El 21D dempeus contra el 155 i el règim del 78 – República, Socialisme, Internacionalisme – VOTA CUP

Ens enfrontem a unes eleccions que, com diem des de la CUP, són il·legítimes i imposades dins del marc repressiu i autoritari del 155. Tenen lloc després de setmanes d’empresonaments i intimidacions i després de la jornada de violència policial sense precedents de l’1-O. Aquesta repressió no només ha colpit els dirigents de JxSí i de l’ANC i Òmnium, que representen els casos més visibles i dramàtics, sinó el camp sobiranista en general i les institucions de la Generalitat. Hi ha hagut un allau d’imputacions i d’amenaces que cerquen generar un clima de por. L’Estat s’ha estat recolzant sobre la mobilització espanyolista i la histèria nacionalista a Catalunya i pertot, donant oxigen a grups feixistes i creant una atmosfera de xovinisme. Estem parlant de l’acció decidida de tot el règim del 78, el govern, el PSOE y Cs, la judicatura, la monarquia, els grans mitjans de comunicació burgesos, la patronal (catalana i espanyola), etc. En aquesta situació, el sobiranisme es trobarà amb tota mena d’obstacles i travetes que faran d’aquestes eleccions una batalla desigual. L’excepcionalitat del moment es resumeix en que els caps de llista dels dos principals partits independentistes es troben a la presó o a l’exili. De nou, es mostra la veritable natura del règim del 78 i de la constitució espanyola: repressiva, hostil al dret a l’autodeterminació i a la llibertat en general, i al servei d’unes elits corruptes i reaccionàries.

Com molts i moltes companys a la CUP, opinem que hauria estat millor boicotejar aquestes eleccions, perquè són absolutament il·legítimes, trepitgen el mandat de l’1-O i es produeixen en condicions de repressió. Sobre tot, pensem que un boicot massiu i bé organitzat haguera minvat l’autoritat de l’Estat a Catalunya (i més enllà) i enrobustit la lluita per la república sobre la única base efectiva: la desobediència. Tot i això, la decisió d’ERC i el PDeCAT de participar-hi ens obliguen a involucrar-nos en aquesta campanya. Així les coses, una victòria de l’independentisme seria un dur cop contra l’espanyolisme reaccionari, contra el govern del PP i contra tot el règim. L’objectiu llavors és una àmplia victòria de l’independentisme i dintre del mateix enfortir la única força conseqüent i més a l’esquerra, la CUP.  

Hem d’advertir però que una victòria de l’independentisme no és suficient per assolir la república que desitgem. La lliçó més important dels últims mesos és que l’Estat espanyol no es detindrà en la seva obstinació d’aixafar el dret a l’autodeterminació, amb el suport explícit i actiu dels grans capitalistes espanyols, catalans, i estrangers, i de la UE imperialista. L’enemic doncs és fort i despietat. Només el podem combatre amb mètodes revolucionaris: amb la mobilització als carrers i als llocs de treball, amb la desobediència massiva i amb una lluita audaç i un esperit de sacrifici, i la gosadia de trencar amb el règim del 78 i amb el sistema capitalista i imperialista que el sosté. A l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària. Efectivament, les grans victòries d’aquesta tardor no van venir de la mà de la Generalitat, sinó de les lluites de massa: el 20-S, l’1-O, el 3-O i el 8-N. Vagues, ocupacions, acció directa i boicot, piquets i organització des de baix amb els CDRs. Eixe és el camí. I el que s’ha de dir, és que una tasca revolucionària requereix una direcció política revolucionària, i un arrelament entre la classe més revolucionària de la societat, la classe treballadora.

L’hegemonia política sobre el moviment de JxSí i, sobre tot, del PDeCAT, representa un obstacle a la república catalana. Tot i solidaritzant-nos plenament amb la repressió que han patit, s’ha de dir que han mostrat una inconsistència i indecisió constant, que ha afeblit al moviment de masses. Ara, es presenten a aquestes eleccions sense cap estratègia, afirmant que acaten el 155 i abandonant la via de la unilateralitat. Realment es pot pensar, després de tot el que ha passat, que l’Estat espanyol (o la UE) s’asseurà a negociar amb l’independentisme? Les inconsistències del PDeCAT i d’ERC no són un accident o un tret casual: responen al seu caràcter de classe burgès i petit burgès.

La CUP és el partit que més ferm i conseqüent s’ha mostrat aquest mesos envers la lluita per l’autodeterminació, explicant molt correctament que només es podia assolir la república amb desobediència i vinculant-la amb la ruptura amb el règim del 78 i la lluita pels drets socials. La tasca de la CUP és conquistar l’hegemonia del moviment i donar-li el caràcter revolucionari que necessita per triomfar. Aquest objectiu va ser obstaculitzat per l’actitud contemporitzadora que els nostres dirigents han mostrat. En el passat, la CUP no ha estat prou conseqüent a l’hora de distanciar-se de Junts pel Sí (incloent la votació dels seus pressupostos d’austeritat), i no ha aparegut clarament en els moments crítics amb mots d’ordre alternatius que pugessin oferir una sortida. Això explica també el relatiu estancament de la CUP a les enquestes: la manca d’una crítica coherent al processisme legitima la seva lògica, i dona força als partits que en són més conseqüents, el PDeCAT (ara JuntsxCat) i, sobre tot, ERC, mentre als ulls de molts independentistes la CUP sembla un destorb.

Des del nostre punt de vista, caldria explicar pacientment que el PDeCAT, i els sectors més porucs d’ERC, són un fre al moviment, i que pels seu caràcter de classe són incapaços de lliurar la batalla necessària per assolir la independència. Els resultats de l’assemblea de Granollers, on la militància va rebutjar una llista conjunta amb ERC i el PDeCAT són molt positius, i ara s’han de concretar i aprofundir. El que cal és un bloc ampli de l’esquerra combativa i rupturista. La radicalització dels sectors de l’antic PODEM i ECP encapçalats per Albano Dante, Marta Sibina i altres companys i companyes és força positiva, i representa el nostre aliat natural per eixamplar l’esquerra sobiranista disposada a trencar amb el règim del 78 no només en paraules, sinó en fets.

Mentre cal moure l’eix polític del moviment cap a l’esquerra, l’eix social s’ha de moure cap a la classe treballadora. Amplis sectors de la classe obrera s’han implicat en la lluita per la república i contra la repressió, on les vagues i l’acció del moviment obrer han estat un dels protagonistes en els moments clau. S’ha de dir, però, que mentre un sector hi participa activament, un altre, potser majoritari, no s’ha involucrat de manera decisiva, i manté una actitud de passivitat o fins i tot d’hostilitat cap a l’independentisme. Això no parteix de posicions reaccionàries, al menys no majoritàriament, sinó de la desconfiança envers els dirigents nacionalistes d’ERC i, sobre tot, del PDeCAT, un partit compromès amb l’austeritat i la repressió, enfangat en la corrupció, i que fins fa poc atacava amb duresa les condicions de vida dels i les treballadores. Cal un programa socialista que pugui arrelar-se profundament entre el poble treballador, entusiasmar-lo i mobilitzar-lo decisivament en la lluita per la república. Només donant-li un contingut netament social i progressista podrem eixamplar la base social de la república entre la classe obrera. Com explicava molt correctament el company Vidal Aragonés, una república basada en les retallades i en el capitalisme mai es guanyarà un suport majoritari. Els decrets de la dignitat que la CUP exigeix aplicar contenen elements molt positius que hem de desenvolupar i entorn als quals hem de fer la nostra agitació i dirigir-la als grans centres obrers de Catalunya.

 

A més a més, no podem oblidar les grans mobilitzacions que el 2011-14 van sacsejar Madrid i altres punts de l’Estat, i que mostren la profunda indignació que existeix a la societat arreu de la península. L’aliat natural del moviment per la república catalana és el jovent precari de Vallecas, els miners d’Astúries, els veïns de Múrcia lluitant contra el mur de l’AVE, les jornaleres andaluses. Per conquistar la seva simpatia, trencar l’onada xovinista i afeblir l’Estat espanyol necessitem donar a la lluita per la república un contingut internacionalista i apel·lar conscientment a ells, assenyalant que lluitem contra un enemic comú. Abans de l’1-O, la CUP i fins i tot ERC van fer una campanya molt activa a la resta de l’Estat. La presència de la companya Núria Gibert a l’acte de “Madrid por el derecho a decidir” que el PP volia prohibir va ser molt significativa del missatge que cal transmetre. Hem de reprendre aquesta actitud amb encara més intensitat i perseverància. L’exitós viatge del company Vidal Aragonés a Madrid, en el que va aprofitar per mostrar públicament la nostra solidaritat i lligams de classe amb Alfon i les espartanes de Coca-Cola, estableix un precedent molt correcte. Podem resumir que quant menys nacionalista sigui l’aproximació del nostre moviment cap a la classe obrera catalana i espanyola, més possibilitats tindrem d’influenciar-les decisivament.

De cara al 21-D, es pot dir que les tasques pràctiques de la CUP coincideixen amb les tasques programàtiques: disputar l’hegemonia del moviment a ERC i el PDeCAT per poder lliurar una batalla conseqüent per la república basada en la desobediència i la ruptura; i donar al moviment un contingut social i progressista, que trenqui amb la lògica de l’austeritat que ens imposa la crisi capitalista, que pugui entusiasmar la classe treballadora i guanyar suport a la resta de l’Estat, i això només es pot fer si té una direcció nítidament d’esquerres.

La lluita per la república catalana ha sigut el desafiament més important que ha sofert el règim del 78 en tota la seva història. Una ruptura revolucionària a Catalunya podria despertar la simpatia i solidaritat activa de joves i treballadors de tot l’Estat i més enllà. Després que la troika esclafés l’intent del poble grec de desfer-se de les cadenes de l’austeritat, amb la traició de Tsipras i el govern de Syriza, una victòria a Catalunya faria tremolar la classe dominant europea i serviria d’inspiració a la classe obrera i el jovent del continent.

Pa, sostre, treball – República Ara!
Dempeus contra el 155, contra el règim del 78, llibertat presos polítics!
Per una República Socialista Catalana, espurna de la revolució ibèrica!