El nou president i les tasques de l’Esquerra Independentista

Finalment, després de gairebé 5 mesos des de les eleccions autonòmiques, Catalunya torna a tenir president de la Generalitat. La voluntat del regim del 78 de vetar Puigdemont i d’investir un candidat sense problemes judicials s’ha acabat imposant, després de 4 investidures fallides i més presos polítics. La furiosa onada repressiva de l’Estat per aturar l’independentisme ha portat a la suspensió de l’autonomia, ha colpit la llibertat d’expressió i ha minvat els drets democràtics més fonamentals. Mai ha quedat tan clar el tarannà neo-franquista i autoritari de l’Estat espanyol, hereu directe de la dictadura. La repressió també s’ha traslladat al pla internacional, amb l’intent d’implicar Escòcia, Bèlgica, Suïssa i Alemanya en els casos contra polítics independentistes.

 

El veto de l’Estat a l’elecció de Puigdemont com a president, candidat que disposava del mandat democràtic necessari, mostra per una banda la determinació ferotge del règim de frenar al moviment republicà coste el que coste, i per altra banda la seva hipocresia al denunciar a l’independentisme, que va voler exercir el dret democràtic d’autodeterminació, com a un “cop d’Estat” i defensar les seves accions repressives com a una “lluita per a la democràcia”. Efectivament, en la seva batalla contra el republicanisme català, l’Estat ha hagut de violar la seva pròpia legalitat (per molt limitada que sigui), amb acusacions delirants i distorsions descarades, com el malaurat “delicte de rebel·lió”.

En aquest context de xantatge i intimidació, Puigdemont va decidir aplicar el “pla D” i proposar a Quim Torra com a candidat a la presidència. Inicialment, tot apuntava a que Elsa Artadi esdevindria la candidata, però a la fi Puigdemont es va decantar per Torra, un del seus aliats més propers i una persona d’antuvi poc coneguda i amb poca experiència política. El nou president ha estat vinculat amb entitats nacionalistes catalanes des del 2011, formant part del consell permanent de l’Assemblea Nacional Catalana i presidint de manera interina l’Òmnium Cultural el 2015. És un representant fidel de la petita burgesia nacionalista. Nascut al poble de Blanes, amb educació jesuïta, i d’ideologia neoliberal i catòlica, Torra va exercir com a alt executiu de l’empresa d’assegurances Axa a Suïssa fins al seu acomiadament el 2006. Fou llavors quan tornà a Catalunya i es començà a radicalitzar, llaurant-se un nom al món editorial i periodístic més nacionalista. Ha escrit articles i piulades xenòfobes contra “els espanyols”, referint-se als unionistes com a “bèsties” i “gripaus”. Ha mostrat el seu suport i admiració a organitzacions històriques com Nosaltres Sols, Bandera Negra i Estat Català, organitzacions totes amb sectors filo-feixistes, i ha reivindicat el paper “exemplar” de personatges com els germans Badia, organitzadors als anys 30 dels “escamots” filo-feixistes i desde la Secretaria d’Ordre Públic de la Generalitat col·laboradors del pistolerisme anti-sindical.

 

Cal denunciar la campanya hipòcrita dels partits del règim del 78, que estan utilitzant la figura  de Torra per a desacreditar l’independentisme i per a reforçar el nacionalisme espanyol. El bloc del 155 està replet d’elements reaccionaris iguals o pitjors que Torra, com ara Albiol amb el seu programa de “neteja” de Badalona; o Ciutadans, que va haver d’expulsar un dels seus coordinadors juvenils pels seus comentaris racistes; o un regidor del PP a València que va haver de dimitir per uns comentaris xenòfobs. Si al règim realment li preocupa el racisme i la xenofòbia, que desmuntin el mur i les tanques amb filferros de pues i ganivetes a Ceuta i Melilla, o que es neguin a signar l’acord europeu amb el dictador Erdogan per contenir l’allau de refugiats de Síria! La seva hipocresia i demagògia és vergonyosa i mostra la descomposició moral i intel·lectual del PP, Ciutadans (i PSOE), i del règim en general. Els representants del règim del 78 no tenen cap autoritat ni moral ni política per retreure absolutament res a Quim Torra.

Tanmateix l’activisme d’esquerres i el republicanisme honest, i de fet tots els demòcrates conseqüents, ens hem d’oposar a aquest personatge. D’una banda, qualsevol president que no sigui Puigdemont significa en la pràctica capitular envers el xantatge del règim del 78. Malament rai quan és el quart candidat que es proposa després del rebuig de l’Estat a Puigdemont, Sànchez i Turull! A desgrat de les seves paraules radicals, la investidura de Torra representa una claudicació plena a Madrid. L’ajornament de la visita als presos i la petició d’un diàleg “sense condicions” mostren la rampa relliscosa de claudicacions en la que s’ha ficat Torra. Estem presenciant un retorn a un autonomisme descafeïnat. En efecte, dins del marc de l’Estat espanyol, ja mai s’assolirà el grau d’autonomia que gaudia Catalunya abans dels esdeveniments de la tardor. El 155 no ha passat debades. Malgrat la retòrica de JxCat i ERC de “recuperar les institucions”, la involució autoritària tindrà efectes permanents- el règim no pot permetre que es repeteixi una situació semblant a la que em viscut els darrers mesos. La decisió de Rajoy de mantenir la intervenció de les finances catalanes n’és un símptoma.

Per altra banda, la ideologia social i econòmica de Torra no dista gaire de la de Ciutadans o del PP. És el representant d’un independentisme xenòfob i ranci. El tarannà xovinista de Torra dificulta la tasca cabdal d’eixamplar la base del moviment per a la república, ajudant a allunyar els treballadors castellanoparlants, com bé va assenyalar en Carles Riera.

La CUP i les tasques de l’Esquerra Independentista

L’abstenció de la CUP, que indirectament ha permès la investidura de Quim Torra, ha rebut diverses crítiques, moltes d’elles correctes. Sens dubte, va ser una passa difícil i desagradable, d’una banda perquè aquesta investidura prepara un retorn a l’autonomisme; de l’altra, per les característiques individuals xovinistes de Quim Torra, que no només són contràries als principis de l’esquerra sinó també un obstacle per eixamplar la base social del republicanisme. És significatiu que fossin els nuclis de la CUP més arrelats a barris obrers els que encapçalaren l’oposició a Torra, mentre les zones més petitburgeses es decantaren per l’abstenció (a Barcelona per exemple, Nou Barris, Sants, Poble Nou o Raval contra Sarrià o els Eixamples).

És positiu que no sorgís cap corrent important demanant un vot a favor de Quim Torra o la participació en cap mena d’aliança amb JxCAT i ERC, com demanava Poble Lliure. Aquesta polarització en línies de classe dins de la CUP reflecteix una clarificació política, i un enfortiment dels sectors que lliguen inseparablement l’alliberament nacional amb l’alliberament social. L’estratègia de la CUP en el proper període s’ha de basar en la intransigència i la crítica implacable a JxCAT i ERC tant en el front social com en el de la lluita pels drets democràtics-nacionals.

Alhora però, un vot en negatiu de la CUP a la investidura l’hauria fet posicionar-se indirectament en el mateix camp que Ciutadans, el PP i el PSC, i hagués donat una cobertura d’esquerres addicional al front unionista reaccionari. Com ha subratllat Vidal Aragonés, Catalunya travessa condicions d’absoluta excepcionalitat, amb una suspensió de facto de l’autonomia i dels drets democràtics bàsics, on el principal enemic a batre és el bloc del 155.

En aquest sentit, els retrets dels Comuns contra la CUP i l’agressivitat que han mostrat contra Torra estan fora de lloc, perquè serveixen com a vernís d’esquerres per a l’ofensiva reaccionària de l’Estat contra Catalunya. Només cal veure com el PP i Ciutadans s’han fet ressò hipòcritament dels arguments dels Comuns. De fet, dóna la impressió de que la histèria amb la qual ataquen a Quim Torra reflecteix la seva mala fe, havent-li donat l’esquena a la meravellosa insurrecció popular de l’1-O, havent evitat aprofitar el potencial de 2015 on el vot per l’autodeterminació i pels drets socials és van solapar amb Podemos i les confluències, i havent deixat un buit polític que nacionalistes petitburgesos com Quim Torra han pogut omplir. Es dediquen a criticar a l’adversari petit, els nacionalistes petitburgesos catalans, perquè són incapaços de plantar-li cara a l’adversari gran, l’Estat burgès espanyol i el seu nacionalisme reaccionari.

Els Comuns han retret que la CUP suposadament posi la independència per sobre dels drets socials, presentant-se com els veritables defensors del proletariat català. Aquest argument és doblement fals, perquè ignora les posicions reals de la CUP i el seu programa del 21D, que lligava la defensa de la república als drets socials, i, sobretot, perquè la total capitulació dels Comuns davant del règim del 78 sobre el dret a l’autodeterminació, i en general sobre la retallada de drets democràtics dels últims mesos, prepara el terreny per a capitulacions en qüestions socials i econòmiques. Les lluites democràtiques i les lluites socials i econòmiques no es poden aïllar, de la mateixa manera que l’Estat que nega el dret a l’autodeterminació, censura i empresona és el mateix que ataca les condicions laborals, que retalla en sanitat i educació, que posa les arques públiques a disposició d’empresaris corruptes, i que governa de manera fidel al servei dels grans capitalistes.

Els esdeveniments dels últims mesos preparen el terreny per a la desmoralització dins de la base social del JxCAT i, sobretot, d’ERC. Serà un període amb un gran potencial per al desenvolupament de la CUP entre aquests elements decebuts per la covardia dels seus partits. Però aquests sectors necessiten temps i experiència per treure les lliçons necessàries. La demagògia emprada pels dirigents del JxCAT i ERC al voltant dels presos i els exiliats per amagar les seves capitulacions ha generat confusió i ha tingut un cert ressò entre part de la seva base social. S’ha d’escampar la polseguera i els artífexs d’aquest retorn a l’autonomisme s’han de comprometre en la pràctica per permetre un avenç en la consciència de les masses republicanes que les apropi a la CUP.

La tasca ara és fer una oposició implacable, ajudant a la base social de JxCAT i ERC a entendre que els seus dirigents són absolutament incapaços d’assolir la república. S’ha d’acabar qualsevol element de seguidisme al bloc nacionalista. Per això, els comentaris de la companya Maria Sirvent a la conferència de Cervera, on es va comprometre a “assumir responsabilitats de govern si és per a fer república”, no ens semblen encertats. Com bé diuen els companys d’Endavant, “a partir d’ara, qualsevol govern autonòmic que es constitueixi actuarà sota els paràmetres de gestionar l’estretíssim marge existent entre l’Estatut d’Autonomia i la intervenció de l’Estat. L’opció de construir ruptura des de les institucions s’ha acabat, si és que va arribar a existir mai”. Hem d’explicar pacientment que a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària que els dirigents de JxCat i ERC, de caire poruc i conciliador, no poden dur a terme, i que la via per a construir república no pot ser la de les institucions burgeses. Sobre la base d’una oposició ferma podem convèncer a les masses republicanes, en la mesura que els seus dirigents es van comprometent cada vegada més. 

Tanmateix, la batalla que se li presenta a la CUP té dos fronts. Mentre hem de guanyar-nos a les bases independentistes, presentant-nos com a l’únic partit que lluita per l’autodeterminació de manera conseqüent, alhora hem d’eixamplar la base social de la república amb un programa audaç de drets socials. Els decrets de la dignitat de les eleccions del 21D són un bon plec per vertebrar aquesta agitació. És possible lligar ambdues batalles explicant que l’Estat que aixafa els drets nacionals de Catalunya és el mateix que retalla, que desnona, que ataca les condicions dels treballadors, que rescata els bancs i les autopistes, que fa ulls grossos davant de la violència masclista i la violació, que reprimeix l’activisme social i sindical. Només enderrocant el règim del 78 podem avançar socialment i democràtica. La nostra militància pot portar aquestes consignes a cada lloc de treball, a cada facultat, a cada vaga, a cada barri, i guanyar-nos a l’avantguarda de la classe obrera i el jovent per augmentar la nostra veu i el nostre muscle social.

Al mateix temps, com bé deia Carles Riera a la seva intervenció a la investidura, un sector molt ampli de la classe treballadora catalana té sentiments nacionals espanyols. Per conquistar-los, no només cal fer agitació sobre qüestions socials, sinó també donar al republicanisme un tarannà internacionalista i obert, contrari al xovinisme encarnat per Quim Torra. I l’internacionalisme no pot ser només retòric, s’ha de reflectir estrenyent els vincles amb l’esquerra i les lluites socials i sindicals arreu de l’Estat. Això ens guanyaria aliats a l’altra banda de l’Ebre per soscavar el règim des de dins. Una aliança més forta amb la classe obrera i el jovent combatiu de la resta de l’Estat pot ajudar a bastir un front únic contra un règim del 78 cada vegada més afeblit i impopular. La responsabilitat de que aquest front únic encara no s’hagi materialitzat correspon sobretot a Unidos Podemos i la seva criminal passivitat. Però això no és raó perquè la CUP és replegui als Països Catalans; ans al contrari, hem de prendre la iniciativa i esforçar-nos més per connectar amb la lluita de classes arreu de la Península. Cal unir la batalla pel dret a l’autodeterminació amb el moviment feminista, dels pensionistes, els vaguistes d’Amazon i Deliveroo, les Kellys, el moviment contra la censura… Però encara més important és que una línia internacionalista activa donaria un missatge als sectors de la classe obrera de Catalunya que se senten espanyols de que la CUP cerca relacions estretes i fraternals amb la resta de pobles de l’Estat, i que rebutja el nacionalisme estret i identitari.

La construcció d’un baluard revolucionari

No podem caure en els cants de sirena de Quim Torra sobre el suposat procés constituent català. Encara que Quim Torra desitgi realment elaborar una constitució republicana, aquests projectes acabaran inevitablement en foc d’encenalls per la manca absoluta de cap estratègia i de cap esperit de lluita. En la pràctica, aquestes maniobres només cercaran de treure pressió, continuar controlant els sectors més radicals de l’independentisme i de donar la il·lusió de que el nou govern fa quelcom per implementar el mandat de l’1-O. Aquestes propostes grandiloqüents doncs s’han de rebutjar de soca-rel i explicar el que s’hi amaga darrere.

En comptes d’això, el republicanisme combatiu, amb la CUP al capdavant, ha d’engegar una estratègia per bastir un baluard revolucionari independent de la Generalitat i de les direccions de JxCAT i d’ERC i els seus algutzirs de l’ANC i Òmnium. Com s’ha dit des de la CUP les darreres setmanes, i com han dit clarament els camarades d’Endavant al document Què fer en la nova etapa política al Principat?, “l’alternativa política només és possible generar–la des de la mobilització popular i l’autoorganització política fora de les institucions i contra la lògica d’aquestes”. La llavor per això ens sembla que són els CDR, l’òrgan més combatiu i democràtic del moviment, amb una merescuda autoritat política obtinguda al caliu de la lluita. És cert que les últimes setmanes els CDR han perdut part del seu pes en un ambient de relativa confusió i desmoralització però encara així, ja han entrat en la consciència col·lectiva i els fets dels últims mesos no han passat de debades. Amb una orientació clara i una estratègia convincent, i davant del descrèdit del processisme, els CDRs podrien reviscolar ràpidament.

La tasca de la militància de la CUP i l’Esquerra Independentista, que a molts indrets ha jugat un paper cabdal bastint els comitès, és armar-los amb una estratègia a l’alçada del moment. És a dir, no només cal dinamitzar els CDR, sinó també construir-hi hegemonia. Això al nostre parer passa per la centralització dels CDRs mitjançant una conferència nacional, on delegats escollits a cada comitè puguin discutir sobre la conjuntura, establir un full de ruta clar i triar un òrgan de direcció. A una conferència d’aquest tipus la CUP hauria de defensar les seves pròpies tesis de manera ferma. Una estructura més sòlida i un pla de lluita poden enfortir el moviment, tornar-lo en el baluard revolucionari que necessitem per triomfar, i fer-lo arribar pacientment als sectors republicans que han quedat políticament orfes i a la majoria social explotada que pot ser guanyada a la república lligant-la als drets socials.