Els beneficis empresarials assoleixen nivells obscens: ja és hora de recuperar el que és nostre!

A mitjan abril, CCOO va publicar un informe sobre el primer estudi realitzat per a analitzar en profunditat els resultats de l’Observatori de Marges Empresarials, estadística elaborada pel Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital amb la col·laboració i dades de l’Agència estatal de l’Administració Tributària i el Banc d’Espanya. Les seves dades són rellevants i l’Observatori cobreix a prop d’un milió d’empreses, gairebé 11 milions d’assalariats i un valor afegit brut pròxim a 600.000 milions d’euros.

L’informe ofereix una panoràmica general de l’evolució de les principals magnituds del sector privat no financer a Espanya fins a 2023, a partir de les dades fiscals de l’IVA. Per a valorar la importància de les dades de l’Observatori, el valor afegit brut del total de les activitats incloses representa el 43,4% del valor afegit brut de la Comptabilitat Nacional.

Les claus més interessants de l’informe són les següents:

El valor afegit brut (diferència entre vendes i despeses d’una empresa) va créixer un 46% entre 2018 i 2023. Un avanç inèdit en els últims 15 anys i que s’explica per majors volums venuts i preus de venda més elevats que traslladen, amb escreix, l’augment dels costos empresarials.

Per a entendre l’evolució del valor afegit hem de veure el desenvolupament de les vendes i de les compres. Les vendes de les empreses han augmentat un 32,8% en els últims 5 anys. Dos terços d’aquest avanç es deuen a l’increment dels preus i un terç a l’increment del volum venut. D’altra banda, les compres han augmentat a un ritme lleugerament menor (29,1%), el que ha portat a una millora substancial del valor afegit brut (vendes menys compres) i a una rendibilitat bruta més elevada per cada unitat venuda.

Els marges empresarials (la diferència entre els preus de venda i els costos de producció) aconsegueixen nivells rècord successius en 2021, 2022 i 2023. Han augmentat un 64% entre 2018 i 2023. En 2023 se situen en 311.000 milions, 121.000 milions més respecte a 2018, registrant nivells absoluts rècord tant per a les activitats energètiques com per a les no energètiques. Pel que fa a la seva distribució, el 20% de les empreses, les més grans incloses en l’Observatori, concentren el 91% del valor afegit i el 98% dels marges empresarials.

Les activitats que més augmenten els seus marges absoluts i relatius són energia, comerç i hostaleria, seguida d’activitats immobiliàries i agricultura.

El repartiment del valor afegit generat entre capital i treball s’ha desequilibrat en favor dels marges empresarials. Els marges han crescut dues vegades més que els salaris. Els salaris han perdut quota del valor afegit baixant del 52% al 46% entre 2018 i 2023.

Aquestes dades reflecteixen amb meridiana claredat l’avanç exponencial dels beneficis empresarials a costa del retrocés dels treballadors. Demostren també la maduresa de les condicions per a fer front al capital i generalitzar les lluites reivindicatives. Lamentablement, la conclusió de la direcció de CCOO, malgrat les dades aclaparadores que presenta l’estudi, consisteix en un prec a la patronal, una súplica argumentant que hi ha marge per a apujar els salaris sense crear pressions inflacionistes. En definitiva, un consell al tigre perquè es faci vegetarià.

Els beneficis empresarials no paguen impostos, els salaris sí

Un altre indicador que reflecteix l’època daurada que viuen les grans empreses espanyoles són les dades ofertes per l’Agència Tributària, publicats en 2024, sobre el tipus efectiu sobre els beneficis, pagat a través de l’Impost de Societats l’any 2021 per les multinacionals espanyoles amb una facturació igual o major de 750 milions d’euros. Aquest tipus efectiu va ser del 14.41%, la taxa més baixa en els últims 5 anys. Aquest tipus és inferior al tipus general del 25% que haurien de pagar, i fins i tot està per sota del mínim del 15% consensuat en l’OCDE i la UE. L’estadística de 2021 reflecteix un sòlid augment dels ingressos i dels beneficis empresarials.

Les 123 multinacionals espanyoles amb gairebé 13.700 filials repartides per tot el món, obligades a declarar, van registrar en conjunt una xifra de negoci de 902.724 milions d’euros, més d’un 19% sobre l’obtingut en 2020. Els guanys van escalar dels 50.471 milions en 2020 als 98.342 milions d’euros, un fort repunt del 95%. No obstant tot això, el seu reflex en el pagament de l’impost de societats va ser de 14.168 milions, un miserable 13% més comparat amb el creixement dels beneficis obtinguts.

L’última proposta de Garamendi (CEOE)

Aquests grans guanys, sense impostos, amb salaris i drets decreixents és el que defensa sense oposició sindical ni política el cap de la patronal CEOE, Garamendi, que amb un sou de 380.000 euros anuals, vint vegades més que el salari més habitual en l’Estat espanyol, s’esquinça les vestidures quan s’apuja el salari mínim o es demana, enmig d’aquests resultats excepcionals de les empreses i de les urgents necessitats socials, apujar els impostos; “compte amb anuncis de pujades d’impostos i amb munyir en excés la vaca,” afirmava Garamendi amenaçant amb la deslocalització de les empreses.

La seva última “ocurrència”, que cal prendre de debò, és que els treballadors cobrem la nòmina integra i siguem nosaltres mateixos els encarregats d’ingressar les cotitzacions socials. La patronal i la dreta difonen la falsedat que els nostres diners, sigui en salari sigui en cotitzacions socials, on millor està és en la nostra butxaca.
Però això és rotundament fals, i només beneficia als rics, a aquells que poden permetre’s, per exemple, acudir a la sanitat privada quan tenen un problema greu de salut sense endeutar-se per a tota la vida com passa als EUA. És millor un sistema de salut públic, que permeti una atenció gratuïta i de qualitat. Però per a això és necessari un sistema fiscal progressiu. És millor un sistema públic d’Educació perquè els nostres fills puguin estudiar en universitats públiques, 10 vegades més barates que les universitats privades. És millor tenir una pensió digna, garantida per l’Estat a través del sistema públic de pensions, que un sistema privat de pensions tipus xilè que suposa un negoci per a la banca i una pensió miserable per al jubilat.

Des del punt de vista capitalista, el procés a seguir és clar. En primer lloc, l’empresa no descomptaria les quotes del treballador i seria un negoci més de la banca. Es generalitzaria el model dels autònoms, els efectes dels quals estan a la vista de tots, efectes molt negatius per als mateixos autònoms: el 85% cotitza per sota de l’SMI i, per tant, rep una pensió mínima i per a la mateixa Seguretat Social que deixa d’ingressar milers de milions d’euros.

Amb salaris de supervivència, amb la hipoteca o el rebut del lloguer estrenyent, amb seductores ofertes de plans de pensions privats amb bonificacions fiscals com a alternativa al sistema públic que proposa la patronal, molts treballadors que sofreixen per a arribar a fi de mes podrien sacrificar la seva pensió futura pública i ser enganyats per una alternativa aparentment més barata a curt termini que els faciliti arribar a fi de mes. Aquest és l’últim atac al Sistema públic de Pensions.

La CEOE i la dreta volen reduir els ingressos del sistema perquè faci fallida i es transformi en un negoci privat més. Es tracta d’atacar l’últim reducte que queda després de la progressiva degradació de l’educació i la sanitat públiques. No poder accedir al pastís dels recursos que suposen les pensions públiques i fer negoci amb elles. 177.750 milions d’euros només de les pensions contributives en 2024 suposa una situació insuportable per a la classe dominant, que porta més de 30 anys, amb els seus “serveis d’estudis” de la banca i les assegurances, posant data a la fallida del sistema públic de pensions amb l’objectiu de privatitzar-lo.

Fer dels sindicats de classe eines de lluita

La direcció dels sindicats, com veiem en aquesta situació dramàtica per als treballadors, en la qual malgrat que els enormes guanys de les empreses els treballadors retrocedeixen en salaris i condicions de treball, s’ha revelat totalment inadequada per a respondre a les necessitats més apressants de la classe obrera. Ni tan sols han estat capaços de construir i enfortir els mateixos sindicats.

Com a resultat, capes senceres de la nova generació de joves treballadors que exerceixen treballs precaris com a repartidors, treballadors de centres de trucades i similars són poc més que matèria primera per a l’explotació. Treballen en condicions deplorables com la que es dona en els magatzems d’Amazon, sotmesos a una explotació brutal, llargues jornades laborals i baixos salaris.

L’experiència de les lluites sindicals en l’actualitat és que cada vegada són més llargues i més dures per a revalorar els salaris i millorar o no retrocedir en condicions de treball. Els dies en què els treballadors podien aconseguir augments salarials amb una amenaça de vaga han quedat enrere. La patronal dirà que ni tan sols pot permetre’s mantenir el nivell salarial actual, ni actualitzar amb l’IPC el poder adquisitiu dels salaris, etc. i molt menys fer concessions.

Les lluites sorgeixen, malgrat el col·laboracionisme i passivitat de les direccions sindicals dels grans sindicats estatals, i aquí estan les dures lluites com la que sostenen actualment pel seu conveni col·lectiu els treballadors d’Acerinox a Cadis o en la factoria IVECO a Madrid, o els treballadors d’unes 30 empreses o sectors en vaga que marxaven orgullosos amb les seves pancartes en la manifestació de l’1 de maig d’ELA a Bilbao.

Els que encara somien amb la pau social i el consens, com encara reivindicaven en els seus discursos l’1 de maig els dirigents d’UGT i CCOO, viuen en el passat, en una fase del capitalisme que ja no existeix. Ells, la burocràcia sindical, són els utòpics, són una enorme mordassa que bloqueja i inutilitza les grans organitzacions construïdes pels treballadors i que quan, a pesar seu, es mobilitzen, moltes vegades els condueixen a la derrota.
Per això és una tasca urgent regenerar els sindicats. Han de transformar-se en organitzacions de lluita de la classe obrera. Però això només es pot aconseguir mitjançant una lluita implacable contra la burocràcia reformista. Cal purgar els sindicats de dalt a baix i eliminar per complet les polítiques de col·laboració de classe, senyal d’identitat de la burocràcia reformista.

Lluitar contra el reformisme no significa oposar-nos a les reformes. No critiquem als dirigents sindicals perquè lluitin per les reformes, sinó al contrari, perquè no lluiten en absolut.

Busquen l’acomodament amb la patronal, eviten l’acció combativa i, quan es veuen obligats a ella per la pressió de les bases, fan tot el possible per a limitar la vaga i arribar a un compromís podrit per a acabar com més aviat millor amb el moviment.

La joventut està entenent la necessitat d’organitzar-se, rebutja el col·laboracionisme d’aquests sindicats per estèril. Va ser gratificant observar i marxar amb la gran manifestació de milers de joves del Moviment Socialista que reivindicaven la lluita i la revolució socialista en la manifestació de l’1 de maig a Bilbao. Però per a aconseguir avançar en la nostra emancipació, per a començar hem de recuperar les nostres organitzacions sindicals i transformar-les en eines de lluita, són nostres i van costar sang, suor i llàgrimes a generacions de treballadors que van sofrir presó, tortures, acomiadaments, etc. per mantenir-les en peus. Els seus actuals dirigents són majoritàriament arribistes, mediocres, titelles del sistema que viuen còmodament i que tenen com a màxima aspiració continuar fent-ho. Transformar radicalment els sindicats és una tasca urgent de la nostra classe en els temps convulsos que estem vivint.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí