Balanç del 27S: cal anar més enllà. Per una jornada de lluita a nivell europeu!

Durant un any hem estat testimonis de la massacre del poble palestí mentre que els governs occidentals envien armes a Israel i permeten continuar amb la matança d’homes, dones i nens innocents per desenes de milers. Enfront d’això, la classe obrera i la joventut del món han sortit una vegada i una altra en protestes, manifestacions i acampades per a dir- ja n’hi ha prou! Les masses no volen veure la continuïtat d’aquest conflicte i pressionen als governs imperialistes que aprofiten per a treure beneficis del sofriment palestí.

Com a pròxim pas en la mobilització, el sindicat CGT va convocar una jornada de lluita en tot el país el 27 de setembre amb la consigna “Per la redistribució de la despesa pública, invertim en vida i no en armes!”. Nosaltres, des de l’OCR, hem donat suport a aquesta convocatòria, vam saludar la iniciativa d’haver-la convocat de manera unitària en l’àmbit estatal i hi vam participar. Va haver-hi una resposta positiva de la capa d’activistes, grups propalestins, els estudiants i els obrers de CGT i altres sindicats minoritaris. Era necessari tornar al carrer i reivindicar la lluita, i més encara amb l’expansió del conflicte a l’Orient Mitjà. No obstant això, tenim unes consideracions i crítiques que volem plantejar com a balanç de la jornada.

La CGT va convocar una assemblea oberta als sindicats minoritaris, estudiants de les acampades i organitzacions propalestines, al final de la primavera, on es va aprovar convocar una vaga general. No obstant això, no va voler convocar la vaga en aquell moment sinó ajornar-la fins a la tardor pels motius principals d’una falta de temps per a planificar i per falta de forces. Està bé reconèixer quan no tens les forces ni el temps perquè una vaga general no és gens simple. Requereix un alt nivell de planificació durant mesos amb assemblees en les empreses i múltiples sectors de l’economia de manera coordinada. Implica convèncer a la més àmplia capa possible d’obrers d’arriscar la pèrdua del seu treball o altres tipus de conseqüències greus per part de la patronal si la vaga no surt bé. Com a mínim perden un dia de salari, diners del qual no poden prescindir fàcilment. Llavors, els treballadors necessiten garanties que sortiran enfortits de la vaga general.

No obstant això, més enllà de la vaga general, es va perdre una oportunitat en la primavera d’haver tingut major impacte. El moviment de les acampades estava al punt àlgid i tenia una presència a nivell estatal. Lamentablement, la majoria dels dirigents i moviments estudiantils que estaven al capdavant de les acampades abans de l’estiu, no van mostrar interès real ni iniciatives per a sortir dels campus i dirigir-se als treballadors (a pesar que obrers van visitar les acampades per a convidar-los a fer-ho): a les fàbriques, empreses amb vincles amb Israel, barris, ports i polígons industrials, per a fer-los una crida a la lluita contra el genocidi a Gaza i la implicació del capital i del govern espanyol. La CGT podia haver construït aquest pont entre estudiants i obrers. Per part seva, la direcció confederal de la CGT no va fer cap crida seriosa i públic a les direccions d’UGT, CCOO, CIG (a Galícia) i LAB i ELA (a Euskadi), perquè s’unissin a la seva iniciativa, ja que sense la participació de totes aquestes centrals sindicals és impossible organitzar una vaga general seriosa que mereixi aquest nom.

Perquè una vaga general funcioni fa falta una base de masses. A més, sent la reivindicació principal la solidaritat amb Palestina significa que la vaga té un caràcter polític. Això va més enllà de la lluita quotidiana per millors condicions laborals i, per tant, requereix un nivell de consciència política molt alta per part dels treballadors, la qual cosa requereix més convenciment i planificació encara per a assegurar el seu èxit. Una vaga general contra la guerra en el moment àlgid de les acampades al maig hauria tingut una resposta entusiasta per part dels estudiants. La unió entre obrers i estudiants hauria causat pànic en la classe dominant i expandit l’abast limitat de la lluita al campus. En absència d’això, l’efecte és el contrari.

Almenys, CGT podia haver convocat assemblees i reunions de treballadors, abans de l’estiu, per a votar mocions a favor d’aquesta vaga general com una manera de pressionar i exposar a les direccions dels altres sindicats si es negaven a secundar la iniciativa. Es podia haver apel·lat a les bases dels altres sindicats per a organitzar-se, formar comitès propalestina en els seus empresasy llocs de treball, sobretot en les companyies implicades directament en el comerç amb Israel. Ja hem vist exemples de l’esperit de resistència en els estibadors dels ports espanyols i en altres països, bloquejant les naus carregades amb armes per a Israel o l’Aràbia Saudita. Aquests exemples demostren que les ganes de lluitar són presents i que la classe obrera és capaç de parar la guerra, només fa falta determinació per part de les seves adreces.

En lloc de reconèixer honestament la seva feblesa i la impossibilitat de convocar en solitari una vaga general, la direcció de CGT de manera una mica frívola va continuar agitant amb la consigna de la vaga general durant mesos, fins fa molt poques setmanes, generant expectatives entre la capa activa del moviment estudiantil per a, al final, frustrar les seves esperances de deslligar un moviment potent contra la guerra en l’Estat espanyol. Al final, sense explicacions públiques clares, es va canviar la consigna de la vaga general per la més assenyada i raonable, donades les circumstàncies, d’una jornada de lluita, amb manifestacions.

Però tampoc s’ha fet el treball preparatiu suficient per a convocar si més no aquesta jornada de lluita. No s’ha repartit propaganda en els polígons industrials; no s’ha visitat els barris obrers per a difondre la lluita i convocar assemblees veïnals; no han flexionat els seus músculs en els sectors on la CGT té un major pes per a convocar lluites sectorials. Hi ha hagut esment de piquets informatius en els ports d’on envien armes a Israel i algunes activitats aïllades en les setmanes prèvies per part d’altres organitzacions i sindicats radicals. Però la principal activitat de preparació ha estat la difusió de cartells i agitació en les xarxes socials. Es nota una certa desconnexió entre els activistes i les masses obreres. Malgrat tot, si que es va percebre en les últimes setmanes abans del 27S més ànim, amb l’anunci de manifestacions en moltes ciutats. Des de l’OCR vam agitar i recolzar en totes on tenim presència. Al final van sortir al carrer milers o desenes de milers de manifestants en múltiples ciutats i ha servit almenys com el tret del reinici de la lluita després de l’estiu.

Pel que fa al manifest de la CGT i altres organitzacions convocants per al 27S, no es va fer cap esment a l’imperialisme occidental, que és realment el principal culpable del genocidi, ja que sense el seu suport en diners i armament, Israel no podria continuar un sol dia amb les seves accions criminals. El manifest només es va enfocar en el govern espanyol en les seves crítiques, la qual cosa veiem com un marc nacional limitat i insuficient. Es va exigir, correctament, la ruptura de relacions comercials del govern amb Israel, però no es va esmentar les empreses privades espanyoles que estan beneficiant-se d’aquest vessament de sang. Correctament, sí que es feia referència a l’important a la despesa militar enfront de la despesa social en sanitat i educació amb la consigna esmentada a dalt. Nosaltres diem més: Per l’expropiació dels capitalistes per a posar fi a la guerra i posar la sanitat i educació sota control obrer democràtic!

Com a detall addicional, i ja vist en retrospectiva, ja que es va ajornar la jornada de lluita a la tardor, potser hagués estat més racional organitzar-la conjuntament amb BDS, Samidoun i els altres grups propalestins per a coincidir amb l’aniversari de l’inici de l’últim atac contra Gaza el 7 d’octubre, aquest cap de setmana, on hi ha convocada manifestacions i diverses activitats. No haver-ho fet ha mostrat la feblesa de la coordinació i la difusió de les forces per a colpejar tots junts en el mateix punt. El moviment sofreix com a conseqüència.

La jornada de lluita al final no va aconseguir el seu impacte potencial. La responsabilitat última descansa en el boicot a la lluita per part de les direccions d’UGT i CCOO, principalment, en la hipocresia calculada del govern suposadament progressista de Sánchez, que continua comprant i venent armes a Israel, i en els partits suposadament a l’esquerra del PSOE: SUMAR i Podemos, que no van fer cap crida a mobilitzar-se per al 27S. Tampoc va haver-hi una vaga estudiantil per part del Sindicat d’Estudiants per a tornar a animar a la joventut a abandonar les seves classes i sortir al carrer durant el dia divendres passat.

Com hem deixat clar, malgrat les nostres crítiques i valoracions, vam donar suport a aquesta convocatòria, agitant i participant-hi. Però cal anar més enllà per a avançar en la lluita per una Palestina lliure. Més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol, sabem perfectament que el govern espanyol no és l’únic culpable, sinó que tota la UE està implicada a sostenir a l’Estat israelià. De fet, després dels EUA, la UE és el principal suport que permet a Israel continuar amb el genocidi. Si aconseguim frenar la producció i enviament d’armes de l’Estat espanyol a Israel no serà suficient per a frenar la guerra. Llavors, el que es necessita és convocar i coordinar una jornada de lluita a nivell europeu. Tots els sindicats principals i els grups propalestins europeus haurien de convocar assemblees locals per a construir una assemblea intereuropea amb delegats de cada grup convocant per a acordar les consignes i una data i després coordinar l’agitació per a assegurar el seu major suport. Si tota la classe obrera europea s’aixequés en rebuig total als nostres respectius governs, les polítiques còmplices dels quals amb el sionisme condemnen desenes de milers de palestins a la mort, enviarem un missatge molt potent que la classe obrera té el poder per a frenar aquest conflicte i esfondrar el sistema capitalista, la font de tot aquest sofriment.

No hi ha guerra sense capitalisme. Si vols la pau lluita pel comunisme!