo per als seus propis objectius: d’una banda, per fer-lo servir de moneda de canvi en unes negociacions amb Madrid per un millor acord fiscal; per l’altra, per intentar desviar la lluita de masses dels últims anys cap al nacionalisme. Es a dir, que el caràcter de classe de CDC no ha canviat en absolut. Ha utilitzat l’anomenat “procés” per impulsar els seus interessos, i el trairà quan li sembli convenient. Tindre a una figura com Mas encapçalant el “procés” també garanteix a la classe dominant catalana (i espanyola) que es mantindrà en vies segures per als seus interessos, es a dir, que mantindra intacte el règim capitalista d’explotació. Això és el que cal explicar de manera clara.

El present: les dues animes de la CUP

La pressió dels esdeveniments ha contribuït a la explosió de les contradiccions de classe internes a la CUP. De vegades la premsa intenta donar una imatge monolítica d’aquesta jove formació política, però els fets concrets d’aquest últim període han demostrat que la veritat és més complexa. La CUP porta al seu si l’herència de tots els problemes polítics històrics dels moviments d’alliberament nacional que hem exposat en els paràgrafs precedents.

Per comprendre la situació actual del partit de l’esquerra independentista cal conèixer la natura de les dues principals forces polítiques que el componen: Endavant OSAN i Poble Lliure. Poble Lliure defensa una postura “etapista” de compromís amb la burgesia catalana per assolir la independència sí o sí, mentres Endavant sosté que l’alliberament nacional i l’emancipació social del poble treballador van necessàriament juntes cronològicament i ontologicament. La dialèctica tensa entre els dos agrupaments representa, en última instància el xoc entre els interessos de la petita burgesia rural i els d’elements de la classe treballadora, sobre tot la joventut obrera. No és cap coincidència que les assemblees de la CUP més partidaries d’investir a Mas es concentrin sobre tot a les províncies rurals de Lleida i Girona. És interessant notar que ambdós organitzacions s’autodefineixen com socialistes. Mirem doncs en més detall les postures de aquestes dues formacions.

Poble Lliure – Etapisme i col·laboració de classe

L’any 2014 militants del Moviment en Defensa de la Terra, de Maulets i corrents de l’Esquerra Independentista van confluir creant l’organització Poble Lliure (PL). La seva postura queda clarament explicada en un article d’un dels principals teòrics de la organització independentista, Joan Rocamora, on afirma que:

“la conjuntura dels darrers cinc anys es dóna una circumstància cabdal que, en la meva opinió, sovint no es té en compte, i que explica els grans canvis en les consciències entre la població catalana. Els independentistes ja no som quatre, ni quatre mil, ni quatre-cents mil… aquells pocs que sosteníem la flama i la falç al puny. I l’independentisme actualment és hegemònic perquè hi ha una classe social fins ara dirigent, la diguem-ne burgesia nacional (no la del Pont Aeri, ni la del Grup Godó, ni la de la Caixa), que s’ha posat en bona part a favor d’aquesta via”. (La contradicció principal i la principal contradicció, https://www.llibertat.cat/2015/12/la-contradiccio-principal-i-la-principal-contradiccio-33469)

Ells doncs pensen que l’independentisme hagi augmentat el seu pes en el si de la societat catalana gràcies a la implicació de una suposada “burgesia nacional” que seria d’alguna manera diferent de la gran burgesia de la Caixa, del Grup Godó etc. A més creuen que la burgesia sigui l’actor social que pot catalitzar el procés independentista. “No és cap novetat: els processos d’independència dels darrers segles han estat encapçalats per una burgesia ardida en defensa dels seus interessos materials,” afirma Rocamora. En el mateix article fa una referència explicita a Mao, que ell considera com el “el revolucionari que va descriure més lúcidament aquestes aliances, i que va teoritzar el concepte de la “contradicció principal”. Aquí inclou també una cita del mateix Mao Tse-tung on diu “la contradicció entre l’imperialisme i el país en qüestió passa a ser la contradicció principal, mentre totes les contradiccions entre les diferents classes dins del país (inclosa la contradicció, que era la principal, entre el sistema feudal i les grans masses populars) queden relegades temporalment a una posició secundària i subordinada”. És evident doncs que la postura de PL s’inscriu conscientment en la història de l’etapisme i dels fronts populars. Ho diuen clar i català: la contradicció nacional és res menys que la “contradicció principal” i les contradiccions de classe queden totalment subordinades (“relegades temporalment”) a la primera. Primer l’alliberament nacional, amb “la burgesia ardida”, i en un futur remot la revolució.

La seva posició es pot apreciar també en tres passatges d’una declaració del portaveu de la CUP de Mataró, Juli Cuéllar, militant de PL. En el primer es diu: “La reforma de la Constitució espanyola és l’aposta de futur immediat de les oligarquies per aplacar l’independentisme català. Aquest escenari només serà viable si els sectors conservadors vinculats a CDC es despengen del procés independentista.” Ja en aquest passatge es nota la confiança en un possible sector “progressista” de CDC, different d’aquells “sectors conservadors” que volen pactar amb Espanya i seguir en el marc autònomic. Però en aquest següent passatge la qüestió es fa inequívoca: “La independència no és gratuïta, té un preu. Cal, doncs, veure quin preu estan disposats a pagar els sectors díscols de les classes dominants”. Aquí es pot veure de manera llampant que la direcció de Poble Lliure veu en la burgesia catalana un agent imprescindible per l’alliberament nacional de Catalunya. La seva il·lusió en el potencial paper progressista de una part de la burgesia catalana es confirma en el paràgraf que tanca la declaració: “Artur Mas és un indesitjable, però, atesa la conjuntura política i l’actual correlació de forces, valoro molt més la possibilitat de desplegar de forma immediata un programa de ruptura i mesures socials concretes, que no pas el fet de posar un president de palla o, pitjor encara, d’esperar estoicament a què vinguin temps millors” (Accelerem i consumem la ruptura, https://julicuellar.wordpress.com/2015/11/24/accelerem-i-consumem-la-ruptura/). Llegint aquestes línies sorgeix una pregunta fonamental: com es pot creure que la mateixa burgesia que ha sabut desmantellar i privatitzar una gran part de la sanitat catalana, que a través del Govern de Artur Mas ha implementat retallades i austeritat generalitzades abans que el PP ho fes a l’Estat, la mateixa burgesia que parlava del “govern dels millors”, que pensa que els pobres mereixen la seva condició per raons genètiques, pugui “desplegar de forma immediata un programa de ruptura i mesures socials concretes”!?

De fet, si hom revisa la història de les negociacions entre JxSí i la CUP dels darrers tres mesos, es pot veure clarament quin preu estan disposats a pagar CDC: cap. El que crida més l’atenció i que han destacat els companys i companyes de les CUP que han participat en les negociacions, no és només el fet de la insistència inamovible de la presidència de Mas, sinó que malgrat estar disposats a firmar declaracions solemnes al parlament, a l’hora de la veritat no cedeixen ni un pam en les seves polítiques de retallades i privatització.

Sense mirar al passat, el present ja ens dona evidències de les intencions reals de la burgesia catalana. Francesc Homs que va declarar que “no hi ha alternativa a l’austeritat” i que “la independència es l’única revolució possible” (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/homs-ataca-podem-afirma-que-revolucio-independencia-4748968) i que per a ell la independència pot assolir només un concert fiscal més favorable a Catalunya. Per cert, per a ell la “independència” és quelcom que s’ha de pactar amb l’Estat. Es a dir, per a la burgesia catalana, la independència és només una tàctica a emprar d’una banda evitar la formació d’un moviment independent de la classe treballadora i de l’altra per pactar de manera favorable amb els seus germans de classe de l’Estat espanyol.

Al seu comunicat abans de la assemblea de Manresa, Poble Lliure es mostra favorable a investir Artur Mas perquè “abandonar el suport als objectius actuals i immediats de l’independentisme (forçar la ruptura i construir la República Catalana) amb l’excusa d’una hipotètica millora en la correlació de forces en un futur inconcret, no és altra cosa que un engany que amaga posicionaments políticament immobilistes”. És molt interessant que es parli de “forçar” la construcció de la República Catalana si pensem que les forces independentistes no van passar el 48% dels vots el 27S. Hi ha una total desconfiança en el paper que les masses han de tenir en el procés d’alliberament nacional. L’altra cara de la il·lusió en el paper de la “burgesia progressista” és la total desconfiança en el paper que la classe treballadora, a Catalunya, i a la resta de l’Estat pot jugar a l’hora de defensar el dret d’autodeterminació del poble català. Això és encara més evident si tenim en compte que Poble Lliure va dir als votants de la CUP: “si votes el 20D fes-ho en clau independentista i nacionalment autocentrada” (és a dir, vota ERC o CDC en la seva nova disfressa de DiL). A més a més després de la victòria a Catalunya el mateix 20D de En Comú Podem, va declarar que “l’espai d’En Comú Podem és objectivament un rival de risc per a l’independentisme. Després de la pèrdua de pes d’aquesta proposta el 27S passat, el conjunt de l’independentisme ha ofert a aquest espai una possibilitat de recuperar-se exitosament i cal tenir clar que si es produïssin eleccions al març, en tindrà una altra per a reforçar-se”. Es evident que aquests companys, malgrat descriure’s com a comunistes, veuen a en En Comú Podem com un rival i a CDC com un aliat per la independència. En comptes de veure el 20D com una clar avenç per la classe treballadora catalana tant pel que fa la lluita social com per l’alliberament nacional – si pensem també que més de 5.000.000 d’espanyols han votat a favor del dret a decidir de Catalunya – veuen en això un risc de “desviació neo-lerrouxista”. Per tant veuen un aliat en Artur Mas i rebutgen als seus naturals aliats de classe: la classe obrera de la resta de l’estat. Es a dir, es posen les afinitats nacionals per sobre de les de classe, claudicant de facto en la lluita de classes. Tot això ens demostra que s’inclouen en la tradició de l’etapisme estalinista i dels fronts populars, una postura que du necessàriament a la traició i al fracàs.

Poble Lliure no és la unica veu a dins de la CUP que defensa la col·laboració de classe amb la burgesia. L’antic diputat de la CUP Quim Arrufat va afirmar en un acte sobre la República Catalana que “si has de construir majories prou àmplies perquè aquest procés tiri endavant fins al final has de tenir una part de la burgesia dins. Una part. Perquè legitimi el procés final” (http://www.vilaweb.cat/noticia/4379915/20150616/arrufat-he-reunions-ens-deien-explotarien-lodi-mas.html). Legitimar-ho a ulls de qui, ens demanem. També un altre ex diputat de la formació independentista, David Fernández, va escriure en un hermètic article del 2 de desembre per el diari l’Ara: “Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret” (Sortir-nos-en, http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html). Un altre cop “la contradicció principal” i la col·laboració de classe que queda encara més buida si es considera la oferta de JxS a la CUP que queda ben lluny de ser un “pla de xoc real i concret”.

Totes aquestes posicions sostenen que el principal desenvolupament dels últims anys es que hi ha hagut una suposada transformació de part de la burgesia catalana, encapçalada per Mas, cap a posicions progressistes i independentistes. Des de el nostre punt de vista, açò és incorrecte: el principal esdeveniment d’aquests anys no ha sigut la deriva populista d’alguns partits de dretes, sinó el despertar polític de milions de persones sota els efectes de la crisi capitalista. Milions de persones normals que s’han radicalitzat i implicat en els moviments de masses que han esclatat en els últims anys: el 15M, les marees, la PAH, les diferents vagues a Panrico, a Telefónica, Valeo etc., i també el propi moviment pel dret a l’autodeterminació, que, davant les provocacions constants del govern central i de l’establishment, s’ha guanyat la simpatia de moltes persones que veuen la independència com un desafiament a un odiat status quo. Aquesta radicalització ha culminat amb la victòria de l’esquerra radical en tota una sèrie de municipis el 24M, incloent Barcelona, i d’un partit d’esquerra rupturista com és En Comú Podem el 20D a Catalunya. I aquest procés ha implicat a la classe obrera de la resta del Estat, on cinc milions de persones han votat per una formació que ha fet del dret a l’autodeterminació de Catalunya un punt central de la seva campanya, mentre Mas, una peça suposadament “indispensable” pel sobiranisme, ha perdut la mitat dels seus vots. També hem de dir que aquesta radicalització ha anat més enllà de l’Estat espanyol: Grècia, Portugal, Egipte, Turquia, Sudàfrica, Escòcia i Anglaterra… CDC està tractant de desviar aquesta potent onada de lluita de classes jugant la carta nacional. El paper dels revolucionaris en aquest context és desemmascarar el caràcter reaccionari de CDC i buscar aliats per l’alliberament nacional i social entre la classe obrera de la resta de l’Estat, que des de 2011 està en lluita, i també internacionalment.

Endavant OSAN: independència i socialisme

Endavant, Organització Socialista de Alliberament Nacional neix el 2000 a partir de la dissolució de la Plataforma per la Unitat d’Acció. Es defineix com a socialista, independentista i internacionalista. La seva estratègia és molt més antagònica que la de PL. En una declaració al parlament de Catalunya, l’ex-diputada de la CUP, Isabel Vallet concentrava en poques paraules la posició política d’Endavant, quan dirigint-se al Govern de CDC va dir: “…vostès fan trampa quan ens estan dient ‘primer la independència i després la lluita de classes’. Perquè, mentre arribem a la independència, vostès estan guanyant la lluita de classes.” (https://www.youtube.com/watch?v=M0Z1BwON0d0) Aquesta frase és plena de lliçons i de veritats i desenmascara totalment la intenció real de CDC: encapçalar el procés per guanyar la lluita de classes esborrant el seu potencial rupturista. Endavant té clar que la CUP hauria de disputar l’hegemonia de la burgesia catalana en el procés a favor de la classe treballadora i de les classes populars del país. En un comunicat del 23N titulat “La independència del Poble o un nou pacte entre elits” afirmen que:

Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat. (http://www.endavant.org/la-independencia-del-poble-o-un-nou-pacte-entre-elits-valoracio-dendavant-osan-en-relacio-a-la-situacio-politica-al-principat/

Ja hem dit en un article precedent que la continua demanda de un pla de xoc social per part de la CUP ha anat exactament en al direcció suggerida en aquest comunicat: desemmascarar els interessos reals de Mas i CDC. Estem també totalment d’acord que Mas no és un “llop solitari” sinó el representant directe del seu govern i per tant dels interessos de l’elit econòmica catalana. En el mateix escrit diuen: “Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars”.

Oposar-se a la investidura d’en Mas és correcte i contribueix a fer sortir a la llum la veritable contradicció principal entre burgesia i classe treballadora. Ara bé cal afegir, de fet com diu el mateix escrit, que Mas no és sol i al contrari és el representant orgànic del seu partit que en la seva totalitat defensa el gran capital català. No existeix cap sector “socialdemòcrata” de CDC. Es cau en el mateix error dels etapistes si es pensa que es possible un candidat diferent d’en Mas però que vingui del mateix partit o àrea ideològica.

Una altra cosa que demostra la diferència abismal entre Poble Lliure i Endavant és la valoració dels resultats del 20D a Catalunya. En el seu comunicat Endavant declara que “Les eleccions del 20D eren una prova de foc per a CDC i Artur Mas, ja que els obligaven a prescindir de l’escut del procés i la llista única i ser avaluats. El veredicte ha estat contundent. CDC ha obtingut el suport directe de poc més d’una quarta part de l’electorat que el passat 27S va votar independència. Així mateix, el gir a l’esquerra dins el camp sobiranista indica que el camí ha de ser el de construir la independència vinculada a un canvi social” (http://www.endavant.org/valoracio-dels-resultats-electorals-de-les-eleccions-espanyoles-als-paisos-catalans/). És evident qué Endavant té una valoració positiva de la victòria de En Comú Podem i del contundent gir a l’esquerra en la classe treballadora del país. La única crítica que fem als companys d’Endavant és de tenir una estratègia que no contempli forjar una aliança amb la classe treballadora de la resta de l’estat. El problema rau en pensar que la independència per si mateixa porti necessàriament a una avanç de la lluita per la emancipació de la classe treballadora. Un militant que es consideri marxista i internacionalista entén que la seva estratègia política ha d’estar necessàriament subordinada als interessos generals de la classe treballadora. Els aliats naturals de les aspiracions de sobirania del poble català son els seus germans de classe de Galícia, València, Euskadi, Andalusia, Madrid i tot l’Estat. Qui podria defensar de debò un procés constituent unilateral català si no fos la lluita unificada de la classe treballadora, amb una crida a seguir l’exemple de la Catalunya rupturista a tot l’estat?

També és un error no parlar de la necessitat evident de convocar un referèndum unilateral que sigui realment vinculant basant-se en la mobilització del poble treballador que és l’únic que pot trencar el règim del 78. El membre del Secretariat Polític de la CUP, Xavier Monge ho ha dit ben clar en una serie de tres piulades: “Ni vam gunayar el 27S ni la UE farà res per a nosaltres, ni hi haurà cap referèndum pactat. La oligarquia catalana no estriparà la baralla. Aniria sent hora de posar sobre la taula la pura realitat: el procés és el major frau de la política catalana. Un mandat inexistent, un full de ruta en blanc, una legislatura morta, i encara pensem en investir el major cadàver polític del moment. Bravo”.

La postura d‘Endavant es pot resumir en: independència i socialisme. No hi ha l’una sense l’altra. Això es podria parafrasejar dient que només el socialisme resoldrà la qüestió nacional catalana. Per tant amb els companys d’Endavant la qüestió cabdal a debatre és: quina és la millor estratègia cap al socialisme? És un debat necessari en el que ens agradaria poder aprofundir amb els companys y companyes d’aquesta organització.

La Anecup i les perspectives per a Catalunya

L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 27 de desembre va ser una sorpresa per a molts votants de la CUP no tant per l’increïble empat o pel fet que aquestes dues postures oposades es van palesar de manera tan contundent sinó per la magnitud de la facció dels que defensen la necessitat de investir Artur Mas, després de una campanya política on es va dir que ni per activa ni per passiva la CUP l’investiria. De fet, és clar que una part molt important dels nous votants de la CUP, que va quasi triplicar els seus vots, provenien d’aquells que dins del camp sobiranista volien votar una opció radical anti-capitalista i de ruptura i que per sobre de tot no confiaven en una candidatura que portava a Artur Mas com a presidenciable. Una altra part eren també vots d’aquells que des d’una perspectiva d’esquerres i de ruptura, no estaven convençuts a votar per CSQP justament perquè els semblava que les CUP eren més radicals i audaces en les seves propostes. Els resultats de les eleccions generals a Catalunya confirmen aquesta interpretació.

La burgesia catalana segurament ha aconseguit trencar la CUP a través d’una pressió brutal via premsa i xarxes socials que jugava amb la part més emotiva de l’independentisme de la formació anticapitalista; la sensació de “ara o mai” i que “mai hem estat tan a prop”.

La realitat, com diu el Roger Pala, és que més enllà dels comentaris hiperventilats d’aquests dies “El debat sobre la investidura o no d’Artur Mas està tapant el que hauria de ser el veritable debat de fons de l’independentisme. El 27-S, les paperetes dels partits independentistes es van quedar en el 48% dels vots. Ho recordava de nou en un tuit el politòleg Jordi Muñoz. És una xifra important, però no suficient per emprendre accions de ruptura amb l’Estat de caràcter unilateral. Alguns independentistes, però, semblen no tenir-ho en compte. Mentrestant, l’espai polític que representen els ‘Comuns’ i Ada Colau ha aconseguit la bandera del referèndum, obtenint excel·lents resultats en les eleccions espanyoles. El referèndum sembla, avui en dia, la centralitat. Però l’independentisme segueix entonant el “tenim pressa”. (http://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2015/12/28/apunts-no-hiperventilats-sobre-lempat-de-lassemblea-de-la-cup/)

Com suggereixen alguns companys de la Crida per Sabadell, ara més que mai és necessari demanar noves eleccions i fer una crida a la unitat de l’esquerra rupturista entre la CUP i En Comú Podem (Així no. Obrim el procés, http://cridapersabadell.cat/aixi-no-obrim-el-proces/). Només així desplegarem el potencial rupturista del referèndum i del procés constituent unilateral, trencant amb la burgesia de CDC i forjant aliances amb la resta de la classe treballadora de l’Estat, que és la única realment interessada a trencar amb el règim del 78 i defensar la sobirania del poble català. Qui sap, de camí podríem arribar a reivindicar la República Socialista Catalana fent una crida a la classe de l’Estat a seguir l’exemple de Catalunya i construir la República Socialista Federal on totes les repúbliques en siguin part lliurament i en peu d’igualtat.