En defensa de la teoria – o la ignorància mai ha ajudat ningú

Avui estem orgullosos de tornar a publicar un article molt important d’Alan Woods, el qual demanem als nostres lectors que sigui considerat detingudament. A través de marxist.com, la revista In Defence of Marxism i la nostra editorial Wellred Books, el Corrent Marxista Internacional (pròximament Internacional Comunsita Revolucionària) ha dut a terme una lluita global per la teoria marxista. Però, en fer-ho, hem abordat no només qüestions que estan evidentment relacionades amb la lluita obrera, sinó també altres (aparentment) allunyades d’ella, de la cosmologia a la cultura a la lluita de classes de l’antiguitat romana. Alguns anomenats “marxistes” s’han burlat d’aquest enfocament, però com explica Alan Woods, la seva burla està fora de lloc.

Publicat per primera vegada el 2009, aquest article va ser escrit en resposta a un grup que abandonava el marxisme a favor del sectarisme. En el debat que va tenir lloc en aquest moment, els principals membres d’aquest grup van fer comentaris que van posar en relleu els nostres diferents enfocaments. Com, van preguntar, enmig de la crisi més profunda del capitalisme des de la dècada de 1930, poden els editors de marxist.com considerar prioritari publicar una sèrie d’Alan Woods sobre “La lluita de classes a la República Romana”?!

Des de llavors, marxist.com ha continuat establint la seva reputació com la principal font mundial de la teoria marxista seriosa. Com demostra la nostra llista d’articles més llegits, milers d’obrers revolucionaris i joves van a la nostra pàgina web cada any precisament perquè aquest tipus de material no està disponible en cap altre lloc. Mentrestant, aquests mateixos articles sobre La lluita de classes a la República Romana es van publicar l’any passat com un llibre editat i ampliat, que ha venut més de 1.000 exemplars fins ara.

En aquest article, Alan Woods demostra que el nostre enfocament és una continuació del de Marx, Engels, Lenin i Trotsky. Només sobre la base d’una actitud global i seriosa cap a la teoria marxista, la CMI ha fet grans passos en el passat, mentre que totes les anomenades sectes “marxistes” que han mostrat el seu menyspreu per la teoria s’han acabat pansint.

Per aprofundir en l’afermament ideològic dels quadres comunistes, aquest estiu estem organitzant una Escola Mundial del Comunisme, a la qual convidem a tothom que hi pugui estar interessat. Serà un esdeveniment principalment en línia, i t’hi pot inscriure seguint aquest enllaç. En aquesta escola, els comunistes faran un pas històric en la construcció de les nostres forces, construïdes meticulosament sobre la base de la teoria marxista, amb la recent fundació d’una nova Internacional Comunista Revolucionària. Esperem veure’t allà!

En defensa de la teoria –o la ignorància mai ha ajudat ningú

El 1846, Weitling es va queixar que els “intel·lectuals” Marx i Engels només escrivien sobre assumptes obscurs que no interessaven als treballadors. Marx, indignat, va respondre amb les següents paraules: “La ignorància mai ha ajudat ningú.” La resposta de Marx és tan vàlida avui com aleshores.

La publicació de la sèrie La lluita de classes a la República Romana ha despertat un considerable interès entre els lectors de marxist.com. Segons la informació que m’acaba de passar el personal editorial, hi ha hagut un nombre rècord de visites individuals a aquests articles, unes 2.200 visualitzacions, que és significativament superior al nombre mitjà de visites per article individual.

Aquest fet confirma la correcció de la política de marxist.com, que s’ha forjat una forta reputació per la qualitat dels seus articles teòrics. En un moment en què les idees del marxisme estan sent atacades per tots els bàndols, la nostra pàgina web destaca per la seva ferma i coherent defensa de la teoria marxista en tota la seva rica varietat. Demostra que moltes persones de tot el món estan interessades en la teoria i entusiasmades per aprofundir en el seu coneixement del marxisme.

Marxist.com, però, té els seus crítics. Alguns dels nostres crítics es queixen que escrivim articles sobre l’antiga Roma enmig de la crisi més gran del capitalisme des de la dècada de 1930. Per a ser justos amb nosaltres, marxist.com ha publicat molt sobre la crisi, i continuarà fent-ho. Però també tenim el deure d’escriure sobre altres qüestions, d’elevar el nivell de comprensió teòrica dels nostres lectors, de proporcionar una anàlisi marxista, no sols de l’economia, sinó de la història, la ciència, l’art, la música i qualsevol altre àmbit de l’activitat humana.

Com responem a aquells que exigeixen que reduïm l’abast del marxisme per a encaixar en el seu esquema mental limitat? No hem de respondre’ls en absolut, perquè Lenin els va respondre fa molt temps, quan va escriure: “Sense la teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari”. Aquesta és una veritat fonamental en la qual han insistit tots els grans marxistes. Recordem aquest fet elemental amb alguns exemples significatius.

Cap revolució sense teoria

Fins i tot abans d’escriure el Manifest Comunista, Marx i Engels (que, recordem-ho, van començar la seva vida revolucionària com a estudiants de la filosofia hegeliana) van dur a terme una lluita contra els líders ‘proletaris’ que adoraven l’endarreriment i els mètodes primitius de lluita i es van resistir tossudament a la introducció de la teoria científica.

El crític rus Annenkov, que va estar a Brussel·les durant la primavera de 1846, ens ha deixat un informe molt curiós d’una reunió en la qual es va produir una furiosa baralla entre Marx i Weitling, el comunista utòpic alemany. En un moment donat, Weitling, que era obrer, es va queixar que els “intel·lectuals” Marx i Engels escrivien sobre assumptes obscurs que no interessaven als treballadors. Va acusar Marx d’escriure “anàlisi de despatx de doctrines lluny del món del sofriment i de les persones afectades.” En aquest punt, Marx, que solia ser molt pacient, es va indignar. Annenkov escriu:

«En les últimes paraules, Marx perd finalment el control d’ell mateix i va fer un cop amb el puny tan fort sobre la taula que la làmpada que hi ha sobre ella es cola i es sacseja. Va saltar dient:

“La ignorància encara no ha ajudat ningú”.» (Reminiscències de Marx i Engels, p.272, el meu èmfasi, AW)

Weitling es va oposar a la teoria i al treball propagandístic pacient. Igual que Bakunin, mantenia que la gent pobra sempre estava preparada per a la revolta. Aquest defensor de “l’acció revolucionària” en contraposició a la teoria creia que mentre hi hagués líders resolts, es podria dissenyar una revolució en qualsevol moment. Trobem ecos d’aquestes idees premarxistes primitives encara avui en les files dels marxistes.

Marx va entendre que el moviment comunista només podia avançar trencant radicalment amb aquestes nocions primitives i netejant a fons les seves files. La inevitable ruptura amb Weitling va arribar el maig de 1846. Després, Weitling se’n va anar dels Estats Units i va deixar de jugar un paper destacat. Només trencant amb “l’activista-obrer” Weitling va ser possible establir la Lliga Comunista sobre una base sòlida. No obstant això, la tendència primitiva representada per Weitling es reprodueix constantment en el moviment, primer en les idees de Bakunin, i més tard en les formes variegades d’ultraesquerra que encara assolen el moviment marxista fins als nostres dies.

En les obres col·leccionades de Marx i Engels trobem una veritable mina d’or d’idees. Aquí hi trobem els escrits d’Engels sobre la Guerra dels Camperols a Alemanya, sobre la història primerenca dels alemanys, eslaus i irlandesos, la seva història del cristianisme primitiu. En el seu article sobre la mort d’Engels, Lenin va escriure:

“Marx va treballar en l’anàlisi dels complexos fenòmens de l’economia capitalista. Engels, en obres senzillament escrites, sovint de caràcter polèmic, va tractar problemes científics més generals i fenòmens diversos del passat i del present en l’esperit de la concepció materialista de la història i la teoria econòmica de Marx.”

Una breu llista de les obres d’Engels revela immediatament la profunditat de la seva visió. Tenim el seu magnífic treball polèmic contra Dühring, que tracta amb gran profunditat la filosofia, les ciències naturals i les ciències socials. L’origen de la família, la Propietat Privada i l’Estat tracta dels orígens més primerencs de la societat humana. Què té a veure tot això amb la classe obrera i la lluita de classes?, preguntaran els nostres crítics “pràctics”. Només això: que aquesta va ser l’obra que va establir les bases de la teoria marxista de l’Estat, que Lenin va desenvolupar més tard a L’Estat i la Revolució, el llibre que va establir les bases teòriques de la revolució bolxevic.

I què dir de Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya? En aquest llibre, Engels tracta no només de les idees “abstruses i abstractes” de Hegel, sinó també de les idees dels obscurs filòsofs alemanys menors del moviment d’esquerra hegeliana. Especialment en la correspondència de Marx i Engels trobem un tresor d’idees d’un abast sorprenent. Els dos amics van intercanviar punts de vista sobre tota mena de temes, no només economia i política, sinó filosofia, història, ciència, art, literatura i cultura.

Heus aquí una resposta aclaparadora a tots els crítics burgesos de Marx que presenten una caricatura del marxisme com una doctrina seca i estreta, que redueix tot pensament humà a l’economia i al desenvolupament de les forces productives. Però encara avui hi ha gent a qui li agrada anomenar-se marxistes que defensen, no les idees genuïnes de Marx i Engels en tota la seva riquesa, amplitud i profunditat, sinó la mateixa caricatura “economista” dels crítics burgesos del marxisme. Això no és marxisme en absolut, sinó, per utilitzar l’expressió de Hegel, “die leblosen Knochen eines Skeletts” (‘els ossos sense vida d’un esquelet’), sobre els quals Lenin va comentar: “El que cal no és leblose Knochen, sinó viure la vida.” (Lenin, “Llibres Filosòfiques”, Obres Col·leccionades, Vol. 38)

Lenin i la teoria

Lenin sempre va destacar la importància de la teoria. Fins i tot en la fase inicial, embrionària, del partit, va dur a terme una lluita implacable contra els economicistes, que tenien l’estreta mentalitat del “pràctic proletari” i menyspreaven la teoria com l’esfera dels intel·lectuals, no dels obrers. En resposta a aquest desbarat, Lenin va escriure:

«La declaració de Marx: “Cada pas de moviment real és més important que una dotzena de programes.” Repetir aquestes paraules en un període de desordre teòric és com desitjar als afligits en un funeral que passin un bon dia. D’altra banda, aquestes paraules de Marx són extretes de la seva carta sobre el programa Gotha, en la qual condemna rotundament l’eclecticisme en la formulació dels principis. Marx va escriure als líders del partit: “Si cal, uniu-vos, i arribeu a acords per a satisfer els objectius pràctics del moviment, però no permeteu cap negociació sobre els principis, no facis ‘concessions’ teòriques”. Aquesta era la idea de Marx, i, no obstant això, hi ha persones entre nosaltres que busquen en el seu nom menysprear la importància de la teoria!

«Sense la teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari. Aquesta idea no pot insistir-se massa en un moment en què l’actual predicació de l’oportunisme va acompanyada d’un afany per les formes més restringides d’activitat pràctica. No obstant això, per als socialdemòcrates russos la importància de la teoria es veu reforçada per altres tres circumstàncies, sovint oblidades: en primer lloc, pel fet que el nostre partit només està en procés de formació, les seves característiques només s’estan definint, i encara no té comptes resolts amb les altres tendències del pensament revolucionari que amenacen de desviar el moviment del camí correcte.» (Què fer?)

La tendència dels economicistes, com Weitling i Bakunin, es plantejava com una tendència “genuïnament proletària” que lluitava contra la influència perniciosa dels “teòrics intel·lectuals.” Una forta ruptura amb aquesta tendència, que combinava la demagògia “proletària” amb el sindicalisme reformista en la pràctica, va ser la condició prèvia per a la formació del bolxevisme. Però la lluita per la teoria contra les “pràctiques” va ser una constant molt de temps després.

Lenin va escriure el 1908:

“La lluita ideològica lliurada pel marxisme revolucionari contra el revisionisme a finals del segle XIX no és més que el preludi de les grans batalles revolucionàries del proletariat, que avança cap a la victòria completa de la seva causa malgrat totes les vacil·lacions i febleses de la petita burgesia.” (Marxisme i Revisionisme)

En el seu llibre Stalin, Trotsky descriu amb gran detall la psicologia dels “homes de comitè” bolxevics, que també tenien la mentalitat “pràctica”. Van cometre tota una sèrie d’errors a causa de la seva incapacitat per a comprendre el moviment real dels treballadors el 1905-1906. La raó dels seus errors (generalment de caràcter ultraesquerrana) era la seva falta de comprensió de la dialèctica. Tenien una idea completament abstracta i formalista de la construcció del partit, que no estava relacionada amb el moviment real dels treballadors. Per això, el 1905, per horror de Lenin, els bolxevics de Petersburg sortiren de la primera reunió del Soviet, perquè es negaven a acceptar el programa del Partit.

El 1908, quan es trobà en minoria en la direcció de la facció bolxevic, dirigida pels ultraesquerrans Bogdanov i Lunacharsky, Lenin estava disposat a separar-se sobre la base d’una diferència en la filosofia marxista. No és casualitat que en aquest difícil moment, en el qual la mateixa existència de la tendència revolucionària estava en perill, passés molt de temps escrivint un llibre sobre filosofia: Materialisme i Empirio-Criticisme.

Un es podria preguntar què era el que Vladímir Ilitx feia escrivint llibres sobre aquests assumptes. Quina rellevància pot tenir l’estudi dels escrits del bisbe Berkeley per als treballadors russos? També es podria preguntar per què Lenin va considerar necessari trencar amb la majoria dels líders bolxevics en la qüestió de la filosofia. Però Lenin entengué molt bé el vincle causal entre el rebuig de Bogdanov al materialisme dialèctic i les polítiques d’ultraesquerra adoptades per la majoria.

Durant la Primera Guerra Mundial, Lenin va tornar a la filosofia, fent un estudi profund de Hegel que va ser publicat molts anys més tard com els Quaderns filosòfics. Un dels seus últims treballs va ser Sobre la importància del materialisme militant, en el qual torna a destacar la necessitat d’estudiar Hegel:

“Per descomptat, aquest estudi, aquesta interpretació, aquesta propaganda de la dialèctica hegeliana és extremadament difícil, i els primers experiments en aquesta direcció sens dubte aniran acompanyats d’errors. Però només el que mai fa res no comet errors. Prenent com a base el mètode de Marx d’aplicar la dialèctica hegeliana concebuda materialment, podem i hem d’elaborar aquesta dialèctica des de tots els aspectes, imprimir en la revista fragments de les principals obres de Hegel, interpretar-los materialment i comentar-los amb exemples de la forma en què Marx va aplicar la dialèctica, així com exemples de dialèctica en l’esfera de les relacions econòmiques i polítiques, que la història recent, especialment la guerra i la revolució imperialista moderna, proporciona en abundància inusual.”

Trotsky i la teoria

Trotsky, com Lenin, va dedicar tota la seva vida a una defensa intransigent de la teoria marxista. En el seu excel·lent article sobre Engels, destaca l’escrupolosa actitud d’aquest últim davant la teoria:

“Al mateix temps, la magnanimitat intel·lectual del mestre cap al seu alumne era realment inesgotable. Solia llegir els articles més importants del prolífic Kautsky en la seva forma manuscrita, i cadascuna de les seves cartes de crítica conté suggeriments preciosos, fruit d’una reflexió seriosa i, de vegades, d’una profunda investigació. La coneguda obra de Kautsky, La lluita de classes en la Revolució Francesa, que ha estat traduïda a gairebé totes les llengües de la humanitat civilitzada, també, segons sembla, va passar pel laboratori intel·lectual d’Engels. La seva llarga carta sobre agrupacions socials en l’època de la gran revolució del segle XVIII –així com sobre l’aplicació dels mètodes materialistes dels esdeveniments històrics– és un dels documents més magnífics de la ment humana. És massa concís, i cadascuna de les seves fórmules pressuposa una acumulació de coneixement massa gran perquè entri en circulació lectora general; però aquest document, que tant de temps s’ha mantingut ocult, serà per sempre no només la font d’instrucció teòrica, sinó també d’alegria estètica per a qualsevol que hagi reflexionat seriosament sobre la dinàmica de les relacions de classe en una època revolucionària, així com els problemes generals que implica la interpretació materialista dels esdeveniments històrics.” (Trotsky, Cartes d’Engels a Kautsky, 1935)

En totes les obres de Trotsky veiem una gran visió i un ampli interès, no només per la història, sinó també per l’art, la literatura i la cultura en general. Abans de la Primera Guerra Mundial va escriure articles sobre art i sobre escriptors com Tolstoi i Gógol. Després de la Revolució d’Octubre, va escriure extensament sobre art i literatura. El seu llibre Literatura i Revolució és un producte d’aquest període.

El 1923 escriu: “La literatura, els mètodes i els processos de la qual tenen les seves arrels en el passat més llunyà i representen l’experiència acumulada de l’artesania verbal, expressa els pensaments, sentiments, estats d’ànim, punts de vista i esperances de la nova època i de la seva nova classe.” (Trotsky, Les arrels socials i la funció social de la literatura). Enmig del tempestuós període de revolució i contrarevolució en la dècada de 1930, va trobar temps per escriure sobre literatura i art.

El 1934, poc després de la catàstrofe alemanya, va escriure una ressenya de la novel·la Fontamara d’Ignazio Silone. El 1938, va escriure el Manifest per a un Art Revolucionari Independent juntament amb l’escriptor surrealista André Breton.

Podem imaginar la indignació del filisteu pseudomarxista: “Què és això? El camarada Trotsky perd el seu temps en aquest moment revolucionari de la història, escrivint sobre art? Què té a veure l’art amb el proletariat i la lluita de classes?” El filisteu sacseja el cap tristament i conclou que el camarada Trotsky no és l’home que era. “Aquest no és el Trotsky del Programa de Transició! El Vell ha d’estar perdent les seves facultats mentals!” Sí, podem imaginar-nos-ho!

En un moment en què Europa estava en plena revolució i contrarevolució, quan els seus partidaris eren assassinats i la IV Internacional lluitava per la seva supervivència, per què Trotsky va trobar temps per dedicar-se a qüestions com l’art i la literatura? Quan hàgim respost a aquesta pregunta podrem veure la diferència entre el marxisme genuí, el revolucionari proletari genuí i la caricatura superficial que es fa passar per marxisme en alguns cercles.

“Mers teòrics”

Durant la lluita de faccions que va conduir a la divisió de l’organització el Militant, la facció majoritària va dir que Ted Grant i Alan Woods eren “mers teòrics”. Aquesta frase diu tot el que cal dir sobre aquesta tendència. Durant dècades havíem dedicat les nostres vides a construir la tendència que va resultar ser el moviment Trotskysta més reeixit des de l’Oposició d’Esquerra Russa. Partint d’un grapat molt petit a principis dels anys seixanta, aconseguim construir una gran organització amb sòlides arrels en el moviment obrer.

Tots aquests èxits van ser fruit d’anys de treball pacient. En última instància, van ser el resultat de les idees, mètodes i perspectives correctes elaborades per Ted Grant, aquest gran pensador marxista. Ted sobresortia per sobre de qualsevol dels seus contemporanis. Estava profundament fonamentat en la teoria marxista i coneixia les obres de Marx, Engels, Lenin i Trotsky com el palmell de la seva mà.

Quan en Ted Grant i jo vam ser expulsats del Militant, ens vam trobar en una posició difícil. La majoria tenia un aparell enorme, molts diners i un equip d’unes 200 persones a temps complet.

Nosaltres ni tan sols teníem una màquina d’escriure. No obstant això, en Ted i jo no estàvem gens preocupats. Teníem les idees del marxisme, i això era tot el que importava. Tota la meva experiència m’ha convençut que si tens les idees correctes sempre pots construir un aparell. Però si es dona al contrari, no funciona de la mateixa manera. Pots tenir l’aparell més gran del món, però si estàs treballant sobre la base de teories i mètodes incorrectes, fracassaràs.

Vam considerar la nostra posició i vam arribar a la conclusió que en la situació actual, especialment després del col·lapse de la Unió Soviètica, la nostra tasca més urgent era defensar les idees i teories bàsiques del marxisme. El primer resultat va ser el llibre Raó i Revolució: la filosofia marxista i la ciència moderna. Els nostres antics camarades se’n van riure molt, d’aquest llibre. El seu comentari sarcàstic va ser: “Veus! Ted i Alan han abandonat la política per escriure llibres sobre filosofia!”

Aquesta era la seva actitud cap a la teoria marxista, una actitud fidel a la tradició de Weitling i els homes de comitè Bolxevics, però en absolut en la mateixa línia de Marx, Engels, Lenin i Trotsky.

Tard o d’hora, els errors en teoria es tradueixen en un desastre en la pràctica. L’antiga majoria ha pagat el preu dels seus errors. El que abans era una poderosa tendència amb arrels serioses en el moviment obrer s’ha reduït a una ombra del seu antic jo. D’altra banda, Raó i Revolució va jugar un paper clau en l’establiment del Corrent Marxista Internacional. Ha estat traduït a moltes llengües i ha estat elogiat per molts treballadors, socialistes, comunistes, sindicalistes i bolivarians (inclòs Hugo Chávez).

Com podem explicar-ho? Els treballadors avançats i els joves tenen set d’idees i teoria. Volen entendre el que està passant a la societat. No se senten atrets per tendències que només els diuen el que ja saben: que el capitalisme està en crisi, que hi ha desocupació, que viuen en cases precàries, que guanyen salaris baixos, etc. La gent seriosa vol saber per què les coses són com són, què ha passat a Rússia, què és el marxisme i altres qüestions de caràcter teòric. Per això la teoria no és un extra opcional, com imaginen els “pràctics”, sinó una eina essencial de la lluita revolucionària.

Els treballadors i la cultura

És una calúmnia per al proletariat dir que els treballadors no estan interessats en les àmplies qüestions de cultura, història, filosofia, etc. En la meva experiència de molts anys, he descobert que entre els treballadors hi ha un interès molt més genuí per les idees que en moltes de les anomenades classes mitjanes cultes. Recordo que fa molt temps, quan donava conferències a treballadors del meu país natal, Gal·les del Sud, una vegada em vaig trobar amb un treballador del metall que havia après de forma autodidacta portuguès per a llegir les obres d’un poeta brasiler del qual mai havia sentit a parlar.

La idea que els treballadors no estan interessats en la cultura gairebé invariablement prové d’intel·lectuals petitburgesos que no tenen coneixement de la classe obrera i que confonen els treballadors amb el lumpenproletariat. Per tant, mostren menyspreu per la classe obrera i un esnobisme propi de la classe mitjana cap als treballadors. Aquest tipus de persona intenta congraciar-se amb els treballadors vestint granotes de treball i intentant imitar l’accent de la “classe obrera”. Utilitzen paraulotes i males paraules que creuen que millora les seves credencials proletàries.

He vist massa casos de marxistes suposadament educats que pensen que és intel·ligent imitar el llenguatge i els hàbits del lumpenproletariat, imaginant que això els donarà més credibilitat com a “treballadors reals”. De fet, els treballadors no solen utilitzar aquest llenguatge en les seves llars o en una empresa benestant. Imitar la conducta dels estrats més baixos i degradats dels obrers i joves és indigne d’un marxista, i molt menys d’algú que aspira a ser un dirigent. En el seu meravellós article La lluita per la parla culta, Trotsky va descriure aquest llenguatge com la marca d’una mentalitat esclava, que els revolucionaris no haurien d’imitar, sinó tractar de suprimir.

En aquest article, escrit el 1923, Trotsky lloa els treballadors de la fàbrica de sabates de la Comuna de París per aprovar una resolució per abstenir-se de dir paraulotes i imposar multes per mal llenguatge. El líder de la Revolució d’Octubre no considerava això un detall insignificant, sinó una manifestació molt important de l’esforç de la classe obrera per alliberar-se de la mentalitat esclava i aspirar a un nivell més alt de cultura. “El llenguatge ofensiu i les paraulotes són un llegat de l’esclavitud, la humiliació i la falta de respecte per la dignitat humana: la pròpia i la d’altres persones.” Això va ser el que va escriure el líder de la Revolució d’Octubre.

Hi ha molts nivells diferents en la classe obrera, reflectint diferents condicions i experiències. Les capes més avançades del proletariat estan actives en els sindicats i en els partits obrers. Aspiren a una vida millor. S’interessen vivament per les idees i la teoria i s’esforcen per educar-se. Aquests esforços són una garantia del futur socialista, quan homes i dones hauran trencat, no només les cadenes físiques que les uneixen, sinó les cadenes psicològiques que les mantenen esclavitzades a un passat bàrbar.

Trotsky va destacar la importància de la lluita per la parla culta: “La lluita per l’educació i la cultura proporcionarà als elements avançats de la classe obrera tots els recursos de la llengua russa en la seva extrema riquesa, subtilesa i refinament.”

Explica que la revolució és “en primer lloc, un despertar de la personalitat humana en les masses, que se suposava que no tenien personalitat”. És, “abans i sobretot, el despertar de la humanitat, la seva marxa endavant, i està marcat per un respecte creixent per la dignitat personal de cada individu amb una preocupació cada vegada major per aquells que són febles”. (ibid.)

La transformació socialista no significa només la conquesta del poder: aquest és només el primer pas. La veritable revolució –el salt de la humanitat del regne de la necessitat al regne de la llibertat– encara no s’ha aconseguit. Engels va assenyalar que en qualsevol societat on l’art, la ciència i el govern són el monopoli d’una minoria, aquesta minoria utilitzarà i abusarà de la seva posició per mantenir la societat en l’esclavitud.

En fer concessions al baix nivell de consciència de les capes més endarrerides i analfabetes de la classe obrera, no ajudem a elevar la seva consciència al nivell de les tasques plantejades per la història. Per contra, ajudem a reduir-la, i això sempre tindrà conseqüències retrògrades i reaccionàries. Podem resumir el debat de la següent manera: és progressista i revolucionari el que serveix per a elevar el nivell de consciència del proletariat; és reaccionari el que tendeix a rebaixar-lo.

Els marxistes han d’estar en la primera línia de la classe obrera que lluita per canviar la societat. El nostre deure és educar i entrenar els quadres de la futura revolució socialista. Per a dur a terme aquesta tasca, hem de mantenir-nos en el que és positiu, progressista i revolucionari i rebutjar decididament tot el que és endarrerit, ignorant i primitiu. Tenim el nostre objectiu fixat en un horitzó molt elevat. Hem d’elevar les mirades de la classe obrera, començant pels elements més avançats, a l’horitzó del qual parlava Trotsky a Literatura i Revolució:

“És difícil predir el grau de domini sobre si mateix que aconseguirà l’home del futur o les altures a les quals portarà la seva tècnica. La construcció social i l’autoeducació psicofísica es convertiran en dos aspectes d’un mateix procés. Totes les arts –literatura, drama, pintura, música i arquitectura– donaran a aquest procés una forma bonica. Més correctament, la closca en la qual es tancarà la construcció cultural i l’autoeducació de l’home comunista, desenvoluparà tots els elements vitals de l’art contemporani fins al punt més alt. L’home es farà incommensurablement més fort, més savi i més subtil; el seu cos es farà més harmonitzat, els seus moviments més rítmics, la seva veu més musical. Les formes de vida es tornaran dinàmicament dramàtiques. L’ésser humà mitjà arribarà a l’alçada d’un Aristòtil, un Goethe o un Marx. I per sobre d’aquesta carena pujaran nous cims.”