Eleccions 12M: amb votar no n’hi ha prou. Cal una alternativa comunista!

De nou, eleccions catalanes anticipades, viva mostra de la inestabilitat del règim capitalista català. Després de 3 anys de legislatura, sortida entremig de Junts del govern i l’apropament d’ERC al PSC, Aragonès ha sigut incapaç d’aprovar els pressupostos, precipitant així la convocatòria de noves eleccions.

Majoria independentista, però a favor de qui?

En les eleccions del passat 23F del 2021, tot i una forta abstenció, en part per la pandèmia, les forces independentistes d’ERC, Junts i la CUP van obtenir la majoria amb un 50,08% dels vots i 74 escons.

Tot i aquesta majoria històrica de l’independentisme al Parlament, i el govern d’ERC al capdavant de la “Generalitat republicana”, no s’ha avançat ni un mil·límetre en la causa independentista. Al contrari, s’ha retrocedit. ERC ara abraça obertament l’autonomisme, i Junts, sota l’eufemisme “confrontació intel·ligent”, ha pactat amb el PSOE l’amnistia a canvi de la renúncia a la unilateralitat.

Nosaltres, com a comunistes, defensem conseqüentment el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Així, exigim l’amnistia, a canvi de res. Al contrari, tant ERC i Junts, havent-se enganxat els dits durant els punts àlgids del moviment independentista, han renunciat a les aspiracions independentistes, i a canvi d’aquesta traïció, el règim del 78, mitjançant el govern de PSOE-Sumar, ha arribat a acords. Fent de la necessitat virtut, Sánchez és celebrat per la burgesia intel·ligent, nacional i internacional, per tornar a enquadrar al règim els dirigents d’ERC i Junts sense amenaçar la seva estabilitat.

Però la legislatura no ha passat en va, això és, pels interessos de la burgesia. El caràcter pro capitalista del govern d’Aragonès, recolzat primer en Junts i després en el PSC, ha sigut clar. L’últim episodi llampant d’això s’ha vist en l’elaboració dels pressupostos… pactats amb la patronal de Foment de Treball per primera vegada en la història! No és casualitat, doncs, que la burgesia catalana pressionés tots els partits apel·lant a la responsabilitat en l’aprovació dels seus pressupostos. Embolicats en la retòrica de “pressupostos socials”, el seu contingut estava elaborat amb el segell del gran capital, amb el macroprojecte Hard Rock al centre.

Més enllà d’aquest episodi descarat de servilisme vers els interessos de la burgesia, l’últim informe de l’Idescat aporta dades concretes del caràcter d’aquest govern d’ERC sostingut pel PSC, dos partits suposadament “d’esquerres”. 400.000 infants catalans viuen en situació de pobresa, i gairebé la meitat de la població arriben justos a finals de mes. La pobresa se situa en un 24,4%, només lleugerament per sota del 25,9% del 2012. Un 36% no poden fer front a cap despesa d’un imprevist de més de 800 euros (34% fa un any), i un 20% pateixen pobresa energètica.

En l’educació i la sanitat, el govern s’ha vist enfrontat per la lluita de docents i personal sanitari, que reclamen majors inversions públiques, més mitjans, increments de salaris, revertir la privatització, etc., totes elles demandes amb un ampli suport social. Tanmateix, recolzant-se en la burgesia, el govern ha tirat endavant en la seva política en contra dels treballadors d’ambdós sectors. En la mateixa línia, pel que fa a la sequera, el govern imposa a la majoria de la població les restriccions, mentre permet al sector turístic continuar la seva activitat amb mínimes restriccions que no destorbin els seus màxims beneficis. No cal dir-ho, si el turisme representa un 12% de l’economia capitalista catalana!

Pel que fa a l’habitatge, un problema fonamental per a la classe obrera i la joventut, des del 2017 els preus del lloguer han pujat un 27,6% a Catalunya, i un 29,5% a Barcelona. A la capital, el preu mitjà del lloguer ha arribat fins a 1.123 euros! Clarament, la gran burgesia i el seu aparell, començant per la judicatura, s’ha oposat a qualsevol mesura de control de preus. Però, si un accepta el marc del capitalisme, si un accepta que no es pot enderrocar, tal com a la A li segueix la B i la C en l’abecedari, s’han d’acceptar els seus límits. En altres paraules, s’ha d’acceptar que els capitalistes manen, i que són els seus interessos els que s’imposen, a costa de la majoria.

Però els dirigents d’ERC són conscientment defensors del capitalisme, dels rics i poderosos contra la majoria i els pobres. Només durant el 2023, la Generalitat va sol·licitar 655 ordres de desnonament en pisos de la seva propietat, un increment rècord del 28%. A la vegada, disposa actualment de 881 pisos en propietat que estan buits.

Així les coses, mentre empitjoren les condicions de vida per a la majoria, fins a arribar a extrems barbàrics per a cada vegada més capes de la població, l’ínfima minoria de grans capitalistes va augmentant la seva riquesa: Isak Andic, propietari de Mango, posseeix 2.700 milions d’euros declarats, i es troba entre els 10 més rics de l’estat. Entre els 16 primers a l’estat espanyol, des de Catalunya hi ha el president de la farmacèutica Grífols, Víctor Grífols (2.400 milions), i la presidenta de Coca-Cola Europacific Partner, Sol Daurella (2.000 milions).

Com a fidels representants dels interessos del gran capital, els dirigents d’ERC, Junts i el PSC, per no parlar de la dreta, van entrebancar-se els uns als altres per sortir a declarar que Israel té dret a defensar-se davant l’atac de Hamàs; ara tenen les mans tacades de la sang de més de 30.000 palestins, que estan patint un genocidi. La seva política exterior és l’extensió de la política interior.

Eleccions 12M

El panorama electoral és prou desolador des del punt de vista de la classe treballadora i els seus interessos. No hi ha cap partit que desperti entusiasme, ni en la qüestió nacional, ni en les qüestions socials. Sense l’amenaça d’una victòria de la dreta i la necessitat de barrar-li el pas, tot indica que hi haurà de nou una elevada abstenció.

Com ja s’ha dit, els dos principals partits independentistes han abandonat la lluita per l’emancipació nacional de Catalunya. Tot i reivindicar-se com a “independentistes”, els esdeveniments han demostrat que no són capaços, ni volen, defensar conseqüentment el dret a decidir davant del corcat règim del 78. Pel que fa a les polítiques socials, ERC reivindica, i en les eleccions sempre més que mai, les seves credencials d’esquerres per a després a la pràctica defensar la “pau social” en favor dels interessos dels capitalistes.

Després d’haver virat temporalment cap a “l’esquerra” sota la pressió dels esdeveniments durant el període anterior, ara, restablert “l’ordre” a Catalunya, Junts mostra novament el seu vertader caràcter com a ferms defensors de la propietat privada. La voluntat de “reforçar el perfil econòmic”, així com el fitxatge de l’alta executiva de Silicon Valley, Anna Navarro, com a número dos de Puigdemont, són les seves credencials de responsabilitat davant la burgesia.

Pel que fa a la CUP, és amb pena que diem que no ha sabut aprofitar les oportunitats presentades en els darrers anys. La confluència de diferents corrents i idees ha derivat en el mínim comú denominador, aigualint els aspectes més revolucionaris. Això els ha conduït a un seguidisme d’ERC i Junts sense disputar seriosament la direcció del moviment i al cretinisme parlamentari. Només una petita capa, que es va reduint, encara confia en la CUP com a alternativa. Aquesta tendència només podria revertir-se si el Procés de Garbí arribés a l’única conclusió possible: el futur passa per la revolució social, i tot flueix d’aquí.

Pel que fa al descontentament d’una capa de la petita burgesia independentista, desmoralitzada i embogida per la traïció dels seus dirigents i la crisi global del capitalisme, el podria capitalitzar en part Alhora (el partit de Ponsatí) i Aliança Catalana, dos partits que es presenten per primera vegada a les eleccions autonòmiques, i que competeixen en el mateix espai de la dreta que Junts.

Pel que fa a Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, buscarà competir amb Junts sobre la base de la fraseologia buida en defensa de la unilateralitat independentista, atraient als elements més reaccionaris amb el discurs clàssic de la ultradreta a escala internacional, importat a Catalunya: sota una suposada defensa de la “cultura catalana”, s’hi amaga el seu programa: responsabilitzar els migrants pobres de la crisi capitalista i els crims de l’imperialisme. Tanmateix, donada la seva base social feble i el seu rebuig frontal per part de la classe treballadora i la joventut, el seu recorregut és limitat.

Quina és l’alternativa?

Nosaltres som comunistes, i com a tal, expliquem que les eleccions formen només una part de la lluita de classes. Que les votacions només ens donen una imatge més aviat estàtica de la dinàmica d’aquesta disputa entre les classes. Que l’arena fonamental de la lluita és al carrer, els llocs de treball i els centres d’estudi.

La crisi del capitalisme mundial va en augment, amb més misèria, destrucció i desigualtat per a la majoria, mentre que la minoria cada vegada s’enriqueix més. Aquesta crisi orgànica del capital mundial s’expressa també en les creixents tensions entre els imperialistes, que busquen defensar els seus beneficis per tots els mitjans, inclosa la guerra. Així, les classes dominants europees estan preparant el terreny per a defensar físicament els seus interessos imperialistes, agitant la necessitat de defensar-se de “l’amenaça de Putin”. Tot i que la perspectiva d’una guerra directa amb Putin està descartada per ara, l’augment d’inversions públiques en armament significarà retallades en educació, sanitat, pensions, etc., mentre que a la vegada contribuirà a la inestabilitat i les tensions entre els imperialistes. El preu de tot això ho pagarem, com ja estem pagant la guerra a Ucraïna i el genocidi a Gaza, la classe obrera i la joventut.

La situació política general, igual que aquestes eleccions catalanes, demostren vivament la necessitat d’una alternativa, d’una organització revolucionària que defensi fermament i conseqüentment els interessos de tots els oprimits contra els opressors, de la classe obrera i el jovent contra la burgesia i els seus lacais. No només per disputar les eleccions a les institucions burgeses, sinó que per sobre de tot per conquistar i dirigir a la classe obrera en l’assoliment de la seva tasca històrica, la destrucció del sistema capitalista i l’establiment del socialisme.

Aquesta és l’alternativa que estem construint els comunistes mundialment a prop de 60 països. Al juny, llançarem una nova Internacional Comunista Revolucionària, de la qual l’Organització Comunista Revolucionària a Catalunya en formarà part. Els nostres objectius són modestos, només volem el món. Si tu també vols acabar amb aquest sistema podrit, uneix-te a nosaltres i ajuda’ns a construir cap a una nova internacional comunista!