Debat a Catarsi: Lenin i la qüestió nacional, una aportació

El passat diumenge 26, Catarsi va organitzar un debat sobre Lenin i la qüestió nacional, convidant a militants de Poble Lliure, Anticapitalistes, Endavant i el Moviment Socialista. Com tot debat que se celebra amb la intenció de discutir veritablement les idees, aquest va exposar força nítidament les posicions de les diferents organitzacions.

En aquest article abordarem principalment el que van exposar Albert Botran per part de Poble Lliure, i el que va defensar Àxel Altadill del Moviment Socialista, ja que ens semblen les posicions més antagòniques, i que, per tant, ens permetran plantejar la nostra posició de forma més clara.

Botran i Poble Lliure

“El motor de la història és la lluita de classes.” Marx i Engels van escriure aquesta profunda veritat al Manifest Comunista, perquè mitjançant la filosofia del materialisme dialèctic, van comprendre que en primera instància els fonaments de tota societat són la seva economia. Dit d’una altra manera, abans de poder pensar, filosofar, escriure poesia i pensar en els àngels, la societat s’ha d’alimentar, vestir i aixoplugar, ha de produir.

Així, en una societat dividida en classes, qui posseeix els mitjans de producció per precisament poder alimentar, vestir i aixoplugar la societat en primera instància, i com aquests productes es distribueixen entre la població, formen la seva força motriu. En el fons, la lluita entre les classes gira al voltant de qui s’apropia, i en quines proporcions, de l’excedent produït.

Aquesta és la base científica del marxisme, el materialisme dialèctic. Només sobre aquesta base, guiats en tot moment per un criteri de classe, és possible navegar correctament els esdeveniments i a través d’això transformar el món.

Certament, la defensa del concepte de “classes populars” per part del company Botran no té res a veure amb aquest criteri. És una posició idealista, basat en la idea abstracta de nació. Quan en el debat mira de justificar aquesta postura, diu que la classe treballadora ja no és la mateixa que en el passat, perquè abans estava cohesionada i en expansió, i que el capitalisme modern ha trossejat les fàbriques i que en el seu lloc ha creat petites empreses.

En primer lloc, la classe obrera continua essent essencialment la mateixa en la nostra època que al segle XIX, és a dir, és una classe que ha de vendre la seva força de treball a la classe capitalista per obtenir un sou, per sobreviure; és una classe que interactua i es relaciona amb els mitjans de producció com a classe oprimida i explotada; és una classe produïda i reproduïda cada dia per la relació intrínseca del capital i el treball assalariat; en definitiva, és el producte més genuí del sistema capitalista, i a la vegada, el seu enterramorts. La principal contradicció social del sistema capitalista és precisament aquesta, la lluita antagònica i irreconciliable entre la burgesia i el proletariat. No només no ha canviat ni un mil·límetre tot això, sinó que l’antagonisme ha augmentat per l’enorme increment de la classe obrera a escala mundial i pel seu major pes en la producció i societat. El nombre de treballadors en serveis és de 1.650 milions, en agricultura de 873 milions i en indústria de 758 milions.

En segon lloc, el capitalisme modern es caracteritza per la monstruosa concentració de capital en poques mans, no pas pel seu fraccionament. Això es materialitza en empreses multinacionals gegants, moltes d’elles amb beneficis molt per sobre del PIB de països sencers. Aquests monopolis i oligopolis formen la base del capital financer, i aquest, de l’imperialisme capitalista. Una de les contradiccions econòmiques clau del capitalisme és la contradicció entre el caràcter social de la producció i la seva apropiació privada.

Tot i la defensa superficial i falsa de Botran sobre les “classes populars”, aquesta postura és fonamental per a Poble Lliure. És la formulació concreta d’una política interclassista, de front popular. Conseqüentment, es veuen obligats a rebaixar les demandes de la classe obrera al mínim comú denominador amb la petita burgesia independentista, els drets democràtics. Això explica per què Poble Lliure (i la CUP) no s’han pogut postular com a alternativa als dirigents d’ERC i Junts: en defensar la unió estratègica amb aquests, no s’han diferenciat, al contrari, s’han convertit en els seus consellers d’esquerra.

En la mateixa línia, la CUP, que va créixer amb un perfil anticapitalista el 2011-2015, no va jugar cap paper independent a partir de la investidura de Puigdemont. Les masses van oscil·lar entre ERC, JxC i (ara) el PSC, sense orientar-se cap a la CUP en cap moment, ja que aquesta no oferia cap alternativa fonamental. Sense postular-se com a alternativa política en els moments crucials de 2017-2019, avui es troba a la vora del col·lapse. L’Altadill critica correctament la campanya de la CUP a les eleccions autonòmiques, on s’ha apel·lat a ERC i Junts a què siguin més d’esquerres… El que ha passat en realitat és que el gir cap a la dreta d’ERC i Junts, producte de la desmobilització de les masses i la crisi mundial del capitalisme, ha arrossegat també a la CUP i a Poble Lliure en aquesta direcció.

D’aquesta concepció errònia de les “classes populars” se’n deriva la posició menxevic (és a dir, diametralment oposada a la posició de Lenin) de Poble Lliure de primer la independència i en un futur indeterminat, el socialisme. Indirectament, Botran planteja aquesta idea quan diu que una Catalunya independent no garanteix sortir de l’OTAN, prohibir la construcció del hard rock i regular els lloguers.

Tanmateix, en el quid de la qüestió el mateix Botran es contradiu. Al parlar del moment àlgid del moviment el 2017, per un cantó diu que la burgesia catalana va mostrar clarament els seus interessos de classe, lligats al mercat espanyol i al règim del 78 que el sosté, en oposició frontal a l’independentisme; per l’altre, que “en una crisi que en principi s’origina pel tema nacional-democràtic a darrere emergeix el contingut de classe de forma claríssima.” Si el mateix Botran diu que la qüestió gira al voltant de la lluita de classes, entre la burgesia i la classe obrera, per què doncs un bloc interclassista amb la petita burgesia?

Com hem explicat des del principi, la lluita per l’emancipació nacional catalana és una tasca revolucionària, que només pot ser victoriosa sí és dirigida per la classe obrera sota la seva bandera, els seus mètodes i el seu programa. La realitat ha confirmat la correcció d’aquesta tesi. En oposició a la independència, hi ha el gran capital català i espanyol, el règim del 78 i el capital estranger. Només combinant la lluita democràtica amb una lluita social, amb una lluita contra la propietat privada, s’assolirà la independència catalana, que serà socialista o no serà. L’internacionalisme proletari és igualment fonamental, però parlarem d’això més a baix.

D’aquí se’n deriva la tàctica comunista de la unitat d’acció, que no té res a veure amb la “Unitat Popular” que defensa Poble Lliure i que s’ha convertit en la pràctica en un seguidisme gairebé acrític d’ERC i Junts. La unitat d’acció es fonamenta en la unió pràctica de diferents organitzacions de classe, fins i tot d’organitzacions petit burgeses, sobre la base d’una lluita pràctica en comú, com pot ser la independència, però sense barrejar programes ni banderes, sense generar il·lusions en els enemics de classe; en altres paraules, mantenint en tot moment, i exercint, la llibertat de crítica.

La tasca no només consisteix a agrupar el màxim número de les masses sota la lluita en comú, sinó que a través d’aquesta, exposar als ulls de les masses i les bases dels partits petit burgesos que els seus dirigents, els seus programes i les seves idees no poden assolir la tasca de la independència catalana, precisament perquè aquesta és revolucionària.

La “Unitat Popular” o “Front Patriòtic” que planteja la CUP, en realitat i en la pràctica significa una aliança inter-classista en la que els interessos de la classe obrera queden supeditats als de la petita burgesia, inconseqüent i espantada de la seva pròpia ombra.

Botran fa referència al partit bolxevic i la revolució d’Octubre. Ens sembla molt adient, perquè precisament confirma la necessitat de guanyar les masses sota la bandera del proletariat, inclosa la petita burgesia. Com van assolir això Lenin i els bolxevics? Amb una claríssima diferenciació política amb els menxevics i social revolucionaris, explicant pacientment que només la classe obrera era capaç d’acabar amb la guerra, assegurar el pa i repartir la terra mitjançant la revolució socialista; dit d’una altra manera, total desconfiança i oposició a la suposada burgesia progressista (liberal) i als dirigents petit burgesos menxevics i socialrevolucionaris. No van aigualir el seu programa, sinó que el van defensar fermament, de forma hàbil, sabent connectar-lo amb la consciència canviant de les masses, que aprenen sobretot segons la seva pròpia experiència, establint un vincle clar entre les reivindicacions immediates (pa, pau i terra) que eren de caràcter democràtic nacional i en part social, i la necessitat que la classe obrer prengués el poder (tot el poder als soviets).

Lenin sempre va defensar de forma intransigent la independència de classe. En les tesis sobre la qüestió colonial, que va elaborar per a la Internacional Comunista, i que feien referència a països amb moviments obrers molt més endarrerits que a Catalunya, deia:

“la Internacional Comunista ha de recolzar els moviments revolucionaris als països colonials i endarrerits, només a condició que els elements dels futurs partits proletaris, comunistes no sols pel seu nom, s’agrupen i s’eduquen en tots els països endarrerits en la consciència de la missió especial que els incumbeix: lluitar contra els moviments democràtics burgesos dins de les seves nacions; la Internacional Comunista ha de segellar una aliança temporal amb la democràcia burgesa dels països colonials i endarrerits, però no ha de fusionar-s’hi i ha de mantenir incondicionalment la independència del moviment proletari fins i tot en les seves formes més embrionàries.” (èmfasi nostre)

La lliçó fonamental d’això, aplicable a la lluita per la independència catalana, és que només la classe obrera, prenent el poder i transformant la societat, es poden assolir també les demandes democràtiques, és a dir, les demandes també de la petita burgesia. És sobre aquesta base que els bolxevics van prendre el poder, i que una de les primeres mesures que van aplicar va ser facilitar el dret a l’autodeterminació a les nacions oprimides pel tsarisme, inclosa la seva separació.

Els bolxevics, comunistes intransigents per la seva comprensió científica del món, confiaven plenament en la classe treballadora. No es pot dir el mateix de Poble Lliure, que sota l’estranya idea que “el nostre subjecte està en construcció”, volent dir que no hi ha consciència de nació oprimida, que no tothom se sent català en el sentit polític per dir “tinc dret a l’autodeterminació”, sembla que s’han oblidat que en el moment àlgid més del 70% de la població catalana defensava el dret a l’autodeterminació, que l’independentisme ha sigut hegemònic al parlament durant els últims anys, i, més important que tot això, que centenars de milers de treballadors i treballadores han sortit al carrer per lluitar per la república, han anat a la vaga i han celebrat un referèndum amb l’oposició del règim, la burgesia i els titubejos dels seus dirigents. Aquesta és l’altra cara de la moneda de la defensa de les “classes populars”, que condueix al seguidisme d’ERC i Junts i al cretinisme parlamentari que criticava correctament el company Altadill.

Altadill i el Moviment Socialista

Des de la Internacional Comunista Revolucionària, i com hem explicat més amunt, estem d’acord quan el company planteja que “la qüestió és anar a l’arrel”, dient que la classe obrera és el futur de la humanitat, i que s’ha d’articular sobre una base internacional.

En aquest sentit, l’Altadill insisteix correctament en la idea de l’internacionalisme en abordar la qüestió nacional. Partint de la posició que Catalunya és una nació oprimida, planteja la defensa de l’autodeterminació sobre la base de la unió del proletariat, unió voluntària, per agrupar la classe obrera en un partit internacional. També perquè la classe obrera catalana entengui el caràcter internacional de la lluita independentista. Concordem.

Lenin, en els seus escrits sobre la qüestió nacional, explica que el dret a l’autodeterminació està supeditat als interessos de la classe treballadora. Novament, un criteri de classe per plantejar la posició correcta. En aquest sentit, i parlant generalment, els interessos de la classe són internacionals, precisament perquè el sistema capitalista és mundial, i per tant l’antagonisme de classe també.

Ara bé, això no esgota la qüestió. Tot i que també estem d’acord amb la major part de la crítica al contingut real de la tesi que “la independència és la via al socialisme al centre imperialista” pels errors que això comporta i ha comportat a l’EI, creiem que el MS cau de l’altre cantó, i sobre la mateixa base, l’esquematisme rígid.

Sobre això, Lenin va escriure:

“Pensar que la revolució social és concebible sense insurreccions de les nacions petites en les colònies i a Europa, sense explosions revolucionàries d’una part de la petita burgesia, amb tots els seus prejudicis, sense el moviment de les masses proletàries i semi-proletàries inconscients contra l’opressió terratinent, clerical, monàrquica, nacional, etc.; pensar així, significa abjurar de la revolució social. En un lloc, es pensa, segons sembla, que es forma un exèrcit i es diu: “Estem pel socialisme”; en un altre lloc es forma un altre exèrcit que proclama: “Estem per l’imperialisme”, i això serà la revolució social! […] Qui esperi la revolució social “pura”, no la veurà mai. Serà un revolucionari només de boca, que no comprèn la veritable revolució. […] La revolució socialista a Europa no pot ser una altra cosa que una explosió de la lluita de masses de tots i cadascun dels oprimits i descontents. En ella hi participaran inevitablement parts de la petita burgesia i dels obrers endarrerits -sense aquesta participació no és possible una lluita de masses, no és possible cap revolució-, que aportaran al moviment, també de mode inevitable, els seus prejudicis, les seves fantasies reaccionàries, les seves febleses i els seus errors. Però objectivament atacaran al capital, i l’avantguarda conscient de la revolució, el proletariat avançat, expressant aquesta veritat objectiva de la lluita de masses de formes i veus diferents, bigarrada i aparentment desmembrada, podrà unir-la i dirigir-la.” (La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació, Lenin)

En un moment l’Altadill planteja que la lluita per l’alliberament nacional va “poder funcionar en algun moment concret amb totes les seves limitacions en el Tercer Món, però creiem que no funciona al centre imperialista.” Tanmateix, creiem que la pregunta que cal fer, en el marc del moviment independentista català, és: per què va fracassar? El moviment va posar seriosament contra les cordes el règim del 78, obligant-lo a utilitzar el seu màxim baluard, la monarquia; va mobilitzar a milions de persones, inclòs centenars de milers de treballadors, que a més a més van començar a organitzar-se des de baix a través dels CDRs, embrions incipients de poder obrer; van rebutjar la policia per celebrar el referèndum; es van celebrar vagues massives. Amb la seva manera de plantejar la qüestió, volen dir els companys que no hi havia les condicions per avançar en la lluita de classes?

Nosaltres creiem que la qüestió clau no rau en les condicions objectives, sinó que per sobre de tot en el factor subjectiu, en el partit revolucionari. En tots els moments decisius, van ser les masses qui van tirar endavant el moviment, malgrat la direcció que actuava de fre o que simplement no hi era. Els dirigents d’ERC i Junts, com a dirigents petitburgesos, temen molt més el poder de les masses mobilitzades que a la burgesia, ja que les masses en prendre consciència de la seva força poden convertir-se ràpidament en una amenaça per als seus interessos basats en la propietat privada. Per aquest motiu, mentre, per una banda, apel·laven a la mobilització al crit d'”Apreteu”, per l’altra enviaven la BRIMO a reprimir el moviment i es presentaven com a acusació particular contra manifestants. Els dirigents petitburgesos sempre arribaran a un compromís abans amb la gran burgesia que deixar que el proletariat prengui la iniciativa i la direcció del moviment.

Així la cosa, partint del caràcter progressista del moviment, perquè “objectivament atacava el capital”, especialment amb l’entrada decisiva de les masses en l’escena el setembre del 2017, i guiats per la idea de principis que són les masses qui fan la revolució, el paper dels comunistes consistia en aquells moments en participar dins del moviment, plantejant una crítica de classe als dirigents petit burgesos, agitant un programa social vinculat al dret a l’autodeterminació, i d’aquesta manera disputar-li la direcció a la petita burgesia. Era una batalla viva, amb enormes oportunitats per les idees revolucionàries, que malauradament ni la CUP ni l’EI van aprofitar.

En termes leninistes, era necessari per als comunistes participar dins del moviment independentista, pel caràcter revolucionari del moviment, pel seu caràcter de masses i pel seu grau de combativitat. L’entrada en l’escena d’amplis sectors de la classe obrera mostrava per un cantó que aquestes capes buscaven una sortida a les seves condicions de vida a través de la independència, per l’altre, que el moviment independentista es va convertir en la punta de llança de la lluita revolucionària contra el règim del 78 i el capitalisme espanyol.

En el Manifest Comunista, Marx i Engels diuen:

“En un mot, els comunistes sostenen arreu qualsevol moviment revolucionari contra les condicions socials i polítiques existents. En tots aquests moviments fan ressaltar sempre el problema de la propietat, sigui la que sigui la forma més o menys desenvolupada que hagi pres, com a qüestió fonamental del moviment. Finalment, els comunistes treballen arreu per la unió i entesa dels partits democràtics de tots els països.”

Aquesta orientació cap al moviment s’havia de dur a terme sobre la base de l’internacionalisme. La consigna que vam emprar des de l’OCR va ser “per la república socialista catalana, espurna de la revolució ibèrica“. Amb aquesta consigna explicàvem que el destí de la revolució catalana estava lligada a la lluita de la classe obrera de l’estat espanyol contra l’enemic comú, la burgesia espanyola (i catalana) i el règim del 78, i agitàvem un programa social vinculat a les necessitats imperants de la nostra classe, i a la necessitat històrica d’expropiar la burgesia sota control obrer. Explicàvem que la lluita per l’emancipació de la classe obrera catalana era el primer tret de sortida de la lluita per l’emancipació de la classe obrera de tot l’estat, però que sense la lluita de classes a l’estat espanyol, no seria possible l’establiment del socialisme a Catalunya.

En definitiva, donat el procés històric dels últims anys, i les condicions que encara romanen, els comunistes teníem l’obligació no només de defensar el dret a l’autodeterminació, sinó de defensar obertament la lluita per una república catalana socialista. Els companys del MS són criticats injustament com a espanyolistes pels seus adversaris de l’EI, però creiem que aquesta crítica es basa en la posició esquemàtica i abstracte que han pres els companys en la qüestió nacional catalana.

Novament, Lenin escriu:

“El capitalisme en desenvolupament coneix dues tendències històriques en el problema nacional. La primera és el despertar de la vida nacional i dels moviments nacionals, la lluita contra tota opressió nacional i la creació d’Estats nacionals. La segona és el desenvolupament i multiplicació de les relacions de tota mena entre les nacions, l’esfondrament de les barreres nacionals, la formació de la unitat internacional del capital, de la vida econòmica en general, de la política, de la ciència, etc. Totes dues tendències són una llei universal del capitalisme… El programa nacional dels marxistes té presents totes dues tendències: primer, defensa la igualtat de drets de les nacions i dels idiomes –i també el dret de les nacions a l’autodeterminació i considera inadmissible l’existència de qualsevol privilegi en aquest aspecte; segon, propugna el principi de l’internacionalisme i la lluita implacable per evitar que el proletariat es contamini de nacionalisme burgès, fins i tot del més subtil.”

Dit tot això, a conseqüència de la traïció dels dirigents independentistes, i el consegüent reflux del moviment, plasmat clarament en les eleccions del passat 12M, la nostra prioritat en aquests moments és agitar les qüestions socials i exposar als dirigents d’ERC i Junts com a agents del capitalisme, igual que al PSC. Els primers han demostrat ser molt capaços en la defensa dels interessos de Foment de Treball i el capital estranger, però totalment incapaços d’assolir la independència. Una vegada més veiem com és una qüestió de classe que gira al voltant de l’element central en la societat de classes, la propietat privada dels mitjans de producció.

Conclusions

L’Altadill planteja també que la principal tasca actualment és construir les forces revolucionàries. Coincidim plenament amb això, tot i que tenim diferències amb què construïm i com, explicats aquí i aquí.

Encertadament, donat el debat, i les crítiques dels companys del MS al moviment independentista, l’Altadill formula les preguntes següents: “com es venç a la burgesia al centre imperialista? I, com s’executa una revolució social en les relacions socials de producció?”

Nosaltres responem que només la lluita de la classe obrera, al centre imperialista i arreu del món, és capaç de vèncer la burgesia. Afegim a més que seran les masses qui faran la revolució social, i quan estiguin preparades, ni abans ni més tard. La principal tasca dels comunistes consisteix a construir una organització de quadres, arrelada als barris obrers, a les fàbriques i els llocs d’estudi i treball, per estar en capacitat de lluitar per conquerir la direcció de les masses, una vegada aquestes s’han posat en moviment.

Certament, hi ha dificultats objectives d’enderrocar el sistema capitalista als principals països imperialistes, començant pel paper contrarevolucionari dels reformistes i buròcrates del moviment obrer. Però també hi ha enormes dificultats per enderrocar el sistema capitalista en els països endarrerits, per l’enorme misèria, explotació i nivell cultural de les masses. De nou, la qüestió no gira al voltant dels factors objectius, sinó del factor subjectiu.

L’exemple de la lluita a Catalunya, o de l’onada de vagues massives a França l’any passat contra l’atac a les pensions, o en general de les revolucions fallides en els últims 100 anys al centre imperialista s’han degut, en última instància, a la manca d’una direcció a l’alçada. Aquesta és la tasca urgent d’avui, construir-la, perquè com ja hem vist en tot un seguit de països, la nostra època és la d’intensa lluita de classes, guerres i moviments prerevolucionaris i revolucionaris. Per nosaltres el model de partit bolxevic no només roman vigent, sinó que s’ha demostrat incomptables vegades que és l’únic capaç de dirigir la classe obrera al poder. Va ser el factor decisiu en la victòria de la revolució d’Octubre.

Deixem al mateix Lenin concloure aquest article:

“En els primers mesos que van seguir a la conquista del Poder polític pel proletariat a Rússia (25-X-7-XI 1917), podia parèixer que, a conseqüència de les enormes diferències existents entre la Rússia endarrerida i els països avançats de l’Europa occidental, la revolució del proletariat en aquests últims s’assemblaria molt poc a la nostra. En l’actualitat comptem ja amb una experiència internacional més que regular, que demostra amb absoluta claredat que alguns dels trets fonamentals de la nostra revolució tenen una significació no sols local, particularment nacional, russa, sinó també internacional. I parle de la significació internacional no en el sentit ampli de la paraula: no són només alguns, sinó tots els trets fonamentals, i molts secundaris, de la nostra revolució, els que tenen una significació internacional, des del punt de vista de la influència de la dita revolució sobre tots els països. No parle en el sentit més estret de la paraula, és a dir, entenent per significació internacional la seua importància internacional o la inevitabilitat històrica de la repetició en escala internacional del que va ocórrer en el nostre país, aquesta significació ha de ser reconeguda en alguns dels trets fonamentals de la nostra revolució.” (L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, Lenin, 1920) (èmfasi nostre)