Bastim el contrapoder popular!

L’èxit de la vaga general del 18O i la brutal repressió policial d’aquests dies han generat un canvi qualitatiu dins del moviment de les masses republicanes. Des de la sentencia del dilluns, el moviment ha anat en ascendencia, i es fa cada vegada més clar que àmplies capes de les masses estan disposades a continuar lluitant fins assolir la república catalana i una transformació social. La qüestió és, com? I, quines són les tasques immediates?

Tota vaga general posa al centre del tauler la qüestió del poder. El col·lapse del país el 18O va donar la percepció que el poder real estava al carrer: estudiants, joves treballadors, estibadors, famílies treballadores de tot arreu del país i de tot origen, els pagesos amb els seus tractors i camions…eren els veritables “amos” del carrer. Tanmateix, una vegada van realitzar-se els parlaments a Barcelona, la manifestació va quedar desconvocada sense cap consigna concreta pels següents dies, sense orientar el moviment cap a uns objectius concrets. Només falta una direcció revolucionària que sàpiga traduir en programa conscient les aspiracions de les masses i que plantegi la tasca necessària de bastir estructures de contrapoder per fer front a la creixent repressió del règim. Hi ha una radicalització generalitzada que desborda totes les organitzacions existents: cal canalitzar la ràbia del poble amb nous organs amplis i democràtics.

Així els Soviet ( en rus “consells”, “assemblees”) naixeren inicialment com a comitès de vaga per gestionar les tasques immediates del moviment, com ara fer front a la ferotge repressió de la policia tsarista i centralitzar la coordinació del moviment amb delegats democràticament escollits, sobre la base d’un programa polític independent. Els consells obrers i camperols de la Guerra Civil foren una experiència que s’apropà molt a la soviètica. És precisament el que necessitem avui en dia!

Felicitem que la CUP prengui la iniciativa. Però, la negativa per part d’ERC i JxCat a la crida a fer una assemblea de “tots els càrrecs electes, regidores, alcaldies, de totes les forces democràtiques del país per concretar el programa de reivindicacions que dirigim a la comunitat internacional”, demostra que, si bé sorgia d’unes bones intencions, era equivocada. Aquests càrrecs electes d’ERC i JxCat no son res més que altres buròcrates covards, que porten anys vivint de l’administració pública i no son representatius del moviment.

El que la CUP hauria de convocar és una assemblea de CDR, sindicats independentistes i combatius, assemblees de barris, organitzacions estudiantils, organitzacions pageses i col·lectius socials, i que fos oberta també a les àmplies capes del poble que es volen organitzar però no tenen on fer-ho, per coordinar la lluita i elaborar un programa polític independent alternatiu a ERC i JxCat.

L’objectiu és esdevenir la nova i efectiva direcció política del moviment. En comptes de buròcrates i botiflers petit burgesos, necessitem uns dirigents amb l’autoritat combativa del moviment. Necessitem uns dirigents escollits democràticament que respectin el mandat del poble treballador, revocables en qualsevol moment si decideixen fer el contrari. En aquesta gran assemblea s’escollirien delegats de cada col·lectiu sobre la base de les necessitats concretes del moviment i del debat polític. Els delegats llavors escollirien un comitè de direcció de la lluita que s’ocuparia de la seva coordinació executiva.

Aquesta estructura organitzativa seria formidable per fer front a les tasques d’auto-defensa del moviment i de la seva agitació política arreu, enviant militants a cada lloc de treball, fábrica, escola, hospital i a cada indret del país per preparar una vaga general de 48h contra la repressió, per l’amnistia i l’autodeterminació.

Aquesta és la única forma de doblegar l’estat: colpejant els seus amos allà on més els fa mal, els seus beneficis. Així mateix, les masses seguirien agafant consciència de la seva força, creixeria en el caliu de la lluita la confiança en la seva capacitat d’exercir el poder i gestionar-se directament des de baix. Lligant l’autodeterminació amb un programa de transformació social, aquesta estructura embrionària de contrapoder tindria el potencial de créixer exponencialment, interpelant capes importants de la classe treballadora organitzada que per varies raons no van participar el 18O.

Sens dubtes l’atenció de milers de treballadors d’identitat espanyola seria captada per un programa d’aquest tipus i per una organització tant determinada i efectiva. Molts estaran en estat de xoc a veure el que està passant amb la repressió dels joves, dels seus fills. Només els falta el toc final perquè s’acabin de convèncer a unir-se a la lluita contre un règim que no només aixafa les aspiracions del poble de Catalunya sinó que és també l’expressió política del capitalisme que els explota. Els necessitem per assegurar una vaga de 48h combativa i efectiva, que paralitzi els centres econòmics del país i col·lapsi tots els pobles i les ciutats encara més que la del 18O.

Mai no hem tingut aquesta tasca tan al nostre abast. Amb les estructures de contrapoder no només serem ingovernables. Començarem a governar-nos nosaltres mateixos i la victòria serà nostra!