El 28A a Catalunya: què volen dir els resultats?

Els resultats de les eleccions generals a Catalunya plantegen una sèrie de preguntes que cal respondre. ¿Per què ha guanyat ERC? ¿Aquest resultat avala la seva política autonomista i pactista? ¿Per què el Front Republicà no ha aconseguit representació? ¿Va ser un error presentar-se? Cal discutir aquestes coses de manera serena, pausada i rigorosa.

El resultat de les eleccions generals a Catalunya no es pot entendre al marge de la dinàmica general de l’Estat on s’ha produït una mobilització del votant d’esquerres abstencionista per barrar el pas a un possible govern tripartit de la dreta incloent a Vox. Així a Catalunya puja la participació més de 12 punts (més que a l’Estat), gairebé 600.000 vots addicionals respecte al 2016.

L’esquerra i la victòria d’ERC

En aquest context, ERC que ha guanyat les eleccions per primera vegada, tant en escons (15) com en vots (1 milió), ha obtingut gairebé 400.000 vots més. El PSC, que queda segon, ha augmentat els seus resultats respecte el 2016 en 400.000 vots, provinents sobretot dels Comuns (que en perden 230.000) i també de l’abstenció.

La pèrdua de vots dels Comuns (que passa de ser la primera força el 2016 amb 12 escons i 850.000 vots a ser la tercera amb 7 escons i 614.000 vots) és en part un reflex d’una dinàmica estatal, en la que Podemos deixa de desafiar el PSOE per lluitar per ser-ne soci minoritari, però també de la seva postura indecisa i vacil·lant durant la tardor catalana de l’1 d’Octubre. L’expulsió d’Albano Dante-Fachin i la marxa dels Sobiranistes de Nuet a ERC també passa factura als Comuns.

Si mirem l’eix dreta-esquerra, l’esquerra en el seu sentit més ampli, els Comuns, PSC, ERC tenien el 2016 2 milions de vots i 28 escons, mentre que les PP, Cs i CDC en tenien 1,3 milions i 19 escons. Ara l’esquerra, per dir-ho d’alguna manera, obté 2,7 milions i 34 escons, mentre que la dreta, també en el sentit més ampli, en treu 1.3 milions i 14 escons.

Clarament s’ha produït una mobilització de votants d’esquerres que en anteriors eleccions s’havien abstingut i ara han votat per aturar un govern estatal de la dreta espanyola reaccionària amb participació de l’extrema dreta de Vox. I ho han fet votant als partis que semblaven més ben colocats i disposats a complir aquesta tasca: ERC i el PSC.

Però tampoc es poden entendre els resultats catalans al marge de la dinàmica de la lluita per la república catalana. Si mirem els vots dels partits que d’una manera o una altra defensen una república catalana i van participar al referèndum de l’1 d’Octubre, podem veure com els seus vots han passat de 1.1 milió de vots i 17 escons del 2016 d’ERC i CDC a 1.6 milions i 22 escons d’ERC, JxCat i FR ara.

És obvi doncs que una part de la mobilització electoral a Catalunya també correspon a votants independentistes que abans s’abstenien i ara han participat buscant portar el conflicte català a Madrid.

En aquest bloc, cal analitzar l’augment molt significatiu dels vots d’ERC (del 18% al 24%). Clarament, davant la manca de qualsevol altra alternativa, la idea “d’eixamplar la base” i de tenir força a Madrid per negociar amb el PSOE de Pedro Sánchez, ha arrossegat una part molt important de l’electorat independentista. Part d’aquest vot també s’explica pel judici als presos polítics, com un recolzament a aquells que sofreixen injustament la repressió de l’estat pel simple fet d’exercir un dret democràtic.

JxCat manté uns resultats raonables (mantenint-se en vots però perdent un escó), però no es poden comparar directament amb els de CDC del 2016. Puigdemont ha canviat totalment la composició de la llista i això ha sigut el que ha salvat els mobles.

El Front Republicà

Finalment cal analitzar el vot del Front Republicà per qui nosaltres demanàvem el vot crític. Aquesta era una llista que pretenia recollir el descontent amb la direcció del moviment republicà, d’ERC y JxCat, que no van saber estar a l’alçada ni durant ni després del referèndum i que anava a Madrid amb la intenció expressa de “bloquejar el Congrés”. El FR s’ha quedat a uns 20.000 vots de treure un escó per Barcelona. Cal dir que els mitjans de comunicació, amb l’excusa de que no tenia representació parlamentària, van silenciar el Front durant tota la campanya, amb un criteri que no van aplicar a Vox. S’ha d’afegir també que els resultats haurien sigut millors si la CUP en pes s’hagués bolcat en la campanya. De fet, probablement li hauríem tret l’escó de Vox a Barcelona.

Ara bé el problema central al que s’enfrontava el FR era polític. Per una banda, la idea de “bloquejar el congrés” i no investir en cap circumstància a Pedro Sánchez, doncs era clar que el PSOE no estava disposat a fer cap concessió sobre els presos ni el referèndum, anava a contra-corrent d’un instinct de classe sà de barrar el pas a l’extrema dreta. Això pot haver jugat un paper, encara que no decisiu.

El problema principal amb el que s’ha trobat el Front és el de que l’oposició frontal al “processisme” dins del camp republicà català era una novetat, no venia precedida de cap treball previ. És a dir, la CUP, durant els dies crucials de la tardor catalana, no es va diferenciar clarament del Govern, ni va denunciar de manera clara les seves vacil·lacions, i sobretot, no va mobilitzar en contra ni va oferir una alternativa clara.

Intentar fer el que no s’havia fet durant els últims anys en quatre setmanes de campanya electoral era molt difícil. Un esforç lloable, però que començava tard. El FR va recollir només una part del vot dels sectors més radicals dels CDR i tampoc tot el vot de la CUP, que en les anteriors generals havia anat en part als Comuns.

En aquest sentit també mancava al programa del Front un eix social més clar i contundent. La campanya es va centrar en oferir una alternativa democràtica al processisme, pero temes com les retallades, els desnonaments, la precarietat laboral, l’alliberament de la dona, que han format part de mobilitzacions de masses a Catalunya i a l’Estat en aquest període, estaven totalment absents.

Davant la mancança d’una alternativa clara i visible, és comprensible que molts votants republicans es decantèssin per aquella força que semblava oferir la possibilitat de barrar a Vox a Madrid i alhora tenia una alternativa que semblava “raonable” per tirar endavant en la lluita per la república, davant el bloqueig aparent de totes les altres. L’alternativa aparent era l’estratègia de Torra que consisteix en fer declaracions republicanes però aplicar en la práctica una política processista autonòmica.

D’aquesta situació (l’absència d’una alternativa) n’és responsable en gran mesura la CUP i n’hem de fer un balanç força crític. Per començar, com ja hem explicat, la CUP no es va saber diferenciar-se prou ni oferir una alternativa clara, de mobilització al carrer, al govern de PDECAT-ERC durant la tardor catalana de 2017. Mai va tenir una estratègia clara de lluitar per la direcció del moviment i quan Puigdemont finalment va proclamar la república simbòlicament per després marxar a l’exili, el moviment es va quedar orfe de direcció.

Fins i tot després, quan la CUP va decidir passar a l’oposició, tampoc es tenia una estrategia clara d’un treball pacient però constant, de mobilització al carrer, d’intervenció organitzada als CDR i als conflictes socials, amb la idea d’oferir una direcció alternativa.

L’abstenció de la CUP en aquestes eleccions generals, que clarament milions de votants catalans i de votants republicans han considerat prou importants, és la culminació d’aquesta política tímida i poruga. La idea de que en la mesura de que el camí està bloquejat a la Generalitat i que no es pot aconseguir res al Congrés a Madrid, la solució és centrar-se en el municipalisme és completament errada. Si alguna cosa demostra l’experiència dels Comuns i Podemos als “ajuntaments del canvi” és justament les limitacions del treball municipal.

També hem insistit, repetidament, que la CUP s’ha de dotar d’una política clara envers la lluita a l’Estat espanyol. En aquestes eleccions hem vist com EH Bildu ha tingut uns resultats prou bons, duplicant els seus escons i augmentant els seus vots en 60.000. Els seu èxit en gran part és el resultat de com han fet servir el Congrés com a altaveu de les seves idees i el respecte que s’han guanyat d’aquesta manera. Es poden criticar aspectes del programa i l’estratègia política d’aquesta formació, però clarament la idea de portar la lluita a tots els espais connecta i és útil. Seguim pensant que la CUP es va equivocar en no presentar-se i que aquest error és part d’una mancança més general.

No tenim cap dubte que si la CUP s’hagués presentat a aquestes eleccions amb un programa socialista, de classe i republicà, i com a part d’una campanya sostinguda d’oferir una alternativa clara al processisme, al carrer i a les urnes, els resultats haurien sigut uns altres. Cal treure’n les lliçons necessàries.