El decret contra els desnonaments: un rescat als treballadors o als grans tenidors d’habitatge?

El dimarts 22 de desembre es va dur a terme l’aprovació del nou decret contra els desnonaments durant el període de l’estat d’alarma. Si un llegeix el títol del decret, potser podria pensar que és tot degut a l’èxit del govern de coalició. Però, si l’analitzem, veurem com la prioritat no és rescatar els més desfavorits, sinó evitar un esclat social i les pèrdues milionàries dels grans tenidors d’habitatge.

Una mesura escandalosament insuficient

El decret, a priori, conté una part positiva que és la supressió dels desnonaments fins al 9 de maig. No obstant això, la mesura es insuficient, ja que conté moltes limitacions. La més gran és que només afecta els habitatges pertanyents a persones jurídiques o a persones físiques titulars de més de 10 habitatges, juntament amb les persones que les habiten sense títol i que es troben en situació de vulnerabilitat econòmica. A més, només queda reservada aquesta possibilitat si no hi ha una alternativa habitacional i que la persona sigui víctima de violència de gènere, dependent o que a la casa hi visqui alguna persona dependent o menor d’edat. Llavors, tenint en compte que els grans inversors immobiliaris controlen només el 7% dels habitatges totals destinats al lloguer i la majoria d’habitatges sense contractes de lloguer (sobretot, de petits propietaris), podem afirmar que el decret ignora bona part de la població que viu en una casa d’un propietari que no té més de 10 habitatges, encara que compleixi tots els altres requisits.

Celebració de Podem per l’aprovació del decret.

Clarament, no podem validar ni tan sols la part més progressista del decret. En aquest sentit, si un observa el que s’està portant a terme en altres països, veiem que s’equipara a les actuacions d’altres governs conservadors com el de Donald Trump o Angela Merkel. Per això, no podem atribuir com un èxit del govern de coalició aquesta part progressista i molt menys quan, tot i tenir en vigor la moratòria durant la pandèmia, a Espanya s’han produït durant el segon i tercer trimestre 8.067 desnonaments, derivats tant per l’impagament d’hipoteques (1.864) com per l’impagament de lloguer (6.203), segons estadístiques de el Consell general del Poder Judicial (CGPJ).

Victòria dels grans tenidors d’habitatges

Durant l’elaboració del decret hem pogut veure com Unidas Podemos i el PSOE tenien fortes discrepàncies pel que fa a la compensació als grans propietaris d’habitatges, que, segons el decret, són els que tenen en propietat més de 10 habitatges. Mentre que Unidas Podemos sentia la pressió del carrer, el PSOE tenia la pressió dels bancs i especuladors. La situació es va resoldre quan el PSOE va acceptar que el decret contemplés la prohibició de tallar els subministraments bàsics (aigua, llum i gas) a les persones en situació de vulnerabilitat social. D’aquesta manera, Unidas Podemos podria adherir-se a aquesta mesura com una justificació del seu paper dins de govern.

Però qui surt victoriós d’aquesta disputa és el PSOE i, per tant, els grans tenidors, que seran beneficiaris d’una compensació que consistirà en el preu mitjà de lloguer de l’entorn en el qual s’ubiqui l’immoble. Aquesta serà determinada a partir dels índexs de referència, més les despeses corrents assumides i acreditades per l’arrendador, pel període que hi ha entre la suspensió del desnonament i el seu aixecament. Això vol dir que els treballadors, de manera indirecta, pagaran aquesta compensació, ja que són el pilar tributari de l’Estat i aquest, incrementarà el seu deute perquè els grans tenidors no vegin afectats bona part dels seus beneficis, que han generat amb preus de lloguer totalment abusius. Concretament, els bancs són els què han explotat les misèries més vergonyoses i terribles de la classe treballadora en acaparar habitatges gràcies als desnonaments i amb el pagament del deute contret amb la hipoteca que no queda anul·lada, tot i que el banc s’hagi quedat la casa.

Hi ha qüestions que tampoc queden resoltes en el decret i una d’elles és si el deute dels mesos impagats per part del llogater amb el propietari queda intacte si aquest darrer rep la compensació. D’aquesta manera, es generaria una situació on el propietari no només estaria mantenint bona part dels beneficis, sinó que, a més els incrementaria a mesura que el llogater, un cop desnonat, pugui començar a fer front al deute.

També es podria analitzar com es calculen les situacions de vulnerabilitat, perquè si fem una petita investigació, es pot observar que en matèria econòmica es té com a referent l’”Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples” (IPREM), i aquest porta estancat pràcticament una dècada. És a dir, amb la pujada del salari mínim cada vegada és més complicat obtenir un ajut i, a més, si sumem la pujada de la inflació, ens trobem amb moltes persones que no poden optar a un ajut per no tenir els ingressos corresponents, tot i que aquests tampoc siguin suficients per poder afrontar totes les despeses per tenir una vida digna, conduint-los en una espiral creixent de deutes i precarietat. 

Unidas Podemos i la seva política de conciliació de classes 

Des del Corrent Marxista Internacional ja vàrem avisar que l’entrada d’Unidas Podemos al govern amb el PSOE en una situació de minoria no suposaria cap canvi significatiu de les condicions de vida dels treballadors més enllà de les qüestions socials. El que realment suposa entrar en aquest govern per a UP és implicar-se en les polítiques en favor dels capitalistes que duu a terme el PSOE i renunciar a la seva independència política respecte al PSOE. Això genera confusió i apatia a la classe treballadora i prepara un retorn de la dreta en un futur.

Des de la visió política d’Unidas Podemos és producte intentar gestionar el capitalisme i dirigir-se a la classe treballadora com els seus representants. Per tant, s’intenta tenir contenta tant a la burgesia com la classe treballadora, encara que no resulta tan fàcil com pot semblar. No obstant això, tot i la dificultat, sempre és l’escenari més desitjable per a la burgesia.

La situació ideal per a la burgesia és poder fer negocis i obtenir suculents beneficis amb una relativa pau social, però aquesta pau únicament es pot obtenir si la burgesia fa petites concessions als treballadors que els permetin concebre un cert progrés social, pel qual es necessitarà un creixement continu de l’economia. Encara que com Marx analitza durant tota la seva obra, el caràcter orgànic del capitalisme fa que acabi desembocant en successives crisis que són progressivament més virulentes fins que s’aconsegueixen resoldre per la caiguda de sistema o per un sofriment terrible de la classe treballadora.

En un context de crisi del capitalisme, les mesures que intenten acontentar tant treballadors com empresaris no són més que campanyes de màrqueting polític, sustentades per diverses d’estadístiques buides que no reflecteixen la realitat, sinó que pretenen «maquillar-la». Un govern que intenti administrar el capitalisme en aquesta situació es trobarà obligat a gestionar les retallades de la classe treballadora, intentant evitar un esclat social i mantenint així l’hegemonia de la classe dominant. Si es pretén no fer retallades als treballadors, això implica no voler gestionar la crisi del capitalisme i assumir una lluita revolucionària contra la burgesia.

En conseqüència, Unidas Podemos es troba lligat de mans quan s’implica amb el PSOE al govern. És per això que presenta aquest decret com una victòria sense cap tipus de crítica com clarament es mereix.

Si Unidas Podemos no vol acabar desintegrant-se en un futur a mig termini, ha de plantejar-se la sortida del govern i desenvolupar una tàctica revolucionària que qüestioni l’statu quo i faci front als poderosos. Els marxistes sabem que aquest problema només es pot resoldre amb l’expropiació sense indemnització dels habitatges als grans tenidors. L’expropiació s’efectuaria en relació a aquells propietaris que tinguin fins a 10 habitatges llogats, i començant des de la cinquena casa en propietat, ja que considerem que viure de la renda de 4 habitatges de lloguer és més que suficient. Aquest fet s’hauria de completar amb la nacionalització de les grans empreses constructores per integrar-les en un pla estatal de construcció d’habitatges sense ànim de lucre, que garanteixi un habitatge digne a preus baixos a mitjà i llarg termini perquè amb el repartiment dels habitatges buits actuals no estaria assegurat. El cost o lloguer no ha de suposar més del 10% dels ingressos familiars.

Només amb una tàctica revolucionària serem capaços d’aconseguir conquestes per a la classe treballadora, i quan abans construïm una direcció revolucionària que connecti amb les masses, abans ens podrem deslligar de la misèria provocada pel capitalisme.