Els marxistes i l’Estat d’Alarma

La declaració de l’Estat d’Alarma no té precedents al nostre país, llevat del breu període de la vaga de controladors aeris ara fa 10 anys. És una realitat que aquesta declaració compte en aquest moment amb un suport molt important entre la població. Això és lògic. La gravetat de la situació i la incertesa que l’acompanya fa que la gent s’agrupi al voltant de “l’autoritat”, com a únic escut de defensa fiable que té a mà, i mentre duri aquesta confiança. Així doncs, ¿quina és la posició dels marxistes sobre aquesta situació?

Només la classe obrera pot lliurar una lluita efectiva contra l’epidèmia

Nosaltres estem a favor de la introducció de mesures enèrgiques i d’una fèrria disciplina social que facin efectiu el combat contra l’extensió de l’epidèmia. Ara bé, com hem assenyalat en altres articles sobre la crisi actual, cal avaluar l’efectivitat d’aquesta i altres mesures segons a quins interessos i classes socials serveixen millor.

Perquè aquest combat sigui viable, ha de gaudir de diverses condicions, sent la principal que tot estigui sota la direcció i el control de la classe treballadora. L’aparell de l’Estat i la classe dominant espanyola han demostrat innombrables vegades al llarg de la història el seu menyspreu pel destí i les condicions de vida de les famílies treballadores, i també la seva ineptitud i incompetència per enfrontar-se als grans problemes i calamitats socials.

Només la classe treballadora al capdavant de la societat pot lliurar una batalla efectiva contra l’epidèmia, com de fet està demostrant en els hospitals, en la distribució de mercaderies, en la producció de béns bàsics, en les tasques de neteja, etc.

La classe obrera és l’única classe capaç de lliurar aquesta lluita alliberant-la de la multitud d’interessos privats capitalistes que la frenen i entorpeixen, com estem veiem. Així, no es fan prou proves de virus a la població; no hi ha material sanitari, ni personal ni equips suficients. I tot això és perquè costa diners i ens diuen que l’Estat té molts deutes a pagar, com el deute públic, generada per la crisi capitalista de 2008-2009 per rescatar els rics. A més, els governs no volen augmentar els impostos als rics perquè paguin més. Què els importa a aquests la sanitat pública? Total, ells poden pagar-se una sanitat privada que els atén meravellosament. La major part dels treballadors segueixen treballant en serveis no essencials, i per tant exposats al contagi del virus, perquè els empresaris volen seguir produint i venent per fer-se més rics encara. Fins i tot en els serveis essencials (alimentació, agricultura, transport, sanitat, energia, telecomunicacions, etc.) s’obliga a treballar llargues jornades en condicions d’inseguretat, sense respectar les distàncies i sense material de protecció suficient. Això afecta també els treballadors de residències de gent gran, treballadores del sector de dependència, netejadores, etc. I per si fos poc, en lloc d’ajuntar esforços i investigacions, cada laboratori i farmacèutica (que són empreses privades) cerca una vacuna per la seva banda per obtenir la patent i fer-se rics amb aquesta malaltia. Tot això és vergonyós i demostra la podridura del sistema capitalista.

Les limitacions, dificultats i negligències gravíssimes de les autoritats, dels interessos empresarials i del sistema sanitari, en aquesta situació, estan sent suplertes en la mesura del possible pel zel, el lliurament desinteressat, el sacrifici extenuant i l’autoorganització dels treballadors sanitaris, i de milers de persones comunes que se senten cridades a “fer alguna cosa”, tractant d’omplir els buits que esta deixant el sistema.

Així doncs, estan apareixent iniciatives en moltes fàbriques per produir tot el que falta en els nostres hospitals amb l’audàcia i l’enginy dels que creen la riquesa amb les seves pròpies mans i cervells. En moltes fàbriques, ara paralitzades o semiparalizades, obrers i enginyers estan reconvertint la producció per intentar proveir de productes que falten als hospitals, i que per la manca d’aquests estan costant milers d’infectats cada dia i també morts: bates, mascaretes, alcohol, etc. El personal de l’Hospital Clínic, de SEAT i de Leitat a Barcelona, ​​ha desenvolupat un respirador homologat clínicament utilitzant un motor de parabrisa i impressores 3D, amb els que poden produir immediatament fins a 300 peces diàries. I això, mentre les autoritats es queixen amargament de que necessitarien tot just un miler per atendre les urgències a tot Espanya! El que el mercat capitalista no pot aconseguir ho resolen en qüestió de dies enginyers i obrers.

En molts hospitals, els propis veïns de la zona s’encarreguen de portar aigua i menjar a metges i infermers, abandonats a la seva sort per les autoritats sanitàries. També han sorgit un munt d’iniciatives de tot tipus per cuidar gent gran aïllada i persones vulnerables, per cuinar o portar-los menjar, per traslladar malalts, per organitzar l’oci nocturn en els edificis. Fins i tot, en molts pobles són els municipis els que organitzen patrulles de control als carrers i a les entrades de les poblacions per assegurar que es respecta la quarantena i que ningú surt ni entra sense motiu justificat. I tot això, sense necessitat de policies, militars ni alts funcionaris que dirigeixin ni coordinin res.

La classe treballadora tot ho pot. Si se li donés tot el poder adaptant la producció a fins socials, sense propietat privada ni ànim de lucre, el món es transformaria en molt poc temps.

Per combatre efectivament l’epidèmia i altres xacres socials cal nacionalitzar i centralitzar les palanques econòmiques fonamentals, per instaurar un pla de producció que atengui les necessitats socials, començant per les més bàsiques. Això implicaria el tancament immediat de totes les empreses no essencials per tal de frenar l’extensió de l’epidèmia entre els treballadors i les seves famílies, plenes mesures de seguretat en totes les empreses en funcionament, i comitès d’emergència escollits entre els obrers de cada empresa amb plens poders per aplicar aquestes disposicions. Això s’hauria de completar amb l’organització de comitès veïnals que tindrien la responsabilitat d’establir la disciplina col·lectiva als barris i pobles per tal de garantir la salut general, organitzar compres comunitàries, o l’avituallament de gent gran que viuen sols, de persones vulnerables, utilitzant les cuines i serveis dels bars i restaurants tancats.

En aquestes condicions, no seria en absolut necessària la presència policial i militar als carrers “per mantenir l’ordre”. Brigades de veïns podrien assegurar ells mateixos la tranquil·litat i l’observació de la quarantena en barris i pobles si se’ls permetés fer-ho, com ja esta passant de manera embrionària en alguns indrets.

Tot això pot organitzar-se amb assemblees de veïns en cada bloc d’edificis, que podrien triar delegats i reunir representants veïnals per cada poma d’edificis, ja sigui presencialment o per internet, per començar a posar tot això en marxa.

La participació des de baix també resulta imprescindible per organitzar la producció i el proveïment de sistema sanitari en aquesta epidèmia. A cada hospital i centre de salut seria possible conèixer exactament en menys de 24 hores el material i personal sanitari de què es disposa per fer front a aquesta epidèmia i quant i què és el que es requereix. Milers d’infermers i infermeres aturats o contractats precàriament, al costat de voluntaris amb experiència clínica, podrien proveir de personal que falta, treballant en condicions dignes i amb un salari decent.

Un comitè format per representants del govern, sindicats i comitès d’empresa de les fàbriques més importants del sector, podria establir un cens complet d’empreses capacitades per a produir tot el material sanitari necessari i reconvertir aquelles que podrien utilitzar-se per a aquest fi, requisant la matèria primera necessària per a garantir aquesta producció. Centenars de milers de treballadors implicats en aquestes tasques, amb el suport d’enginyers i professionals sanitaris, es submergirien amb entusiasme en aquesta tasca, i seria possible en molt poc temps començar a produir i enviar el material sanitari necessari fins a aconseguir una producció plena. Hem vist que el problema no és la letalitat del virus en si, sinó l’escandalosa manca de mitjans, de personal, d’equips mèdics amb que el nostre sistema sanitari s’enfronta a l’epidèmia.

Els recursos per fer tot això hi són- en els comptes de resultats de les grans empreses i dels bancs. Com va sentenciar el famós legislador de la república romana, Ciceró: “la salvació del poble és la llei suprema”, i la propietat privada i les riqueses d’un grapat de grans empresaris i banquers no poden obstaculitzar l’aplicació de les mesures que es necessiten, perquè aquestes representen justament la salvació de la població en aquesta epidèmia.

Pel que fa a les anomenades forces de seguretat, no menyspreem l’ajuda que puguin prestar en aquesta situació els milers d’efectius que composen la policia, la guàrdia civil i els soldats de l’exèrcit en tasques de trasllats, desinfecció, controls de població, com seria també la comesa dels bombers juntament amb voluntaris dels barris i pobles. Però han de fer-ho sota la direcció i subordinació a les organitzacions de treballadors i als comitès obrers i veïnals de cada zona, i sempre que no hi hagi elements obertament reaccionaris o repressors connotats a les seves files. Alliberats de la cadena jeràrquica de comandament, tindrien el dret a escollir ells mateixos als seus representants i oficials a la tasca de coordinació i repartiment de tasques, i amb la prohibició expressa de portar armes que han de romandre en tot moment sota la custòdia i el control de les organitzacions obreres i comitès de treballadors i veïns. Com qualsevol treballador o veí, també quedarien subjectes a ser rellevats de les seves tasques o responsabilitats, si la seva conducta o acompliment en la tasca assignada resultés inadequada, abusiva o contravingués les decisions preses.

Cal dir que, de fet, el govern podria organitzar tot això si volgués, i tindria el suport indiscutible de la població. Per exemple, estem d’acord amb aquelles parts del decret de l’Estat d’Alarma que autoritzen a el govern a intervenir el mercat i a expropiar tot tipus d’empreses, indústries i béns perquè ajudin a enfrontar-se amb èxit a l’epidèmia del coronavirus.

Així, l’Article 14 del decret diu:

El ministre de Sanitat podrà:

a) Impartir les ordres necessàries per assegurar el proveïment del mercat i el funcionament dels serveis dels centres de producció afectats pel des proveïment de productes necessaris per a la protecció de la salut pública.

b) Intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa, inclosos els centres, serveis i establiments sanitaris de titularitat privada, així com la indústria farmacèutica.

c) Practicar requises temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries, en aquells casos en què resulti necessari per a l’adequada protecció de la salut pública, en el context d’aquesta crisi sanitària.

El problema és que el govern, presoner dels interessos capitalistes i amb por de trencar amb els poderosos, no porta l’aplicació d’aquests punts del decret fins al final, com és necessari. I on ho fa, ho porta a terme molt tímidament.

En lloc d’enfocar la lluita contra l’epidèmia amb un caràcter socialista, els governs nacional i autonòmics malbaraten temps i diners tractant de pregar a empresaris privats i a empreses estrangeres que els venguin el que tenen, al preu que ells vulguin. L’especulació capitalista està bloquejant l’arribada de material sanitari necessari. No podem permetre-ho un minut més. Mentrestant, com passa ara, centenars de buròcrates i funcionaris s’atropellen els uns als altres des dels seus despatxos per tractar “d’organitzar” tot això.

Una situació d’emergència requereix mesures d’emergència. Si la classe obrera tingués el poder efectiu al país seria capaç de complir l’article 14 del decret fins a les últimes conseqüències: nacionalitzant, és a dir, convertint en propietat comuna totes les principals palanques de l’economia que ara estan en mans dels grans empresaris, banquers i terratinents. Necessitem disposar d’aquests recursos fabulosos per abordar la situació actual d’emergència gravíssima que té a milions tancats a casa i desenes de milers malalts. Ajuntant tots els recursos sanitaris del país podríem comptar amb milers de llits, professionals i equips. I a més a més, els ampliaríem immediatament amb nous hospitals de campanya per tot el país juntament amb la medicalització a gran escala dels grans hotels, avui buits- i tot això sense pagar un cèntim.

L’amenaça als nostres drets democràtics

L’Estat d’Alarma, sota aquest règim burgès i amb un govern que no vol trencar amb el sistema, no només conté limitacions per a ser plenament efectiu en el combat contra l’epidèmia, com estem veient, sinó que també conté perills greus per als nostres drets democràtics.

És un precedent perillós fer passar com a normal una situació virtual d’estat policial, on fins a un guàrdia de seguretat privat pot tenir més autoritat que un alcalde o un diputat elegit pel vot popular, com és el cas amb l’actual decret d’Estat d’Alarma. És molt perillós que resulti familiar el patrullatge pels carrers d’unitats de l’exèrcit, amb funcions policials, com en qualsevol dictadura. I on l’arbitrarietat de qualsevol policia o soldat pugui conduir a l’abús i la imposició de multes o a penes de presó sense cap base. A les xarxes socials circulen molts informes i vídeos casolans on s’observa a policies i guàrdies de seguretat maltractant gent comuna, treballadors, nois de famílies immigrants, mestresses de casa i fins i tot a nens, amb detencions injustificades en molts casos, fins al punt de recórrer als insults més grotescs i la violència física.

És injustificable que davant d’una crisi civil i sanitària com aquesta, amb un govern d’esquerres, 3 dels 5 portaveus que diàriament informen de la situació siguin els màxims caps policials i militars del país, entre ells el Cap de l’Estat Major de Defensa (JEMAD). Amb les seves cares pètries, sense una ganyota d’empatia, com tractant d’incrementar la por a la població, resulta grotesc escoltar a aquesta gent amb un llenguatge bel·licista, parlant de “l’enemic”, de que “estem en guerra”, exagerant la seva importància personal i la implicació mateixa de les forces policials i militars en la lluita contra l’epidèmia, i amb la satisfacció moral de sentir-se poc menys que els amos de la situació, fent passar a un segon lloc en la importància jeràrquica al ministre de torn que els acompanya.

D’acord amb l’anterior, resulta xocant l’actitud servil dels ministres de Defensa (Margarita Robles) i Interior (Gran-Marlaska) en els seus elogis embafadors durant les seves compareixences cap al braç armat de l’aparell de l’Estat.

No és casual que Vox aplaudeixi aquesta posada en escena i la declaració mateixa de l’Estat d’Alarma decretada pel govern PSOE-UP i que, per endavant, es mostrin partidaris de prorrogar indefinidament aquesta situació.

Quin és el perill aquí? El perill és que, al col·locar en primer pla de manera exagerada i immerescuda el protagonisme de la policia, de la guàrdia civil i de l’exèrcit en aquesta crisi, això tendeix a elevar l’autoritat moral d’aquestes forces davant la població, sobretot en les capes més endarrerides i inertes, que diran: “Si la policia i l’Exèrcit poden ‘salvar’ al país en aquesta crisi, per què no haurien de fer el mateix en futures crisis, siguin del tipus que siguin: polítiques o socials?”. Això esdevé més perillós pel fet que l’aparell de l’Estat espanyol va provenir sense depurar del vell Estat franquista i s’ha mantingut com un niu de reaccionaris anticomunistes. Més encara, aquest servilisme embafador que els mostra el govern, els mitjans i “l’opinió pública” no fa més que incrementar el seu sentit d’arrogància i “comandament”, el seu menyspreu pels “polítics”, el sentir-se per sobre de la població, a la qual considera composta per simples soldadets als que arengar.

En tot això hi ha un altre element que entra en l’equació. Cert és que l’exhibició militarista als carrers i la TV té la finalitat de disciplinar la societat, provocant el respecte servil i la por cap a l’aparell de l’Estat; però també té la intenció d’estar-se preparant per a l’eventualitat d’esclats populars puntuals o generals que pogués provocar aquesta crisi. Que això compti amb el suport obert del govern o sigui una imposició de l’aparell de l’Estat sobre aquest últim no és rellevnt. En tot cas, mostra la impotència de qualsevol govern escollit per votació popular quan accepta l’statu quo davant el poder de la classe dominant i del seu aparell d’estat en situacions d’aguda crisi social.

Aquesta situació en la qual un cos no elegit de la societat (la policia, la guàrdia civil, l’exèrcit) que escapa a qualsevol control popular, senti que té un poder arbitrari per sobre de la gent comuna, i on cadascun dels seus membres consideri que amb la seva sola veu pot imposar la seva voluntat sobre desenes, centenars, milers o milions, fent valer el seu monopoli en l’ús de les armes i l’amenaça de la repressió, abona el terreny per a futurs intents de cop d’Estat.

És per això que, en la mesura que l’instrument per fer efectiu aquest Estat d’Alarma són les forces repressives, i en interès de salvaguardar l’actual règim de classe enmig d’aquesta crisi sanitària, no podem donar-li suport. De la mateixa manera que no donem suport a la restricció als drets democràtics continguts en el present decret que implica l’enfortiment de l’aparell de l’Estat (policia, guàrdia civil, exèrcit, jutges, Administració de l’Estat) afegint-li més poders repressius arbitraris als habituals. Nosaltres, com a marxistes, com proletaris amb consciència de classe, proposem a la classe treballadora que només ha de confiar en si mateixa, en la seva organització, consciència, disciplina i maduresa com a classe.

Tot i estar sota l’Estat d’Alarma no reconeixem que es limitin els nostres drets democràtics, apel·lem als treballadors a que, dins de les possibilitats que ofereix cada empresa, barri i comunitat, preservant la salut i la seguretat sanitària del conjunt, organitzin assemblees, es mobilitzin, facin vagues i prenguin tota iniciativa que considerin convenient per fer valer els seus drets i defensar els seus interessos de classe en tots els aspectes: de la salut, la higiene, l’ocupació digna, el salari decent i per sobre de tot per lluitar per una societat socialista que lliure al conjunt de la humanitat del malson, la barbàrie i el fangar als que l’ha conduït aquest sistema capitalista caduc.

Des de fa uns anys s’ha posat de moda entre els activistes d’esquerres i revolucionaris a l’Estat espanyol el vell lema de la “Resistència obrera peronista” argentina contra les dictadures dels anys 50 i 60 en aquest país: “Només el poble salva el poble “. Nosaltres simpatitzem amb aquesta consigna, però li afegim el següent matís: que, dins del poble, només la classe obrera al seu capdavant pot dirigir-lo eficaçment cap a la seva veritable salvació.