Eleccions 10N: Inestabilitat, polarització i diferenciació política i de classe del moviment republicà

Les eleccions del 10 de novembre no han resolt res, i agreugen la inestabilitat i els problemes de fons del règim del 78. S’aprofundeix la fragmentació del poder legislatiu, fent la formació de majories estables gairebé impossible. Alhora, l’auge de Vox, que duplica els seus escons, polaritza el clima polític, no només cap a la dreta, sinó també cap a l’esquerra i l’independentisme. Efectivament, aquestes eleccions marquen també un agreujament de la qüestió nacional a l’Estat espanyol, que sempre ha estat un termòmetre de la crisi del règim, amb un augment net de vots del nacionalisme i independentisme basc, gallec i català, i, en el cas d’aquest darrer, un transvasament de vots cap a opcions més radicals, mentre hem presenciat l’ascens de forces regionalistes d’esquerres i dretes. Tot això es produeix en l’antesala d’una nova crisi econòmica, on la burgesia necessitarà governs forts per implementar mesures impopulars. Així doncs, l’Estat espanyol entra en una nova fase de greus turbulències qualitativament superiors a tot el que hem vist fins ara.

L’esquerra estatal

Impulsat per la idolatria a les enquestes que caracteritza la política burgesa, Pedro Sánchez va calcular que augmentaria els seus escons, facilitant la formació d’un govern del PSOE. Pablo Iglesias va prestar la seva assistència a aquesta maniobra, insistint en una coalició amb el PSOE i ficant-se així en un atzucac. Finalment, tots dos han perdut força: els socialistes perden tres escons i Unidas Podemos (UP) set. Aquesta desfeta mostra el greu error comès per UP. En comptes d’investir Sánchez i passar a l’oposició, agitant el seu propi programa, desemmascarant el fals esquerranisme del PSOE i traient rèdit del seu inevitable desgast al govern, van insistir en la necessitat de formar una coalició. Això era doblement erroni, car donava a Sánchez una excusa per convocar noves eleccions culpant UP de la paràlisi, i, encara més important, si la coalició amb el PSOE s’hagués produït, UP hauria desdibuixat encara més les seves diferències polítiques amb els socialistes, assumint les seves claudicacions i permetent Sánchez de reivindicar per a sí mateix qualsevol petit èxit que s’hagués assolit. El preacord entre Sánchez i Iglesias anunciat el dimarts va en aquesta direcció i, si la militància d’UP no imposa un canvi de rumb contra l’oportunisme dels seus dirigents, aquest pacte augura un cataclisme per a aquest partit, que es fondrà gradualment amb el PSOE i el règim, i prepararà el terreny per a una victòria contundent de la dreta més reaccionària a mig termini. Iglesias pensa que podrà escorar el PSOE cap a l’esquerra; el que passarà serà el contrari, el PSOE arrossegarà Iglesias cap a la dreta- la profunda crisi del capitalisme espanyol no pot ser reformada, i, per tant, si no es trenca amb el sistema, UP acabarà per fer-li la feina bruta.

En relació a aquestes eleccions, s’ha d’afegir que la campanya de UP fou pobra, centrada en la fórmula de la coalició amb Sánchez i prenent la desacreditada constitució espanyola com a pal de paller del seu discurs. En relació a Catalunya, Pablo Iglesias no s’ha diferenciat gaire del PSOE, negant el dret a l’autodeterminació, acatant les sentències contra els presos polítics, donant l’esquena a les mobilitzacions del 14-18 d’octubre i apel·lant a un diàleg “dins del marc de la constitució”, és a dir, que exclogui el dret a l’autodeterminació. Així doncs, només quedà l’ombra del moviment que va fer tremolar la classe dominant el 2014-15, i que va ajudar a les masses espanyoles a superar els seus prejudicis envers el moviment republicà català defensant valentament el dret a l’autodeterminació.

La resiliència del PSOE, que torna a guanyar les eleccions, en gran mesura es deu a la postura oportunista d’UP. El seu servilisme envers Sánchez ha donat un vernís d’esquerres al PSOE, partit en ple declivi fa només uns anys. El borrosament de les diferències del PSOE i UP també ha reforçat la tendència al “vot útil”. Davant de l’amenaça de l’extrema dreta, essent les diferències polítiques entre els dos grans partits de l’esquerra secundàries, molts votants trien el més fort dels dos, és a dir, el PSOE.

Tanmateix, cal recordar que malgrat l’erosió tant d’UP com del PSOE, l’esquerra estatal segueix guanyant aquestes eleccions, amb un resultat de 43,14% (43,65% l’abril) davant del 42,70% de la dreta (42,82% l’abril). Amb una disminució notable de la participació, del 75,6% l’abril al 69,90% ara, l’esquerra perd 958.000 vots, la dreta 873.000. La pèrdua d’escons d’UP s’ha vist magnificada pel paper perniciós de Más País, que representa l’ala més oportunista de l’antic Podemos. La seva humiliant fallida (traient només dos escons, més un altre de Compromís), que contrasta amb les grans expectatives dels seus dirigents, fa palesa l’absència d’un espai intermedi entre el PSOE i UP – espai que, en qualsevol cas, cada dia es fa més estret.

La dreta

La dreta doncs perd gairebé un milió de vots i també es veu força afectada per l’abstenció. Tot i així, aquestes eleccions han estat un regal per a la dreta, abatuda i desmoralitzada després del 28 d’abril. Sobretot, PP i Vox han capitalitzat el nou auge del conflicte català, afavorit per la covardia dels dirigents del PSOE i UP, que s’han sumat al cor de la dreta per criticar la reacció popular a la repressió de l’Estat.

El fet més notable en aquest sentit és la recomposició del vot conservador. El PP i Vox han fagocitat el vot de Ciutadans, partit camaleònic i vacil·lant, que ha quedat en un pobre 6,7% i 10 escons. La dimissió d’Albert Rivera com a dirigent de Ciutadans i el seu abandó de la vida política, com a conseqüència del seu ensorrament, és una excel·lent notícia per a l’esquerra i el republicanisme. Però és una mala notícia per a la classe dominant, que perd una força que fou dissenyada per esdevenir un amortidor entre el “l’esquerra” i la “dreta”, garantint així la governabilitat.

Dels 2,5 milions de vots perduts per Albert Rivera, 963.000 van a Vox, i 663.000 al PP. El més notable és que 900.000 vots de Ciutadans van a l’abstenció, el que mostra l’heterogènia composició d’aquesta formació.

El vot a Vox es nodreix de la petita i mitjana burgesia dels barris rics i dels petits patrons endarrerits, reaccionaris i egoistes, de les capes mitjanes més endarrerides (policies, funcionaris, judges, professionals) i sectors despolititzats, molts d’ells procedents de Ciutadans, que han estat hipnotitzats pels vapors tòxics del nacionalisme espanyol reaccionari. Aquesta concentració de sectors heterogenis, de truans, de nous rics, rendistes i petits patrons explotadors, troben un brou de cultiu ideal en indrets com la costa del sud-est peninsular arran del boom de l’horticultura i del turisme: Múrcia, Almeria, Granada i Màlaga, on la mà d’obra principal són obrers immigrants sense drets polítics ni electorals, i que suposen fins al 30% de la població, el que sobredimensiona en aquestes zones el vot a la dreta i explica, en particular, l’èxit de Vox. També cala en llocs amb una alta concentració d’immigrants i de desarrelament social, com ara a Algeciras a Cadis, on és la força més votada.

Però, a desgrat de les seves pretensions, Vox no ha aconseguit penetrar significativament en la base tradicional de l’electorat d’esquerres, que es concentra als barris i ciutats obreres, tretes algunes excepcions com a Cartagena a Múrcia, i on ho ha fet per a substituir al PP o a Ciutadans com a força més representativa de la dreta. Així doncs, el que veiem és la radicalització d’una part important de la base tradicional de la dreta.  

Malgrat els pocs estímuls que s’oferien per tornar a votar, i a l’ambient reaccionari que s’instal·là fora de Catalunya arran de l’onada de patrioterisme espanyolista després de la publicació de les sentències, el vot d’esquerres ha prevalgut en totes les zones obreres de l’Estat, gairebé sense excepció. Així, malgrat la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid, l’esquerra ha guanyat a tot el cinturó roig que envolta la capital de l’Estat (Getafe, Móstoles, Alcorcón, Coslada, San Fernando de Henares, Rivas-Vaciamadrid, Parla, Pinto, etc.) i als barris obrers de la ciutat (Vallecas, Carabanchel, Usera, Moratalaz, Vicálvaro, Villaverde, Arganzuela, Latina i Centre). Es pot dir el mateix sobre totes les grans ciutats i zones proletàries de l’Estat. Al cap i a la fi, s’ha imposat l’instint de classe i la memòria història del No Passaran.

Les idees reaccionàries de Vox sols poden tenir eco de masses entre aquestes capes endarrerides, histèriques i inestables de la petita burgesia, però no poden abastar una majoria significativa de la població. Ans al contrari, més tard o més aviat, trobaran una resistència activa entre els barris obrers i el jovent, i provocaran una radicalització cap a l’esquerra, que és el que temen els sectors més perspicaços de la classe dominant.

Els resultats a Catalunya

Les dures sentències contra els presos, la repressió contra les mobilitzacions de les últimes setmanes, l’onada espanyolista que s’ha estès arreu de l’Estat i l’actitud vacil·lant i covarda dels dirigents de la Generalitat han sacsejat moltes consciències a Catalunya. Això s’ha expressat amb un augment del vot independentista, que passa de 22 a 23 diputats i d’un 39,4% dels vots a 42,6%, amb un augment net de més de 7.000 vots en unes eleccions en que la participació cau gairebé 300.000 vots, i amb un enfortiment de les formacions percebudes com a més intransigents, JxCAT (un escó més) i la CUP (dos escons), mentre que ERC, el partit independentista més conciliador, ha perdut 150.000 vots i dos escons.

Certament, no hi ha diferències substancials entre ERC i JxCAT – governen junts a la Generalitat, i són plenament co-responsables del retorn a l’autonomisme dut a terme els dos últims anys. De fet, JxCAT controla la Conselleria d’Interior que tan durament ha reprimit les protestes dels darrers dies seguint la batuta de Grande-Marlaska. A més, aquest detritus de l’antiga Convergència té un programa social encara més reaccionari i vinculat als interessos de la burgesia que no pas ERC. Tanmateix, l’extremisme purament verbal de Laura Borràs i Quim Torra, i la figura mitificada de Puigdemont, han generat la imatge que aquest partit és més radical que ERC. Alhora, els crits a la unitat fets per aquest partit han calat entre els sectors menys polititzats i conscients, que no perceben cap diferència substancial entre les tres forces independentistes. El fet que la CUP no hagi combatut aquesta demagògia seriosament ha ajudat Laura Borràs en les seves maniobres cíniques.

Aquests resultats mostren el profund arrelament del moviment independentista i el seu gradual eixamplament. Nogensmenys, també revelen les limitacions del moviment i el camí que queda per recórrer. Els resultats apunten a una feblesa a les zones més urbanes i proletàries de Catalunya, mentre el bastió del moviment romanen les àrees rurals i els pobles petits. De les 50 ciutats més grans de Catalunya, l’independentisme només guanya a 8. Aquesta manca d’implantació és especialment palesa a l’àrea metropolitana de Barcelona: a Hospitalet, per exemple, el republicanisme només obté un 20,8%, a Cornellà 19%, a Viladecans 18,9%, etc. En aquests indrets, el PSC i els Comuns mantenen la seva hegemonia.

Sense conquerir els sectors decisius del proletariat català mai s’assolirà la república. No només és una qüestió quantitativa, també qualitativa: la classe treballadora, pel seu paper central a l’economia capitalista, té un enorme poder en les seves mans, mentre la seva concentració geogràfica, la seva experiència d’explotació, el caràcter col·laboratiu de la seva activitat, li atorguen una determinació i cohesió política que li manca a la petita burgesia, vacil·lant i indeterminada. Per guanyar a la classe obrera, gran part de la qual té una identitat nacional espanyola, no basta apel·lar a qüestions identitàries o a abstraccions morals, com fan JxCAT i, en menor mesura, ERC, sinó que cal lligar fermament la lluita per la independència a la lluita per la transformació social, i fer un esforç sostingut d’agitació en aquest sentit als barris obrers.

Els resultats de la CUP

La CUP entra al congrés amb dos escons i 244.000 vots, un resultat bo per a una formació que participa a les eleccions estatals per primera vegada, i que apunta a una radicalització del moviment independentista. En comparació a les eleccions autonòmiques, s’ha passat d’un 4,37% el 21D a un 6,35% ara. 

Tanmateix, considerem que existeixen oportunitats que des de la CUP encara no hem aprofitat. D’una banda, s’ha vingut produint un qüestionament entre àmplies capes del moviment republicà de les seves direccions. Hi ha una creixent impaciència envers la passivitat i incoherències de la Generalitat, que d’una banda encoratja els manifestants i de l’altra els atonyina, i que mentre s’omple la boca amb la paraula república a la pràctica claudica davant de totes les pressions de l’Estat. Aquesta frustració revela una veritat profunda: a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària que implica una lluita amb un enemic poderós i despietat, que només pot ser aclaparat amb els mètodes de lluita de masses, i entusiasmant i arrossegant al combat a àmplies capes de la població amb un programa social rupturista. D’això es deriva que dirigents porucs i de caire petitburgès com els d’ERC i JxCAT són absolutament incapaços d’assolir la república, només en poden fer demagògia. Malauradament, els dirigents de la CUP no ha fet el suficient per aprofundir les escletxes entre les direccions d’ERC-JxCAT i les seves bases. Les crítiques a aquests partits s’han centrat en qüestions importants però secundàries, com el paper de Miquel Buch o els vincles personals de Pere Aragonès amb la burgesia catalana. No només això, sinó que s’ha caigut en el parany de la unitat plantejat per JxCAT: es van criticar les formes de la proposta de Laura Borràs, titllant-la d’electoralista, però no pas el seu contingut. Aquests discursos unitaris s’havien de combatre frontalment: unitat per a què i amb quin programa i quina estratègia? Clarament, Laura Borràs no en té cap, ni en pot tenir cap, més enllà de guanyar algun escó més i mantenir el xiringuito de l’antiga Convergència. S’han de desemmascarar aquestes veritats, i no generar il·lusions de que es pot anar enlloc amb els dirigents processistes. No cal dir que la crítica política més implacable no impedeix la unitat d’acció contra l’enemic comú, si és que JxCAT i ERC volen passar en algun moment de les paraules buides als fets.

Per altra banda, la CUP, el partit més d’esquerres a Catalunya i, de fet, a tot l’Estat, ha estat incapaç de connectar amb la frustració i malestar que existeix entre la classe obrera catalana. La CUP obté molts vots a ciutats petites de l’interior com Berga (15,1%), Vic (11,6%) o Olot (9,7%), mentre a les principals concentracions proletàries del país obté resultats molt minsos (per sota del 3% a Hospitalet, Santa Coloma o Cornellà), on de fet queda per sota d’ERC i fins i tot de JxCAT. Cal posar les qüestions de classe al centre de l’agitació, explicant que el règim del 78 no només aixafa els drets nacional de Catalunya, sinó que també oprimeix la classe treballadora i és un entrebanc per a qualsevol transformació social de calat. La proposta de la CUP també esmentava l’internacionalisme, fet força positiu i que s’ha de desenvolupar més, car només presentant la lluita de Catalunya com a punta de llança per a una ofensiva general contra el règim aconseguirem guanyar-nos els sectors de la població catalana amb identitat nacional espanyola. La burgesia catalana es troba molt còmoda amb aquest Estat, que la mima i protegeix. Correspon a la classe treballadora aixecar-se contra aquest règim corcat, assegurant els drets democràtics i nacionals i, alhora, escombrant els paràsits que ens exploten a ambdues ribes de l’Ebre. En aquesta lluita no sols d’haurà d’alçar sense la burgesia catalana, sinó contra ella, car està indestriablement lligada al règim. La necessitat de conquerir aquests sectors no implica, com fa ERC, aturar el moviment per “eixamplar la base”: ans al contrari, la base s’eixamplarà al caliu de la lluita, disputant-li la direcció del republicanisme a ERC i JxCAT i movent l’eix polític del moviment cap a l’esquerra i el seu eix social cap a la classe treballadora.

Estem entrant en un període intens de lluita de classes. Un potencial govern de PSOE-UP en un context de crisi econòmica estarà farcit de contradiccions. D’una banda prepararà el terreny per a una victòria de la dreta, de l’altra, exposant a la pràctica els límits del reformisme, propiciarà una reacció cap a l’esquerra dels sectors més avançats de la classe treballadora i el jovent, atiada per l’auge de la reacció. Incapaços de resoldre democràticament la qüestió nacional catalana, el moviment republicà continuarà essent una llaga sagnant per al règim. El descrèdit d’ERC i JxCAT, atrapats a un carrerò sense sortida, s’aprofundirà. Així doncs, existeix un gran potencial per a la formació d’una nova direcció revolucionària per al moviment republicà, on la CUP podria jugar un paper protagonista. Per això, cal estimular l’organització des de baix de les masses i oferir una nova estratègia que lligui una lluita sense quarter per l’alliberament nacional contra el règim amb l’emancipació social contra el capitalisme.