Balanç de l’acampada en la Universitat de València

Després de 19 dies s’ha retirat la que va ser la primera acampada per Palestina de l’Estat Espanyol. Alguns companys de la Internacional Comunista Revolucionària (OCR a l’Estat Espanyol) hem participat des del primer moment en la mesura en la qual les nostres forces ho han permés.

Esta anàlisi que presentem ací l’hem anat plantejant tant en converses individuals com públicament en l’assemblea, i sempre amb l’ànim  d’ajudar al fet que el moviment avançara, s’estenguera, i poguera aconseguir els seus objetius declarats:

 

En l’Estat Espanyol

• Fi de la compravenda d’armes i de les relacions amb Israel
• Sumar-se a la iniciativa sud-africana en el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU
• Recuperar la jurisdicció universal
• Derogació de la Llei Mordassa i la Llei d’Estrangeria
• Reclamar l’alliberament dels presos per motius ètnics i polítics en l’Estat d’Israel

En les universitats:

• Compromís ferm de no firmar cap acord ni conveni amb institucions israelianes mentres no acaben els crims de lesa humanitat.
• Firmar acords amb universitats palestines.
• Fi de col·laboracions i contractes amb empreses i institucions còmplices dels crims de lesa humanitat (Banc Santander, Hewlett Packard).
• Tallar relacions amb institucions que reprimixen els moviments estudiantils de solidaritat amb el poble Palestí.

 

L’acampada, que no ha arribat a superar les cent persones en assemblea, però que ha sigut capaç de mobilitzar a molta més gent en suport de la protesta, per exemple en la concentració que va omplir el pati de la facultat el dimarts catorze de maig, tenia, no obstant això, un gran camp d’acció  per a estendre’s en la pròpia universitat i fora d’ella.

Només en la Universitat de València estudien, en total, 46.983 estudiants de grau, 8.156 de postgrau i 2.000 estudiants internacionals d’intercanvi,  i compta amb 4.119 professors.

Com pot notar-se d’una simple ullada als números, el rectorat jugava amb avantatge des del primer moment: Si la protesta no s’estenia, només havien d’esperar que morira per si mateixa, ja que el cost físic i psicològic d’acampar sense obtenir cap dels objectius declarats, mina la moral dels qui poden participar diàriament.

Esta situació genera una espiral de ‘accions’ destinades a mantindre la moral alta i a donar la falsa sensació que s’està avançant, però tot té un límit i la realitat acaba per imposar-se.

Hem de mirar la realitat cara a cara, i mantindre sempre un estricte sentit de la proporció: Els objectius del moviment són assolibles únicament per les grans masses d’estudiants i treballadors, no per un xicotet grup, que només té el poder d’encendre l’espurna i estendre l’incendi (i quest no és un poder petit).

Per què lluitem ací, a Europa i els EUA? Perquè instintivament sabem que és derrotant als nostres propis governs com podrem parar el genocidi. Israel no és res sense l’aparell militar de l’imperialisme que li dona suport.

No lluitem (o no hauríem de lluitar) per a sentir que ‘Hem fet alguna cosa’, sinó per a aconseguir els objectius. El fi justifica els mitjans de lluita només si els mitjans de lluita justifiquen el fi que es vol aconseguir.

En general en qualsevol moviment, els arbres (problemes i dificultats quotidians) dificulten veure el bosc; molt més encara en un tancament.

Quins mètodes s’han fet servir?

Des del primer moment, els acampats van decidir prendre les decisions per ‘consens’, de forma ‘horitzontal’. Els límits d’esta manera de decidir es van veure ja el tres de maig, dia en què es va ocupar l’hall  de la facultat de filosofia per a garantir-se electricitat, aigua corrent i accés als banys:

Una minoria estava en contra de l’ocupació però no es va expressar en l’assemblea per a no impedir l’acció. Efectivament: El consens es converteix de manera inevitable en una sort de ‘dictadura de la minoria’; si una sola persona s’oposa, l’acció no es durà a terme encara que l’aclaparadora majoria estiga decidida.

A més, les comissions de treball canviaven cada dia de manera voluntària, però la direcció política de l’acampada es concentrava en poques i normalment les mateixes mans, de companys organitzats en diferents grups polítics (*Arran, *OJS, *BDS i BEA, que sapiguem) que prenien les decisions fora del control democràtic de l’assemblea.

Esta crítica l’escoltem d’un dels acampats el dia catorze de maig en una assemblea extraordinària. Al final no va arribar a obrir-se formalment este ‘meló’, que nosaltres considerem indispensable obrir si el moviment vol tornar amb més força el curs que ve.

Estar organitzats únicament significa que hem arribat a unes certes conclusions abans que altres persones. Haver llegit i estudiat llibres d’autors revolucionaris (en el cas de la Internacional Comunista Revolucionària els clàssics del marxisme) ens ajuda a orientar-nos per a cometre menys errors, però no ens fa infal·libles.

No hem de tindre por a la democràcia, a la crítica directa ni a les votacions per majoria. El cervell col·lectiu és indispensable perquè un moviment de combat tire endavant, en cas contrari estarem repetint els mateixos patrons que critiquem: Uns ‘manen’ a esquena de la majoria.

El paper dels qui tenen més experiència ha de ser sempre ajudar a la resta, explicar pacientment per a incorporar a cada vegada més gent al moviment. Hem de confiar en les nostres propostes, idees i posicions públiques, i no témer la crítica. Al final les idees es demostren correctes o incorrectes en la pràctica. O*na direcció política (permeteu-se’ns el terme) no ha de tindre “interessos propis que es distingisquen dels interessos generals del moviment”, parafrasejant el Manifest Comunista. Si n’hi ha, tendeixen a confondre’s, ‘al cap’, els primers amb els segons, amb resultats normalment desastrosos.

Una assemblea ha de poder triar obertament als seus responsables, per votació majoritària, i revocar-los en qualsevol moment si la majoria considera que no realitzen la seua funció com s’espera. Ha de poder mirar els errors de front i corregir el rumb si és necessari, per convenciment, mai per imposició.

Com ha sigut el tancament?

La Universitat de València, de manera intel·ligent, ha jugat al desgast. Això es va veure amb absoluta claredat el dia 3, quan es va permetre l’ocupació de la facultat. Al cap de 16 dies, el moviment es va trobar en un punt d’inflexió, en paraules d’alguns dirigents, en fracassar l’ocupació del rectorat el dia catorze de maig. Donava la sensació que, malgrat totes les precaucions, la informació s’havia filtrat perquè la policia estava esperant-los a l’hora exacta en la qual es va iniciar l’acció.

En l’assemblea extraordinària que va seguir, ja havent sopat, un company de la ICR va intervindre plantejant la necessitat d’estendre el moviment, buscant el suport del moviment obrer, sumar a més gent i així permetre la rotació en l’acampada. Era evident el cansament, i un sector important de la direcció havia arribat ja a la conclusió que calia alçar el campament. Davant l’evidència d’un tancament pròxim, plantegem també la possibilitat de fer una crida a traslladar l’acampada a la Universitat Politècnica, on portaven acampats un parell de dies, com a manera de donar-li una eixida digna, i que la decisió es votés.

Vam dir en eixa assemblea que els objectius del moviment són assolibles únicament per les grans masses d’estudiants i treballadors. Per tant, consideràvem, i així ho vam dir, un deure fonamental del moviment parlar directament amb els afiliats dels sindicats, i comprometre públicament a les seues adreces perquè actuen.

CCOO, per exemple, sindicat del qual la Degana de Filosofia és afiliada, va realitzar una cadena humana per Palestina dies abans del 14 de maig. No hauria sigut necessari enviar una representació de l’acampada i exigir-los accions concretes, com paralitzar els vaixells amb destinació a Israel que facen escala en el port de València? No s’hauria d’haver anat als barris obrers a parlar directament amb els treballadors, a explicar per què lluitàvem?

Dir una cosa i fer la contrària és, en política, però en política revolucionària més encara, extremadament contraproduent i ens allunya dels objectius que ens marquem. Mentre es feien declaracions públiques de “continuar fins al final”, i s’incrementava la pressió sobre el rectorat amb la instal·lació de barricades en la facultat el dijous setze de maig, s’estava preparant el desmantellament de l’acampada per al divendres dèsset.

Segons ens han comptat algunes persones que van dormir a les botigues la nit del dia quinze, el tancament va ser decidit sense la seua participació, les assemblea del dijous es va fer dins de la facultat, i la decisió del tancament, que pel que sabem va ser votada, no va poder ser-ho per la gent que va quedar fora.

No tenim raons per a dubtar d’eixos testimoniatges, i considerem que este és un error molt greu que hem d’assenyalar en tota la seua cruesa i que ha mostrat, en la divisió física en dos espais, la separació existent entre la direcció i els acampats del carrer.

Estos mètodes, i la diferència palpable entre les paraules i els fets, dificulten reprendre la lluita en el futur de manera exitosa. Recordem la faula de Pedro i el llop: Al final, quan va ser necessari, ningú va acudir.

Conclusió

El mateix divendres dèsset de maig, just el dia en què es desconvocava el campament de la UV, el consell de govern de la Universitat de Granada i el de Jaén, atorgaven al moviment algunes reivindicacions parcials, mostrant a la vista de tot el món que sí que es podia doblegar en poder ‘establert’. A més, el tancament trenca el front unit de lluita en el conjunt de l’Estat.

Entenem que és el nostre deure obrir este debat en el conjunt del moviment, públicament. Per a nosaltres, la veritat és revolucionària. Gens permanent s’ha construït amb mitges veritats, ocultació d’informació o mentides. Hem de reflexionar entre tots per a la següent vegada fer-ho millor.

I encara que en un tancament sempre sorgeixen elements de crítica personal, considerem que han de quedar en tercer o quart pla. El fonamental és la reflexió col·lectiva perquè, de no fer-ho, el preu que pagarem per cada fracàs serà el d’allunyar-nos de la victòria fins a fer-la inviable en les nostres vides, i estes són molt breus comparades amb la Història.

En este sentit, considerem que el tancament ha sigut precipitat. Ha sigut un pas arrere que dificulta la continuïtat i la victòria: El que no han aconseguit mesures de pressió com les dutes a terme, és més difícil aconseguir-ho amb manifestacions puntuals.

Lamentem el to triomfalista que hem pogut llegir en l’únic comunicat públic que ha fet una organització present en l’acampada: *OJS. Es un error presentar una retirada com un pas avant del moviment. Insistim: És fonamental mirar la realitat de front.

Creiem que el moviment havia d’haver-se estès dins i fora de la Universitat, i que podria haver aconseguit les seues reivindicacions si haguera compromès públicament als sindicats. Recordem que CCOO i CGT, almenys, secunden públicament la lluita del poble palestí. Hem d’exigir-los que passen de les paraules als fets. Només la força de les masses de la classe obrera pot doblegar al govern de l’Estat i a les juntes de govern de les universitats.