CONTRA EL PACIFISME REFORMISTA, LA VIA REVOLUCIONARIA A L’ALLIBERAMENT DE PALESTINA. Una contribució al debat

Després de l’atac sorpresa de Hamàs i la brutal resposta de l’Estat sionista d’Israel, amb més de 5.000 morts a l’hora d’escriure (gairebé la meitat, infants), una majoria d’organitzacions d’esquerra s’ha posicionat al respecte. La guerra, igual que les revolucions, posa a prova totes les organitzacions, i la massacre a Gaza n’és un exemple més.

Reformisme

Els Comuns, per exemple, han condemnat per igual l’atac de Hamàs i la resposta d’Israel. El fet que el poble palestí ha patit una ocupació brutal durant dècades, amb milers de morts, empresonats, tortures, expulsió d’habitatges i territori, intimidació, etc. no sembla rellevant: la violència, ja sigui dels oprimits pel seu alliberament o dels opressors per mantenir el seu poder, s’ha de condemnar per igual, segons els Comuns. Encara més, tampoc és d’importància que la resistència pacífica del poble palestí, durant dècades, no hagi avançat ni un mil·límetre la causa palestina. És precisament per a això que en una enquesta realitzada el mes passat per part del Centre Palestí d’Investigació de Polítiques i Enquestes (PSR), un 53% defensen la necessitat de la lluita armada per assolir l’alliberament nacional palestí.

La solució del conflicte segons els Comuns implica respectar la “llei internacional” i exigir l’alto el foc. Cal preguntar: com i qui ha de fer tot això? Els mateixos imperialistes que s’han posicionat fermament al costat d’Israel? Els mateixos que es beneficien d’un aliat estratègic en una de les regions geoestratègiques més importants del món? Els mateixos que durant dècades han donat suport a l’opressor davant l’oprimit?

Com estem veient en la situació actual, i com hem vist incomptables vegades en el passat, la llei internacional no és res més que paper mullat. Quan els imperialistes i els seus satèl·lits defensen els seus interessos, ho fan a través de tots els mitjans necessaris. La llei internacional és usada de forma convenient pels seus interessos, ara brandejant-la contra els seus enemics, ara ignorant-la completament. Tota apel·lació al respecte a la llei internacional és, en el millor dels casos, una exigència buida, i en el pitjor, un engany.

Malauradament, la CUP planteja punts semblants. Tot i que correctament deixen clar que “no podem confondre l’ocupant i l’ocupat, l’opressor i l’oprimit”, les seves demandes són: alto el foc, aixecament del setge de Gaza, respecte dels tractats internacionals de drets humans, compliment de les resolucions de les Nacions Unides.

Com és evident, des del Corrent Marxista Internacional també defensem l’alto el foc. La diferència és el contingut de classe entre la postura de la CUP i la nostra. La demanda “alto el foc” és abstracta, i llançada sense explicar qui i com s’ha d’assolir, es tradueix en el mateix que demanen els Comuns: han de ser els mateixos opressors, l’Estat d’Israel i els imperialistes, qui ho apliquin. Tanmateix, la realitat dels fets actual és que els sionistes i els seus amos imperialistes estan massacrant Gaza en preparació per a una invasió terrestre. És per això que nosaltres només confiem en les nostres pròpies forces, les forces de la classe treballadora i del jovent.

Més enllà d’aquest punt, és igualment necessari assenyalar que en tots els conflictes anteriors, s’ha arribat d’una manera o un altre a un alto el foc. I quines han sigut les conseqüències? El manteniment de l’statu quo, és a dir, el manteniment de l’Estat sionista opressor i el poble palestí oprimit durant dècades.

El que és realment impactant de la postura de la CUP és la seva apel·lació a les resolucions de les Nacions Unides. Quan han jugat un paper decisiu les Nacions Unides pel que fa al conflicte Israel-Palestina? En la guerra dels Sis Dies per exemple, Israel va trencar la línia verda. Les Nacions Unides van passar la resolució 242. Què se n’ha fet d’aquesta resolució? Ha estat totalment ignorada. Els dirigents de la CUP haurien de saber que les Nacions Unides és un organisme burgès, que té com a missió pretendre que el capitalisme no suposa guerres, misèria, barbàrie, destrucció – resumidament, és una institució que juga un paper reaccionari per confondre i enganyar les masses.

El PCE s’ha posicionat en la mateixa línia. Per a ells, la “comunitat internacional ha de garantir el compliment de les resolucions sobre territoris ocupats” i s’ha d’arribar a la pau “respectant la llei internacional”.

Tanmateix, la veritat més elemental en tota la situació és que res pot ser de menys ajuda per al poble de Palestina que les resolucions que son totalment ignorades i les apel·lacions a la “comunitat internacional”. Tota la història recent del poble Palestí així ho mostra. No només per part de l’Estat d’Israel i els imperialistes; també per part de les classes dominants de la regió, que utilitzen “el seu suport” al poble palestí per als seus interessos mentre no mouen ni un dit per a assolir realment la seva emancipació.

El pacifisme petitburgès és impotent, perquè es limita a demanar, si us plau, a les potències imperialistes que deixin de ser-ho. És una postura que obvia quines són les causes reals de la guerra i els interessos de classe que serveix.

Per una nova intifada, o aixecament

El poble palestí només pot assolir la seva llibertat mitjançant una lluita de masses contra les arrels de la seva opressió, el sistema capitalista. Tot això es desprèn de l’experiència històrica concreta dels palestins; precisament és aquesta experiència que ha empès a àmplies capes de la població, sobretot del jovent, a buscar una sortida revolucionària.

Com ja hem dit, només podem confiar en les nostres pròpies forces, en la classe treballadora, la joventut i els oprimits a escala internacional. No és casualitat que, per un cantó, els imperialistes d’occident s’hagin posicionat fermament al costat d’Israel, mentre que les masses arreu del món han sortit al carrer en suport al poble palestí. Apel·lar d’una forma o un altra als opressors perquè resolguin aquesta situació contribueix a frenar l’única solució possible, la revolució socialista, mentre que a la vegada mostra la total desconfiança dels Comuns, la CUP, i el PCE (per mencionar només els partits ja citats) del poder transformador de les masses. La diferència rau en una qüestió de principis: la col·laboració de classes o la independència de classe. A excepció de la CUP, de fet, aquests partits fan part de la coalició de govern a l’Estat espanyol amb el PSOE, un govern que és membre de l’OTAN imperialista, que autoritza la venda de material de guerra a Israel i que compra programes d’espionatge polític a empreses d’Israel. De vegades, de cara a la galeria, protesten i critiquen, però, al cap i a la fi, continuen sent part d’aquest govern i, per tant, són corresponsables de la seva política.

En aquest sentit, celebrem la posició dels companys d’OJS, on diuen, en el seu article Què està passant a Palestina? Una mirada comunista i antiimperialista:

“[…] la impossibilitat de confiar en cap procés de pau; la constatació que la comunitat internacional no només no farà mai res per a obligar Israel a complir qualsevol acord (establert en pactes, lleis internacionals, resolucions de l’ONU…) sinó que és majoritàriament favorable al sionisme criminal…”

Els companys afegeixen que el camí a seguir passa per:

“Reconstruir les possibilitats de la revolució socialista internacional és la condició de possibilitat de donar resposta a una conjuntura com aquesta fer-ho passa també per oposar les nostres limitades forces en l’actualitat a l’ofensiva de la barbàrie capitalista a escala mundial, que pot culminar en un genocidi massiu a Palestina batejat i celebrat per la comunitat internacional.”

Això és totalment correcte. En última instància, la resposta a la carnisseria a Gaza i a l’opressió del poble palestí passa per la revolució socialista internacional. Sens dubte, la construcció del factor subjectiu – del partit revolucionari capaç de dirigir les masses a la presa del poder – és una necessitat objectiva, i urgent. Però més enllà d’això, cal preguntar-se: com hem d’oposar les nostres forces als imperialistes i a l’Estat sionista?

Per nosaltres, només una nova intifada, un aixecament revolucionari de masses, a Palestina, que s’estengui per la regió, pot assolir l’emancipació del poble palestí. El seu destí està completament lligat a la revolució internacional, començant per la lluita revolucionària a la regió: Egipte, Síria, Jordània, Líban, Turquia, Aràbia Saudí. El jovent revolucionari hi ha de jugar un paper fonamental, tal com ja van fer durant la Primavera Àrab i la primera intifada.

La desigualtat en termes militars entre Hamàs i l’Estat d’Israel és tan gran que només una revolta de masses armada de tots els palestins (els de dins de la línia verda, Gaza i Cisjordània), que s’estengui per tota la regió derrocant els règims reaccionaris, pot tenir la força suficient per dividir Israel en línies de classe i realment amenaçar el poder dels sionistes i els seus amos imperialistes.

Mobilitzat al voltant d’un programa socialista, el moviment podria arribar més enllà de les fronteres artificials de “l’Autoritat Palestina” fins als treballadors i el jovent palestí que viu al costat israelià de la Línia Verda (com ja va succeir durant la vaga general de 2021); als treballadors i les masses pobres dels estats àrabs veïns que cremen d’indignació per la complicitat de la seva pròpia classe dirigent en els crims del sionisme, i també de la seva misèria, opressió i explotació; i podria començar a avivar la lluita de classes i trencar la unitat nacional entre treballadors i patrons israelians, vital per al govern d’aquests últims.

Només un règim de democràcia obrera pot substituir l’Estat actual d’Israel, acabar amb l’ocupació, resoldre la qüestió essencial de la terra i l‘habitatge (el dret de retorn dels milions de refugiats) i respectar els drets democràtics per tal que tant palestins com jueus hi puguin conviure en pau. No hi haurà pau ni seguretat mentre duri l’opressió. En resum, no estem per la pau imperialista, una pau falsa; estem per la revolució.

Però el que cal és una revolució que no respecti ni la ‘democràcia’ capitalista ni les fronteres nacionals; un moviment que no s’aturi fins que l’imperialisme israelià i els seus titelles a Palestina hagin estat totalment derrocats. Un moviment revolucionari que lluiti per assolir les necessitats del poble palestí, de terra, treball, habitatge i una existència digna per a tothom. En resum, un moviment socialista per l’emancipació dels oprimits, nacionalment, políticament i socialment.

Aquí a casa, la nostra tasca és oposar-nos a la nostra pròpia classe dominant. Desemmascarar la seva repugnant hipocresia, els seus interessos de classe capitalistes, combatre els seus enganys i maniobres per confondre les masses, i explicar que la seva política exterior és un reflex de la seva política interior. En aquest sentit, cal criticar el govern en funcions de Sánchez i desemmascarar-lo com a ferm defensor de l’imperialisme espanyol, havent recolzat el “dret d’Israel a defensar-se”. A casa, com hem pogut veure durant el “govern més progressista de la història”, ha defensat igualment els interessos dels grans empresaris, mirant de mantenir la pau social com a principal objectiu amb algunes engrunes per la classe obrera i el jovent.

És aquest el caràcter internacionalista de la nostra lluita. Per contribuir a l’emancipació del poble palestí, com a comunistes tenim l’obligació de lluitar per la revolució socialista a casa nostra i arreu. És per a això que cal vincular audaçment les demandes per reformes del moviment obrer i de les masses en general amb la necessitat de la revolució socialista; explicar pacientment que els nostres interessos de classe són els mateixos que els interessos dels nostres germans i germanes de classe a Palestina i la regió; i que per acabar amb aquesta guerra, i totes les guerres futures, només podem confiar en les nostres pròpies forces.