Balanç del 21D: El bloc independentista venç el bloc monàrquic del 155 – L’estratègia de Rajoy, derrotada

Les eleccions del 21 de desembre, imposades sota els auspicis de l’article 155, i plantejades en clau plebiscitària, havien de mostrar que el sobiranisme no gaudia d’una majoria. L’objectiu era obtenir una victòria unionista per legitimar l’aplicació del l’article 155. Les condicions han estat veritablement excepcionals, amb la suspensió de l’autonomia catalana, els caps de llista dels principals partits independentistes a la presó o a l’exili, un allau d’imputacions i amenaces judicials, les travetes de la junta electoral, una campanya de xantatge econòmic i d’intimidació mediàtica per part dels grans capitalistes (catalans i espanyols) i dels seus mitjans, etc. Tot i la repressió i les tàctiques brutes de l’Estat, el bloc independentista ha revalidat la seva majoria en termes percentuals, amb un augment d’entorn a 100.000 vots. Deixant a banda els detalls, aquest resultat representa un cop molt dur contra el règim del 78 i contra el govern del PP.

La crisi revolucionària oberta aquesta tardor a Catalunya, el desafiament més greu a l’Estat des de la transició, no amaina. Els resultats expressen un rebuig massiu al 155 i al règim del 78 i un clam per la república de l’1 d’octubre. Tot i no ser els resultats que desitgem, no compartim les lectures pessimistes que gran part de l’esquerra n’està fent. Com vam assenyalar al llarg de la campanya, la línia divisòria fonamental era entre el bloc autoritari del 155 i el bloc democràtic republicà.

JxCat i ERC

L’ajustada victòria de JxCat, que agrupa els romanents de l’antiga CDC, per sobre d’ERC ha estat inesperada. Tanmateix, no podem obviar que aquests són els pitjors resultats en la història dels ex-convergents, i els millors d’ERC. Les expectatives d’Esquerra de guanyar l’hegemonia del moviment però s’han vist frustrades. L’èxit de JxCat no és una bona notícia, però no se’n pot fer una lectura catastrofista. D’una banda, ERC va fer una campanya molt pobre. El trencament de JxSí hauria d’haver assenyalat una clarificació política, amb una radicalització d’ERC i una reafirmació de la seva identitat d’esquerres i del seu compromís de lluitar per la república. S’hauria d’haver pres l’ocasió per fer una campanya positiva, combativa i progressista. En comptes d’això, l’actitud d’ERC ha estat llastimosa, trista i negativa, buida de cap proposta social o democràtica notable, acatant el 155 i abandonant la via de la unilateralitat, cercant una utòpica negociació amb l’Estat. Fins i tot va incorporar a les seves llistes a Demòcrate de Catalunya, els democristians supervivents del naufragi de Unió. Això reflecteix les limitacions d’ERC per encapçalar el procés. Han estat incapaços de treure les lliçons necessàries dels esdeveniments d’aquest octubre: que només amb desobediència massiva i unilateralitat es podia combatre l’Estat, i que la lluita contra el règim del 78 empeny cap a un trencament revolucionari amb l’oligarquia econòmica i la UE que el recolza. Si hagueren tret les lliçons necessàries, podrien haver articulat una crítica convincent a JxCat i a la seva inconsistència i vacil·lació constant. No traient les conclusions que calien, ERC ha caigut en la paràlisi política i la manca d’estratègia, que psicològicament i subjectiva s’ha expressat en una campanya depriment i sense carisma.

La manca de perspectives d’Esquerra ha suposat una incapacitat de diferenciar-se de JxCat, que ha trobat un espai polític inesperat. Efectivament, la base política fonamental d’ERC era la mateixa que la de JxCat, la renúncia a la unilateralitat i l’apell substancialment negatiu a un rebuig al 155. Compartint la mateixa base política, la seva pugna ha estat decidida per qüestions subjectives i emocionals secundàries, i els trets psicològics han jugat un paper clau. Gaudint de l’autoritat de Puigdemont, que es presenta com al president legítim de Catalunya injustament exiliat, i amb el pes emocional de Jordi Sánchez, han fet una campanya més carismàtica i fins i tot més rupturista que la d’ERC. Irònicament, les crítiques de Puigdemont a l’IBEX 35 o a la UE li han donat un caire més radical que ERC.

Molts comentaristes d’esquerres, enfonsats en el pessimisme, presenten l’èxit de JxCat com la victòria de la dreta burgesa pujolista. Hauríem però d’evitar evitar el formalisme i les visions estàtiques. Hem d’analitzar el caràcter de classe concret del JxCat, un partit que ha estat sacsejat pels turbulents esdeveniments dels últims anys. L’antiga CiU, el partit tradicional de la burgesia catalana, va sofrir des de 2015 una sèrie de escissions que van alterar el seu tarannà. El trencament amb Unió, les dimissions de diversos consellers aquest estiu, la rebel·lió de Santi Vila en octubre, i la incorporació de gent aliena al passat convergent a les llistes de JxCat, han suposat un reforçament dels sectors més petit burgesos i aventurers del partit en detriment dels elements més vinculats a la gran burgesia catalana. Com deia una periodista de La Vanguardia: “La victòria de Puigdemont i la seva tropa no només no dona aire a les sigles que el van portar a ser president de sobte, sinó que les transforma en una cosa irreconeixible, amb dirigents que ni els periodistes no coneixen”. (Susana Quadrado, “El gen convergent és caníbal”, 22/12/2017)  És redundant dir que els grans capitalistes catalans són contraris a la independència i van dur a terme una campanya oberta de xantatge econòmic al llarg de la tardor, arreplegant-se sota les banderes de Ciutadans i del PSC. Van pressionar els dirigents més burgesos del PDeCAT, com Santi Vila, per descarrilar el procés, però sense reeixir-hi. Així doncs, JxCat no representa avui la burgesia catalana, sinó la seva ombra. És més aviat el partit de la petita burgesia democràtica radicalitzada. Un personatge com Puigdemont probablement té més paral·lelismes amb Francesc Macià que no pas amb Francesc Cambó.

Aquesta afirmació no ens fa cecs a les limitacions infranquejables de JxCat. Aquest partit ha anat més lluny del que esperàvem, però roman absolutament incapaç d’encapçalar la lluita revolucionària necessària per assolir la república. A més, roman un partit amb un programa capitalista (com el propi Puigdemont va reconeixer) que, si troba condicions per governar, atacarà la classe treballadora. Capaç d’apel·lar només a qüestions nacionals, i no pas de classe, no pot eixamplar la base social de la república, i facilita la demagògia de Ciutadans.

Així les coses però, no podem compartir la visió que veu en la victòria de JxCat dins del camp independentista un gir a la dreta. Milers de votants el van triar perquè semblaven més carismàtics i fins i tot més radicals que ERC. Els que repeteixen que el 21D és una victòria del pujolisme obliden que els caps de llista de JxCat es troben a l’exili o a la presó per encapçalar el desafiament més greu al règim del 78 de la seva història. Ignoren que si Puigdemont trepitja sol estatal serà arrestat immediatament, enfrontant-se a trenta anys de presó. De fet, tota l’evolució de la correlació de forces interna a l’independentisme des del 2012 és justament cap a l’esquerra.

Ciutadans, PSC i PP

L’element més lamentable del 21D és l’èxit de Ciutadans, que esdevé el partit més votat. El més preocupant sens dubte és la seva hegemonia en els barris obrers de les grans ciutats. Aquesta victòria a la Catalunya proletària només es pot entendre en clau nacional. Els sectors de la classe treballadora que se senten espanyols i que parlen castellà són majoritàriament contraris a la independència i van votar l’opció que s’hi oposa més categòricament, tot i essent un partit burgès finançat pels grans oligarques. Ciutadans, de manera demagògica, va apel·lar a més a les qüestions socials “que els separatistes han deixat de banda”. Els sectors contraris a la independència amb més consciència de classe han triat el PSC o CeC-Podem. La polarització nacional ha ofuscat doncs en gran mesura els greus problemes socials que afligeixen la classe obrera catalana.

El rebuig d’aquests sectors a la república implica que encara no la veuen com a una eina per a defensar els seus interessos. A aquesta percepció contribueix decisivament l’hegemonia dels nacionalistes del JxCat i ERC al moviment independentista. Només lligant sòlidament la república a la conquista de drets socials i econòmics, i vinculant el procés de ruptura a Catalunya amb la perspectiva d’un canvi generalitzat a la resta de l’Estat, podrem eixamplar la base social sobiranista entre aquests sectors. El que s’ha d’explicar és que per assolir millores econòmiques i socials és necessària una lluita amb el règim del 78.

Sobre bases purament nacionals, l’independentisme difícilment superarà el llindar del 50% dels vots. Es genera una lògica d’enfrontament de blocs perillosa i indesitjable. I aquest problema no només és quantitatiu, és també qualitatiu. Per la seva centralitat econòmica i la seva condició d’explotada, la classe treballadora és la classe fonamental de la societat capitalista i l’única capaç de transformar la societat de manera genuïna. Sense conquistar els sectors decisius del proletariat mai podrem assolir la república.

És el moment d’arromangar-se i, com diu el company Vidal Aragonés, construir poder popular a aquests barris fent la feina de formigueta que necessita la revolució. No podem treure conclusions impressionistes d’aquests resultats. Ciutadans ja guanyà a la majoria del cinturó roig barceloní el setembre de 2015, però després, aquell mateix desembre hi guanyà En Comú Podem a les generals, com havia guanyat Colau el maig. Quan les eleccions es plantegen en clau classista, l’àrea metropolitana vota roig. La tasca es presentar la qüestió de la república en eixos termes.

El desenvolupament més positiu en el camp unionista és la pràctica desaparició del PP, en part per l’apel·lació al vot útil de Ciutadans, però també pel seu descrèdit polític, enfangats en la corrupció i amb un caire fortament reaccionari. El partit que governa Espanya i que ha sigut l’actor principal de l’aplicació del 155, el partit que es vanagloriaba d’haver “escapçat” l’independentisme, ha perdut més de la meitat dels seus vots, ha quedat seté i últim al Parlament i amb 3 escons passarà al grup mixt. La veritat és que Ciutadans no ha augmentat excessivament la seva base social, car entorn a un terç dels seus vots provenen d’antics votants del PP. Aquests resultats posen al PP en una situació difícil a Catalunya i arreu. Possiblement anuncien, com suggerien Xavier Albiol i Rafael Hernández, la continuació d’un règim bonapartista a Catalunya. La macro-causa iniciada contra diversos càrrecs sobiranistes (incloent-hi federalistes com Albano Dante) potser augura una gran onada repressiva. No tenint res a perdre a Catalunya, Rajoy té les mans lliures per dur-hi a terme mesures autoritàries.

L’interès de la classe dominant espanyola rau en un pacte amb els sectors més conciliadors de JxCat i ERC, sobre la base d’alguna mena de pacte fiscal i d’autonomia ampliada, i amb una amnistia per a Puigdemont, els consellers i els Jordis. La burgesia espanyola però és notòriament estúpida i intolerant, i a més, en aquestes condicions turbulentes, la classe dominant no té control absolut sobre els seus representants polítics, car entren en joc dinàmiques partidistes i de supervivència política.

Els dirigents del PP estan espantats davant de la possibilitat de ser superats per Ciutadans a escala estatal, i s’intensificarà la dinàmica de competència política sobre bases purament xovinistes i reaccionàries. Aquestes pulsacions reaccionàries dificultaran força qualsevol pacte amb els sectors pactistes de l’independentisme. Això tindrà conseqüències a la resta de l’Estat, on també s’enfortirà el tarannà repressiu del govern del PP. Les capitulacions d’Units Podem a Catalunya, minimitzant o fins i tot justificant el 155, lamentablement han confós els sectors progressistes de la classe obrera i el jovent, desarmant-los front a aquesta onada autoritària.

Catalunya en Comú

La campanya dels companys Comuns ha estat prou dolenta. La seva anomenada equidistància equiparava un moviment democràtic, massiu i desobedient per l’autodeterminació (consigna que tècnicament ells defensen) amb el govern més reaccionari des de la transició, que ha dissolt l’autogovern català i ha tractat d’imposar-se a cops de porra i d’empresonaments. Alguns dels seus dirigents, com Monedero, fins i tot van recolzar el 155 i les mesures repressives de Rajoy (encara que després se’n va desdir, però sense mai reconèixer el seu error). Escapçaren burocràticament l’antiga direcció de PODEM.

Donant l’esquena a aquest moviment històric de ruptura amb el règim del 78, acusant-lo d’haver “desvetllat el feixisme”, van centrar-se suposadament en les qüestions econòmiques i socials. Ignoren però que la qüestió de l’Estat (que a Catalunya es lliga amb la qüestió de l’autodeterminació nacional) no es pot separar de les qüestions socials. L’Estat no és neutral, sinó que defensa fidelment els interessos dels grans capitalistes i explotadors, i una lluita seriosa pels drets socials es trobarà amb l’oposició frontal de l’Estat, com ja hem vist a l’ajuntament de Madrid.

Si volem més que les molles del sistema, haurem de lluitar contra l’Estat del 78. Els sectors més honestos de l’antic PODEM, agrupats entorn al company Albano Dante, ho han entès molt bé, i ha estat un orgull fer campanya amb ells. No sorprèn gaire que CeC perdés uns 140.000 vots cap al PSC, car no se n’han diferenciat políticament i, també aquí, ha operat el mecanisme del vot útil. L’intent “d’arrossegar el PSC cap a posicions progressistes” a través de la moderació ha donat lloc al fenomen contrari: el PSC ha arrossegat una part important del suport dels Comuns.

La CUP

La derrota del bloc del 155 és una bona notícia. Hem de lamentar però els resultats força insatisfactoris del partit independentista més conseqüent, més combatiu i més a l’esquerra, la CUP. La seva campanya ha estat  molt radical i revolucionaria, més que les de 2012 o 2015. Hi ha hagut un esforç conscient i sostingut per eixamplar la base social de la república lligant l’alliberament nacional a l’alliberament social, i portant uns decrets de la dignitat molt avançats als barris obrers, agitant-ne valentament. En particular, hem de donar l’enhorabona al company Vidal Aragonés per haver fet la campanya més revolucionària que es recorda a l’Estat espanyol en les últimes dècades. També el cap de llista, Carles Riera, va plantejar la campanya en termes obertament socialistes, declarant-se fins i tot com a marxista. A més, no podem sobredimensionr la importància de les eleccions, car només mostren una part de la realitat. Potser el nostre resultat quantitatiu és limitat, però qualitativament tenim bases inestimables: un nivell de suport incomparable entre el jovent (i qui té el jovent té el futur, com deia Lenin), i una militància i una perifèria de simpatitzants extraordinàriament activa i combativa (els actes de la CUP van ser dels més grans de la campanya). Tot i així, els resultats no han estat els que desitjàvem, i hem d’explicar perquè.

En primer lloc, la situació objectiva era difícil per la CUP. La forta polarització nacional deixava poc espai per a una candidatura anti-capitalista i de classe. La CUP no deixa de ser una força minoritària, i tot i tenint una xarxa admirable de quadres i activistes, la tasca de trencar aquesta polarització era veritablement formidable, sobre tot en una campanya tan curta i en un context tan fosc de repressió. Els ritmes accelerats, per exemple, van dificultar una aliança amb els federalistes de Som Alternativa d’Albano Dante, que hauria ampliat el ressò de la candidatura. Molta gent ha fet servir l’anomenat vot útil, perjudicant la CUP. A més, els bons resultats de 2015 van generar un miratge, car llavors molts votants d’ERC que rebutjaven el bloc amb CDC recolzaren la CUP, i en aquesta ocasió han tornat a votar per Esquerra.

També però pensem que hi ha hagut errors subjectius, i hem de fer autocrítica per sortir enfortits d’aquesta relliscada. En el passat, la CUP es mostrà massa contemporitzadora cap a JxSí. La votació dels pressupostos d’austeritat del Govern en particular va soscavar la seva autoritat com a força anti-capitalista. Sobre tot ha dificultat establir un diàleg amb la classe obrera de les grans ciutats que desconfia del PDeCAT i d’ERC. Els dirigents de CeC i del PSC ens van atacar durament durant la campanya per aquesta qüestió, i això sens dubte va tenir un cert ressò. La veritat és que els actuals caps de llista no estaven implicats en aquestes decisions (de fet alguns companys, com Vidal Aragonés, s’hi oposaren activament), però encara així el pes del passat s’ha cobrat un preu.

Així mateix, a l’hora de tractar de conquerir la classe obrera de les grans ciutats, nosaltres vam dir que quant menys nacionalista fos el discurs de la CUP, major seria la seva capacitat de guanyar-se aquests sectors. L’internacionalisme no és només una qüestió de solidaritat. Tampoc és senzillament una qüestió estratègica, per trencar l’aïllament d’una futura república catalana. És també una qüestió tàctica. Una part molt important de la classe obrera catalana té lligams emocionals estrets amb la resta de l’Estat. Amb els obrers i les obreres d’altres cantons de l’Estat espanyol no només els uneix la seva condició de classe treballadora, també vincles familiars i culturals molt forts. Plantejar la república catalana com l’espurna de la revolució ibèrica, i emfatitzar que una Catalunya lliure cercaria relacions fraternals i estretes amb la resta de pobles de l’Estat, és doncs una forma d’entusiasmar sectors que potser no comparteixen el projecte nacional dels Països Catalans, però que estan indignats i desitgen un canvi radical a la societat i que poden ser guanyats a una lluita contra el règim del 78. Molts candidats i candidates de la CUP van fer declaracions en aquest sentit, però sovint com un element secundari i, a vegades, una mica abstracte. A més, pensem que les apel·lacions a l’esquerra estatal i l’agitació fora de Catalunya haurien d’haver estat més intenses, per reforçar el lligam entre l’autodeterminació catalana i el canvi polític a la resta de l’Estat, i també per minar el règim des de dins.

Un altre eix on potser hem comès errors és durant els grans esdeveniments d’octubre i novembre. En els moments claus, els nostres dirigents no van sortir clarament amb mots d’ordre alternatius. No es va lliurar una batalla decisiva per l’hegemonia del moviment, que passava per explicar que el PDeCAT i ERC no podien encapçalar una lluita victoriosa per la república, que a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que implica un fort enfrontament amb l’Estat i el sistema capitalista que el sosté, i que requereix una direcció política revolucionària. La centralitat de la CUP esdevé doncs necessària. Eixa era, i és, la forma de combatre la tendència al vot útil al camp republicà. En comptes d’això, la CUP moltes vegades s’ha presentat com a un mer esperó per als grans partits nacionalistes, generant-ne confiança. La crítica al processisme ha d’anar acompanyada d’oferir una alternativa pràctica en els moments decisius, sinó, dona força als partits que en són més conseqüents, el PDeCAT i JxCat, mentre als ulls de molts independentistes la CUP sembla un destorb.

Aquesta batalla per l’hegemonia per part de la CUP hauria d’haver estat més audaç en el front polític, però també als carrers i les places. Els companys i companyes de la CUP han jugat un paper cabdal dinamitzant els CDR, però sovint això no es reflecteix en la seva línia política, que es limita a defensar la república i a combatre la repressió. Els companys i les companyes haurien d’haver intervingut als CDR portant-hi els decrets de la dignitat i la nostra via unilateral a la independència, sense vergonya de fer un esforç per conquerir el moviment a les tesis de la CUP.

Tornen temps de carrer

Tot indica que la repressió no amainarà les properes setmanes. Ans al contrari, la difícil situació del PP fa molt possible una intensificació del seu autoritarisme. Com deia molt correctament Albano Dante, la nostra tasca és continuar organitzant una resposta des de baix, bastint els CDR, organitzant-nos als barris i centres de treball, i enfortint la CUP a través del debat i l’organització, perquè la crisi revolucionària catalana es decidirà als carrers.

Si es pot extreure una lliçó central de l’octubre català aquesta és que els avenços del moviment sempre s’han produït per la irrupció directa de les masses en la escena, i que, al contrari, els passos enrere i les vacil·lacions han vingut de la direcció del processisme.

En aquesta conjuntura, el més sensat per a la classe dominant espanyola seria arribar a alguna mena de pacte amb els sectors moderats de JxCat i ERC, però els estrets interessos partidistes del PP i de Ciutadans, que competeixen sobre la base del xovinisme desenfrenat, fan aquesta perspectiva molt difícil. Els resultats plantegen una dificultat legal immediata, car la majoria independentista depèn de vuit diputats que es troben a la presó o a l’exili, mentre el president hipotètic, Puigdemont, no pot trepitjar sol espanyol. Sembla molt difícil que el PP canvïi la seva actitud en aquest sentit. Ens semblaria correcte organitzar una gran manifestació per que els diputats exiliats i empresonats tornaren a recollir les seves actes, i organitzar-nos per rebre i protegir els exiliats. Això també pressionaria JxCat a no córrer les llistes, que seria una capitulació front l’Estat.

La victòria contra el 155 a les urnes imposades no exhaureix la qüestió ni garanteix automàticament la proclamació de la república. Perquè aquesta sigui realitat caldrà guanyar-la al carrer. La nostra tasca és la d’explicar pacientment les condicions necessàries per aconseguir-la.

REVOLUCIÓ (Corrent Marxista Internacional)
Barcelona, 22 de desembre 2017