Declaració de l’OCR sobre la DANA a València: Que pagui la classe dominant! No són morts, són assassinats!

En el moment d’escriure esta declaració, són més de 200 les víctimes oficials de la DANA. En realitat, són moltes més les que haurem de lamentar, ja que existeix un nombre indeterminat de persones desaparegudes: algunes xifres apunten a centenars. Localitats com Paiporta, Alfafar, Benetússer o Sedaví estan completament destrossades. Si tant la Generalitat com el Govern central estigueren a l’altura de les circumstàncies, els buldòzers portarien dies apartant els cotxes dels carrers, i policia i Guàrdia Civil es dedicarien a repartir menjar i productes bàsics, i no a detindre a aquells que acudeixen a supermercats negats a prendre el més bàsic per a sobreviure.

Moltes persones ho han perdut tot, fins i tot els seus habitatges; això no deté als capitalistes, que no desaprofiten l’oportunitat de fer negocis amb la desgràcia aliena. Mentre els veïns obrien les portes de les seues cases per a acollir a aquells que no tenen on anar, els hotelers han pujat el preu de les habitacions de 100 a 1.000 euros en qüestió d’hores, a Paiporta, per exemple.

Des del dijous 31 d’octubre som els treballadors els que, de manera solidària, viatgem a les zones afectades, netegem els carrers i portem menjar i aigua a l’Horta Sud. L’Estat, mentrestant, mostra la seua debilitat a l’hora de resoldre problemes d’esta envergadura. La secció espanyola de la Internacional Comunista Revolucionària, l’Organització Comunista Revolucionària (OCR), volem mostrar el nostre suport als treballadors públics (bombers, personal d’emergències, etc.) que continuen rescatant a persones atrapades. Sense el seu treball, la tragèdia seria moltíssim major.

No obstant això, el personal és insuficient. Anys de retallades, privatitzacions i transvasaments de fons públics a les empreses privades a través de “concursos” porten a una capacitat de resposta clarament insuficient. Amb l’agreujant de què parlem d’àrees relacionades amb la prevenció, que no suposen un benefici econòmic per a les empreses privades.

En el Metro de València també es va mantindre l’activitat i la circulació malgrat els avisos que hi havia des de fa temps. Això va generar una situació realment dramàtica tant als trens com en les instal·lacions d’FGV. Les vides del personal i dels viatgers es van vore en molts casos greument amenaçades a causa de la negligència d’una direcció que va anteposar mantindre el servei a la vida i la seguretat de les persones. Esta manera d’actuar no és més que una extensió de l’actitud i el menyspreu que manté el Govern del PP cap a tots els treballadors.

Des de l’OCR llancem esta declaració amb un objectiu clar: assenyalar als culpables d’aquest desastre. En primer lloc, al Govern de la Generalitat, que va retardar conscientment 12 hores l’anunci de risc extrem llançat per l’AEMET, quan ja el desastre havia assolit el seu clímax, per a no indisposar als seus amos, la patronal. En segon lloc, assenyalem la criminal actuació dels empresaris, els qui, amb la condició de continuar donant de menjar a la picadora de carn del capital, han sacrificat les vides dels qui el generem, la classe obrera, obligant els treballadors a triar entre mantindre el seu lloc de treball o conservar la vida.

És per això que assenyalem la necessitat d’expropiar sense indemnització totes aquelles empreses que, saltant-se la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, han posat en perill la vida dels seus treballadors, molts dels quals l’han perduda.

En tercer lloc, assenyalem la pèssima planificació urbanística que la província de València arrossega amb motiu de dècades de governs fonamentalment del PP, i que ha coincidit amb la lamentable gestió de l’actual Govern, preocupat únicament per la integritat del Cap i Casal.

A més, observem amb vergonya i indignació l’actuació de les cúpules dirigents d’UGT i CCOO demanant transvasar encara més diners públics a mans privades a través d’ERTOs i ajudes directes.

Nosaltres diem: si una empresa, gran o mitjana, ha de rebre diners públics, ha d’obrir els llibres de comptes i presentar-los als seus treballadors. Si els comptes mostren que és necessari, han de ser nacionalitzades sota control obrer, indemnitzant només als xicotets accionistes que van depositar els seus estalvis. En el cas de les empreses xicotetes, si els llibres de comptes així ho justifiquen, han de ser ajudades a través d’un fons procedent de les grans empreses.

Hem de remarcar que, en els temps de “vaques grosses”, les empreses repartixen bons dividends, els amos es compren grans xalets i canvien de cotxe de luxe cada any, per la qual cosa no és tolerable que en els moments de crisis paguem entre tots la festa passada.

El desastre de la DANA: Canvi climàtic i problemes arquitectònics

El problema de les riuades i inundacions no és nou en el llevant espanyol. Però no n’hi ha dubte que el canvi climàtic actual, la responsabilitat última del qual residix en l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle accelerats per la depredació rapaç del sistema capitalista anàrquic, ha agreujat enormement aquest problema, a causa del major escalfament de la Mar Mediterrània. La conseqüència més evident és l’augment dels fenòmens extrems, tant en nombre com en l’impacte que generen. Esta circumstància planteja tota una sèrie de reptes que no es poden resoldre en el context de la societat capitalista.

A això hem de sumar un aspecte amb certa antiguitat, com són els problemes arquitectònics. En 1997 es va produir a Alacant una riuada que es va cobrar la vida de 4 persones, després de destrossar tot el centre i els voltants de la ciutat. Esta riuada, al contrari que la de 1982, va afectar principalment la part nord de la ciutat (zones com la Platja de Sant Joan o barrancs com el d’Orgegia). La ciutat va impulsar un “Pla anti riuades” que va dissenyar tot un conjunt d’infraestructures (parcs inundables, depòsits fluvials, col·lectors de pluja…) destinades a mitigar enormement l’impacte de futures pluges torrencials. El pla estava pràcticament acabat per a l’any 2005.

En l’actual DANA, les majors destrosses s’han produït a causa del desbordament del riu Magre, la presa del Poio i el nou llit del Túria (localitats com Utiel, Bunyol, Paiporta, Xiva o Torrent, de les més afectades). Esta riuada és la tercera des que en 1957 es construïra el nou llit del Túria després de la d’aquell any, que es va cobrar la vida de més de 300 persones. Només cal una ullada en el mapa per a veure que tota la zona que acompanya al riu Magre fins a la seua desembocadura en el Xúquer està densament poblada, amb habitatges a escassos metres del riu.

Unes pluges com les que han ocorregut aquests dies desborden el riu amb facilitat, inundant els voltants i arrossegant tot al seu pas. El mateix ocorre amb el barranc del Poio, el desbordament del qual ha causat el major nombre de víctimes. Amb el coneixement que la gota freda és un fenomen relativament recurrent en el litoral de la Mediterrània, totes les zones que ara s’han vist desbordades no deurien ni estar edificades.

Encara que la proximitat als rius és comprensible (a causa de l’extensió del regadiu en eixes zones), el panorama actual és intolerable. Però aquesta és la lògica que seguixen les constructores, amb el beneplàcit de l’Estat: si estos fenòmens ocorren cada 40 anys, no passa res si l’aigua arrasa amb tot, continua sent rendible construir. Milers de persones han perdut o vist negades les seues cases, però els qui van decidir construir-les no estan hui per a patir les conseqüències.

Aquesta pèssima gestió urbanística apunta directament al Partit Popular. Després de les riuades de 1982 i 1987, com es va fer a Alacant a partir de 1997, s’haurien d’haver posat en marxa tota una sèrie de mesures per a evitar futurs desastres en tot el territori del País Valencià. Des de 1995, any en el qual Eduardo Zaplana va ser nomenat President, el PP ha governat en la Generalitat 21 dels últims 29 anys. Què s’ha fet per a evitar esta catàstrofe? Res. Només “pelotazos” urbanístics, especulació, corrupció i malbaratament.

Però cap govern es lliura. La DANA de 2019 ja apuntava maneres. Com és possible que el govern tripartit no iniciara un pla immediat d’ampliació dels barrancs? Com és possible que no s’iniciara llavors un pla similar al del Túria per al Magre i el Poio? En essència, tots els governs responen als interessos dels capitalistes. Estes infraestructures no són rendibles, i són normalment finançades per l’Estat o per fons europeus. Només els mateixos treballadors, veïns dels pobles afectats, tenim un interès real a adequar les infraestructures per a salvar les nostres vides.

El paper de la Generalitat i el govern central

Com dèiem al principi, l’alerta de Protecció Civil (dependent de la Generalitat) va arribar el dimarts a partir de les 20.00 hores. No sols va arribar un dia tard sinó que, en zones tan afectades com Bunyol, l’alerta no va ser rebuda fins les 21.00 hores, quan aquestes zones portaven hores completament inundades. Per què va ocórrer això? Perquè des del seu castell de cristall els representants de la Generalitat no es van preocupar per la DANA fins que va arribar a València. Mentre que desenes de persones perdien els seus habitatges, cotxes o fins i tot la vida, ells esperaven pacientment a que passara la tempesta.

Una correcta actuació hauria salvat la immensa majoria de vides. El desmantellament de la Unitat Valenciana d’Emergències només va ser el començament. S’ha retardat l’ajuda de nombrosos cossos de bombers que podrien ajudar perfectament en moltes tasques de suport, no es van mobilitzar els bombers de Castelló i Alacant fins ben entrat el dimecres, no s’ha organitzat cap mena de repartiment d’aigua i menjar, que són els mateixos veïns de València els qui porten, caminant, a les poblacions, i els veïns s’acosten a peu als supermercats del Cap i Casal caminant durant hores per a evitar la mort per fam de moltes persones.

En un acte d’hipocresia, Sofía de Grècia ha donat la insultant quantitat de 50.000 euros a un banc d’aliments. La monarquia, hereva de la dictadura, que ha parasitat i continua parasitant les arques públiques, intenta llavar la seua imatge amb això? S’han d’expropiar els seus comptes bancaris i posar tots els diners a la disposició dels afectats. Fins l’últim cèntim.

A més, el Govern oculta les xifres reals de morts mentre s’habilita el recinte de la Fira de Mostres on arriben camions carregats de cadàvers. La xifra real de morts podria superar el miler amb molt de marge. Els veïns dels pobles afectats parlen en xarxes socials de soterranis plens de cossos sense vida, treballadores de la cadena de perfumeries Druni mortes en el seu lloc de treball, el Centre Comercial Bonaire o el Carrefour d’Alfafar impedint eixir als seus treballadors fins i tot després de l’alerta a les 20h, etc.

En una situació de crisi climàtica com la que vivim, la informació que els governs transmeten a la població és clau. Mazón va eixir el dimarts poc després del migdia a informar que la previsió apuntava al fet que les pluges anirien remetent. Insistim: gent ofegant-se mentrestant.

Les alertes emeses per l’AEMET dies abans eren clares. Un avís roig no és qualsevol cosa, però tant les institucions burgeses com els mitjans de comunicació prestaven més atenció als huracans en la terra de l’amo imperialista E.E.U.U. que al que ha acabat tornant-se el major desastre en anys dins del seu propi territori.

Tots els responsables polítics de la Generalitat han de ser processats i jutjats per negligència criminal, a través d’una comissió d’investigació formada per representants dels afectats, comités de barri, associacions veïnals, etc.

El govern de Sánchez també té part de responsabilitat. Va tindre a les seues mans al llarg del fatídic dia 31 d’octubre, i així ho ha reconegut obertament, la possibilitat de declarar l’Estat d’emergència i llevar-li el control de la situació a la inoperant Generalitat valenciana. Es van negar, diuen, per a no crear un conflicte institucional. És a dir, van sacrificar la possibilitat de salvar centenars de vides per prejudicis institucionals i legalistes. I resulta que ara, tres dies després del desastre, el govern de Mazón ha acabat per acceptar la intervenció del Govern central en el dispositiu d’emergència. Quant de temps i vides perdudes! Sánchez exhibeix ara una imatge d’unitat amb Mazón, que només oculta el pànic de tots dos governs i de la classe dominant espanyola a una explosió social de proporcions volcàniques que pot detonar en qualsevol moment.

Les mesures aprovades: ajudes irrisòries

El Govern va aprovar el passat dijous un decret d’ajudes per als afectats que ascendeix a 250 milions d’euros, una xifra que és, sens dubte, irrisòria. Per tindre un punt de comparació, en 2019 es va produir a Múrcia una DANA, especialment greu però moltíssim menor en comparació a l’actual.

Les despeses es van elevar a la xifra de 1.319 milions d’euros, cinc vegades més que l’actualment pressupostat per la Generalitat. També cal destacar que, en la DANA de Múrcia, les asseguradores van cobrir solament un 45% dels danys. Els 250 milions venen acompanyats per una ajuda a cada afectat d’uns 6.000 euros. Dos qüestions.

La primera: què es considera un afectat? S’entén que tots aquells que viuen en les zones més afectades, però moltíssimes més persones, encara que no viuen en zones que puguen considerar-se catastròfiques, han perdut molt. Tots els conductors que s’han quedat encallats en autovies, els treballadors que davant la caiguda de la xarxa ferroviària no podran anar a treballar en mesos… La segona: què són 6.000 euros en comparació al que s’ha perdut? Per exemple, milers de persones han perdut els seus vehicles. La majoria de cotxes tenen un valor que triplica al de l’ajuda, a més dels qui han perdut mobles o directament els seus habitatges.

Davant això, plantegem l’expropiació de tots els habitatges buits dels grans propietaris i fons d’inversió per a allotjar a les famílies que han perdut els seus habitatges, així com la prohibició de manera indefinida dels pisos d’ús turístic per a que siguen ocupats amb la mateixa fi.

I si parlem de les asseguradores, autèntics carronyers que cobren mes a mes per a no donar el servei quan més es necessita… No es faran càrrec perquè és un desastre natural i remeten al Consorci d’Assegurances. Per a poder rebre les compensacions necessàries els afectats tenen només 7 dies per a reclamar. De la mateixa manera, el consorci cobrirà un 40% del valor de taxació. Tenint en compte que moltes persones han perdut els seus vehicles, si no directament les seues cases, cobrir menys de la meitat dels costos és més que insuficient. És un insult.

Per a evitar fraus i abusos per part d’empreses privades en l’avaluació dels danys, proposem el control obrer i veïnal d’estes actuacions. Una part de la classe capitalista fa negoci directament amb les desgràcies dels treballadors, o amb la simple possibilitat que estes puguen ocórrer. Com sempre, tot això amb el beneplàcit de l’Estat, perquè moltes assegurances són obligatòries per Llei. La postura de l’OCR és molt clara: nacionalització sense indemnització de les companyies asseguradores per a cobrir el 100% dels danys.

Davant situacions extremes, cal prendre mesures extremes. La salvació del poble és llei suprema. Cal confiscar tota empresa que done un servei essencial per a fer front al desastre el temps que siga necessari: grans superfícies, logística, construcció, telecomunicacions, etc., per a que siguen gestionades per comités formats per representants dels treballadors d’estes empreses, sindicats i administració.

Cap efecte per als capitalistes, cementiris per als treballadors

Per molt que puguen prometre els polítics burgesos, la Unió Europea o les asseguradores, és de suposar que gran part dels danys no seran coberts. A més, malgrat la gran labor de solidaritat que la classe treballadora està mostrant, tornaren a caure pluges que van castigar les zones més afectades.

Membres de la Internacional Comunista Revolucionària ja estem i continuarem estant en primera línia, mà a mà amb els veïns, netejant els carrers i vies de tren: treballarem, que és el que els obrers sabem fer millor, però sense perdre de vista els comptes polítics pendents que hem de saldar.

Des de l’OCR exigim la dimissió de Carlos Mazón i tot el seu gabinet davant la nefasta gestió d’aquesta DANA. Advertim, no obstant això, que cap govern capitalista farà res en benefici dels treballadors. Res pot fer-se si no es comença abans per expropiar les constructores, la banca, les asseguradores, les grans productores i distribuïdores d’aliments, etc.: no es pot controlar el que no es posseeix.

“Només el poble salva al poble” s’ha convertit en un crit de ràbia obrera però també de lluita i d’acció. No podem confiar en les institucions estatals d’este sistema corrupte. Per això plantegem la formació de comités de barri que organitzen la seguretat, el control dels carrers, el repartiment ordenat d’ajudes, menjar, etc. Haurien de constituir-se comités de proveïment, adjunts als comités de barri, que controlen i vigilen els preus de botigues i supermercats per a evitar pujades de preus i l’ocultació de mercaderies.

És deure dels sindicats organitzar als seus afiliats en brigades de suport i neteja, sota la direcció dels comités de barri, i ajudar a mobilitzar als treballadors perquè nosaltres mateixos prenguem el control de les nostres vides.

Estos comités de barri també han d’estar encarregats de vigilar i supervisar la reconstrucció d’infraestructures en les seues comunitats. Els empresaris abonaran el salari d’aquells treballadors que participen d’aquestes tasques i no puguen treballar en les seues empreses. Estos comités de barri haurien d’estar coordinats a escala local i provincial.

Res és “natural” en la societat humana. Com ens enfrontem a esta mena de catàstrofes és un reflex de la societat en la qual vivim. Ningú podia evitar la DANA, però una preparació correcta hauria evitat tot este desastre. Això inclou tant la gestió política ara com totes aquelles mesures que s’haurien d’haver dut a terme en el passat.

L’única manera d’evitar desastres futurs és que els assalariats mateixos ens fem càrrec de l’economia en el seu conjunt, i els mateixos veïns dels plans urbanístics dels nostres pobles i ciutats. Només una genuïna democràcia obrera pot resoldre el caos de la dictadura del capital disfressada o no de democràcia representativa.

En la dictadura del capital, el benefici d’una minoria és el motor de tot. El capital s’alimenta de la nostra sang: estos successos són bona prova d’això. Uns perden el seu negoci, la seua nau, la seua empresa; uns altres perden a familiars, amics o directament la vida. Només quan els mitjans de producció estiguen en mans de la classe treballadora i es gestionen democràticament, entre tots, podrem protegir-nos d’aquestos fenòmens i revertir els efectes del canvi climàtic que els potencia.

El capitalisme és horror sense fi

Ajuda’ns a destruir-lo: uneix-te a l’OCR!