Disturbis a Salt: contra el gran capital, expropiació sense indemnització

La setmana passada, una família va ser desnonada del seu pis a Salt, un municipi gironí, i tot plegat ha ocasionat disturbis durant, ara com ara, dos dies seguits. La situació va escalar dimarts a la nit quan la gent es va enfrontar als Mossos d’Esquadra.

El motiu del desnonament inicial ha estat l’impagament de la hipoteca, l’execució d’un deute hipotecari. La família, formada per vuit fills, un pare i una mare, va haver de marxar després de no pagar el deute a un banc en fallida durant cinc anys. Els serveis d’habitatge, que haurien de servir per allotjar les famílies en situacions precàries, va denegar-los la petició per no ser una família vulnerable. És així com van tornar al pis d’on els havien fet fora, tanmateix, aquest ja l’havien equipat amb tecnologia de seguretat i, quan la policia va arribar, els van fer fora de nou, aquest cop violentament, enviant al pare a l’hospital.

No és un cas aïllat, és clar. Aquesta situació la veiem dia a dia, no només a Barcelona o a Girona, sinó a tot l’Estat espanyol i, naturalment, a tot el món. Els bancs venen els deutes hipotecaris a fons voltor per un preu molt inferior, i aquests últims s’encarreguen de fer fora les famílies que hi viuen. Roben aquests pisos en massa per posar-los de lloguer a un preu molt superior. Per aquest motiu, més que mai és crucial exigir que l’habitatge sigui un dret, perquè els «propietaris» no puguin especular i augmentar el seu capital a costa dels treballadors. Aquest és el fet objectiu, parlem d’una qüestió de classe entre els burgesos —bancs, grans propietaris, etc.— i la classe obrera, la majoria de la població. Els primers utilitzen l’habitatge com a una mercaderia més —amb l’únic objectiu d’acumular beneficis—, mentre que la classe obrera empra l’habitatge com a bé d’ús, com a objecte per viure.

Aquesta contradicció fonamental no es pot superar mentre continuï existint el capitalisme. La impotència del reformisme davant la crisi del capitalisme, l’explotació i l’opressió de classe creixent s’expressa quan Viñas, l’alcalde de Salt i membre d’ERC, diu: «tenim les eines que tenim a l’hora de poder oferir alternatives habitacionals». La realitat és que sí que existeixen, i fins i tot de sobra, prou recursos per assegurar una vida digna per a tothom. Cal expropiar sense compensació els grans propietaris, bancs i fons voltor i posar el parc d’habitatge en mans de sindicats i dels veïns, de manera que aquest es gestioni segons l’interès de la majoria, no pas d’un grapat de paràsits especuladors.

Com a resposta a l’escàndol provocat per la policia —els quals defensen els interessos del gran capital—, els joves van sortir al carrer dilluns a la nit i van llençar pedres i ous a la comissaria local. Davant els fets, es va anunciar una manifestació per a l’endemà. El pare de la família va demanar tranquil·litat, però el jovent, que setmana rere setmana ha de presenciar aquests atacs a la classe obrera, va sortir al carrer dimarts a la nit. La consciència de milers de joves a Catalunya és radicalment clara. Troben una causa i una conseqüència per a la situació dels seus carrers. Hi ha hagut molts disturbis i enfrontaments amb els Mossos d’Esquadra, els quals defensen físicament i violenta l’execució dels desnonaments.

Viñas, tractant de mantenir «la pau» entre els treballadors i les autoritats burgeses, va emprar la clàssica tàctica de separar els actes «vandàlics» dels desnonaments, a més d’augmentar dràsticament la presència policial. Tanmateix, és que una cosa no ocasiona l’altra? És que potser no és la primera vegada que fan fora a una família treballadora? Els mitjans de comunicació burgesos ataquen els «vàndals», qualificant els disturbis com a violents, i la violència com a impermissible. Així i tot, mai no els veurem assumint la violència que suposa un desnonament: l’acte d’un empresari, banc o ajuntament de fer fora de casa a unes persones que no tenen sostre sota què viure. La premsa burgesa tracta d’amagar la situació general i els fets objectius recorrent al subjectivisme: el pare era musulmà, tenia prou diners per continuar pagant la hipoteca, ell mateix ha demanat pacifisme, etc. Sembla mentida que encara creguin que els treballadors estan lluny d’arribar a una conclusió. La situació objectiva és que els grans propietaris compren aquests pisos i els destinen al sector turístic, a l’especulació i al guany de capital. El capital mai no falta en l’equació. D’on prové la necessitat «tan salvatge» de conflicte, les ganes d’enfrontar-se a la policia? Segons la premsa burgesa, de la «tensió del moment», d’«encaputxats fanàtics de l’islam amb ganes de violència», potser. La resposta és impossible sense posar els peus a terra, sense recórrer a la realitat: el responsable és el capitalisme i els burgesos que el sustenten.

No hi ha cap motiu per continuar vivint sense fer cas als fets. Les etapes revolucionàries arriben, en primera instància, perquè els treballadors es veuen amb la necessitat de lluitar per una vida digna, és a dir, perquè no tenen alternativa. La resposta dels joves a Salt és una clara demostració que hi ha una capa cada vegada més àmplia de la població que s’està radicalitzant, que busca una sortida a la crisi mundial del capitalisme. Sens dubte, el moment en què no hi haurà cap alternativa immediata és cada cop més a prop. És per això que cal organitzar-nos i preparar-nos per als temps que ens esperen. Sense teoria revolucionària, no existeix cap mena de pràctica revolucionària, només una crisi prolongada ocasionada pel sistema actual. És hora de demostrar que les nostres idees poden explicar el món i, sobretot, el poden canviar.

Uneix-te a l’Organització Comunista Revolucionària, per la lluita revolucionària internacional!