Bolívia: Contundent victoria del MAS. Quina és la “reconducció del procés” que promet Arce

No era un misteri que Luis Arce era el preferit a les eleccions bolivianes. Però ni l’oposició, ni la comunitat internacional ni el propi MAS esperaven una victòria d’Arce amb més vots que Evo, del qual havia estat prèviament ministre d’economia.

La hipòtesi més acreditada era una disputa vot a vot per a determinar la necessitat o no de una segona volta. Per aquest motiu i per evitar il·lusions a qualsevol front polític, les missions d’observadors internacionals en particular de MERCOSUR i la ONU, suggeriren al tribunal suprem electoral no publicar les dades del sistema ràpid de transmissió d’actes. Així es volien evitar els possibles enfrontaments entre una part de la població, particularment en ciutats com “La Paz” on la crispació havia caracteritzat la vesprada anterior a la jornada electoral.

S’han conegut els resultats del sondeig ràpid a boca d´urna a la mitjanit del diumenge, després de que el representat de MAS, Sebastian Michel intervingués públicament per demanar la difusió de la victòria d’Arce. Fet que es va dur a terme degut que a les xarxes socials ja circulaven crides cap a una mobilització contra un possible frau.  No obstant, com ha sigut aclarit successivament, la decisió de no anticipar el resultat oficial del vot havia estat consensuat per les missions d’observadors internacional amb el propi Arce i Mesa. Es destacable que inclús en aquesta aparició enfront als mitjans, a mitja hora de conèixer les dimensions del triomf d´Arce, Michel parlava del mateix 45% que el MAS havia manejat al llarg dels últims mesos de campanya.

            Però, segons les dades del recompte ràpid en boca d’urna el binomi del MAS compost per Luis Arce Catacora i David Choquehuanca, la més destacada figura de l’ala indigenista del partit, ha guanyat amb un percentatge d’entre el 52 i el 53 per cent dels sufragis. Una victòria incontestable que ha estat reconeguda per tots els adversaris del MAS, pel govern transitori, les missions d’observadors internacionals i la diplomàcia mundial, fins i tot el Departament d’Estat dels EUA.

            Un reconeixement tan ampli del triomf d’Arce resta possibilitats a les mobilitzacions que s’insinuen a Santa Cruz, Cochabamba i Sucre. Aquestes protestes no podran replicar el que va passar fa un any. Però diuen clarament que per a un sector de l’oposició, la ultradreta de Camacho particularment a Santa Cruz, la crisi política no ha acabat. Sembla tornar a veure escenes que ens remunten als primers anys d’Evo contra la “Media Luna”, és a dir el bloc de departaments de l’orient governats per la burgesia reaccionària, disposada a destruir el país per a preservar el poder. És un advertiment del clima social en el qual Arce governarà.

Una victòria incontestable

            La distància que separa Arce del seu perseguidor, l’ex president Carlos Mesa de Comunitat Ciutadana, és d’aproximadament 20 punts percentuals. El tercer partit, Creemos, de l’exlíder de Santa Cruz, Camacho obté majoria absoluta a Santa Cruz, però es queda amb un 14 per cent a nivell nacional. Arce conquesta els departaments de La Paz, Oruro i Cochabamba amb un 65% dels vots. Guanya també a Chuquisaca, amb el 49%, a Potosí amb un 57% i a Pando amb un 47%. Mesa guanya a Beni i Tarija mentre Camacho arrasa a Santa Creu.

            A Bolívia, el Senat és una cambra de representació regional, l’elecció és molt antidemocràtica. Cada un dels nou departaments, independentment de la seva població, tria 4 dels 36 diputats en proporció dels vots als candidats a la presidència. L’escenari que es va configurant és el d’un empat o una estreta majoria del MAS al Senat, on les oposicions de Mesa i Camacho tindrien possiblement un poder de veto per a totes aquelles qüestions que requereixen una majoria de dos terços, que van des del nomenament d’alts càrrecs de l’Estat (procurador, fiscal, defensor del poble, magistrats etc.) a l’aprovació de certes lleis… la censura o la confiança a un ministre interpel·lat etc. Fins i tot un judici a Añez, que gran part de l’electorat justament espera, requereix una majoria de ⅔.

            En el 2007/2008, en la mateixa situació, Evo va haver d’apel·lar a la classe treballadora del camp i la ciutat per superar els obstacles parlamentaris. Arce tindria tota la possibilitat de recolzar-se en les mobilitzacions de masses que en aquests mesos han resistit i combatut al govern d´Añez. No obstant això, la perspectiva que ha plantejat al partit i al país és la d ‘”un govern d’unitat nacional”. Això tindrà moltes conseqüències en la relació al MAS, la classe treballadora, els sindicats i en general en el desenvolupament de la lluita de classes al país.

El desastre de la “transició”

            No hi ha dubte que la dramàtica situació deixada pel govern de transició d´Añez ha estat determinant perquè un sector de l’electorat que al passat votava pel MAS i el 2019 va donar suport a Mesa, tornés sobre els seus passos. El nostre país ha viscut crisi que segueixen sent casos d’estudi per als economistes del món, com la hiperinflació de mitjans dels anys 80 del segle passat. No obstant això, qualsevol període fosc de la nostra història empal·lideix davant de la catastròfica situació en què estem immersos.

            En pocs mesos s’han perdut més de cent mil llocs de treball i els índexs de pobresa han crescut a un ritme vertiginós. La caiguda de l’economia nacional que es pronosticava en un -7% per al 2020, ja és de l’-11%. Segons les estadístiques oficials som el tercer país al món en defuncions per COVID19 per cada cent mil habitants, amb un total de 8.500 morts, que equival a 75 per cent mil habitants. No obstant això, el Servei de Registre Civil ha informat que tan sols entre abril i juny han mort trenta mil persones més que en el mateix període de 2019. Això és quatre vegades més morts a les oficialment atribuïdes a la pandèmia.

            Els colpistes han exposat als ulls de milers de treballadors del nostre país que la democràcia burgesa no és per a ells. Mentre les llars de la classe treballadora buscàvem com ajornar el pagament de lloguers insostenibles sense ingressos, Añez defensava el dret de propietaris a rebre la renda o desallotjar; mentre fabrils i miners barallem per defensar les nostres fonts d’ocupació, Añez disposava el pagament de bons irrisoris i d’una sola vegada, endeutant el país amb l’FMI; mentre els sanitaris es barallaven per ítems i equipament de seguretat, donant la vida en la lluita contra la pandèmia, Añez i el seu govern intentaven distreure l’atenció atacant les passades gestions del MAS.

El fracàs de Mesa i el fenomen Camacho

            La comprensió d’aquest canvi en les prioritats de l’electorat que s’ha revelat decisiu ara com fa un any, estava fora de l’abast dels empresaris Mesa i Camacho. Més aviat l’ascens del líder cívic de Santa Cruz ha fet que tota la campanya de Taula es concentrés sobre la crida al “vot útil” contra el MAS, és a dir mirant a dreta i desvetllant l’engany representat per la transició proposada pel candidat de Comunitat Ciutadana . Així ha perdut vots tant cap a Camacho, i sobretot cap a Arce.

            La victòria àmplia d´Arce disculpa a Camacho per haver dispersat el vot opositor. No obstant això, el que realment interessava a Camacho era concentrar el vot de Santa Cruz, i ho va aconseguir. Camacho expressa el revengisme d’una burgesia agro-industrial profundament reaccionària i colonial, poc acostumada a la mediació política, que té el poder econòmic al país sense trobar el camí a el poder polític. Els atacs de Camacho als dirigents de gremis empresarials que es van adaptar al govern d’Evo així com la seva idea d’exportar el model de Santa Cruz tal com és, liberalisme econòmic i obscurantisme religiós, neixen en aquest explosiva connexió.

            Que un personatge així aconsegueixi un suport aclaparador sol pot significar que aquesta burgesia de Santa Cruz aconsegueix exercir una hegemonia contaminant de regionalisme els problemes socials d’un departament amb la major concentració de treballadores i treballadors de país. Arce i el MAS podrien dividir aquest suport regional a Camacho en línies de classe, però només recolzant-se en la lluita de la classe treballadora contra l’oligarquia de Santa Cruz. No obstant això, en el passat i en la seva idea de futur no hi ha res d’això.

            L’any passat Mesa va agrupar al seu voltant gran part del descontentament cap a Evo i el MAS. Fins i tot molts dels seus candidats o dirigents del seu front, havien estat autoritats del partit del MAS, així com el propi Mesa, ex portaveu de Bolívia per a la causa marítima. No és exagerat dir que Comunitat Ciutadana podria considerar-se una escissió de dreta del MAS. La causa formal d’aquesta agrupació era impedir que Evo, contra els resultats del referèndum del 21 de febrer de 2016, pogués ser reelegit indefinidament.

            Mesa es proposava com el continuador del que és bo del “procés de canvi” sense les seves degeneracions autoritàries i burocràtiques. El seu lema “ni privatitzacions ni noves nacionalitzacions” és una forma, burgesa, d’expressar el propòsit de “reconducció” del procés, en paraules de molts dels que van deixar a l’MAS. Es tracta evidentment d’un gir cap a la dreta com dèiem l’any passat, però llavors això era menys visible als ulls de l’electorat. Mesa s’ha seguit presentant com el principal contrincant del MAS quan les masses buscaven una eina de lluita contra Añez i la corrupció, la repressió i la ineptitud del seu govern.

De nou sobre la caiguda d’Evo

            Arce mateix ha parlat de “reconducció del nostre procés aprenent dels nostres errors”. Choquehuanca, de manera encara més clara, ha reconegut que l’excés de poder i ingerències del vell gabinet d’Evo ha corromput el procés i ha declarat que cap dels col·laboradors de l’expresident tornarà a el poder. En el mateix to s’han expressat gran part dels dirigents masistes i sindicals. El mateix Evo que havia anunciat el seu retorn a l’endemà del triomf electoral, es manté en l’Argentina i planteja, com Arce, una crida a “tots els partits, empresaris, treballadors, obrers a fer un gran partit, un pacte de reconciliació” . És l’expressió del balanç que el MAS ha fet de la caiguda d’Evo. Balanç molt proper, fins i tot en el llenguatge, a les crítiques de Mesa i amb el qual no coincidim.

            Des de l’esquerra del partit, l’ex ministre Hugo Moldiz, exponent del moviment guevarista bolivià, ha publicat un llibre amb un títol i un subtítol molt clars: Cop d’Estat a Bolívia, la solitud d’Evo Morales. En aquest context, Moldiz, amb el testimoni del sociòleg argentí Atilio Borón que va estar a La Paz en els dies següents a la renúncia d’Evo, es planteja el problema de per què no hi va haver mobilització en defensa del govern del MAS remarcant el fet de que fins i tot les que hi va haver no reivindicaven el retorn d’Evo.

La articulada resposta que dona Moldiz pot resumir-se així: a l’haver reemplaçat de la perspectiva de la transformació social amb l’horitzó del “capitalisme andí amazònic”, és a dir un capitalisme amb bases nacionals el MAS s’ha desideologitzat demostrant incapacitat fins i tot per a reconèixer l’enemic que avançava. En semblant lectura hi ha elements de veritat i moltes omissions. Moldiz, coherent amb la seva visió, concep la societat com el camp de batalla al qual les masses són la gespa.

            Fins i tot sense una consciència clara “del que volien, ni de bon tros …. una adhesió conscient a un projecte alternatiu al capitalisme “, com escriu amb molta superficialitat, les masses han resistit la perspectiva del” capitalisme andí amazònic “en lluites vives per terres, drets laborals, nacionalització d’empreses, etc. A totes aquestes lluites Moldiz les posa indistintament en el sac de la “desestabilització”, com feien en el govern. Aquesta anàlisi fals explica perquè l’esquerra el MAS està relegada a un paper sempre més marginal.

            També García Linera ha tornat a insistir sobre la caiguda d’Evo per repetir el seu anàlisi basat en “la classe mitjana”. Per ell, l’erosió del vot al MAS es deu a haver mantingut un discurs vinculat a les exigències materials i polítiques dels de “molt baix” sense capacitat d’integrar en aquest discurs a la classe mitjana. Són bonics arguments per al buit, i de fet la classe mitjana és aquest “gran buit” que els reformistes es poden omplir com volen.

            Ho explicarem amb un exemple senzill. A Bolívia tenim un sistema Tributari, herència neoliberal que el MAS no va reformar, que és el somni de la dreta Arreu del món: una “taxa” de l’25% sobre els útils de les empreses, siguin  Repsol o la botiga de joguines. És contrari a QUALSEVOL principi de progressisme, és a dir que qui te més pagui més. Tan sols augmentant uns punts aquest impost a les 100 empreses, extractives i financeres, que representin el 60% dels ingressos fiscals de país, és podria Reduir l’IVA que recau sobre tots indistintament de la seva condició social.

            Al no fer-ho, el petit comerciant veurà nomes que no pagui impostos. Això és el que ha passat, i segueix passant i  García Linera no entén. Cap projecte de Transformació social te sentit si no s’arrenca d’un postulat fonamental: la classe Mitjana no existeix com a Subjecte polític independent. O Segueix a Repsol, contra la classe treballadora o segueix a la classe treballadora contra a els interessos de REPSOL.

La reconducció d’Arce

            L’Assumpte baix el nostre criteris és molt més clar. La classe treballadora de camp i ciutat va dur el MAS al poder considerant-ho una eina en la lluita contra la burgesia i el seu poder, que a més al nostre país te una estructura racial i racista. La bonança econòmica, producte de polítiques actives de l’estat en un context internacional favorable, va permetre al MAS consolidar-se al poder com a eina de la col•laboració de classes, que, acaba sempre amb la col•laboració de la classe treballadora amb els seus botxins.

            Amb la fi d’aquest cicle, la classe treballadora no va trobar en aquest partit ,verticalment lligat al seu líder carismàtic, ni tan sols un canal d´expressió del descontent. Mesa, ajudat per el propi MAS es va aferrar a això per amagar totes les problemàtiques i així va venir lo que va venir.

            Com sempre, els discursos de García Linera són paper mullat. Però és més fàcil traduir-los políticament que els abstractes embolics sobre la consciència de gent com Moldiz. De fet tot aquest anàlisi de García Linera traça una línia política clara: moderació programàtica i col·laboració de classes. És el que Arce i Choquehuanca proposen a Bolívia i a un MHS renovat, sacrificant a Evo, el paper futur queda en entredit.

            Arce ja ha anunciat que el seu primer acte serà disposar el pagament d’uns bons de mil bolivians fomentant així el mercat intern. Ho farà, com potser farà alguna cosa contra l’onada d’acomiadaments que segueix al país, potser en la mateixa línia de la llei que la bancada masista va aprovar fa uns mesos, és a dir una suspensió temporal dels acomiadaments, una mena de treva . Però amb la mateixa claredat ha anunciat que ens esperen, almenys, un parell d’anys de sacrificis. En el mateix primer discurs que esmentem ha estès la mà als empresaris, els ha demanat a ells, més que a Mesa o Camacho, ser part d’un govern d’unitat nacional.

            No cal ara cap anàlisi detallat del programa d´Arce per entendre les contradiccions a què s’enfrontarà el seu govern. N’hi ha prou reportar el que ell diu. Arce s’ha presentat a l’electorat amb aquest missatge, més o menys textual, “amb les nacionalitzacions jo els vaig treure de les crisis de 2008 i 2015”. No van ser veritables nacionalitzacions, però en un context favorable, van funcionar. Però què proposa nacionalitzar ara? Res. Aquesta crisi ha de ser resolta de manera diferent, suggereix, i el portaveu del MAS Michel assegura que Arce donarà un “canvi de el canvi”. Un missatge així ,dirigit als empresaris i no en contra d’ells, vol dir que la solució a la crisi que Arce té en ment no és la que s’espera la classe treballadora.

Tan sols la classe treballadora pot resoldre la crisi

            La línia de la col·laboració de classes, del gran acord nacional que planteja Arce, és un retrocés fins i tot respecte a altres que hagi traçat Evo, el qual primer va agitar la nacionalització del gas i després la va consensuar amb les multinacionals perquè fos un bon negoci també per a elles. La missió d’Arce en canvi és restablir la convivència i recuperar l’economia, és a dir rescatar el putrefacte capitalisme bolivià. Però la crisi planteja els problemes d’una manera tan urgent que el temps que la classe treballadora es donarà per entendre com Arce pensa aconseguir el seu objectiu i reaccionar en conseqüència serà curt.

            En els mesos passats, hem vist créixer i radicalitzar-un dels més importants moviments vaguístics de fabrils de la història del nostre país. Si la vaga general decretada a l’agost no va aconseguir involucrar de ple a la lluita, va ser només perquè responia a una agenda política, la del MAS, que procrastinava la solució dels problemes, desprestigiant totalment la burocràcia sindical masista. La majoria de la classe treballadora ha decidit donar suport a Arce, perquè va poder mesurar de primera mà el que significa un govern orgànicament a servei de la burgesia. Però, a l’agost, no es quedarà esperant que Arce aconsegueixi convèncer els empresaris, aquests últims no acceptaran que el MAS de nou pretengui dir-li com fer la seva feina, que és viure de la feina dels altres.

            Com a marxistes hem contribuït, amb tot el poble oprimit i treballador, a la derrota d´Añez, Mesa i Camacho, i l’hem festejat. Però, els treballadors, no vam lliurar cap xec en blanc a Arce i critiquem obertament la seva perspectiva política de descolorit reformisme.

             La “reconducció” que aquest proposa no és evidentment una obertura democràtica del MAS, sinó una col·laboració més explícita i impossible entre els que acomiaden i els acomiadats, defensada com a única alternativa per evitar que tornin al poder els que acomiaden.

Aquesta no és la perspectiva de qualsevol treballador en lluita en aquests mesos. És la nostra tasca ajudar a la classe treballadora a trobar aquesta perspectiva pròpia en el terreny de la lluita per la democràcia sindical i per una direcció sindical que sigui expressió real del moviment obrer, així com en els plantejaments i les inevitables friccions  que hi haurà amb el govern d’Arce. La classe treballadora tractarà de resoldre la crisi a la seva manera, irreconciliablement oposada als plantejaments burgesos. Aquesta és l’única opció possible de transformació.