El govern de Rajoy ha caigut – un pas endavant?

La caiguda de Mariano Rajoy marca la fi d’un govern profundament odiat per amplis sectors de la classe obrera i el jovent. Entre el 2011 i el 2018, el govern del PP ha protagonitzat alguns dels episodis més foscos de la història de l’Estat espanyol dels últims 40 anys. Han estat anys de repressió, de retallades, de corrupció sistemàtica, i d’atacs als drets socials i democràtics. Diverses onades de lluites massives no van aconseguir foragitar Rajoy. L’expectativa de molta gent de fer-lo fora a les urnes a les eleccions de 2015 i 2016 també es va veure frustrada. La moció de censura impulsada per Sánchez al parlament l’ha tombat finalment.

La moció de censura

Comprensiblement, milions de persones han rebut la caiguda del govern del PP amb molta il·lusió. L’aparent resistència del PP a la protesta social havia generat una certa frustració i fins i tot resignació entre les capes més combatives de la població. La caiguda de Rajoy treu aquest tap i donarà més confiança i seguretat al jovent i la classe treballadora combativa. Efectivament, l’enderrocament de l’odiat govern del PP era un pas necessari per al desenvolupament de la lluita de classes a l’Estat espanyol, sense el qual era impossible avançar.

Ara bé, com han assenyalat molts companys, el PSOE que relleva el PP no és fonamentalment diferent. Només cal recordar les experiències recents del govern de Zapatero, amb les primeres retallades, l’article 135 de la constitució, les intervencions imperialistes a Líbia i Afganistan, o la repressió a la protesta social sota Rubalcaba com a ministre d’interior. El PSOE representa la pota esquerra del règim del 78 i defensa els interessos de la classe dominant espanyola. No podem fer-nos-en cap il·lusió.

Pedro Sánchez ha tractat de distanciar-se una mica de la malaurada herència de Zapatero i Rubalcaba. Però els seus esforços per arribar a un pacte amb Ciutadans (i no pas amb Podemos) el 2016, el seu recolzament sense fissures a la repressió l’1-O i del 155, i fins i tot les crides a endurir el delicte de rebel·lió evidencien que aquest esquerranisme és prou superficial. De fet, mentre anunciava algunes reformes progressistes, com ara la derogació de parts de la llei mordassa, un augment de les pensions o mesures contra la precarietat laboral, també ha promès respectar els acords de dèficit de la UE, com ja ha elogiat la portaveu de la Comissió Europea. Encara més greu és que el nou govern mantindrà els pressupostos del PP, que el mateix Sánchez havia titllat d’antisocials. La borsa ha rebut la formació del nou govern amb pujades i Goldman Sachs s’ha afanyat a dir que el canvi polític no pertorbarà l’economia espanyola. A Catalunya, aquests mateixos dies hem vist com els socialistes s’han aliat amb PP i Ciutadans per tombar el govern de Guanyem-Badalona en Comú.

No hi ha dubte doncs de que el PSOE de Sánchez és una pota del règim juntament amb el PP i Ciutadans. És però una pota que es recolza en un sector social diferent, que té una base social obrera. Històricament, el paper del PSOE ha estat el de fer servir la seva influència i arrels entre la classe treballadora per assolir estabilitat per al capitalisme espanyol. Les piruetes esquerranes de Sánchez són fruit del seu intent de mantenir la base social del PSOE, car el seu lligam amb la classe obrera s’havia erosionat molt al caliu de la crisi, les grans lluites de 2011-2014 i el sorgiment de Podemos. La pugna de Sánchez amb el sector més dretà del partit, encapçalat per Susana Díaz i Felipe González, reflectia les pressions contradictòries a les que estava (i està) sotmès el PSOE, servint els interessos del gran capital però alhora recolzant-se en una base social obrera.

El nou govern

El que cerca Sánchez amb l’actual govern és precisament recuperar la seva base social amb algunes mesures que alcin el perfil d’esquerres del PSOE i millorin les perspectives socialistes per a les generals de 2020. A ulls de Sánchez, aquestes reformes no aniran més enllà de les engrunes i canvis cosmètics. La burgesia en qualsevol cas li anirà deixant clar que més enllà no se’n pot anar (només cal sentir les advertències a Sánchez de la CEOEo el Cercle d’Economia). Però aquestes promeses han aixecat expectatives entre amplis sectors de la població, que es veuen encoratjats per la caiguda sobtada de Rajoy.

Alhora, Sánchez es sosté sobre una aritmètica parlamentària molt complicada, que li fa dependre del suport de Podemos i d’ERC, PDECAT, PNB i EH-Bildu. És un govern vulnerable que un nou cicle de lluita de masses podria posar entre l’espassa i la paret, comprometre’l i preparar una radicalització ulterior.

Al mateix temps, el PP i Ciutadans estan endinsats en una dinàmica de competència partidista que els empeny cap a la histèria reaccionària que crisparà més l’ambient polític, i que trobarà un ressò entre els sectors més dretans de l’aparell d’Estat i de la burgesia. Els últims anys hem presenciat una gradual polarització de la societat cap a l’esquerra i la dreta, reflex de la creixent polarització entre les classes socials. La brutalització del PP i Ciutadans s’emmarca en aquest procés.

Els principals portaveus del capitalisme espanyol, com ara El País o El Mundo, han mostrat la seva oposició explícita al nou govern. La seva solució a l’escàndol de la Gürtel eren noves eleccions, que haurien donat la iniciativa a Ciutadans.“Ens temem”, d

eien els editors de El País, “que la crisi del sistema, ja greu, s’aguditzarà si Sánchez aconsegueix instal·lar-se i romandre al govern amb el seu magre recolzament d’un nucli estable de 84 diputats […]. Governar un país que s’enfronta a greus reptes polítics, econòmics, socials i territorials d’indubtable calibre amb un suport tan exigu sens dubte generà inestabilitat, i amb això contribuirà a deteriorar la confiança en les institucions.”

No es tracta de que El País tingui por de Sanchez, que ja s”ha presentat com el garant de l’estabilitat pressupostària i econòmica, sinó que preferirien un govern amb una base més àmplia per a portar endavant les polítiques que necessita la classe dominat. Pensen que d’unes eleccions generals pugui sortir o be un govern de Ciutadans (amb l’avantatge de no haver estat provats mai al poder) o un de coal·licio Cs-PSOE.

L’actitud de Podemos

La moció de censura a Rajoy pot servir com a una espurna per a radicalitzar les lluites. Però això en gran mesura depèn de la combativitat del carrer i de la capacitat del moviment de masses de posar a Sánchez sota pressió, de fer veure les seves contradiccions, d’organitzar-se independentment i prendre les regnes de la situació. El moviment republicà català amb els CDR, la lluita dels pensionistes i el moviment feminista han de servir com a trampolins per al nou cicle, així com les múltiples vagues dels últims mesos (Amazon, els metges de Granada, a les càrnies, etc.).

I en aquesta equació, Podemos podria jugar un paper important, una responsabilitat que, malauradament, fins ara no ha assumit. Podemos hauria d’haver-se presentat com un pol d’oposició al nou govern des de l’esquerra, aprovant críticament la moció de censura contra Rajoy sense generar cap il·lusió envers Sánchez, i agafant les seves promeses per esperonar-lo i comprometre’l. Aquesta línia s’hauria d’haver combinat amb una estratègia de mobilització al carrer.

Aquesta ha sigut per exemple la postura individual d’alguns diputats, com ara Cañamero (amb la seva samarreta de “Voto Sí sólo para echar a M. Rajoy”) i Marta Sibina. També ha sigut la posició clara i ferma adoptada pels dos diputats d’EH Bildu de votar contra Rajoy però sense cap il·lusió en Sánchez. El dirigent de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi ho explicava molt bé dient que la coal·licio sobiranista “té una connexió fonamental amb la majoria popular d’aquest país que considera que no s’ha de recolzar a Rajoy ni un minut més”. Alhora, Otegi va afegir que el problema no era Rajoy, sinó el règim i que “malauradament Sánchez no és part de la solució”.

En comptes d’això, els dirigents de Podemos s’han acuitat en alabar a Sánchez, sense fer-li gairebé cap crítica, demanant perdó per la intransigència de Podemos durant la crisi política de 2016, i fins i tot demanant formar una coalició. Aquesta postura no és una casualitat, sinó que és fruit de tota una deriva cap a la moderació, la col·laboració amb el PSOE i l’obsessió amb les maniobres parlamentàries a desgrat de la mobilització social. És, en definitiva, una victòria paradoxal de l’estratègia d’Íñigo Errejón derrotada a Vistalegre II. Aquesta política de conciliació amb Sánchez blinda el seu govern per l’esquerra, on precisament hauria de ser més vulnerable, i en comptes d’atiar la mobilització social genera falses il·lusions en el nou govern de l’Estat.

ERC i el PDECAT davant la moció

ERC i el PDECAT s’han afanyat en recolzar Sánchez, sense altra contraprestació que un vague compromís a dialogar. Estem parlant del mateix Sánchez que ha donat suport sistemàticament al 155, que ha exigit endurir el codi penal contra els independentistes o que demagògicament anomenava a Quim Torra feixista. La veritat és que aquesta actitud és fruit de la seva capitulació en la lluita per la república. Havent abandonat el camí unilateral, i havent-se doblegat completament a l’Estat, s’agafen a la possibilitat de canvi (per molt tènue que sigui) a Madrid com a una paret llisa. Un suport molt crític a la moció de censura com a part d’un programa de lluita a Catalunya, que tractés de trobar aliats a la resta de l’Estat, hauria estat adient, però malauradament el recolzament d’ERC i el PDECAT no és fruit de cap estratègia; ans al contrari, és el producte de la seva manca.

Significativament, els esdeveniments a les cortes espanyoles coincideixen amb la capitulació definitiva de Quim Torra a la Generalitat, acceptant, despres d’una resistencia simbolica cap a la galeria, les exigències de l’Estat en la selecció dels consellers del nou govern. És una violació palesa no només del mandat de l’1-O, sinó també del del 21-D. Com hem explicat moltes vegades, a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que forces de caire reformista i concil·liador com el PDECAT o ERC no poden assolir. El trencament amb la legalitat de l’Estat implica un trencament amb el sistema capitalista i imperialista en el que es sosté. I és una tasca que ha d’ésser capaç d’entusiasmar i implicar a la majoria de la classe obrera catalana, que només es mobilitzarà si es combina el combat per la república amb la lluita pels drets socials. És una labor que només pot dur a terme l’esquerra combativa aliada amb altres forces revolucionàries de la resta de l’Estat.

L’Esquerra Independentista

De manera més conseqüent, els portaveus de la CUP han criticat la moció de censura com a una farsa i un intent del règim de rentar-se la cara. En comptes de la moció parlamentària de Sánchez, han plantejat la consigna de la moció al règim del 78. Aquesta actitud expressa la ràbia de molts republicans catalans envers un PSOE que pràcticament no s’ha diferenciat del PP en l’allau repressiu contra els drets democràtics del poble de Catalunya. Tot i així, el to força agressiu i categòric de la CUP cap a la moció de censura, suggerint que no hi ha cap diferència entre el PP i el PSOE, aixeca un mur amb els amplis sectors de la població que veuen la caiguda de Rajoy amb il·lusió, dintre i fora de Catalunya. Pensem que les declaracions de Natàlia Sànchez en el sentit que “tots aquells que acceptin aquesta operació que votin a favor estaran participant del règim o d’un nou pacte del règim i seran part del problema i còmplices de la repressió i de la regressió de drets”, són desafortunades.

Per descomptat, cal explicar que el que es necessita és una moció contra el règim del 78, però això no eximeix de recolzar la caiguda del govern de Rajoy. El que s’ha de criticar és que forces com ERC i PODEMOS generin falses il·lusions en el govern de Sánchez. Cal explicar que el problema no és aquest o aquell govern, sinó el regim del 78. Però seria molt negatiu si la CUP fos vista com una força que recolza el manteniment al poder de l’odiat govern de Rajoy. L’ensorrament revolucionari del règim del 78 només es pot produir mitjançant una sèrie de fortes lluites ascendents, d’etapes de conflicte en les quals la classe obrera anirà prenent consciència a través de la seva experiència i posant a prova els diversos partits i programes. Serà un llarg, però necessari, procés d’aprenentatge. Com deia Lenin, la revolució “s’aconsegueix a través de l’experiència política de les masses, mai de la propaganda sola.”

El govern de Sánchez pot esdevenir una escola en aquest procés amb la condició de que l’esquerra combativa es mobilitzi amb un programa independent mentre dona un suport critic al nou govern, accelerant d’aquesta manera el descrèdit de Sánchez al comprometre’l en la pràctica i construint un pol alternatiu per guanyar-se les masses decebudes amb el PSOE. A Catalunya hem de continuar organitzant-nos als CDR, enfortint-los políticament i organitzativa, augmentar l’autoritat i la presència de la CUP als moviments obrers i socials, i alhora construir ponts amb les lluites a la resta de l’Estat per soscavar el règim. Rajoy està fora del govern, ara toca fer fora les seves polítiques amb la mobilització al carrer.