Contra el “pacte d’estat” i el retorn a l’autonomisme: l’alliberament nacional i social és una tasca comunista

El passat 16 de novembre va formalitzar-se la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern central, amb els vots favorables del PSOE i Sumar, així com dels partits nacionalistes vascos, catalans i gallecs, i Coalición Canaria, donant pas a una reedició del govern de coalició “progressista” del PSOE amb Sumar.

La sessió d’investidura va tenir lloc després de tretze nits de protestes a Ferraz per part de la dreta com a resposta als acords de Sánchez amb els independentistes catalans, l’aspecte central dels quals ha estat una nova llei d’amnistia.

La resposta reaccionària de la dreta i l’aparell de l’Estat

Tal com ja va fer durant l’auge del moviment independentista, la dreta i l’aparell de l’Estat ha mostrat el seu caràcter totalment reaccionari. No poden permetre cap concessió al moviment independentista; al contrari, la insoluble unitat d’Espanya és un pilar fonamental dels seus interessos i privilegis, a més d’una bandera ideològica que els uneix i permet cohesionar la seva base social.

Així doncs, en uníson, la dreta ha agitat entre la seva base social afirmant que l’acord de Sánchez amb els independentistes “trencarà Espanya”, “és antidemocràtic”, que ha “pactat amb fugats i delinqüents”, amb VOX arribant a dir que es tracta d’un cop d’Estat. En altres paraules, espumant embogidament sense parar, han posat el crit al cel per defensar els seus interessos i privilegis estrets, heretats de la farsa de la Transició, que no va ser res més que un pacte per dalt per aturar una revolució per baix.

Mentrestant, l’aparell de l’Estat ha pres mesures inaudites per oposar-se a la llei d’amnistia, amb el CGPJ oposant-s’hi públicament abans de fer-se públic el text, jutges manifestant-se al carrer, associacions “conservadores” i “progressistes” declarant la seva oposició, l’associació de comandaments de la Guàrdia Civil Aprogc afirmant que estaven disposats a vessar la seva sang per evitar la formació del Govern de Sánchez, etc. Tota aquesta histèria reaccionària ha dominat l’ambient durant les últimes setmanes, amb els franquistes i nazis sortint als carrers obertament.

Les accions de la dreta i l’aparell de l’Estat alarmen enormement els elements més intel·ligents de la burgesia, ja que exposen clarament, per un cantó, la seva putrefacció i caràcter franquista, i per l’altre, la farsa de la separació de poders i la democràcia burgesa. També els preocupa que els gossos de presa franquistes i nazis puguin escapar-se de les mans de la reacció, provocant una escalada de la tensió i una resposta massiva als carrers per part de l’esquerra i la classe treballadora. Però més enllà d’això, els alarma i irrita que aquests elements de la seva classe no puguin ficar-se al cap que el pacte de Sánchez amb ERC i Junts és en realitat favorable a l’estabilitat del capitalisme espanyol, i per tant a l’estabilitat del règim del 78.

L’amnistia

Tot i l’oposició de la dreta i l’aparell de l’Estat, finalment, el 13 de novembre el PSOE va registrar al congrés la proposició de llei d’amnistia definitiva. Segons la nova norma, quedarien amnistiats de la seva “responsabilitat penal, administrativa i contable” tots aquells actes executats en el marc de la consulta del 9N i l’1-O, així com totes aquelles accions que, si bé no estiguin relacionades directament amb aquestes consultes, estiguin vinculades amb el procés sobiranista i tinguessin lloc entre l’1 de gener de 2012 i el 3 de novembre de 2023, les dates que abarcarà l’amnistia. Així, es preveu que la llei afecti a més de 300 independentistes, segons càlculs del govern central, el que inclouria als membres dels CDRs i Tsunami Democràtic.

Cal destacar el preàmbul de la llei, que insisteix en el respecte a la Constitució, “l’Estat de Dret” i l’ordenament jurídic nacional i internacional. En altres paraules, això significa, de manera implícita, la renúncia a la unilateralitat per part dels dirigents independentistes. No és causalitat doncs que la burgesia espanyola més intel·ligent, expressada a través d’El Pais, així com la patronal catalana i el respectat diari burgès Financial Times hagin donat suport a l’amnistia. Es tracta d’un punt d’inflexió en el procés, integrant els dirigents del moviment independentista sota la camisa de força del règim del 78 i la seva Constitució. Això és al que es refereix Sánchez quan parla de “fer de la necessitat virtut”: requerint els vots independentistes per tornar a ser president, especialment els de Junts, ha aprofitat la tesitura per tornar a enquadar-los dins del règim del 78.

El text no inclou cap referència al “lawfare” (la persecució judicial per motius polítics) ni possibles beneficis per a les víctimes d’aquest, quelcom que es contemplava en l’acord amb Junts – sense cap validesa jurídica -, després que el PSOE reculés davant la protesta de les reaccionàries associacions de jutges. El PSOE, per un cantó, mostra de nou la seva covardia davant la reacció, especialment de la judicatura, i per l’altre, que pot pactar una cosa, però que a l’hora de la veritat en fer una altra. Aquestes tendències marcaran la legislatura, pressionant fortament a Junts.

Per últim, de manera ignominiosa, la norma estableix que l’amnistia afectarà també als 73 policies encausats per la repressió brutal de l’1-O contra els votants pacífics que defensaven els col·legis electorals per exercir el dret a l’autodeterminació i que va deixar més de 1.000 ferits. Amb això, tant el PSOE com Junts i ERC pretenen “endolcir” l’amnistia i fer-la més acceptable per a la dreta i l’aparell repressiu. Però s’equivoquen en pensar així. Res no reconciliarà aquesta gent amb l’amnistia als independentistes.

Recolzem, doncs, l’amnistia? Tot i les seves mancances, com a comunistes, defensem qualsevol pas encaminat a amnistiar tots els processats i encausats, alhora que continuem defensant l’exercici del dret a l’autodeterminació. L’un flueix de l’altre: com a defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, estem en frontal oposició al règim del 78 i el capitalisme que el sosté, que per defensar els fonaments del seu règim corcat, ha reprimit per la força el moviment independentista amb venjança. Tot aquell que realment sostingui la defensa dels drets democràtics ha de defensar l’amnistia dels processats i encausats independentistes. 

ERC, Junts i el retorn a l’autonomisme

Ara bé, el que cal assenyalar és el significat polític de l’acord entre el PSOE i les direccions independentistes. Aquest consolida el camí que ERC i Junts han seguit els darrers anys: el camí de retorn a l’autonomisme. L’amnistia i les engrunes que l’acompanyen (català al congreso i al parlament europeu, el traspàs parcial de Renfe, el condonament de 15.000 milions de deute, etc) tenen una contrapartida clara: abandonar l’unilateralitat o, el que és el mateix, abandonar la lluita per la independència. 

Aquesta nova capitulació no pot sorprendre a ningú. Com hem dit, fa temps que ERC i Junts van iniciar aquest camí. Des de la taula de diàleg impulsada per ERC, passant per l’acord pel català d’ambós partits amb el PSOE i Comuns que ha permès la imposició del 25% de castellà en diverses escoles, la reforma del Codi Penal, les negociacions per l’ampliació de l’aeroport i els JJOO d’hivern al Pirineu, els pactes amb el PSC a diputacions i ajuntaments,… els principals dirigents independentistes simplement han arribat a l’única culminació possible de la seva covardia i les repetides traïcions al moviment: l’acceptació de l’statu quo. Des del punt àlgid del moviment independentista, o bé els dirigents avançaven sobre la base d’un enfrontament frontal contra el règim del 78 i el capitalisme, o bé reculaven i l’acceptaven.

Això flueix de la mateixa naturalesa de la tasca, com hem mirat d’explicar des dels inicis de la lluita per la independència: assolir la república catalana és una tasca revolucionària. Per aquest motiu vam predir que la petita burgesia d’ERC i Junts seria incapaç d’assolir-la i que acabaria, tard o d’hora, claudicant davant la gran burgesia i el seu règim. Només la classe treballadora, mobilitzada sota un programa de drets democràtics i demandes socials, apel·lant a la resta de la classe obrera de l’Estat espanyol per unir-se en la lluita contra l’enemic comú – l’IBEX 35 i el règim del 78 – i emprant mètodes revolucionaris com la vaga general, mobilitzacions massives, desenvolupament dels seus propis òrgans (extensió i centralització nacional, sobre bases democràtiques, dels CDRs), ocupació de llocs de treball, etc., és capaç d’assolir l’emancipació nacional. Una lluita decidida de la classe treballadora guanyaria a àmplies capes de la petita burgesia sota la seva bandera, allunyant-la de la influència d’ERC i Junts. Per tot plegat, l’única república catalana possible és la república socialista.

La CUP i l’EI

Malauradament, davant la claudicació d’ERC i Junts, no existeix en aquests moments una direcció alternativa possible. Els companys de la CUP i l’EI no van saber aprofitar les enormes oportunitats presentades en el període anterior. Al contrari, els seus errors de seguidisme d’ERC i Junts s’han traduït en la situació actual, amb desenes de milers de vots perduts i una dràstica reducció de la seva influència. Un exemple clar d’això va ser la seva convocatòria de concentració el passat 16 de novembre sota l’eslògan “No al pacte d’estat, autodeterminació i independència”, que va agrupar molt poca gent. 

La fórmula abstracta d’Unitat Popular i l’èmfasi en el nacionalisme català, entre d’altres qüestions, han sigut les causes d’aquesta davallada. En el Procés de Garbí cal treure totes les lliçons del període anterior. Nosaltres creiem que, en el context mundial de profunda crisi capitalista i de barbàrie, d’agudes contradiccions i polarització social, només un programa revolucionari internacionalista ferm i clar podria revertir l’actual tendència descendent de la CUP i l’EI.

Les nostres tasques

Mantenint el sentit de la proporció, és a dir, sent conscients que la força social de la reacció és molt més feble que la força de la classe obrera i el jovent, a la vegada no podem ignorar que a través de les seves mobilitzacions estan contaminant l’ambient social de negra reacció, i guanyant confiança en si mateixos.

Així, davant l’embat de la dreta, és necessari organitzar, per part de totes les organitzacions que defensin de forma conseqüent els drets democràtics, a una mobilització massiva a Catalunya contra l’ofensiva reaccionària, que ha fet de la lluita per la independència catalana el seu enemic número u. La mobilització ha de tenir per objectiu demostrar a la reacció que davant seu tenen a la classe obrera i al jovent, que som molts més que ells i que defensarem els nostres drets democràtics al carrer i en oposició als interessos de classe de la dreta i l’aparell de l’Estat. Aquesta mobilització ha d’anar acompanyada d’una crida a la classe obrera, el jovent i d’altres capes progressistes de la resta de l’estat perquè facin el mateix, plantejant que la causa de l’alliberament català és part integrant de la lluita contra el règim del 78, que les mateixes cadenes que volen col·locar al coll del poble català les estan utilitzant i les utilitzaran també contra la classe obrera i el jovent de l’estat espanyol, a més a més d’atacar tot el que hi ha de progressista a la resta de l’Estat. Resumidament, es tracta de la lluita de classes, entre els oprimits i els opressors, entre la classe obrera i el jovent català i de la resta de l’estat contra la dreta, l’aparell de l’estat, el règim del 78 i el capitalisme que el sosté.

Més enllà d’això, en aquest context de crisi capitalista mundial i nacional, de la naturalesa de la tasca independentista i de la manca d’una direcció a l’alçada, se’ns presenta com a comunistes la nostra tasca històrica actual: cal construir amb urgència el partit revolucionari comunista. Arreu estem presenciant un augment de la lluita de classes, entre els opressors i oprimits, com mostren les massives mobilitzacions arreu del món en defensa de Palestina i contra l’Estat sionista d’Israel i l’imperialisme que el sosté. També hem presenciat durant el període precedent, a diferents països de tots els continents, lluites de masses que han qüestionat els seus règims. Així, els factors objectius de la revolució són més que madurs, però les contradiccions del sistema i el creixent qüestionament del mateix per part de cada vegada més capes de la població contrasten amb la manca del factor subjectiu, això és, la manca d’una direcció que puguin canalitzar aquests anhels en canvis reals i duradors. 

Alhora, la crisi del capitalisme significa la crisi del reformisme. Només la lluita revolucionària de la classe obrera contra els capitalistes podrà assolir les reformes que necessitem, però vinculades indissolublement a la seva emancipació social i econòmica. Un partit revolucionari podria participar decididament en les lluites, disputar la influència actual dels reformistes sobre la classe obrera i la joventut i dirigir a la nostra classe a la victòria contra els burgesos i el seu sistema barbàric. Construir aquest partit és la nostra tasca. Si estàs d’acord amb aquestes idees, uneix-te a nosaltres!