Balanç de la vaga i mobilització del 8 de Març: “quasi una revolució”

La jornada del 8 de març que hem viscut a l’Estat espanyol ha estat històrica. Un comentarista del diari El Periódico, la va descriure com “més que una vaga, quasi una revolució”. I aquesta apreciació no era exagerada. Després de diversos anys d’apatia i desmobilització, una marea humana va emergir als carrers de tot l’estat, arrossegant a  dones (i homes) de tots els sectors populars, però fonamentalment de la classe treballadora. Hi havia un ambient de força i confiança en les pròpies energies que es rebel·laven contra l’atmosfera d’estancament, desesperança i fatalisme que la classe dominant havia introduït al darrer període.

6 milions varen aturar-se, quasi 3 milions als carrers

6 milions de treballadors, principalment dones, però també homes, es varen declarar en vaga d’una manera o altra, a la primera mobilització d’aquestes característiques que es convocava un 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A prop de 3 milions varen participar a les grans manifestacions i mobilitzacions del matí i a l’horabaixa d’aquell dia a centenars de ciutats i pobles, hi havia un moviment de masses que només es pot comparar amb el moviment dels Indignats i de les Marees de 2011-2013 o amb les grans marxes contra la guerra del 2003.

Les reivindicacions no podien ser més urgents: des d’oposar-se a la bretxa salarial de gènere, fins a rebutjar la violència contra les dones i a destacar el paper de les dones a les tasques domèstiques. La crida va adquirir ràpidament un caràcter polític, reforçant-se amb les declaracions insolents dels dirigents del PP i de Ciutadans d’oposar-se a la mobilització perquè tenia un caràcter “anticapitalista”! El bisbe de San Sebastián va afegir que el dimoni estava darrere de la convocatòria de vaga!

El centre de la jornada varen ser, evidentment, les reivindicacions del moviment feminista. No només els problemes més obvis de la violència contra la dona i la bretxa salarial, sinó també un rebuig profundament arrelat de tots els casos de discriminació i sexisme quotidians contra la dona, al treball, a la vida pública, a la llar i als mitjans. La fúria acumulada de mil i una injustícies i ofenses aparentment petites va explotar en una protesta massiva per la dignitat.

L’ambient a tot arreu va ser molt combatiu i dominat per l’esperit de lluita de les dones joves. Hi va haver cants i consignes, no només contra el govern del PP, també contra l’Església i el seu tradicional menyspreu cap a la dona i les seves reivindicacions. També hi va haver crits contra dirigents de Ciutadans que, hipòcritament, varen voler pujar-se al carro de la mobilització a darrera hora, després d’haver-la vituperat els dies anteriors.

“Sense la dona, no hi ha revolució”

Un dels càntics més populars del dia va ser “sense la dona, no hi ha revolució”. En realitat, un moviment revolucionari genuí no pot sinó dur al front a les capes més oprimides, en aquest cas la dona. L’ambient general d’aquestes mobilitzacions es pot resumir amb imatges tals com el cant de desenes de milers de gargamelles de cançons tradicionals del moviment obrer a Bilbao, Gijón i moltes altres ciutats, amb una adaptació de la lletra per a denunciar l’opressió de la dona treballadora, de les migrants i a la llar.

Aquest dia extraordinari de lluita també va ser part d’una cosa més gran. Existeix una acumulació del descontentament contra l’impacte de la crisi capitalista, el paper dominant de la corrupció a la vida política, l’estancament de la política oficial i l’assalt cada vegada major als drets democràtics. Això havia de trobar-se una sortida: un canal d’expressió. Els jubilats ja havien donat la primera passa durant les setmanes anteriors, reunint-se en desenes de milers a les principals ciutats. Molts comentaven: “els pensionistes són un exemple a seguir”. Ara molts més diuen després de l’èxit del 8 de març, “això és el que es necessitava, estàvem esperant alguna cosa com això”.

L’ambient superficial del nacionalisme espanyol reaccionari, el qual aparentment dominava només unes poques setmanes enrere, ara s’ha dissipat, escombrat per l’aire fresc de la lluita de classes. També és important destacar que en aquest moviment, com el dels indignats el 2011, com el de les grans protestes contra les retallades i l’austeritat de 2012, i com l’Octubre català, va anar més enllà dels límits dels líders sindicals oficials, els quals varen desenvolupat-hi un paper secundari i en molts casos es varen convertir en un obstacle.

Treballadores i treballadors units en la lluita

La vaga feminista ha tret a la superfície molts temes. Un dels debats es va centrar a la qüestió de si totes les dones tenen els mateixos interessos, independentment de la classe a la qual pertanyen. Això va quedar clar per a la majoria, ja que les dones burgeses i de classe alta del Partit Popular i de Ciutadans varen passar les setmanes prèvies a la vaga denunciant-la amb els termes més despectius. Les principals organitzacions patronals varen emetre una declaració conjunta contra la vaga i inclús varen amenaçar amb respondre als piquets amb un tancament patronal. Per tant, la natura de classe del moviment va quedar clara com el vidre.

També hi va haver un debat sobre si els homes haurien de ser convocats a la vaga o si aquest hauria de ser un moviment només de dones. Alguns sectors del moviment feminista i de l’esquerra argumentaven que, donat que el principal objectiu era fer visible la contribució de la dona a la societat, el fet que els homes s’unissin al a vaga frustraria aquest propòsit. Inclús varen arribar a afirmar que el paper dels homes al treball hauria de ser cobrir a les dones que estassin en vaga. A la pràctica, estaven demanant que els homes actuessin d’esquirols. Tot això va ser rebutjat a la pràctica per una àmplia majoria de les pròpies dones participants a la mobilització i a la vaga. Al final, evidentment, el moviment va estar dominat per dones i particularment per les joves i les dones treballadores, però molts homes treballadors també varen participar i donar suport al moviment. La lluita unida de tota la classe, dones i homes, és la millor forma d’implicar i sensibilitzar als treballadors sobre la situació i les demandes de les seves companyes de treball i de la dona en general.

Un moviment anticapitalista

La qüestió del vincle entre la lluita per l’emancipació de la dona i la lluita contra el capitalisme també va passar a primer plànol. Per a molts participants a la vaga i a les manifestacions, estava clar que allò que es necessita és una revolució; i per arribar-hi, la dona hi ha de jugar un paper central.

La vaga feminista del 8 de març ha provocat un canvi fonamental a la situació. L’ambient ara és de confiança i fortalesa. Hem percebut el poder que posseeixen els treballadors quan comencen a moure’s. No és casual que això hagi estat provocat per un dels sectors més oprimits de la societat. La força de l’acció col·lectiva farà que les dones tinguin més confiança per a defensar els seus drets contra l’assetjament sexual i el masclisme. I també haurà incrementat la sensibilitat al respecte de milions d’homes als centres de treball, a les llars, als instituts i a les universitats.

La vaga del 8 de març s’ha convertit en un exemple a seguir per a tots els sectors de la classe obrera i els joves en la seva lluita contra el règim. Hi ha una radicalització de la joventut, la qual està adquirint cada vegada més un caràcter anticapitalista. La conclusió principal és: l’única forma de trencar amb l’actual estat de les coses és tornant als carrers.

Aquest dissabte 17 de març, la Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions, ha convocat manifestacions massives a les principals ciutats de l’estat. Aquesta jornada veurà manifestacions igualment multitudinàries com el 8M i marcarà un nou punt d’inflexió a la situació. És inevitable que el moviment passi de les demandes econòmiques i socials a les demandes polítiques, amb l’eix central d’exigir la caiguda de l’odiat i desprestigiat govern Rajoy.

Tot l’odi i el malestar incubats aquests anys han tornat a sortir a la superfície i el govern del PP apareix cada dia més arraconat. La burgesia prepara a marxes forçades un recanvi amb eix amb Ciutadans mitjançant un acord d’aquest amb el PSOE. Una nova etapa s’obre a l’Estat espanyol, on la mobilització social ha tornat a ocupar el centre de l’escena.

Sobre aquesta base, seria possible construir un moviment que vinculés totes les diferents demandes, la qual cosa podria fer caure no sols a l’odiat i corrupte govern del PP, sinó tot el règim del 1978 amb ell. L’únic que manca és una direcció capaç de donar el senyal.