Estratègia socialista i poder obrer – Una aportació al debat amb el Moviment Socialista (IV i darrer)

Els comunistes i la qüestió del Partit

Continuant amb el debat amb els companys del Moviment Socialista (MS), al següent article abordem la qüestió de les tasques dels comunistes a l’època actual i la rellevància i paper del Partit Comunista. Per contrastar els diferents punts de vista, citarem l’article dels companys d’Horitzó Socialista (HS) Crítica a la qüestió organitzativa: desviacions i potencialitats. També farem referència a l’article d’HS Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació.

La classe obrera i la consciència socialista

Tal com ja hem afirmat en altres articles, coincidim plenament amb els companys del MS en el caràcter revolucionari de la classe obrera, en el seu paper fonamental en la transformació de la societat.

Aquesta comprensió és deguda al mètode materialista de plantejar la qüestió a l’hora d’analitzar objectivament el capitalisme i les classes que el componen. D’aquest estudi científic, Marx i Engels van arribar a la conclusió que la classe obrera, pel seu paper en la producció, ha de liderar la lluita de tots els oprimits per acabar amb la societat de classes i establir així el comunisme.

A cada època, allò que determina l’aparició i el caràcter de les classes socials és la manera com es produeixen i com s’apropien els productes del treball social. Així, la identitat d’interessos de les diferents classes socials està determinada pel paper que juguen a la producció social i la manera com s’apropien dels productes del treball social.

La identitat d’interessos de la classe obrera es manifesta en la seva dependència absoluta de la classe capitalista per obtenir els seus mitjans de vida, independentment de l’ofici o l’ocupació, i en la lluita constant contra aquesta mateixa classe capitalista per mantenir i augmentar aquests mitjans de vida adquirits amb el salari rebut pel seu treball; és a dir, en la lluita constant contra la classe capitalista per la plusvàlua, pel valor incorporat durant el temps de treball excedent. Així, la classe obrera adquireix instintivament una consciència col·lectiva pel lloc que ocupa a la producció, per l’enfrontament de molts treballadors explotats amb un mateix patró, enfrontats a ell de manera col·lectiva.

D’aquesta manera, el capitalisme es revela com a sistema d’explotació, opressió i violència. I alhora, la lluita de la classe obrera per majors salaris i per la reducció de la jornada laboral troba la seva justificació històrica. Aquesta lluita per l’apropiació de la plusvàlua és el motor de la lluita de classes sota el capitalisme, la justa lluita de la classe obrera per arrabassar a la classe capitalista tot el valor que els treballadors creen amb el seu treball. O, per dir-ho altrament, la lluita de classes sota el capitalisme és, en essència, una lluita per l’apropiació del treball excedent de la societat.

Aquí arribem a la primera discrepància amb els companys. A l’article Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació, s’afirma que:

“Derivar de les condicions econòmiques del proletariat, com si d’un mecanisme automàtic es tractara, el paper com a subjecte revolucionari seria caure en una de les acusacions que sovint ens han fet: l’economicisme.”

No obstant això, al seu llibre Misèria de la Filosofia, Marx, analitzant la situació de Gran Bretanya a la dècada dels 40 del segle XIX, assenyala:

“En principi, les condicions econòmiques havien transformat la massa del país en treballadors. La dominació del capital ha creat en aquesta massa una situació comuna, interessos comuns. Així, aquesta massa ja és una classe davant del capital, però encara no per a si mateixa. En la lluita, de la qual hem assenyalat algunes fases, aquesta massa es reuneix, constituint-se en classe per a si mateixa. Els interessos que defensen arriben a ser interessos de classe” (Marx, Misèria de la Filosofia, pàg. 257. Ed. Júcar, cursives nostres).

Què vol dir adquirir una consciència de classe per a si mateixa? Significa la consciència de pertànyer a una comunitat particular de la societat, amb els seus propis interessos socials i els seus objectius històrics, fruit de la seva condició de treballadors assalariats, de la seva posició com a classe en el procés econòmic. Les pròpies condicions de treball creen així, necessàriament, les premisses per al procés de presa de consciència dels treballadors. Aquestes consideracions s’apliquen a tots els sectors i capes que formen la classe obrera, independentment que les condicions particulars de treball facin avançar més ràpidament en la seva consciència a determinades capes abans que a d’altres. És a dir, la consciència de la classe obrera flueix de la seva situació material, de la “producció de la vida material mateixa”. Novament, aquesta és una posició materialista, que defensa que la consciència és producte de les condicions materials, que les idees són un reflex més o menys correcte de la realitat que ens envolta.

Ara bé, coincidint amb els companys, aquesta consciència no és ni automàtica ni cau del cel: és l’expressió de la relació dialèctica entre la situació objectiva i el factor subjectiu, entre les condicions materials donades i la lluita de classes viva. Així, des del punt de vista del proletariat, coincidim en l’afirmació que:

“Les classes socials, com hem esmentat abans, existeixen en una situació econòmica que, si bé conté les condicions  de possibilitat, no suposa immediatament la seua manifestació com a subjectes polítics, ja que això requereix tot un procés històric de lluita de classes a través del qual prenen consciència de si mateixes” (cursives nostres).

El procés de formació de la consciència de classe no es dóna només amb l’experiència dels obrers en el marc de l’estructura econòmica de la societat capitalista, sinó també en la superestructura, a través de l’experiència dels obrers a les seves organitzacions (sindicats, partits, associacions, etc), a les institucions polítiques burgeses (ajuntaments, parlaments, etc) i, particularment, amb les grans commocions polítiques i socials: la repressió de l’Estat burgès, les guerres, esclats socials, vagues generals, revolucions, etc.

Dit això, és important afegir que la consciència de les masses no és, generalment, revolucionària. Al contrari, tendeix a ser conservadora perquè la gent s’aferra a les idees velles, a les tradicions, a la comoditat d’allò conegut. Majoritàriament, la gent només vol poder viure en pau en condicions decents. Qui pot culpar-los? Ningú vol grans trastorns a les seves vides.

A més d’aquest factor que actua de fre relatiu, la classe obrera, tot i compartir interessos comuns a nivell internacional, també té components heterogenis, com també apunten els companys del MS. Comprendre aquestes diferències objectives és vital per veure que la classe obrera desenvolupa la seva consciència de manera desigual, amb capes al capdavant i altres a la rereguarda, amb avenços i retrocessos de diferents capes en diferents esdeveniments i processos. En l’actual lluita revolucionària a l’Iran, per exemple, són les dones, especialment les estudiants, que es troben al capdavant del moviment – han fet un salt endavant importantíssim, passant de ser una capa doblement oprimida, amb un paper social reduït per la extrema opressió del règim, a ser la punta de llança de la lluita contra el capitalisme iranià.

El Partit Comunista

Per tot el que s’ha esmentat més amunt, en una època “normal”, d’estabilitat del sistema, és inevitable que només una capa minoritària de treballadors estigui disposada a abraçar idees revolucionàries o comunistes. Les àmplies masses de la classe obrera necessiten més experiències i grans esdeveniments per trencar les seves il·lusions en el sistema i en les idees dominants de la burgesia, així com la seva desconfiança cap a un canvi radical de la societat.

És més, això és admès pels companys a l’article Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació quan s’afirma que una part substancial dels quadres del moviment ha de ser reclutada entre “la classe mitjana proletaritzada”, ja que, segons ells, té un nivell cultural més avançat que els obrers comuns. Què és això sinó l’admissió de l’existència de sectors més avançats, d’avantguarda, i sectors més endarrerits, i que el partit o el moviment s’ha de construir primer al voltant d’una capa de quadres, que en constitueix l’esquelet? Dit això, tota organització comunista s’ha d’esforçar per reclutar entre els obrers avançats i educar en un punt de vista proletari els militants procedents d’altres grups i classes socials.

Seguint amb el mateix argument, pensem que els companys del MS cauen en una contradicció en establir l’objectiu dels comunistes a:

“L’objectiu general d’una organització revolucionària és crear les condicions de possibilitat per a la presa del poder polític per part del proletariat com a forma de supressió de la societat de classes i, per tant, de superació de la dominació burgesa. És a dir, l’objectiu és convertir-se en una força hegemònica” (cursives nostres).

Partint de l’anàlisi històrica del moviment obrer i de les condicions objectives de la nostra classe, veiem que en èpoques estables només una petita capa de la població arriba a conclusions revolucionàries per avançat. Alhora, veiem que són els esdeveniments, per sobre de tot, els que canvien la consciència de les masses. En aquest sentit, les guerres i les revolucions són els esdeveniments que martellegen amb més força i profunditat la seva consciència.

Siguem clars: l’organització revolucionària no crea les condicions de possibilitat per a la presa del poder; són les contradiccions insolubles del capitalisme les que generen les condicions que obliguen milions a rebel·lar-se. Aquestes contradiccions generen patiment, misèria, ràbia, frustració, mort, etc, que s’acumulen durant un període, fins que, aparentment de cop, milers o fins i tot milions de treballadors i joves, apàtics un dia, surten a lluitar als carrers i als seus llocs de treball l’endemà – les meravelloses lluites per tot el món en els darrers anys, com a Equador, Kazakhstan, Sudan, Sri Lanka, etc, demostren això. La consciència d’ahir, que estava endarrerida respecte els esdeveniments, es posa al dia amb la realitat de manera abrupta.

Precisament per tot això, el nostre model a seguir és el Partit bolxevic. Lenin va defensar la necessitat d’una organització revolucionària de quadres provada teòricament i pràctica, que reunís tota la lluita política contra el sistema capitalista. Aquesta concepció, des del punt de vista d’unificar totes les lluites sota la mateixa bandera, coincideix amb la posició del MS quan es diu que “el partit no és una mera coordinació de fronts, sinó una articulació global del proletariat sota una mateixa estratègia i direcció política determinada”.

En això, novament, hi estem d’acord. Un altre assumpte que cal abordar és la qüestió del debat entre partit d’avantguarda i partit de masses. Així, a l’article Crítica a la qüestió organitzativa: desviacions i potencialitats, els companys diuen (citem extensament):

“La primera desviació que parteix d’aquesta separació entre teoria i pràctica concep la teoria socialista com un conjunt de principis, afirmacions i premisses existents en el món de les idees i que la tasca teòrica de les comunistes és “cercar-la”, és a dir, definir el socialisme a priori i fer-lo néixer a posteriori. Fruit d’aquesta concepció, s’entén l’avantguarda com aquell sector que hauria accedit a aquestes idees i que ha d’organitzar la classe sense la seva participació conscient. Per aquest motiu, entenem per avantguardisme aquella desviació sota la qual no hi ha una possible incorporació de les masses a l’organització, ja que aquesta no està concebuda per complir la funció de mediació prèviament definida, sinó que es tracta d’una minoria amb una consciència desenvolupada, però que limita el seu paper a l’estudi teòric i amb una incidència en els espais de masses molt limitada. Per tant, l’arrel de l’avantguardisme és l’errònia percepció del concepte d’avantguarda i de la conseqüent desvinculació entre les masses i l’organització revolucionària. Per a garantir aquesta vinculació necessària, cal que l’avantguarda es conformi en paral·lel amb el desenvolupament de la consciència de classe de les masses proletàries, ja que en última instància és l’avantguarda del proletariat, no un agent extern a la mateixa classe. L’avantguardisme cau en el menysteniment del paper de les masses proletàries com a subjecte actiu en la transformació de les seves pròpies condicions i acaba reduint el socialisme a una obra “d’enginyeria social” on es crea esquemàticament un món més just fet amb escaire i cartabó del qual les masses només han de ser convençudes de la bondat i bona intenció d’aquest davant la barbàrie del capitalisme”.

Estem d’acord amb els companys en la seva crítica a l’avantguardisme si es refereixen a un cercle tancat d’activistes i propagandistes, desconnectats del moviment de masses, al qual pretenen dictar tasques des de fora del moviment, quelcom molt característic dels grups sectaris de caràcter ultraesquerrà. Ara bé, tenim algunes reserves quan afirmen: “entenem per avantguardisme aquella desviació sota la qual no hi ha una possible incorporació de les masses a l’organització”, si això és interpretat com un rebuig general a la idea del “partit d’avantguarda” i la defensa d’una mena de partit que abasti tota la classe obrera.

Establert això, i tornant a la cita en si, el primer que cal dir és que la teoria marxista és una ciència basada en l’estudi objectiu de les lleis de la naturalesa i la societat humana. A partir d’aquests estudis se’n deriven uns principis bàsics indestructibles, alguns dels quals compartim amb els companys: la dictadura del proletariat, entesa com un règim de democràcia obrera que possibilita l’emancipació de tots els oprimits, l’internacionalisme, etc.

Com tota ciència, el marxisme requereix un estudi profund de tots els aspectes, començant per la filosofia de la dialèctica materialista, que requereix temps i esforç. Per aquest motiu, combinat amb les condicions objectives de la nostra classe i la seva heterogeneïtat, que ja hem explicat, només una minoria accedeix a aquestes idees i s’organitza amb elles com a guia en una època d’estabilitat capitalista. Així, no és que els marxistes no vulguin o no desitgin construir una organització de masses, sinó que són les condicions objectives imposades les que dificulten aquesta tasca fora d’una situació revolucionària. No obstant, això està canviant, i a salts. El desenvolupament mateix del MS és un símptoma de la radicalització d’àmplies capes de la joventut i la classe obrera. En altres paraules, la decadència senil del capitalisme i els canvis abruptes de la consciència de milions de persones estan creant les condicions objectives per al desenvolupament en el proper període d’organitzacions revolucionàries de masses. Plantejarem aquesta qüestió en més detall després.

Per a nosaltres, el que cal abordar és la relació dialèctica que s’estableix entre les masses i l’avantguarda. En primer lloc, i com ja hem plantejat, no són les organitzacions revolucionàries les que fan la revolució, sinó les àmplies masses. Ara bé, tota la història revolucionària internacional ha mostrat que no totes les capes de la classe obrera arriben alhora a conclusions revolucionàries i comunistes, ni tan sols al començament d’una revolució. Per això és un error pretendre assemblar el partit a la classe, i incorporar-hi tota l’heterogeneïtat que aquesta arrossega del període anterior. El partit, a més de practicar la màxima democràcia interna possible, ha de ser homogeni en els seus principis, programa, mètodes i objectius, els quals expressen els interessos històrics objectius del proletariat. Si no fos així, quedaria paralitzat per controvèrsies i disputes en el moment decisiu que s’haurien d’haver resolt a l’anterior etapa prerrevolucionària. L’important és constatar l’hegemonia del partit en la classe obrera, i és a partir d’aquí quan la tasca principal de l’organització revolucionària, del Partit Comunista, serà dirigir les masses en la seva lluita. La relació és semblant a la del cap amb el cos, l’un depèn de l’altre, però és el cervell qui dirigeix ​​el cos.

Però no ens perdem en paraules, anem als fets històrics mateixos. Durant molts anys, el Partit bolxevic va agrupar només una minoria de diversos milers de lluitadors obrers i joves compromesos. Això va ser així particularment en un Estat policíac-militar com era la Rússia tsarista, que impedia la formació de partits proletaris i sindicats lliures. Així, al començament de la revolució russa el febrer de 1917, el Partit bolxevic no comptava amb més de 8.000 membres; no obstant això, a l’octubre del 1917 el partit ja disposava de més de 200.000 militants. S’havia convertit en un partit de masses en un país amb una classe obrera de 10 milions; això és, un de cada 50 obrers russos estava organitzat amb els bolxevics, la qual és una proporció estimable, a més aconseguida en molt poc temps, encara que la seva influència real era molt major, estimada en milions d’obrers i camperols, a través de la majoria democràtica que s’havia aconseguit als soviets. És, doncs, un partit amb 200.000 membres de masses o d’avantguarda? La nostra resposta és concreta: totes dues coses alhora.

El partit bolxevic va ser tan decisiu durant la revolució del 1917 precisament perquè s’havia format durant el període anterior sota les premisses que Lenin defensava: la necessitat d’una direcció revolucionària, de quadres versats en la lluita i armats amb el marxisme. Les conclusions de Lenin no tenen res a veure amb l’arrogància o el menyspreu cap a les masses, sinó es deriven de l’anàlisi de la societat capitalista. La tasca històrica de la classe obrera és acabar d’una vegada per totes amb la divisió de la societat en classes. Aquesta és la seva missió perquè, per primera vegada en la història, és una classe desposseïda de mitjans de producció la que pot i ha de prendre el poder a les seves mans. Concretament, aquesta tasca es tradueix en la necessitat vital de la classe obrera de tenir un programa i estratègia concrets, acabats i capaços d’establir el poder obrer. Així, el paper de la direcció revolucionària, dels quadres preparats i instruïts per una llarga pràctica i estudi de la teoria, es converteix en un factor decisiu per a la victòria en els esdeveniments d’intensa lluita de classes on la qüestió del poder és ordre del dia.

Novament, aquí creiem que els companys es contradiuen amb la seva postura més amunt esmentada quan alhora afirmen, correctament, que una de les tasques dels comunistes és vincular les lluites parcials amb un projecte totalitzant contra el sistema en conjunt. Ens preguntem, no és això dirigir? Nosaltres recolzem aquesta posició, per les mateixes raons que és el capitalisme, la divisió de la societat a classes, la font de tots els mals que pateixen les masses.

En aquest sentit, Lenin diu, al Què fer? (entenent socialdemocràcia com els comunistes):

“La socialdemocràcia dirigeix ​​la lluita de la classe obrera no només per obtenir condicions avantatjoses de venda de força de treball, sinó perquè sigui destruït el règim social que obliga els desposseïts a vendre’s els rics” (èmfasis nostre).

Aquest ha de ser, al nostre parer, el paper d’una organització revolucionària: formular conscientment allò que els treballadors arriben a comprendre de manera semiconscient, confusa, contradictòria, etc. La tasca política consisteix a partir de les condicions objectives i l’estat de la consciència de la nostra classe sempre apuntar cap a la necessitat d’acabar amb el sistema capitalista, font de tots els mals. En una paraula: dirigir.

Tot i això, com ja hem dit, creiem que la postura teòrica dels companys del MS és l’oposada. Al nostre entendre, si portem les idees dels companys a la seva conclusió, defensen la necessitat de suplir l’organització revolucionària per la classe en la seva totalitat, eliminant així la diferència entre avantguarda i classe, entre direcció i masses. Citem, de l’article Crítica a la qüestió organitzativa: desviacions i potencialitats:

“En aquest sentit, l’organització revolucionària no és solament una estructura organitzativa, sinó que és el mateix proletariat constituint-se a si mateix com a subjecte revolucionari” (cursives nostres).

Les tasques dels comunistes avui

L’estudi del marxisme ens ensenya la relació dialèctica entre allò general i allò concret. D’aquesta manera, des del CMI defensem la vital importància del Partit Comunista en la lluita per enderrocar el capitalisme. Ara bé, les tasques concretes flueixen de la situació material donada a cada moment. Lenin, al Què fer?, està plantejant les tasques immediates dels comunistes en aquells moments històrics concrets a Rússia: la creació d’una organització revolucionària de caràcter professional mitjançant un diari de tota Rússia. Així, diu:

“Si no hi ha una organització forta, iniciada en la lluita política en qualsevol circumstància i qualsevol període, no es pot parlar d’un pla d’activitat sistemàtic, basat en principis ferms i aplicat rigorosament, únic pla que mereix el nom de tàctica” (cursives nostres).

De la mateixa manera, ens hem de preguntar, quina és la característica principal de la nostra època? D’una banda, l’enorme decadència objectiva del capitalisme, que està portant la societat cada cop més cap a la barbàrie; de l’altra, la inexistència del factor subjectiu, del Partit revolucionari, que pugui elevar el nivell de consciència de les masses i dirigir la nostra classe a la victòria final – això és més evident amb l’experiència recent en tot un seguit de països, on les masses han demostrat el seu enorme potencial i capacitat de sacrifici sense aconseguir la seva emancipació del capital. Però el desenvolupament del Partit revolucionari, novament, està connectat a les condicions materials. Les forces marxistes han estat aïllades de les masses durant un llarg període de creixement del capitalisme mundial i dominació de l’estalinisme. Compartim una de les conclusions a les que arriba el MS:

“Aquesta anàlisi ens mostra que una de les nostres limitacions és l’estat actual de les nostres forces militants, que necessiten experimentar un creixement immediat per a dur a terme els objectius que com a moviment ens marquem”.

Així doncs, partint de les condicions concretes donades, des del CMI pensem que la tasca immediata que tenim els comunistes, igual que Lenin i els bolxevics durant el final del segle XIX i principis del XX, és construir l’organització revolucionària de quadres marxistes. Això s’ha de fer amb una orientació sistemàtica cap a les capes de la població més obertes a les idees del comunisme, és a dir, la joventut i la joventut obrera, tal com diuen també els companys de MS.

Igualment important, com ja hem plantejat, és l’educació teòrica dels comunistes. Pel que fa a l’activitat pràctica, atesa la limitada influència de les forces comunistes, és, en paraules de Lenin:

“El contingut cabdal de les activitats d’organització del nostre partit, el centre de gravetat d’aquestes activitats ha de consistir en una tasca que és possible i necessària tant durant el període de l’explosió més violenta com durant el període de la calma més completa” a saber: en una tasca d’agitació política unificada a tota Rússia, que faci llum sobre tots els aspectes de la vida i que es dirigeixi a les grans masses” (Ibídem, cursives nostres).

Aquesta activitat adreçada a les masses allà on es trobin té per objectiu incrementar les files de l’organització i guanyar influència i autoritat dins del moviment obrer i juvenil. L’objectiu, compartit amb el MS, és desenvolupar tant com sigui possible una organització revolucionària de masses, arrelada al moviment obrer. No obstant això, a diferència del que planteja el MS, el PC de masses no és el precursor mecànic d’esclats revolucionaris, sinó el factor decisiu durant la revolució en el seu paper com a direcció. El PC pot jugar i ha de jugar un paper en accelerar els processos revolucionaris, però és la classe obrera i les masses oprimides qui comencen i duen a terme la revolució.

Per això, el PC ha de comptar amb la major base de masses possible, perquè el procés revolucionari necessàriament és curt (de setmanes, mesos,…) i no hi ha temps per a grans experimentacions. No es pot mantenir la tensió revolucionària molt més temps, si no l’oportunitat es perd i la reacció pot prendre la iniciativa i estendre la vacil·lació a la classe obrera, que pateix les dislocacions de la inestabilitat social, crisi, atur, i ha de viure cada dia, treballar i cobrar un salari de l’enemic de classe. Per una organització de masses entenem una força composta almenys per centenars de milers de militants, capaç de dirigir al gruix de la classe, i on l’organització ja tindria una base extensa als sindicats, soviets, al carrer, etc.

És per això que, tot i compartir la necessitat de créixer com a organització comunista, discrepem amb els companys en les tasques, ja que ells apunten a la qüestió pràctica com a punt de partida:

“La construcció d’una organització revolucionària i del socialisme implica situar-se en els elements concrets de la realitat social per a poder impulsar apostes polítiques capaces de superar l’estat actual de coses. La qüestió de l’estratègia i la tàctica només té sentit si existeix una possibilitat real de posar-les en pràctica a través d’una organització revolucionària” (èmfasis nostre).

Si bé simpatitzem amb la raó de fons que plantegen, lluitar ja de manera pràctica contra el sistema, en els termes plantejats per ells i dins del seu encaix estratègic, la conclusió que deriven per a l’època actual no és la construcció del Partit Comunista de quadres, sinó d’organitzacions de lluita que disputin l’hegemonia capitalista mitjançant el control del procés social i de producció. Ja ens hem posicionat sobre aquesta qüestió en anteriors articles.

Tornant a la qüestió concreta, els anys de 1919-1923, les tasques immediates dels comunistes eren completament diferents a les actuals. Hi havia un ferment revolucionari per tot Europa, i la presa del poder era a l’ordre del dia. A Rússia, els bolxevics havien marcat el camí a seguir, i la Internacional estava formada per partits comunistes de masses a tot un seguit de països: Alemanya, França, Itàlia, etc. En aquestes condicions, els comunistes havien de preparar-se per a la presa del poder, i tenien la responsabilitat no sols d’intervenir en la lluita de classes, sinó també de generar aquests combats. En poques paraules, les condicions objectives i la força subjectiva dels PC van crear la possibilitat de dirigir àmplies masses de la classe obrera i els oprimits a la guerra entre les classes amb l’objectiu de prendre el poder.

Als escrits dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista, tots els que van ser celebrats en vida de Lenin, veiem com les tasques pràctiques es deriven del desenvolupament de perspectives des del punt de vista del marxisme. Fluint d’aquestes perspectives es desenvolupava la tàctica concreta a aplicar, tenint en compte la situació de la lluita de classes, el ferment revolucionari, la força de la socialdemocràcia i les pròpies forces. Aquest és el mètode que cal seguir, que es basa en la filosofia marxista, la dialèctica materialista.

Així doncs, la tasca actual dels comunistes consisteix a preparar-se per a la revolució socialista desenvolupant l’organització perquè, un cop les masses es moguin de manera decisiva contra el sistema, amb salts endavant en la seva consciència, pugui dirigir correctament la classe obrera en la seva tasca històrica.

Aquest desenvolupament passa per prioritzar urgentment el creixement de l’organització i la defensa sense quarter del marxisme. Com ja hem explicat, aquest creixement ha d’anar connectat a la participació dins del moviment obrer i estudiantil, per vincular i elevar les demandes parcials, immediates, a la necessitat de posar fi al capitalisme en conjunt.

Per sobre de tot, és absolutament necessari construir una organització internacional que defensi el programa del marxisme revolucionari de manera concreta per tot el món. Només amb la intervenció decisiva del Partit Comunista en cada revolució nacional que es desenvolupi en el proper període, i la Internacional Comunista com a organització que dirigeixi i concentri l’esforç de la classe obrera mundial per enderrocar el sistema capitalista global, serà possible acabar amb la barbàrie del capitalisme mitjançant l’emancipació revolucionària de tots els oprimits.

Conclusions

Plantegem la nostra crítica als companys del MS a algunes de les seves posicions, de manera constructiva i amb un gran respecte per la valentia i la determinació amb què s’han llançat a la lluita i a construir el seu moviment. Podem tenir algunes diferències, que no amagarem ni minimitzarem, però hem après de la història de la lluita comunista, sobretot dels primers quatre congressos de la Internacional Comunista, celebrats en vida de Lenin – on tothom podia expressar la seva opinió i diferències, abans de la degeneració estalinista de la Internacional – que no hi ha cap problema a tenir diferències, sempre que s’abordin de manera fraternal, sense tergiversar els punts de vista de l’altra part, i amb l’objectiu d’elevar el nivell de la discussió i el nivell polític dels companys. Al final, serà la vida i els fets els qui diran quines parts cal corregir i quines no.

Mentrestant, seguirem atentament el desenvolupament i els avenços del Moviment Socialista, al qual desitgem el major dels èxits i amb qui esperem col·laborar, no només en un intercanvi d’idees fructífer, sinó també en un treball comú allà on coincidim.