Europa sense Estats Units: un futur ben negre per davant

Abans fins i tot que Trump fos confirmat com el 47è president dels Estats Units, un grup d’experts europeu havia declarat que s’estava produint “la major crisi en les relacions transatlàntiques des de Suez”. Un buròcrata de la UE es va fer eco del mateix sentiment: “Queda alguna relació entre la UE i EEUU?”. El pànic recorre els passadissos del poder a Europa.

No és difícil veure per què. Trump ha amenaçat amb imposar aranzels del 20% a totes les importacions europees; ha promès un acord amb Putin per posar fi a la guerra d’Ucraïna; ha amenaçat amb annexar Groenlàndia de Dinamarca, país membre de l’OTAN; i ha exigit als membres europeus de l’OTAN que elevin la seva despesa en defensa al 5% del PIB, o, del contrari, veuran com Estats Units abandona l’aliança militar. També cal destacar que l’única representant europea que va rebre una invitació a la seva cerimònia d’investidura va ser l’italiana Georgia Meloni, tot i que molts líders dels anomenats partits “d’extrema dreta” i euroescèptics van assistir per invitació especial. 

Tot això deriva de l’estratègia de Trump, que representa una ruptura amb la política de l’imperialisme estatunidenc des de la postguerra. El problema és que la classe capitalista europea ha construït tota la seva fortuna sobre aquesta política, a saber: la de l’imperialisme estatunidenc mantenint, a qualsevol preu, el seu estatus de superpotència econòmica i militar mundial que tot ho domina, l’àrbit suprem del que avui se li diu “l’ordre mundial basat en regles”. 

Tots els presidents estatunidencs des de la caiguda de la Unió Soviètica han intentat, fins ara, mantenir el ple domini d’EEUU al món. Però això xoca cada cop més amb fets materials obstinats. Trump insisteix en que no poden seguir ignorant els fets sense posar en perill els interessos imperialistes estatunidencs. 

Degut a que la indústria de manufactura estatunidenca s’enfronta a una competència cada cop més dura per part de rivals emergents, Trump pretén tancar la porta als nassos a tots els que s’apropin al mercat estatunidenc. I quan diu “Amèrica primer”, no vol dir “Amèrica i els seus aliats primer”. Vol dir exactament el que diu. AIxò significa aranzels no només sobre els productes xinesos, sinó també sobre els productes europeus. 

El capitalisme europeu està en un carreró sense sortida. Una guerra aranzelària agravarà encara més els seus mals, no només perquè dificultarà l’entrada de la UE al seu mercat d’exportació més gran, sinó perquè obligarà a Xina a buscar altres mercats, inclòs l’europeu, per volcar-hi els seus propis excedents. 

Aquest, però, és només el principi del problema per a Europa. La política de Trump no és simplement de proteccionisme econòmic, sinó de replegament geopolític.

 

Atrintxerament

A la campanya electoral de novembre, els liberals van pregonar que Trump està “boig”. Ens volen fer creure que ells, en canvi, són “els adults a la sala”. La descaradura de la retòrica de Trump, i l’aparent extravagància de les seves declaracions sobre l’annexió de parts dels veïns i aliats d’EEUU, pot prestar-se a la idea que, en efecte, està dement.

En molts sentits, però, són els liberals els que han perdut el contacte amb la realitat, i és la política de Trump la que representa l’evaluació més sòbria de les dures realitats a les que s’enfronta l’imperalisme estatunidenc en el moment actual. La política dels liberals, d’ignorar la realitat i intentar imposar l’hegemonia estatunidenca a tot arreu i alhora, ha portat a una costosa catàstrofe rere l’altra: a Afganistan, Síria, Ucraïna. I per què? No han aturat ni tan sols ralentitzat el declivi d’EEUU. 

Trump pretén corregir aquest desequilibri i reconèixer en els fets que EEUU, tot i que segueix sent la major potència militar del món, ja no ho domina tot i no pretén seguir imaginant-se com a tal. Ha d’escollir les seves batalles. Això significa reforçar el seu poder en aquelles parts del món on té interessos realment vitals i esferes d’influència a defensar. També significa, però, reconèixer que els seus rivals també tenen esferes d’influència per les que seria inútil lluitar. 

Això té una lògica innegable. Significa diverses coses, però. Significa que l’imperialisme estatunidenc ha d’abandonar la hipòcrita pretensió de defensar l’anomenat “ordre basat en normes”. No, Trump està admetent clara i honestament que “el poder és el correcte” (o, per utilitzar la seva pròpia frase, “la pau a través de la força”).

També significa reafirmar el control estatunidenc sobre el seu “estranger proper”: Canadà, Mèxic, Panamà, i evidentment, Groenlàndia. El govern danès s’ha mostrat horroritzat davant dels designis de Trump sobre la seva possessió colonial. Però donat que hi tenen amb prou feines 50 soldats destinats, poc poden fer excepte protestar públicament… i negociar en privat. 

El que tenim aquí és un membre de l’OTAN amenaçant amb envair un altre membre de l’OTAN. Què revela això sobre el futur d’aquesta suposada aliança? Trump desitja reforçar la presència estatunidenca a zones que considera de vital importància estratègica i econòmica. Groenlàndia i l’Àrtic són algunes d’elles. També la regió del Pacífic és una altra zona de vital importància geoestratègica pel capital estatunidenc. El petit recés d’Europa, però, ja no entra en aquest àmbit. El centre de gravetat de l’economia mundial es va desplaçar fa molt de temps de l’Atlàntic al Pacífic. 

La funció militar principal de l’OTAN, tot i així, sempre ha estat precisament a Europa, amb un ull cap a Rússia (antigament la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia) i per assegurar la dominació occidental a Europa. Trump ha estat, de nou, força sincer al afirmar que la guerra a Ucraïna va estar provocada per Occident per l’expansió de l’OTAN cap a l’est. També ha estat clar en que, des del punt de vista estatunidenc, aquesta guerra és una costosa distracció lluny del centre dels interessos d’EEUU. En ambdues apreciacions té raó, i ha promès negociar el fi de la guerra tan bon punt entri al Despatx Oval. 

Això ha ficat la guineu al galliner de les capitals europees. Els europeus es van veure arrossegats a aquesta guerra per l’administració de Biden. El fracàs de la guerra i les sancions que l’acompanyen han suposat un cop dur per a les economies i el prestigi dels europeus sense precedents recents. Ara se’ls diu que si la guerra ha de continuar, els europeus ho poden fer en els seus propis termes i expenses, sense l’ajuda d’EEUU. Es tracta d’una guerra de l’OTAN i, tot i així, el principal contribuent militar a l’OTAN ha declarat que n’està fora. 

Tot això planteja un interrogant sobre la futura existència de l’OTAN, i Trump ha deixat ben clar que no li traurà la son. Donat que EEUU aporta el 65% del pes militar a una aliança centrada lluny del seu autèntic centre d’interessos, li sembla, no sense raó, una subvenció innecessària a la despesa europea en defensa. Ha deixat clar que els europeus són uns aprofitats i que, a menys que els membres de l’OTAN augmentin la despesa militar fins al 5% del PIB, està disposat a abandonar l’aliança.

El seu seguici dels anomenats grups nacionalistes “d’extrema dreta” a Europa, per no esmentar els atacs d’Elon Musk contra la naturalesa “antidemocràtica” del Parlament Europeu, apunten a que no només l’OTAN, sinó la pròpia UE, podrien anar-se a fer norris per tot el que a Trump li importa. Això estaria en consonància amb la seva estratègia “d’Amèrica primer” de no només impulsar la indústria estatunidenca sinó afeblir la dels competidors industrials, inclosa Europa. 

A mesura que s’esquerden les relacions transatlàntiques en matèria de comerç i defensa, tant l’OTAN com la UE corren el perill real de desintegrar-se per complet en el futur. Aquesta fragmentació del continent representaria una catàstrofe per les classes dominants d’Europa. 

 

Aferrant-se als faldons d’EEUU

El capitalisme europeu s’ha aferrat als faldons de l’imperialisme estatunidenc des del final de la Segona Guerra Mundial. 

A l’OTAN, l’imperialisme estatunidenc va proporcionar un paraigües militar sota el que es reunien les petites nacions imperialistes d’Europa. En el que més tard es convertiria en la UE, les va obligar, sovint contra els seus propis interessos nacionals mesquins, a integrar-se com un bloc. I va proporcionar l’estímul econòmic per al renaixement del capitalisme europeu i, en particular, l’alemany, després que el continent hagués lluitat fins l’extenuació durant la Segona Guerra Mundial. 

Quan Berlín va caure en mans dels aliats el 1945, el primer instint de britànics i francesos va ser el de les nacions vencedores mesquines i arruinades. Van començar a robar i saquejar Alemanya, amb l’esperança d’acabar definitivament amb l’imperialisme alemany, posant fi d’una vegada per totes a Alemanya fins i tot com a nació industrial.

Les fàbriques es van desmontar i embalar per ser muntades de nou a Gran Bretanya i França. Es van extreure tonelades de matèries primeres com a reparació, i desenes de milers de presoners de guerra alemanys van ser convertits en treballadors forçats per ajudar a la reconstrucció britànica i francesa.

Si s’hagués deixat en mans de Gran Bretanya i França, s’hauria imposat a Alemanya un “Súper Versalles”. Estats Units, però, va intervenir per posar fi als seus tripijocs, que reflexaven les ambicions minúscules d’unes potències ara de segona fila.

EEUU necessitava reconstruir una Alemanya Occidental poderosa i industrialitzada com a  contrapès a la Unió Soviètica al continent europeu. Necessitava reconstruir Europa per prevenir la revolució i aturar l’avenç del comunisme. Així doncs, va financiar una política de reconstrucció del capitalisme europeu i va obligar a aquests petits estats a unir-se sota la seva pròpia dominació.

Així, a principis de la dècada de 1950, la política d’Estats Units cap a Europa s’havia convertit en abocar enormes quantitats d’ajuda del “Pla Marshall” per a la reconstrucció. Es van concedir préstecs barats i es van liquidar vells deutes. Va ser la pressió estatundienca la que va obligar a les potències europees continentals a unir-se en la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, predecesora de la UE.

Per al disgust d’EEUU, els britànics van insistir en mantenir-se al marge, aferrant-se a la seva estúpida idea que eren una potència de primer ordre amb una “relació especial” amb Estats Units, amb què s’enganyaven a si mateixos creient que podien tractar en igualtat de condicions.

Els estatunidencs haurien preferit unir Europa al voltant de Regne Unit com a vector més segur dels seus propis interessos. En comptes d’això, es van recolzar en els francesos, que van seguir amb entusiasme el pla estatunidenc, imaginant falsament que eren ells, i no els alemanys, qui estaven destinats a dominar una nova Europa integrada. Van ser els estatunidencs, però, qui van portar la veu cantant i van impulsar el procés d’integració europea des del principi.

Aquest pla, que pretenia unir a una Europa industrialment reconstruida com a contrapès a la Unió Soviètica, se sustentava en l’aliança militar, l’OTAN, formada el 1949, i en la presència de casi mig milió de tropes estatunidenques, per no parlar de la seva capacitat nuclear, al continent. Un cop més, EEUU es va haver d’enfrontar a les empentes de les, en altres temps, grans potències d’Europa per intentar mantenir el seu antic estatus. La classe dirigent francesa, per exemple, va insistir en tenir el seu propi arsenal nuclear independent, separat del de l’OTAN. Els hi agradava imaginar que això els elevaba al nivell d’iguals amb les grans superpotències, el que clarament no era així. 

Per suposat, la UE i les seves organitzacions predecesores no eren mers vehicles del interessos estatunidencs. Les classes capitalistes europees sempre van tenir els seus propis interessos i van competir amb el capitalisme estatunidenc. L’imperialisme estatunidenc tenia molt interès en no permetre que l’imperialisme europeu sorgís com un poderós competidor militar, i sempre van haver límits al seu recolzament a la integració europea. 

L’OTAN anava de la mà dels límits al rearmament alemany, i durant tot el període de la postguerra EEUU sempre es va mostra recelós davant una política de defensa europea comú independent de l’OTAN. De fet, un cop que els britànics, fidels gossos falders de l’imperialisme estatunidenc, es van unir a la CEE i després a la UE, sempre es va poder comptar amb ells per bloquejar les repetides iniciatives per formar quelcom semblant a un exèrcit europeu.

Tot i així, durant tot un període, Europa es va beneficiar d’aquest acord pel que Estats Units estrangulava les seves ambicions militars. Amb l’ajuda de l’OTAN, la despesa militar es podia mantenir relativament baixa i els diners estalviats es podien reinvertir en inversions. 

El poder econòmic d’EEUU va ser la base sobre la que aquest país va poder finançar i dominar econòmica i militarment a Europa. Tots els factors que van incentivar i permetre a l’imperialisme estatunidenc apuntalar i cohesionar el capitalisme europeu, però, s’han convertit en el seu contrari en les últimes dècades.

Des de la dècada de 1990, ha deixat d’haver-hi una necessitat de “contenir” a la Unió Soviètica. L’OTAN va seguir sent un paraigües útil per impulsar l’influència occidental (és a dir, estatunidenca) en l’antiga esfera d’influència soviética, però l’impuls per formar la UE el 1993 va venir dels propis europeus.

Per competir eficaçment al mercat mundial, es van haver d’agrupar. En un període de liberalització del comerç i la globalització, la formació del mercat comú no va trobar objeccions estatunidenques, i l’expansió de la UE cap a l’est va actuar com una corretja de transmissió de l’influència estatunidenca en direcció a Rússia.

Militarment, la reducció de la presència militar estatunidenca a Europa després de la Guerra Freda també va enviar un missatge clar al capitalisme europeu. No podien confiar indefinidament en el poder militar estatunidenc. Van fer diversos intents d’unir-se militarment per iniciativa pròpia…. i cada cop es van quedar curts degut al mosaic irreconciliable d’interessos nacionals que componen la UE.

És prou amb plantejar-se la pregunta “Quin seria el focus central de l’exèrcit de la UE?” per veure en quin destret posa a la UE una política de defensa comuna. Els francesos tenen interessos imperialistes a Àfrica Occidental. Els països bàltics i nòrdics se centrarien en l’amenaça russa. Per als irlandesos, està la qüestió dels cables transatlàntics submarins, etc. 

La diminuta escala de la indústria europea també va suposar barreres econòmiques al que pot aconseguir militarment. El projecte de desenvolupament del Eurofighter, per exemple, va provocar una espiral de retallades i endarreriment rere endarreriment degut al complicat batibull transnacional d’un consorci implicat en el seu desenvolupament. Compost per diverses empreses aeroespacials europees, cada una gestionava una part de la cadena de subministrament, i tot el procés es va veure assetjat pel caos. 

Malgrat tots aquests ensopegaments, però, Europa s’ha mantingut unida. Això es deu en gran part al fet que la classe dominant estatunidenca s’ha aferrat a la idea que pot mantenir i mantindrà indefinidament al món sencer sota l’ègida de la seva pròpia dominació singular. Quan la Unió Soviètica va deixar de bloquejar-li el camí, EEUU semblava ser una força imperialista d’abast mundial aparentment il·limitat. Se suposava que era el “Nou Segle Americà”.

Aquest objectiu aviat va trontollar, però. L’imperialisme estatunidenc es va veure desbordat. Mentrestant, el creixement del capitalisme a l’Àsia Oriental ha desplaçat el centre dels interessos estatunidencs de l’Atlàntic a la regió del Pacífic. Europa té avui poca importància per al capitalisme estatunidenc. Fins i tot si desitgés mantenir el control que un cop va tenir sobre tot arreu, l’imperialisme estatunidenc està en relatiu declivi. Ja no disposa dels recursos d’ahir per sufragar les despeses que comporten la seva aliança econòmica i militar amb Europa. 

El canvi radical estava clar fins i tot sota Biden. Els aranzels i les subvencions que s’han aplicat sota la  seva administració a través de la Llei de Reducció de la Inflació, la Llei CHIPS i altres lleis han tingut precisament com a objectiu la fabricació europea. Trump es limita a reflectir amb major nitidesa aquests fets en les seves polítiques. 

 

Un futur negre per davant

Què significa ara tot això per Europa? Significa que s’enfronta a un futur en què s’enfonsarà o nedarà en funció dels seus propis esforços, i les perspectives no són bones.

La formació de la Unió Europea va reflexar la necessitat d’agrupar-se per sobreviure de petites potències en declivi. No es va forjar com a  entitat política mitjançant una revolució que escombrés els antagonismes nacionals, però. La integració europea s’ha mantingut unida amb el recolzament de l’imperialisme estatunidenc i amb la sort d’un prolongat auge econòmic que va perdurar durant tot el període de postguerra i va enmascarar temporalment els interessos nacionals divergents d’un mosaic de petits Estats nacionals.

Aquesta és l’arrel del declivi a llarg plaç del capitalisme europeu. Aquests petits Estats nacionals no tenen els mitjans per produir monopolis de l’envergadura i la productivitat necessàries per competir amb els gegants estatunidencs i xinesos. Al tallar el gas rus del mercat europeu amb l’inici de la guerra d’Ucraïna van agreujar els seus propis mals i una renovada guerra comercial els agreujarà encara més. 

El deteriorament econòmic pot provocar el resurgiment d’una nova crisi del deute sobirà, tan sols que aquest cop no seran només les nacions europees més petites i “perifèriques” les més afectades. Més aviat, és probable que els estats membres centrals, com França i Itàlia, amb els seus dèficits i, sobretot, deutes creixents, estiguin a l’ull de l’huracà.

Ara que Estats Units ja no és l’únic pol gravitatori que tira del continent, les nacions europees es veuran arrossegades en tota mena de direccions divergents.

Amb imminent final de la guerra d’Ucraïna, hi haurà algunes classes capitalistes nacionals interessades en restablir els fluxos de petroli i gas procedents de Rússia, com Àustria i Alemanya, i d’altres molt hostils, com Polònia, els països bàltics i els escandinaus.

Sense EEUU portant la batuta, és probable que les tensions esclatin cada cop més obertament, i Trump ha deixat clar que, tot i que no té cap interès en continuar la guerra d’Ucraïna, si Europa no vol enfrontar-se a l’ira econòmica d’EEUU, serà millor que comenci a comprar més petroli i gas estatunidencs ràpidament.

Amb l’aixecament de murs en torn al mercat estatunidenc, les diferents nacions europees també es veuran arrossegades en diferents direccions per trobar nous mercats. Alguns preferiran capitular per complet davant totes i cada una de les exigències estatunidenques. Per a altres, Rússia està esperant, i també Xina.

Ja l’any passat van esclatar les diferències entre els estats membres sobre la conveniència d’imposar aranzels als vehicles elèctrics xinesos. França, Polònia i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, van liderar la iniciativa. Alemanya, Hongria, Espanya i Eslovaquia, però, van expresar públicament la seva disconformitat amb els plans: Alemanya per por a les represàlies xineses, els demés perquè estan cortejant la inversió xinesa.

Tot això sense considerar les implicacions polítiques del creixent descontent a Europa, que amenaça amb portar al poder a una sèrie de partits de dretes aliens a l’establishment tradicional: Le Pen a França, AfD a Alemanya, FPÖ a Àustria, fins i tot Farage a Regne Unit. Quines noves variables representarien aquests governs un cop entrin a l’equació?

És tot això inevitable? Hi ha estrategues a Europa que, lluny de limitar-se a lamentar el despreci de Trump per “l’ordre basat en normes”, entenen la freda i crua realitat.

Draghi, com hem comentat a algun altre article, ha elaborat un estudi molt interessant que aboga per una inversió massiva dirigida per l’Estat a escala continental. Només així, va explicar, podrà el continent produir una classe de paladins europeus, monopolis massius, que puguin competir seriosament amb els seus rivals estatunidencs i xinesos. 

Tot i així, hi ha alguns problemes. On anirà a parar aquesta inversió? Seran paladins alemanys o francesos? Cal suposar que no seran paladins grecs, ni espanyols, ni portuguesos. Aquesta inversió planteja un cop més l’obstinat problema dels interessos nacionals contraposats als del capitalisme europeu. A més, tal augment massiu de la inversió tindria un cost enorme d’un 4.5% adicional del PIB europeu, segons les pròpies xifres de Draghi.

També altres, amb la vista posada en l’era Trump, han llençat una advertència a Europa. Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, ha dit als membres europeus que han d’augmentar la despesa militar al 4% del PIB, el doble de l’objectiu actual del 2%. Si Europa vol valdre’s per sí mateixa a l’hora de defensar militarment els seus interessos imperialistes, no té altra opció. Això segueix sense abordar el fet que la UE no té exèrcit propi, i els seus exèrcits segueixen integrats sota el comandament d’EEUU a través de l’OTAN!

Aquí està el problema de la proposta de Rutte, però: la classe capitalista europea ja ha retallat la despesa fins els ossos amb una austeritat massiva i, tot i així, 10 dels 27 estats membres segueixen registrant dèficits superiors al límit del 3% del PIB establert al tractat de Maastricht. França té un dèficit del 6.1%.

Per acabar-ho d’adobar, gent com Draghi i Rutte els diuen que han d’augmentar enormement la despesa pública en inversió i despesa militar si volen que el capitalisme europeu tingui futur. Per aconseguir-ho, els governs europeus hauran d’aplicar mesures d’austeritat amb un salvatjisme sense precedents històrics al continent. De fet, Rutte va explicar precisament això en el seu discurs de desembre: “Sé que gastar més en defensa significa gastar menys en altres prioritats”, va dir a la premsa i als polítics que l’escoltaven. “Però és només una mica menys”. 

Només una mica menys de menjar, només una mica menys pel sistema sanitari, una mica menys de calefacció pels pensionistes. Una mica menys, i Europa podria produir una màquina militar de categoria mundial capaç de matar i mutilar per la classe multimilionària europea.

Tot i així, el govern de França es va ensorrar rere un intent fallit la tardor passada d’aprovar un paquet d’austeritat que hauria reduït el dèficit simplement del 6.1% al 5.4% del PIB!

Fins ara, les classes dominants s’han resistit a dur a terme res que s’apropi tan sols a les mesures que serien necessàries per donar al capitalisme europeu un futur en el món salvatge que s’apropa. I això és perquè saben el que significaria fer-ho: malestar social, agitació política, fins i tot revolució. Tot i així, és possible que en el futur es vegin obligats a dur a terme tals polítiques, amb tots els riscos que comporten. Perquè l’alternativa és realment fosca pel capitalisme europeu. Promet portar un declivi accelerat. El final de l’OTAN és totalment possible, i també ho és la completa fractura del continent i el col·lapse de la UE. 

Al final, el destí del continent serà el mateix: els esdeveniments estan sentant les bases per la revolució europea.