El socialisme internacional enfront el “socialisme nacional”: un debat necessari

Segons Marx i Engels, el socialisme és una fase transitòria de la humanitat que requereix d’una extensió planetària per a poder passar a la fase següent, el comunisme. No obstant això, molts partits autodenominats “comunistes” o “de tradició comunista” fixen com els seus objectius el fet d’establir una república socialista a nivell nacional, obviant per complet la necessitat mundial del socialisme i rebutjant l’internacionalisme com una estratègia política.

Per això, a aquest article tractarem breument per què grups com, per exemple el Frente Obrero, cometen un error greu quan enalteixen conceptes interclassistes com “sobirania nacional espanyola” amb la intenció d’atraure un sector de la població amb prejudicis xovinistes. A més d’aquest biaix nacionalista espanyol, posen l’èmfasi en la sortida de la Unió Europea i de l’OTAN sense plantejar una lluita a escala internacional que trenqui l’aïllament al qual seria sotmès qualsevol país que lluiti per una via socialista.

Per a tota organització que es consideri revolucionària, és vital construir amb les idees correctes, és a dir, és imprescindible ser el més rigorós possible amb la teoria, perquè en ella hi ha la clau, tant per a derrocar el capitalisme com per a posar les bases d’una societat nova: no existeix cap pràctica revolucionària sense teoria revolucionària, i viceversa. Per tant, hem d’analitzar, sense distorsions ni mecanicismes, l’herència que ens han anat deixant els grans revolucionaris que han donat la seva vida pel socialisme; tindríem una actitud supèrbia i incorrecta si no s’actuàs d’aquesta manera.

Tots els revolucionaris tenim com a referent Marx i Lenin a l’hora d’elaborar la nostra estratègia, per la qual cosa, anem a tractar les seves posicions per a poder lligar caps i eliminar les deformacions teòriques que han sorgit després del pas del temps.

Posició de Marx

La tasca històrica del capitalisme era la supressió de la divisió territorial feudal, el desenvolupament d’una economia industrial moderna i la creació d’un mercat mundial amb una divisió mundial del treball nova. El fet de fer-ho crearia els seus propis enterradors, el proletariat modern. Marx i Engels esbossaren aquest escenari fa 150 anys a les pàgines del Manifest Comunista. El desenvolupament actual del capitalisme confirma aquesta perspectiva. Amb la concentració del capital en mans d’un grup reduït de capitalistes, els camperols ha estat en gran mesura eliminat, mentre que la classe obrera ha adquirit proporcions colossals, i s’ha convertit en la majoria de la població als països avançats i inclús a molts països en vies de desenvolupament. D’aquesta mateixa manera, el capitalisme ha creat un mercat mundial al qual tots els països hi estan inextricablement fermats. En realitat, les bases materials per a una societat socialista, heretades pel capitalisme, han existit a escala mundial des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Si les grans fàbriques i indústries, les quals s’han convertit en corporacions multinacionals, fossin de propietat pública i estessin democràticament planificades a escala nacional i internacional, podrien crear un món de superabundància.

Marx i Engels explicaren que el factor decisiu per al desenvolupament capitalista era la concentració cada cop major dels mitjans de producció, la qual deixa enrere els confins estrets del capitalisme. Tant la propietat privada dels mitjans de producció com a les fronteres nacionals ja no eren factors progressistes que fomentaven el creixement econòmic, sinó que s’haurien convertit en un obstacle reaccionari que frenava les forces productives. Avui en dia aquests processos, ja explicats al Manifest Comunista, són el factor clau del món modern. A més, el capitalisme ha unificat el planeta a un únic tot, interrelacionat i interdependent. La bancarrota del capitalisme mundial es reflexa d’un mode sorprenent en situacions paradoxals, com és el cas de l’empresa nord-americana Wal-Mart el 2015 tingui una facturació pareguda al pressupost total de Polònia o, també, que l’empresa japonesa Toyota ingressi més que el pressupost total de Portugal, mentre que les classes capitalistes d’Europa Occidental es veuen obligades a agrupar-se a un Mercat Comú, en un intent desesperat per sobreviure. Encara que no de la manera adequada, fins i tot la burgesia intenta superar les limitacions del mercat nacional.

Dues guerres mundials catastròfiques haurien d’haver fet entendre a les ments més tancades el conflicte ineludible entre l’existència d’estats nacionals i el desenvolupament de les forces productives del planeta, que demanden l’ús més lliure i més complet dels recursos de tots els països. Les multinacionals, les quals s’estenen pels cinc continents, són l’enemic comú per als treballadors de tots els països. Ara, més que mai, l’internacionalisme del Manifest Comunista representa l’únic camí d’avanç per a la humanitat i l’únic programa per a un moviment autènticament socialista. L’internacionalisme socialista no està basat en la utopia ni en el sentimentalisme, sinó en el desenvolupament a escala mundial de la producció capitalista.

Tot  el desenvolupament econòmic i cultural és un cop demoledor contra l’existència de l’Estat nacional: aviació, internet, tecnologia, accés a matèries primeres, necessitat d’integració de coneixements (com ha quedat clar amb la vacuna de la COVID), moviment internacional de masses de treballadors d’un país o continent a un altre, la lluita contra el canvi climàtic, etc., les fronteres estan obsoletes, tingueren el seu origen com una etapa necessària, però ja superada del passat. Necessitem tots els esforços units de l’ésser humà per a crear un verger i un paradís a la Terra.

Marx creia que les tasques de la revolució socialista recaurien primer sobre les esquenes de la classe obrera dels països cultural i econòmicament avançats d’Europa occidental. Entenia que la necessitat de propagar la revolució socialista als països més avançats és una qüestió vital per a poder assolir el socialisme a nivell mundial.

La raó és senzilla: si el socialisme és una fase de la humanitat superior al capitalisme, aquest no pot sostenir-se a un territori aïllat del món amb unes forces productives méś febles que el país més avançat del capitalisme. Per tant, és necessari i fonamental que la revolució arribi als països més desenvolupats del capitalisme per a poder utilitzar tot aquest desenvolupament per a la construcció del socialisme. 

Marx escriu: “Aquest desenvolupament de les forces productives és una premisa pràctica absolutament necessària [del comunisme], ja que sense aquest es generalitza la necessitat, i amb la necessitat la lluita per les necessitats comença de nou, i això significa un ressorgiment de totes les velles escombraries” (Marx and Engels Selected Works, The German Ideology, vol. 1, pàg. 37, èmfasi de l’autor).

El caràcter internacional del socialisme es deriva exclusivament del caràcter internacional del propi sistema capitalista. Cap país té per si mateix les bases materials per a una nova societat sense classes, ni pot garantir l’eliminació completa de l’escassetat i la necessitat heretades del capitalisme. Fins i tot uns “EUA soviètics”, no obstant el seu enorme potencial econòmic, no podria completar immediatament el salt a una societat socialista. No podria proporcionar a tot el món tot el que necessités. Seria necessari un règim transitori, un Estat obrer democràtic, la tasca central del qual seria accelerar el desenvolupament de les forces productives i eliminar els vestigis de la societat classista.

Hem pogut apreciar com aquestes hipòtesis han estat corroborades pel col·lapse de l’URSS; per això, com a marxistes, hem d’analitzar el per què i comprendre’l. Ni tan sols un territori tan extens, baix l’economia planificada, i amb un desenvolupament notable de les forces productives ha estat suficient per a superar el capitalisme a nivell mundial.

Posició de Lenin

No seria difícil establir, més enllà de qualsevol dubte, la postura de Lenin sobre la necessitat de la revolució mundial. De fet, ell pensava que, amb l’excepció que l’Estat soviètic aconseguís rompre el seu aïllament, la Revolució no podria sobreviure gaire temps. Aquesta idea es repeteix una vegada i una altra als escrits i discursos de Lenin. Els següents exemples només en són uns quants, els quals es podrien multiplicar a voluntat:

24 de gener de 1918:

“Ens trobem lluny inclús d’haver acabat el període de transició del capitalisme al socialisme. Mai ens hem deixat enganyar per l’esperança de poder acabar-lo sense l’ajuda del proletariat internacional. Mai ens hem equivocat en aquesta qüestió (…). Naturalment, la victòria definitiva del socialisme a un sol país és impossible. El nostre destacament d’obrers i camperols, el qual dona suport al Poder soviètic, és un dels destacaments de l’exèrcit universal fraccionat avui per la guerra mundial; però aquest exèrcit tendeix a la unificació, (…) i ara veim clar com de lluny anirà el desenvolupament de la revolució; ha començat l’obra el rus, la duran a terme l’alemany, el francès i l’anglès, i triomfarà el socialisme” (Lenin, Obres Completes, vol. 36, pàg. 281-89).

8 de març de 1918:

“El Congrés considera que la garantia més ferma de la consolidació de la revolució socialista victoriosa a Rússia consisteix únicament en la seva transformació en revolució obrera internacional” (Lenin, Resolució sobre la guerra i la pau, vol. 36, pàg. 40).

23 d’abril de 1918:

“Assolirem la victòria definitiva només quan aconseguim vèncer, per fi, definitivament, l’imperialisme internacional, el qual es recolza en la força grandiosa de la tècnica i de la disciplina. Però assolirem la victòria únicament amb tots els obrers dels altres països, del món sencer.” (Lenin, Resolució sobre la guerra i la pau, vol. 36, pàg. 241).

29 de juliol de 1918:

“Mai ens hem fet il·lusions sobre les forces del proletariat i el poble revolucionari a un sol país, independentment com d’heroics, organitzats i disciplinats poguessin ser, capaces de derrocar l’imperialisme internacional. Això només es pot fer amb els esforços conjunts dels obrers del món (…). Mai ens enganyem pensant que es podria fer amb els esforços d’un sol país. Sabíem que els nostres esforços durien inevitablement a una revolució mundial, i que la guerra desfermada pels governs imperialistes no es podia aturat amb els esforços d’aquests mateixos governs. Només es pot aturar mitjançant els esforços dels obrers, i quan assolírem el poder, la nostra tasca (…) era la de mantenir aquell poder, aquella torxa del socialisme, de tal manera que estengués tantes espurnes com fos possible per a augmentar les flames creixents de la revolució socialista” (Lenin, Collected Works, vol. 28, pàg. 24-5).

8 de novembre de 1918:

“Des del principi de la Revolució d’Octubre, la nostra política exterior i de relacions internacionals ha estat la principal qüestió a la qual ens hem enfrontat. No simplement perquè des d’ara endavant tots els Estats del món estan sent fermament atacats per l’imperialisme a una sola massa bruta de sang, sinó perquè la victòria completa de la revolució socialista a un sol país és inconcebible i exigeix la cooperació més activa d’almenys diversos països avançats, la qual cosa no inclou a Rússia (…). Mai hem estat tan a prop de la revolució proletària mundial com hi estem ara. Hem demostrat que no estàvem equivocats a confiar en la revolució proletària mundial (…). Fins i tot si esclafen un país, mai podran esclafar la revolució proletària mundial, només afegiran combustible a les flames que els consumiran a tots” (Lenin, Collected Works, vol. 28, pàg. 151-64).

15 de març de 1919:

“La victòria final i completa a escala mundial no es pot aconseguir només a Rússia; només es pot aconseguir quan el proletariat venci a tots els països avançats, o, en qualsevol cas, a alguns dels països avançats més grans. Només llavors podrem dir amb total confiança que la causa del proletariat ha triomfat, el qual és el nostre principal objectiu –el derrocament del capitalisme– ha estat aconseguit. Hem aconseguit aquest objectiu a un sol país, i això ens enfronta a una altra tasca. Ara que s’ha establert el poder soviètic, ara que la burgesia ha estat derrotada a un país, la segona tasca és llançar una lluita a escala mundial, en un pla diferent, la lluita de l’Estat proletari envoltat per Estats capitalistes.” (Lenin, Obres Completes vol. 38, pàg. 47).

5 de desembre de 1919:

“Tant abans d’Octubre com durant la Revolució d’Octubre, sempre hem dit que considerem i només podem considerar-nos com un dels contingents de l’exèrcit proletari internacional (…). Sempre hem dit, per tant, que la victòria de la revolució socialista només es pot considerar final quan es converteix en la victòria del proletariat al menys a diversos països avançats.” (Lenin, Collected Works, vol. 30, pàg. 207-8).

Finals de febrer de 1922:

“Però no hem acabat ni tan sols la construcció de les bases de l’economia socialista i els poders hostils del capitalisme moribund encara ens ho poden impedir. Hem d’apreciar aquest fet i admetre’l amb franquesa, perquè no hi ha res més perillós que les il·lusions… I no hi ha res en absolut (…) terrible d’admetre aquesta veritat amarga, car sempre hem insistit i reiterat aquesta veritat elemental del marxisme: es necessiten els esforços conjunts dels obrers de diversos països avançats per a la victòria del socialisme” (Lenin, Collected Works, vol. 33, pàg. 206).

L’internacionalisme intransigent de Lenin tampoc no era el resultat d’una utopia sentimental, sinó, per contra, d’una avaluació realista de la situació. Lenin sabia que a Rússia no existien les condicions materials per al socialisme, però sí que existien a escala mundial. La revolució socialista mundial impediria el ressorgiment d’aquells aspectes bàrbars de la societat classista, als quals Marx es referia com “totes les velles escombraries”, garantint des del principi un desenvolupament superior al capitalisme. Aquest era el motiu pel qual Lenin posava tant d’èmfasi en la perspectiva de la revolució internacional i motiu pel qual dedicava tant de temps i energia a la construcció de la Internacional Comunista.

La creació de l’URSS el 1922 no tenia per objecte recrear en línies socialistes l’antic imperi rus. Tot el contrari, es concedí el dret d’autodeterminació a tots els pobles conquerits i oprimits pel tsarisme: alguns se separaren i d’altres, no. La idea de l’URSS (la qual no tenia menció a cap nació específica ja que Rússia era només una de les repúbliques socialistes que hi estaven federades) n’era només la primera passa, la primera pedra per a una unió de repúbliques socialistes a nivell mundial.

Capitalisme, un cost terrible per a la humanitat

En l’actualitat, mentre segueix en marxa la guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia, veim el gran impacte que té sobre l’economia globalitzada tallar d’arrel nombrosos vincles comercials. Crèiem que la inflació i el desabastiment eren coses del passat, però comprovem que aquests elements han tornat i amenacen de provocar situacions autènticament dramàtiques per a milions de persones a nivell mundial, ja sigui per manca d’aliment, energia o altres recursos indispensables per a la vida a la nostra època.

Els països capitalistes més desenvolupats sostenen el seu creixement a través de la globalització. Han pogut dur a terme gran part de les seves fàbriques a altres països que tenen una mà d’obra més barata i, d’aquesta manera, poden fabricar productes a costos més baixos i vendre’ls per tot el món.

Encara que la crisi del 2008 va canviar el paradigma mundial i, des de llavors, economies com la Xina principalment i la Índia o Rússia, beneficiades per la globalització, cerquen guanyar o recuperar terreny després de l’afebliment de l’economia estatunidenca, la qual ha perdut gran part del seu teixit industrial i el seu paper de policia del món està posat en dubte.

La naturalesa del capitalisme no permet que la humanitat pugui tenir un progrés sense posar en risc el futur de la mateixa. Tot el creixement del capitalisme ve donat per algun tipus de sacrifici, ja sigui per l’explotació de milions de persones, per la guerra, per la fam, per la destrucció del medi ambient o qualsevol altre tipus de calamitat.

Com digué Lenin, no existeix una crisi final del capitalisme. Les crisi sempre es poden superar, però només si se’n crea una de més profunda, ja sigui més endavant o a una altra part del món. I el capitalisme podrà sortir d’aquesta crisi: sobre els ossos de la classe obrera. 

El marxisme, a través de l’anàlisi, exposa aquestes contradiccions i planteja una solució. Realment creim que és l’eina més útil per a alliberar la humanitat de les cadenes de la societat de classes. Hem explicat breument les idees de Marx i Lenin sobre l’internacionalisme i per què qualsevol solució que contingui elements xovinistes o embotelli la revolució a unes fronteres està destinada al fracàs.

Avui en dia tenim la sort que no fa falta inventar res, tenim les idees necessàries per a transformar la societat. El problema és que hem de desenredar una xarxa densa de mentides, falsificacions, idees reaccionàries i propaganda que dificulta per a la gran part de la població la comprensió del marxisme. Però això no és una excusa, al final les masses sempre han après a través de l’experiència i ho tornar a fer amb els esdeveniments que vendran.

Una via internacionalista

Què fer avui? Podem veure què feren els comunistes i aprendre d’ells:

La creació de la Internacional Comunista el 1919 fou la màxima expressió de la concepció bolxevic de la revolució com un procés mundial, no com un fenomen nacional vàlid únicament dins de les fronteres de l’antic imperi tsarista. Des del principi, Lenin i els bolxevics veieren Octubre com l’inici de la revolució mundial. Sense aquesta perspectiva, la revolució socialista a Rússia hauria estat una aventura, com la qualificaren els menxevics. El novembre de 1918, Lenin respongué a aquestes crítiques de la manera següent:

“Els esdeveniments històrics han demostrat a aquests patriotes russos que no atenen més als interessos immediats del seu país concebut a l’antiga usança que la transformació de la nostra revolució russa en revolució socialista no fou una aventura, sinó no una necessitat, ja que no hi hagué altra opció; l’imperialisme anglo-francès i el nord americà inevitablement estrangularan la independència i la llibertat de Rússia excepte si triomfa la revolució socialista mundial, el bolxevisme mundial.”.

Els bolxevics mai plantejaren la revolució amb l’objectiu d’adherir-se a algun dels blocs imperialistes que es disputaven el control dels recursos i mercats mundials. Ells desenvolupaven la lluita pel socialisme a qualsevol racó del món i sense utilitzar eslògans xovinistes com “en defensa de la sobirania nacional russa”, de fet, això seria més propi dels menxevics!

Actualment, veim com l’imperialisme americà i els seus socis europeus lliures una guerra econòmica i militar contra Rússia. El motiu real sempre ha estat la lluita per l’obtenció de mercats i recursos, la invasió d’Ucraïna duu temps “cuinant-se” per ambdues parts, tot i que Rússia sigui qui duu a terme la invasió. Això pressuposa que, un cop més, la classe obrera és sacrificada per interessos espuris dels imperialistes. No obstant això, els bolxevics no lluitaven per disputar-se un mercat, negocis o privilegis, lluitaven per un món nou, per la victòria de la classe obrera i l’eliminació de la societat de classes. Quin motiu pot ser major que lluitar pel triomf de la humanitat sobre la barbàrie? I és que tenir les idees correctes suposa obtenir bona part de la victòria. Els bolxevics mai miraren cap Estat burgès, sinó que es dirigien directament a la classe treballadora de tot el món. Tot i això, Zelenski demana ajuda d’occident per a lluitar contra la invasió russa i roga per la intervenció de l’OTAN, sense pensar que això suposaria una escalada bèl·lica que podria tenir conseqüències terribles pel món sencer. 

En canvi, com aconseguiren enfrontar-se els bolxevics a la invasió de 21 exèrcits imperialistes? La defensa principal de la Revolució residia a la política de l’internacionalisme revolucionari dels bolxevics. La seva propaganda revolucionària tenia un efecte en les tropes dels exèrcits imperialistes, cansades de la guerra. El descontentament i els motins a les files dels exèrcits d’intervenció obligaren als imperialistes a retirar-se. La solidaritat internacionalista de la classe obrera salvà la Revolució Russa. L’extracte següent ens dona una idea general de la situació:

“Motins importants els primers mesos de 1919 a la flota i a unitats terrestres franceses apostades a Odessa i altres ports del mar Negre dugueren a la seva evacuació forçosa a principis d’abril. El director d’operacions militars del Ministeri de la Guerra informava que la moral de les tropes de diferents nacionalitats baix una direcció britànica al front d’Arcàngel era ‘tan baixa que les feia víctimes de la propaganda activa i insidiosa dels bolxevics, que l’enemic duu a terme amb una energia i habilitat creixents’. Els detalls es feren públics molt més tard a través d’informes oficials americans. L’1 de març de 1919 esclatà un motí entre les tropes franceses a les quals s’havia ordenat marxar al front; alguns dies abans, una companyia d’infanteria britànica ‘es negà a anar al front’ i poc després una companyia americana ‘es negà temporalment a tornar al seu deure al front” (E. H. Carr, The Bolshevik Revolution, 1917-23, vol. 3, pàg. 134)

Allò que derrotà els general blancs no fou la seva inferioritat militar, sinó la deserció en massa, els motins i les sublevacions constants a les zones ocupades.

Una onada revolucionària recorria tot Europa. El novembre de 1918, la revolució alemanya esborrà la dinastia dels Hohenzollern, obligant Kaiser Guillem a refugiar-se a Holanda. La revolució acabà amb la Primera Guerra Mundial, amb la formació de soviets per tot Alemanya. El general Golovin informava així sobre les seves negociacions amb Churchill, el maig de 1919, sobre la continuació de la intervenció militar britànica: “La qüestió de donar suport armat era per ell la més difícil; la raó era l’oposició de la classe obrera britànica a la intervenció armada…”. Els motins a la flota francesa a Odessa i als altres exèrcits aliats finalment segellaren el destí de noves expedicions militars a Rússia. El 1920, els estibadors d’East India Docks a Londres es negaren a carregar el Jolly George amb un carregament secret de municions cap a Polònia, per a utilitzar-les contra la Rússia soviètica.

Amb l’objectiu de la intervenció estrangera, l’Exèrcit Roig liquidà ràpidament les restes dels exèrcits blancs. Les notícies de la revolució a Europa dugueren al bolxevic Karl Radek a declarar: “Ha arribat la revolució mundial. Les masses de la població sentiren la seva passa de ferro. S’acabà el nostra aïllament”. Tràgicament, resultà ser prematur. La primera onada revolucionària entregà el poder als dirigents de la socialdemocràcia, els quals descarrillaren i traïren el moviment. Lenin vegé la derrota de la primera onada de la revolució europea com un cop terrible que seria per a aïllar la república soviètica durant un període. Això no era una cosa secundària, sinó una qüestió de vida o mort per a la revolució. Lenin i els bolxevics havien deixat molt clara una vegada i una altra que, si la revolució no s’estenia cap a Occident, estaven condemnats. El 7 de març de 1918, Lenin sospesava la situació d’aquesta manera:

“Si examinem la situació a escala històrica mundial, no tenim cap dubte que si la nostra revolució quedés sola, si no existís un moviment revolucionari a altres països, no existiria cap esperança que arribés a assolir el triomf final. Si el Partit Bolxevic s’ha encarregat de tot, l’ha fet convençut que la revolució madura a tots els països i que a la llarga –i no a la curta– qualsevol que fos la dificultat que haguéssim de travessar, qualsevol que fos la derrota que tinguéssim preparada, la revolució socialista internacional ha de venir, ja que ve, ha de madurar, ja que madura, i arribarà a madurar del tot. La nostra salvació de totes aquestes dificultats –repetesc– està a la revolució europea”. (Lenin, Obres Completes, vol. 36, pà. 12).

I concloïa: “Però, de tota manera, i amb totes les peripècies possibles inimaginables, si la revolució alemanya no esclata, estam perduts” (Ibid., pàg. 16). Setmanes després repetí la mateixa idea: “El nostra endarreriment ens ha fet avançat i caurem si no ens sabem sostenir fins que trobem el recolzament poderós dels obrers sublevats d’altres països” (Ibid., pàg. 243).

La tasca principal era mantenir-se en el poder tant com fos possible. Lenin mai contemplà la possibilitat d’un aïllament perllongat de l’Estat soviètic: o es rompia l’aïllament o el règim soviètic estaria condemnat. Tot dependria de la revolució mundial. El seu endarreriment provocà enormes dificultats que anaven a tenir conseqüències profundes. En lloc de la dissolució de l’Estat, es donà el procés oposat. Sobre la base de la misèria agravada per la guerra civil i el bloqueig econòmic, la “lluita per la supervivència individual”, en la frase de Marx, no desaparegué ni se suavitzà, sinó que els anys posteriors adquirí una ferocitat sense precedents. Més que construir sobre les bases del capitalisme més avançat, el règim soviètic estava intentant superar problemes pre socialistes i pre capitalistes. La tasca era “assolir el nivell d’Europa i d’Amèrica”. Això quedava molt lluny de “l’estadi inferior del comunisme” al qual s’havia referit Marx. Els bolxevics es veieren obligats a enfrontar-se a problemes econòmics i culturals que ja havien estat resolts temps enrere en Occident. Lenin declarà en una ocasió, per a il·lustrar la tasca bàsica a resoldre, que el socialisme era “poder soviètic més electrificació”.

Això no era una recepta per a la “via russa al socialisme”, tot el contrari. Sempre estava vinculada a la perspectiva de la revolució mundial. Lenin estava intentant resoldre els problemes sorgits de l’aïllament d’un Estat obrer envoltat de potències capitalistes hostils.

Lenin era conscient dels perills d’una situació d’aquest tipus. Explicà que l’Estat és una relíquia de la societat classista i pot degenerar baix certes condicions, i que per tant ha d’estar permanentment baix el control i la supervisió democràtiques de la classe obrera. Per aquest motiu, una de les mesures fonamentals per a Lenin era la reducció de la jornada laboral, per a donar temps a les masses a participar en la gestió de la indústria i l’Estat. No per motius sentimentals, sinó com a defensa per a impedir que el nou Estat soviètic s’elevés per sobre i es divorciés de la classe obrera. En altres paraules: per a impedir la seva degeneració. Per a combatre-la, Lenin proposà una sèrie de mesures destinades a lluitar contra la burocratització. Entre elles: elecció i revocabilitat de tots els funcionaris, supressió de l’exèrcit permanent, limitació del sou dels funcionaris a un màxim no superior al sou d’un obrer qualificat i rotació en càrrecs i responsabilitats. Perquè “tot el món pugui convertir-se en ‘buròcrata’ durant algun temps, i d’aquesta manera ningú pugui convertir-se en ‘buròcrata’, concloïa Lenin. (Lenin, op. cit., pàg. 103).

Amb el fracàs de la revolució a Europa i després de la mort de Lenin, el 1924, sorgí el debat entre el socialisme a un sol país i el socialisme internacional. Les condicions materials de l’URSS eren extremadament precàries, la classe treballadora després de la guerra civil es trobava extenuada i els anys se succeïen sense que cap revolució triomfés i obrís un paradigma mundial nou. Aquests factors feren que entre la misèria material en la qual estava sumida l’URSS i l’abandonament de les masses de la vida política, sorgís una camarilla burocràtica que coparia el poder en base als seus interessos i posés un ordre davant la impossibilitat de satisfer les necessitats de tota la població soviètica.

Des d’aquest moment, la línia política del Partit Comunista ja no seria la de l’internacionalisme si no la del socialisme a un sol país. Aquesta s’estengué als Partits Comunistes de tot el món i es dugué a terme una repressió a qui mantenia la defensa del leninisme autèntic. Per aquest motiu es pot explicar la dissolució de la internacional comunista el 1943 o que l’URSS i la Xina mai no es plantegessin unificar fronteres i integrar les seves economies, una aberració des del punt de vista marxista.

La manca de democràcia obrera i el seu endarreriment econòmic respecte occident finalment conduiren a la desfeta del bloc soviètic, o millor dit, a la conversió dels antics dirigents “comunistes” burocràtics en nous capitalistes que s’apropien i roben la propietat del poble. S’ha de deixar clar: l’URSS i Europa de l’est no foren derrotats per un exèrcit estranger sinó que els seus antics dirigents foren qui liquidaren l’economia nacionalitzada i es repartiren la riquesa entre ells.

Conclusió

L’internacionalisme és l’única via correcta per a lluita contra el capitalisme, no existeixen dreceres i si es pretén utilitzar-ne alguna, hem vist que hi hauria un gran cost per a la classe obrera.

Un treballador espanyol té molt més en comú amb un treballador anglès o peruà que amb la seva pròpia burgesia; per això, qualsevol tema que evoqui la unitat nacional ha de ser rebutjat sense cap tipus de dubte. La burgesia sempre utilitza el xovinisme per unir els treballadors al seu voltant i dividir-los dels altres treballadors de la resta del món i inclús dins de les seves fronteres nacionals.

El socialisme i l’internacionalisme no són un simple eslògan i cap partit revolucionari pot renunciar a aquests conceptes, ans el contrari, han de ser l’objectiu principal. Els programes polítics dels revolucionaris han de lligar cadascun dels seus punts programàtics a la construcció del socialisme i, al mateix temps, a estendre’l a nivell mundial per evitar l’aïllament fatídic.

El lema famós “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” que Marx i Engels plasmaren al Manifest Comunista, no era un eslògan buit, sinó que reflexava un dels majors pilars del marxisme i aquest és la lluita internacional per l’alliberament de la classe treballadora de la seva opressió.

El xovinisme i la teoria del Socialisme a un sol país queden totalment descartats com a posicions comunistes. La història els ha relegat sàviament a la paperera i, per això, cap comunista que realment persegueixi la revolució socialista hauria de recórrer a conceptes similars.