Els fabricants d’armes s’enriqueixen amb el rearmament imperialista

«¿La guerra és terrible? Sí, però és terriblement rendible», va dir Lenin en una ocasió. El continu agreujament dels conflictes entre els imperialistes i de les guerres per delegació està demostrant una vegada més que Lenin tenia tota la raó. Mentre milers de persones són massacrades a Gaza, Ucraïna, Congo, Sudan i altres llocs, i mentre la despesa en defensa es dispara a tot el món, un grapat de capitalistes s’omplen les butxaques. La classe obrera ha de pagar la factura d’aquest malbaratament mortal.

Les tensions creixents entre les principals potències imperialistes i les noves guerres per poders han portat els governs capitalistes a augmentar la despesa militar fins a xifres sense precedents.

El 2022, la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals fins a assolir un nou màxim de 2,24 bilions de dòlars. S’està pressionant els aliats de l’OTAN perquè augmentin la despesa en defensa fins a un mínim del 2% del PIB, i tots els membres que encara no ho han fet s’afanyen a complir aquest objectiu. Però, qui rep tots aquests diners dels contribuents?

Segons el Financial Times, es preveu que els 15 principals fabricants d’armament (eufemísticament anomenats «contractistes de defensa») registrin un flux de caixa lliure de 52.000 milions de dòlars el 2026, dels quals cinc empreses nord-americanes (Lockheed Martin, RTX, Northrop Grumman, Boeing i General Dynamics) representaran més de la meitat.

Els inversors s’apunten a la festa, i els valors de defensa de l’Stoxx europeu pugen més del 50% el 2023. Les accions d’empreses com Aselsan, Hindustan Aeronautics i Rheinmetall han pujat fins a un 340% des del 2022.

Els capitalistes estan deixant de banda les suposades consideracions ètiques per treure’n profit d’aquest malbaratament. En paraules d’un fabricant citat pel Financial Times el 2022:

«[Fa] uns mesos la gent volia prohibir-nos, deien que aquesta indústria és una indústria molt dolenta. Ara és un món totalment diferent».

Aquestes empreses estan tancant fructuosos acords amb governs occidentals per armar Ucraïna, Israel i Taiwan, però també per reposar arsenals i reforçar els seus propis exèrcits. Així, aquests nous tancs, míssils i projectils s’utilitzen per destruir cases i assassinar gent pobre a Gaza, Líban, Donbàs o Kivu, o, en el millor dels casos, es destinen a rovellar-se lentament als magatzems de l’exèrcit als Estats Units o Europa Occidental.

No obstant això, aquestes xifres sorprenents no es corresponen amb l’augment real de la producció industrial. Les empreses s’enfronten a colls d’ampolla greus. Els fabricants d’armes més grans d’Europa tenen una cartera d’ordres combinades de més de 300.000 milions de dòlars. I no tenen gens de pressa per resoldre aquest problema.

A què es deu? Els capitalistes s’han mostrat poc inclinats a invertir en capacitat industrial. Donen diferents excuses per fer-ho, assenyalant «les interrupcions persistents de la cadena de subministrament i l’escassetat de mà d’obra» o la preocupació que aquesta demanda acabi per estancar-se. En paraules d’un consultor de defensa citat pel Financial Times, «la política pot canviar i les avaluacions de seguretat també, igual que la demanda de defensa». ¿On és ara tot aquest discurs sobre «l’assumpció de riscos empresarials»?

De fet, l’emmagatzematge massiu d’armes i les noves guerres bàrbares són i seran cada cop més la norma a mesura que s’intensifiqui la pugna dels lladres imperialistes per mercats i esferes d’influència. No hi ha dubte que l’augment de la producció de nous mitjans de destrucció pot reportar beneficis ben sucosos. Però hi ha altres maneres més fàcils d’obtenir beneficis.

Si només una petita part d’aquests diners s’inverteixen actualment en la producció, on anirà la resta? Un cínic consultor ens dona la resposta: «A les empreses no els sol agradar tenir grans quantitats d’efectiu als seus balanços, doncs, què fan amb tots aquests diners? La recompra d’accions i els dividends són una manera de fer-los servir».

Parlant clar, això significa que els milers de milions que se sostreuen de les arques de l’Estat van a parar directament a les butxaques d’un grapat de capitalistes. Per què invertir quan et pots embutxacar els diners?

Els governs burgesos occidentals han estat molt indulgents amb les extravagàncies dels fabricants d’armes. Però al febrer, el Secretari de la Marina nord-americana, Del Toro, va llançar una rara advertència pública a la indústria (de la qual no van informar els principals mitjans de comunicació) que revela les ansietats polítiques de la classe dominant enmig d’aquest estat de coses:

«Els contractistes de defensa estan massa centrats en la recompra d’accions i altres trucs que els omplen les butxaques i no prou a invertir en drassanes o apuntalar la base industrial de defensa.

«No poden estar demanant al contribuent nord-americà que faci més inversions públiques mentre vostès segueixen augmentant de valor les seves accions mitjançant recompres d’aquestes, ajornant les inversions de capital promeses».

A continuació, Del Toro lamenta que als anys 80 «algú va decidir que era una idea meravellosa deixar la construcció naval en mans del mercat», amb el resultat que la Xina va arribar a concentrar en les seves mans gran part de la construcció naval mundial.

«El mercat va agafar el relleu i la Xina va començar a invertir en la construcció naval comercial, i tenien tots els avantatges. Mà d’obra barata, cap regulació». Per descomptat, Del Toro critica els fabricants d’armes des de la perspectiva reaccionària de l’imperialisme nord-americà, que necessita un exèrcit poderós per saquejar la resta del món. Però involuntàriament els seus comentaris revelen la ineficàcia, el malbaratament i la corrupció del mercat capitalista. Aquests defensors del sistema de mercat s’han cremat amb el seu propi masclet.

Qui paga la factura?

Els capitalistes s’estan enriquint. Però, qui paga tot això? La classe obrera. Ho fa directament, a través dels seus impostos, com admet el Secretari de Marina dels Estats Units, Del Toro. Però també paga la factura indirectament.

Ho fa, en primer lloc, perquè mentre la despesa militar augmenta, els serveis socials es retallen fins als molls. Els governs capitalistes mai no tenen diners per a sanitat o educació, però misteriosament sempre troben milers de milions per a tancs i míssils.

Portugal, per exemple, un país imperialista menor que juga un paper secundari en els assumptes mundials, va augmentar el seu pressupost militar en un 14 % el 2023, mentre que la despesa sanitària va augmentar només un 10 %, en un moment en què el seu servei nacional de salut  trontolla a la vora del col·lapse i necessita desesperadament noves inversions. L’actual govern portuguès ha fixat objectius de despesa militar per a finals d’aquesta dècada, pels quals es gastaran tres vegades més diners a l’exèrcit que a l’educació superior! La despesa en armament està contribuint a acumular deute, cosa que farà necessàries noves mesures d’austeritat en el futur.

Però, en segon lloc, la guerra, les tensions geopolítiques i les sancions han agreujat la inflació, retallant els salaris reals dels treballadors. En resum, la classe obrera és robada per tot arreu per finançar els plans dels bel·licistes. I no cal dir que sempre que esclaten les guerres, són els treballadors i els pobres els que moren i pateixen: a l’Orient Mitjà, al Sahel, a Ucraïna, a Rússia i a tot arreu.

Una sortida revolucionària

Els comunistes ens oposem a aquests augments de la despesa militar, que són pagats per la classe obrera, alhora que generen enormes beneficis per a un grapat de capitalistes. Volem llibres, no bombes. Volem hospitals i escoles, no míssils i tancs!

Tanmateix, també advertim que aquest malbaratament no és només una «opció ideològica» d’aquest o d’altre govern, sinó que reflecteix com de podrit està del sistema capitalista. La crisi del capitalisme condueix a la intensificació dels conflictes entre els imperialistes, perquè el pastís del mercat mundial s’està reduint i, per tant, inevitablement la lluita per repartir-lo s’intensifica. Això converteix el rearmament en una necessitat urgent per a tots els governs capitalistes. Per tant, la nostra lluita contra el militarisme i les guerres imperialistes és també una lluita contra el capitalisme, per la revolució socialista mundial.