França: Cap pacte amb la dreta! Mobilització general per a aprofundir i aplicar el programa del Nou Front Popular!

Els resultats de la segona volta de les eleccions legislatives van portar alegria i, sobretot, alleujament a milions d’electors que temien una victòria de l’extrema dreta.

L’endemà de la primera volta, Le Pen i Bardella ja es veien en el poder. Van organitzar el seu “futur” govern, van filtrar a la premsa els noms dels “futurs” ministres. Confiats en la seva victòria, van posposar indefinidament el seu programa “social”. “Al principi”, van explicar, hi haurà austeritat pressupostària i jubilació als 66 anys.

El passat 7 de juliol, tot això va explotar en ple vol. Amb 143 diputats, l’aliança RN-Ciotti està molt lluny de la majoria absoluta.

Amb 184 escons, el NFP ocupa el primer lloc, per davant del grup macronista (166 escons). Es tracta, doncs, d’una dura derrota per a la “majoria presidencial”, però no de la desfeta que es preveia l’endemà de les eleccions europees. Els macronistas (o ex macronistas) van aconseguir fins i tot un resultat millor que l’anunciat en els últims dies pels sondejos, que, no obstant això, van tenir en compte les retirades entre les dues voltes.

Tornarem detalladament en un altre lloc al nostre rebuig categòric de l’anomenat “Front Republicà contra l’extrema dreta”, aquesta política de col·laboració de classes que, lluny d’afeblir a la dreta i a l’extrema dreta, les enforteix. Aquí, només subratllem que, en termes d’escons obtinguts, el “Front Republicà” va beneficiar principalment a la dreta macronista (i als republicans, que també van aconseguir una puntuació millor que l’anunciada). Les nombroses retirades de candidats del NFP van salvar a la “majoria” sortint d’una derrota total i van permetre als republicans guanyar alguns escons addicionals.

Al final, “el Front Republicà” va tenir principalment l’efecte de donar avantatge als macronistas i als republicans enfront del RN. Això és el que va ocórrer fins i tot més enllà del que anticipaven les enquestes. No obstant això, seria completament erroni concloure que el RN està políticament afeblit. El RN no sols va obtenir, en la primera volta, sis milions de vots més que en 2022, sinó que l’aliança entre el NFP i la dreta, entre les dues voltes, no pot més que reforçar la imatge «antisistema» de Marine Le Pen i els seus sequaços, que pretenen collir els fruits tard o d’hora, i tal vegada amb bastant rapidesa.

Mobilització als carrers i en les empreses!

El NFP ocupa el primer lloc (184 escons), però lluny de la majoria absoluta (que és de 289 escons). Per tant, no hi ha majoria en l’Assemblea Nacional per a votar a favor del programa del NFP. Si ens atenim únicament a la composició de l’Assemblea Nacional, la constitució d’un govern d’algun mode “sòlid” és un desafiament. Lluny d’haver acabat, la profunda crisi política que va començar el 9 de juny està entrant en una nova fase.

Les negociacions i els regatejos entre bastidors es multiplicaran en els pròxims dies i setmanes. Els líders del PS i dels Verds ja es declaren disposats a renunciar al programa NFP per a arribar a “acords” amb els macronistas. Quant a la burgesia francesa, exercirà la màxima pressió per a obligar el pròxim govern –sigui qui sigui– a aplicar una política “responsable”, és a dir, d’austeritat.

Jean-Luc Mélenchon demana a Macron que anomeni un Primer Ministre del NFP; també demana per endavant a aquest últim, sigui qui sigui, que formi un govern decidit a aplicar tot el programa del NFP, sense negociar res amb els diputats macronistas. Aquesta posició contrasta marcadament amb la de diversos líders de l’ala dreta del NFP. Però és precisament això últim el que estarà en el centre de les negociacions i del regateig.

Donat l’equilibri intern de poder en l’Assemblea Nacional (i dins del NFP), el que Mélenchon exigeix no té possibilitats d’aconseguir-se sense una poderosa mobilització extraparlamentària de joves i treballadors. El focus de la lluita ja no està en l’Assemblea Nacional, sinó als carrers, en les empreses i en els barris obrers.

És cert que el NFP no té majoria absoluta en l’Assemblea Nacional. Però els treballadors són la gran majoria al país. Constitueixen, amb diferència, la força social decisiva. Sense el seu amable permís, ni una roda gira ni una bombeta brilla. En els pròxims dies, els líders de La França Insubmisa i la CGT –entre altres– han d’incloure mobilitzacions massives en l’agenda, incloses vagues renovables (indefinides), per a exigir l’aprofundiment i la implementació del programa del NFP.

Sobre la base d’una mobilització revolucionària de joves i treballadors, seria possible no sols aplicar totes les mesures progressistes del programa del NFP, sinó fins i tot anar molt més enllà: fins a l’expropiació dels grans capitalistes que dirigeixen el destí d’aquest país. Hem de posar fi al domini de l’economia per part d’un grapat de paràsits gegants que imposen l’austeritat, la precarietat, la desocupació i molts altres flagels a l’aclaparadora majoria de la població. Cal enderrocar-los, portar als treballadors al poder i reorganitzar l’economia sobre la base d’una planificació democràtica de l’aparell productiu. Aquesta és l’única manera de posar fi a la regressió social permanent i, en el procés, de trencar veritablement i definitivament la dinàmica del RN.