Estratègia socialista i poder obrer – Una aportació al debat amb el Moviment Socialista (II)

Els comunistes i la presa del poder

En aquest segon lliurament del nostre debat amb els companys del Moviment Socialista ens centrarem en l’estudi del caràcter de classe de l’Estat i en el que el MS proposa com la seva estratègia socialista per a arribar al socialisme.

Estat burgès i Estat obrer

Tornem a la qüestió de l’Estat per a situar-lo en les nostres tasques actuals. En el mateix article que citem en el nostre lliurament anterior, Sobre medios y fines. Reflexiones para el momento político, els companys plantegen:

“D’aquesta manera, la nostra forma d’entendre el socialisme, com a projecte històric per a la construcció d’una societat sense classes, via per a la superació del capitalisme i totes les seves formes d’explotació i opressió, s’allunya de les lectures que aposten per la presa de l’Estat en un salt revolucionari (sigui per via insurreccional o electoral), com l’hipotètic mitjà per a fer efectiva la superació de les classes”.

Els escrits de Marx, Engels i Lenin sobre la revolució proletària i l’Estat ensenyen que el marxisme mai va propugnar “prendre” l’Estat burgès, sinó destruir-lo, com expliquem en l’article anterior. De fet, aquesta va ser la principal conclusió que Marx i Engels van treure de l’experiència de la Comuna de París de 1871. En una cèlebre carta a Ludwig Kugelman, a l’abril de 1871, Marx escriu:

“Si et fixes en l’últim capítol del meu ’18 Brumari’, veuràs que exposo com a pròxima temptativa de la revolució francesa, no fer passar d’unes mans a unes altres la màquina burocràtic-militar, com es feia fins ara, sinó trencar-la, i aquesta és justament la condició prèvia de tota veritable revolució popular en el continent. En això, precisament, consisteix la temptativa dels nostres heroics camarades de París” (èmfasis en l’original).

Ara bé, no som anarquistes que pensen que el comunisme i l’abolició de les classes es poden aconseguir l’endemà de la revolució. La raó és que encara no estaran establertes les bases materials ni culturals per a assegurar aquest estat de les coses. El socialisme (o comunisme) es justifica davant la història perquè ofereix a la humanitat un nivell de desenvolupament de les forces productives, de la productivitat del treball, de desenvolupament cultural, moral, tecnològic i humà, en un entorn saludable i harmònic amb el medi ambient, molt superior al que pugui existir als països capitalistes més desenvolupats. I a més, fa supèrflua l’existència de les classes socials i de l’Estat. Però durant un període, impossible d’estimar a priori, serà necessària una societat de transició, del capitalisme al comunisme, que acabi d’assentar les bases per a l’establiment d’aquesta societat comunista mundial de superabundància i de plena fraternitat humana. En aquest període de transició serà necessari disposar encara d’un “semiEstat”: organismes especials de control, planificació, divisió de tasques i previsió, a través dels quals la classe treballadora podrà regular i accelerar aquesta transició cap a la societat de superabundància i l’eliminació de les arrels materials de les desigualtats; és a dir, serà necessari un Estat obrer basat en els organismes de poder obrer establerts durant la revolució proletària: soviets, consells, comitès, sigui com sigui el nom que adoptin. Recomanem encaridament a tot militant comunista la lectura i estudi de l’obra clàssica de Lenin, L’Estat i la revolució, que ofereix l’anàlisi marxista acabada sobre la teoria marxista de l’Estat.

L’estratègia socialista del MS

Partint de l’anterior, arribem al moll de l’estratègia socialista que proposen els companys del Moviment Socialista. La posició més desenvolupada l’ofereixen importants articles dels companys d’Horitzó Socialista, Sobre un nou model d’acumulació de forces articulat dins l’estratègia socialista, escrit pel company Lluc Renyé; i Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació, escrit per Sergi Claramunt.

Val la pena citar extensament la posició dels companys perquè no hi hagi lloc a dubtes sobre el que plantegen i així puguem comentar el que proposen en tot el seu context.

El company Lluc Renyé, afirma:

“Per tant, en tant que classe antagònica, el creixement i l’acumulació de poder per part del proletariat serà sempre a costa del poder que ostenta la burgesia. Aquest poder, que concebem més enllà de la institucionalitat i de les formes burgeses de la democràcia parlamentària, resideix en el control conscient de cada vegada més àmbits de l’esfera social, com podria ser el control sobre l’espai i la producció, així com en la capacitat d’establir com a hegemònics marcs simbòlics amplis que produeixin interpretacions compartides dels fenòmens socials. El nostre model d’acumulació de forces ha de tenir aquests objectius com a primordials.

D’altra banda, un model erroni d’acumulació de forces és aquell que es planteja com un procés lineal que progressivament anirà avançant fins a una explosió espontània-insurreccional. Aquest model imagina el procés revolucionari com un moment determinat de subversió de l’ordre establert al qual s’arriba a partir de l’esclat més o menys espontani de les masses i deslliga el resultat final del mateix procés. Davant aquesta concepció, nosaltres creiem fermament que el socialisme i el poder propi es construeixen des d’aquest moment, són la tasca actual dels comunistes. Aquesta convicció és la que resulta de pensar la política proletària des de l’actualitat de la revolució, sent conscients de la fase embrionària en la qual ens trobem però treballant en favor d’un procés ascendent des d’avui mateix.”

(…)

“Si aprofundim en aquesta concepció del poder socialista, veurem com el seu desplegament pren la forma d’un control gradualment ascendent del territori i el procés productiu que trenqui amb l’ordre capitalista establert. Aquesta articulació política ha de permetre fer arribar les formes establertes de democràcia proletària arreu del territori, responent a les necessitats que té el proletariat en el seu dia a dia. Ha de realitzar-se mitjançant l’establiment d’un control progressiu de l’esfera de la producció, ja que aquesta fonamenta el control de la burgesia sobre el proletariat. Aquest control del proletariat de l’estructura de la societat permet precisament la progressiva construcció econòmica del socialisme, i l’establiment d’unes noves relacions socials antagòniques a les de l’explotació i dominació del sistema capitalista, construcció que no es donarà mitjançant la creació d’illes de socialisme sinó en progressiva imposició sobre el domini del capital.” (Les cursives són nostres).

I el company Sergi Claramunt escriu en el seu article:

“Una vegada que les organitzacions han crescut suficient i les idees comunistes han aconseguit una certa hegemonia, es pot fer el següent pas, que és l’articulació del Partit Comunista de masses. En aquesta nova fase, el subjecte revolucionari disposa ja de les suficients forces com per a passar a l’ofensiva en la guerra de classes. Cada conflicte que s’inicia de la mà del Partit té com a horitzó immediat la destitució del poder burgès, perquè el poder socialista ha aconseguit tal grau de creixement i de complexitat que es veu amb les capacitats suficients com per a qüestionar de manera definitiva l’ordre social vigent. L’existència del partit implica una sèrie de pressupostos polítics, socials, culturals, ideològics, etc. construïts en l’anterior fase, en un procés constant de construcció de noves organitzacions que no estiguin assentades en conflictes parcials sinó que expressin l’antagonisme del subjecte proletari a la totalitat capitalista. Dit d’una altra manera, el Partit no és una mera coordinació de fronts, sinó una articulació global del proletariat sota una mateixa estratègia i direcció política determinada”.

En faltar un balanç materialista del fracàs de l’URSS per a treure lliçons d’aquest, i en atribuir erròniament al marxisme la defensa de la presa de l’Estat burgès, els companys consideren necessari proposar una teoria de l’estratègia socialista pròpia, completament nova, que asseguri, segons ells, l’èxit de la transformació socialista de la societat en el pròxim període.

Què és, doncs, el que se’ns ofereix? Descartada la via insurreccional per a la presa del poder, només queda “acumular forces”, creant “Espais socialistes” alliberats dins del sistema capitalista, de manera “progressiva” (gradual), fins que una vegada aconseguida “l’hegemonia” en la societat, el Partit Comunista de masses llançaria una “ofensiva en la guerra de classes” per a desfer-se del capitalisme i dels seus defensors.

Hem de suposar que l’etapa final “d’ofensiva en la guerra de classes”, que exposa el company Sergi Claramunt, també exclou la via insurreccional de masses, perquè els companys són molt insistents a negar aquesta via. I com “cada conflicte que s’inicia de la mà del Partit té com a horitzó immediat la destitució del poder burgès”, semblaria que això s’aconseguiria de manera relativament fàcil davant una acumulació tal de “espais socialistes” alliberats, creats des de l’etapa precedent, que faria inútil qualsevol resistència del poder burgès.

Sembla deduir-se del plantejament dels companys que les derrotes dels processos revolucionaris o insurreccionals precedents s’han donat pel fet que el proletariat ha estat empès al poder sense tenir suficient consciència socialista i sense haver creat prèviament, durant un període prolongat abans de la revolució, els seus propis “espais socialistes” “en el territori i la producció” on haver exercitat una pràctica i una consciència comunista. El problema amb aquests plantejaments és que donen l’esquena a la realitat, començant per tota l’experiència històrica de la lluita de classes.

En primer lloc, no és possible arrencar a la burgesia el “control de l’esfera de la producció” mentre continuï existint el sistema capitalista. La producció es realitza a les fàbriques, que agrupen milers de treballadors sota un mateix sostre, enfrontats a un mateix patró que els extreu la plusvàlua. Aquesta és justament l’essència de l’existència del sistema capitalista. Solament expropiant a la burgesia podrem llevar-li control de la producció. I això no es pot fer individualment, fàbrica a fàbrica, sinó que només es pot fer expropiant a la classe capitalista en el seu conjunt, mitjançant una revolució.

L’existència del proletariat i de les seves organitzacions: sindicats, partits, cooperatives, associacions veïnals, juvenils, etc. representen l’embrió de la nova societat dins de la vella. Es pot dir que “el poder socialista” i les condicions de vida comunistes ja són presents en potència en el si de la classe (treball en comú, espais i serveis públics comuns, assemblees, vagues i manifestacions, ocupacions d’empreses, solidaritat de classe, relacions personals desinteressades d’amistat i d’afecte entre els “sense propietat”, etc.). Ara bé, sota el capitalisme, aquestes expressions de la nova societat no poden desenvolupar tot el seu potencial. A més, tot això que està latent en la consciència de la classe i en la seva pràctica, no és impermeable a la pressió d’altres classes i a la ideologia dominant, a l’asfixiant necessitat de viure i guanyar-se la vida cada dia, quan no a la corrupció directa de les direccions oficials del moviment, l’exemple més clar del qual és la burocratització i adaptació al sistema de les cúpules dels sindicats, partits, cooperatives, etc.

Pretendre crear espais autònoms “lliures de relacions capitalistes” sense enderrocar el sistema en el seu conjunt és una pretensió impossible. La classe capitalista no és una entitat abstracta: són persones de carn i os que tenen interessos molt poderosos en els beneficis i privilegis que obtenen de l’explotació obrera i l’extracció de plusvàlua i que, arribat el cas, disposen d’un aparell de repressió: policia, jutges, exèrcit, lleis, que no dubten a usar si veuen els seus interessos amenaçats.

Algú pot pensar que la burgesia es quedarà de braços plegats mentre veu que li arrabassen “progressivament” els seus mitjans de producció, o si els veu amenaçats? Hi ha un refrany que diu: “Pots pelar una ceba capa a capa, però no pots caçar un tigre pota a pota”. Efectivament, en el moment que subjectis una d’elles, el tigre t’esbocinarà amb les altres tres. No és mal consell. Els cops d’estat contra Allende a Xile i a Espanya el 1936, són una mostra eloqüent d’això. Que la contrarevolució tingués èxit aquí, no és matèria d’aquest article i en tot cas no es va deure a la falta d’una consciència socialista o de combativitat del proletariat; més aviat al contrari, al fet que en el moment de la veritat les seves aspiracions d’emancipació social van ser bloquejades i frustrades per les seves direccions.

La construcció  “d’Espais socialistes”

L’estratègia socialista que proposa el MS té un paral·lel cridaner amb les teories de “l’horitzontalisme” i “l’autonomia” que van propagar Toni Negri i John Holloway a finals dels anys 90 del segle passat en el seu llibre “Imperi i multitud, canviar el món sense prendre el poder”. Ells defensaven la tàctica semianarquista de “perforar per dins al sistema”, gairebé sense que aquest se n’adonés, creant suposats espais autònoms lliures de relacions capitalistes amb l’autoproducció, cooperatives, evadint les xarxes comercials convencionals, etc. fins que el sistema col·lapsés sense necessitat d’insurrecció ni revolució, sense necessitat de “prendre el poder”, ni d’assaltar l’Estat.

Per què veiem impossible que la classe obrera s’impliqui massivament i de manera significativa en la construcció “d’espais socialistes” abans d’un procés revolucionari? No poden entendre els treballadors les idees socialistes, o és que estan aburgesats? Res d’això. La raó d’això és que la classe obrera no és homogènia, hi ha capes avançades i altres més endarrerides. L’heterogeneïtat de la classe es manifesta en diferents nivells de cultura i de vida, diferents papers en el procés productiu i en la societat, diferents tradicions de lluita, diferents graus d’assumpció de la ideologia de la classe dominant, a més de la influència de la religió, l’embrutiment provocat per l’explotació capitalista, la por de caure en la misèria, les pressions de la família, etc. En una època “normal” és inevitable que només una capa minoritària de treballadors estigui disposada a abraçar idees revolucionàries o comunistes. Però una altra més àmplia, necessita de més experiències i de grans esdeveniments per a trencar les seves il·lusions en el sistema i en les idees dominants en la societat, així com la seva desconfiança cap a un canvi radical de societat. Si no comprenem això, ens trencarem el cap o caurem en la frustració. Cal ser pacients amb els treballadors, que en general no aprenen la lluita de classes dels llibres, sinó en la seva experiència viva i dura.

Tampoc és cert que la construcció d’aquests suposats “espais socialistes”, abans de la revolució, sigui una precondició per a l’existència de partits comunistes de masses. La història va conèixer partits comunistes de masses exitosos sense haver creat un sol “espai socialista” abans d’una revolució, perquè és justament una revolució la que forma l’estat d’ànim per a emprendre aquesta tasca, la percepció sobtada de la força col·lectiva del proletariat i de les seves tasques històriques, i la seva disposició a lluitar per una nova societat. Mentrestant, la força i influència del partit en l’etapa anterior a la revolució s’expressa en el seu creixement, en la seva intervenció reeixida en tota mena de conflictes laborals, veïnals, estudiantils, etc. malgrat que “no toquin” les bases socials de les relacions capitalistes. L’últim article de la nostra contribució al debat tractarà especificament aquesta qüestió del Partit Comunista.

Siguem concrets. Nosaltres som partidaris que una empresa amenaçada de tancament ha de ser presa pels seus treballadors i posada a produir sota control obrer. És una manera de conjugar la defensa dels mitjans de vida dels treballadors amb una mesura socialista que plantegi als treballadors la necessitat del socialisme. Deixant a un costat la possibilitat d’un desallotjament policial, sabem que l’endemà aquests treballadors es veuran enfrontats al boicot de tota la classe capitalista: tractaran de negar-los les matèries primeres, tallar el subministrament elèctric, segrestar els comptes de l’empresa, impedir-los l’accés als seus proveïdors i mercats, etc. Com a qüestió de supervivència, caldrà apel·lar a la solidaritat de classe i al suport de la població local. Per descomptat, tractaríem que aquesta experiència s’estengués i el seu exemple fos seguit per treballadors en situació similar. Però som conscients que, a llarg termini, si aquesta experiència quedés aïllada, les possibilitats de derrota serien molt clares. Fins i tot encara que es mantingués viable, com una cooperativa de fet, les pressions del sistema en una empresa de grandària petita o mitjana introduirien distorsions de tota mena: autoexplotació, endeutament, tendències burocràtiques, etc. Aquest exemple es pot estendre a qualsevol experiència d’ocupació: habitatges, explotació agrícola, etc.

Dit l’anterior, en absolut plantegem que el Moviment Socialista o la CMI romanguem de braços plegats a l’espera de la revolució que, màgicament, construirà el Partit Comunista per si sola. Això seria una caricatura de la nostra posició. Com estan fent exemplarment els companys del MS, cal implicar-se en el dia a dia de les lluites, ajudar a desenvolupar la consciència socialista de joves i treballadors, construir punts de suport en les empreses, barris i centres d’estudi; en suma, desenvolupar l’organització el més àmpliament possible en la tasca que estem abocats en aquests moments: construir una forta organització de quadres comunistes, com a avantsala de tasques i desafiaments majors.

La dialèctica de la revolució

Per descomptat podria ocórrer que si un sector de treballadors arribés a la conclusió d’ocupar la fàbrica i posar-la a produir, enfrontant-se al boicot de tota la classe capitalista, l’Estat, etc., això podria significar que aquesta consciència ja haurà madurat en capes molt més àmplies, la qual cosa assenyalaria l’existència d’un estat d’ànim revolucionari general. En aquest cas, aquest exemple podria actuar com una espurna que prengués en la resta de la classe, precipitant un procés revolucionari general, no territori a territori, o empresa a empresa, de manera gradual i progressiva, sinó sobtadament, com va ocórrer en les ocupacions de fàbriques a Itàlia en 1919-1920 o a França al juny de 1936 i maig de 1968. La pròpia revolució social que es va donar a Espanya al juliol de 1936, amb l’ocupació de les fàbriques i la terra, es va donar sobtadament, després de derrotar en la meitat del país el cop feixista de Franco.

Els companys afirmen que no creuen en la insurrecció de masses per a fer la revolució, però, no ha estat aquesta justament l’experiència de tota la lluita de classes que es lliura fins al final, no sols de la lluita proletària sinó la de totes les classes oprimides al llarg de la història?

Aquí arribem al que considerem la principal feblesa teòrica dels companys i que impregna tota la seva concepció: l’absència d’una visió dialèctica dels processos, tant en la història de la lluita de classes com en la revolució. Sembla que entenen l’estratègia socialista com un procés evolutiu gradual, progressiu, sense salts ni contramarxes, sense explosions ni insurreccions populars. Això ho apliquen igualment al procés de presa de consciència del proletariat, que semblen considerar com alguna cosa que es desenvolupa de manera gradual i progressiva. Però la consciència, la lluita de classes i la naturalesa no evolucionen així en el món real.

Plantegem la qüestió concretament: què és una revolució si no el fet que la consciència de milions de persones es posa al dia amb les tasques que demanda la Història, bruscament, en 24 hores? Quina és la mecànica que la provoca? L’acumulació de canvis quantitatius al llarg d’un període – d’ira, frustració, explotació, sofriment – fins que el motiu més casual (una repressió policial brutal, l’assassinat d’un dirigent obrer o social, la sanció d’una llei sentida com a injusta, un decret governamental oprobiós, l’ocupació d’una fàbrica, etc.) actua com a punt focal que concentra el malestar general insuportable i transmet un corrent elèctric al conjunt de la classe obrera i altres sectors oprimits de la societat, posant-los en peus sobtadament, amb mobilitzacions massives al carrer, disposats i àvids d’adoptar les solucions més radicals per a canviar les seves vides.

Hem pogut veure com es desplega aquesta dinàmica en esdeveniments recents, independentment que no hagin aconseguit a tot arreu la mateixa intensitat revolucionària. Per exemple, aquest estiu vam tenir l’aixecament revolucionari a Sri Lanka on les masses van prendre per assalt el palau presidencial, després de mesos de caos per les pujades de preus i la falta de combustible; a Xile, el 2019, va haver-hi un moviment de masses que va posar contra la paret al govern i a tot l’statu quo que va iniciar-se per un assumpte aparentment innocu, la pujada del bitllet del metro de Santiago. A l’estiu de 2020 vam tenir als EUA el moviment més massiu al carrer mai vist en aquest país, arran de la mort de George Floyd, qui era només una víctima negra més en una llarguíssima llista d’assassinats policials racistes; o també a l’Iran, on la impunitat una vegada més de la policia de la moral, que va assassinar a la jove estudiant Mahsa Amini, ha provocat un moviment de característiques revolucionàries sense igual des de la revolució de 1979.

En realitat, una revolució no és un esdeveniment d’acte únic, sinó un procés que s’inicia amb un sentiment de rebuig instintiu a una situació insuportable, on les àmplies masses, abans apàtiques i apartades de la vida política, saben el que no volen, però encara manquen d’una visió clara del que volen. La funció d’un partit comunista, que necessàriament i inevitablement entra en el procés agrupant només la minoria avançada de la classe, és anar elevant el nivell de consciència política de les àmplies masses, si ha construït en el període precedent una sòlida i suficient base de quadres revolucionaris en les empreses, centres d’estudi, barris, moviments socials, per a guanyar en el període més curt possible el suport i la simpatia de masses creixents de treballadors. Està fora de discussió, i en això estem en total acord amb els companys del Moviment Socialista, que aquest partit comunista, per a tenir èxit, ha de convertir-se en un partit de masses amb la grandària i la influència suficients per a dirigir al conjunt de la classe a la presa del poder.

El procés d’aprenentatge revolucionari i comunista de les àmplies masses no s’aconseguirà en el període precedent, com un procés gradual i acumulatiu “d’espais socialistes” impossibles de construir i de sostenir en una època “normal” de lluita de classes, sinó durant el procés revolucionari mateix, que pot durar setmanes, mesos o fins a uns pocs anys. Aquest serà el moment quan sorgiran, ja sigui de manera espontània o estimulats pel propi Partit Comunista, organismes de poder obrer (soviets, consells, comitès) com a embrions del futur Estat obrer on la massa de treballadors exercirà la democràcia obrera, i desafiarà el domini burgès. La funció del Partit Comunista, a més d’implicar-se i posar-se al capdavant de totes les lluites com va explicar Marx en el Manifest Comunista, serà difondre i proposar consignes adequades i un programa socialista que connecti amb les necessitats de les famílies obreres i altres capes oprimides de la societat, infonent-los confiança en les seves pròpies forces i els objectius clars pels quals s’ha de lluitar: expropiació dels grans capitalistes, control obrer, desarmament o dissolució dels cossos repressius, tot el poder per a la classe obrera, socialisme internacional. El mateix aparell repressiu no podrà romandre immune a la tempesta revolucionària que sacsegi a la societat, escindint-se en línies de classe, amb els seus escalafons més baixos, vinculats a la classe obrera, simpatitzant amb un canvi fonamental en la societat.

En una situació on la repressió només atiarà la indignació de les masses treballadores, la ruptura de l’aparell repressiu serà l’anunci més fidel de la maduració a la qual haurà arribat la consciència de les masses i del moment de la presa del poder de la manera que descrivim al principi: no amb la “presa de l’Estat”, sinó amb la dissolució del vell Estat i la formació d’un nou a través dels comitès i assemblees de treballadors, secundat per la mobilització activa de la classe treballadora al carrer, ocupant els centres de treball, els edificis públics i les casernes de la policia i l’exèrcit. És a dir, a través d’una insurrecció de masses organitzada.

Dit això, a diferència dels sectaris bojos i ultraesquerrans, nosaltres considerem la transformació socialista de la societat com un procés que pot aconseguir-se de manera relativament pacífica a causa del pes social i numèric aclaparador de la classe treballadora en la societat i al seu infinit poder de lluita que, en el moment decisiu, paralitzaria i descompondria a l’aparell repressiu de l’Estat. Continuarà…