Govern ERC i Junts i la necessitat d’una política revolucionària

Apurant fins al màxim després d’una clara victòria electoral de l’independentisme, ERC i Junts s’han posat d’acord per formar govern. La investidura de Pere Aragonès suposarà per a Esquerra la primera presidència de la Generalitat des de la República.

Formació del govern

Abans d’entrar a analitzar el procés que ha portat al pacte entre ERC i Junts i la formació del nou govern és necessari mirar una mica més enrere. D’altra manera és difícil explicar com és que només s’ha format govern quan unes noves eleccions amenaçaven a l’horitzó.

El moviment independentista continua estancat després del referèndum del 2017 i l’embat del 2019. Però el problema no és pas que el poble no estigui disposat a mobilitzar-se i lluitar al carrer, sino que la direcció no està a l’alçada de les circumstàncies i les tasques.

Tothom sap que el govern anterior de Junts i ERC no va assolir res per fer avançar la lluita independentista. A més a més, de la poca política que va exercir (més enllà de la demagògia independentista) pels bloquejos i baralles entre socis, les mesures principals es van centrar en defensar decididament els interessos de les grans empreses i els bancs. La pandèmia l’han gestionat igualment de manera nefasta, recollint els fruits de les seves polítiques anteriors d’austeritat i atacs a la classe treballadora i defensant l’economia (beneficis) per sobre de la salut. En resum, continuen al capdavant del moviment independentista però el frenen en nom del capitalisme. 

Partint d’aquesta premissa es pot arribar a entendre  perquè ERC i Junts han arribat a tornar a formar govern in extremis. En primer lloc, tant ERC i Junts tenen un aparell de partit formidable que viu dels diners públics i que desitja continuar vivint així. El moviment independentista els ha facilitat aquestes posicions de privilegi i poder, i han pressionat fortament, sobretot en el cas a Junts, per la formació de govern. 

En segon lloc, ERC i Junts difereixen per sobre de tot en l’estratègia independentista mentre que coincideixen en les principals qüestions econòmiques i en general arriben a compromisos en les qüestions socials. És a dir, que per sobre de la qüestió nacional estan d’acord en les qüestions econòmiques, malgrat que ERC intenti donar-se una imatge més progressista. 

Així doncs, els resultats de les eleccions amb majoria independentista, la pressió interna dels aparells i la seva entesa general en les qüestions econòmiques decisives han facilitat aquest govern. Un govern que haurà de fer front a una de les pitjors crisis de l’economia catalana, espanyola i mundial en la història del capitalisme.

El govern estarà dividit de manera paritaria entre els dos partits. Tanmateix, Junts serà qui tingui les principals conselleries per a fer front a la crisi, marcant d’entrada el caràcter pro capitalista del nou govern. Sobre el nou conseller d’economia i en paraules de vilaweb: “Gol per l’escaire de l’establishment català. De La Vanguardia al PSC, passant per La Caixa i Foment del Treball, han de veure ara com un dels seus formarà part del nou govern independentista, Jaume Giró.” No podem oblidar que Junts és l’hereu de CiU tot i les seves transformacions i gir a l’esquerra d’una part del seu electorat. Dins l’independentisme és el principal defensor de la burgesia catalana, amb agents directes com Giró. El propi Aragonès té relacions personals directes amb membres de l’alta burgesia, però “que sap separar de la política”. 

Pel que fa al programa de govern, s’aposta per un referèndum pactat: “només un referèndum acordat amb l’Estat” podria “substituir el mandat polític de l’1-O”. Alt i clar. Com ja hem dit més amunt, l’estratègia de Junts és la de la demagògia buida per mantenir-se al poder, així que, mentre tingui cadires i les conselleries decisives per fer front a la crisi, accepta la via autonomista d’ERC. Buscarà treure redit dels errors i la ferma aposta d’ERC per la taula de diàleg.

En la mateixa línia, l’acord planteja que es crearà un nou espai de discussió independentista -coordinat amb el Consell per la República però al marge d’ell- per definir l’estratègia conjunta. La creació d’un nou òrgan per dalt, al igual que el Consell per la República, son l’expressió concreta de l’estancament del moviment independentista i la fallida de les seves direccions, de l’abandonament conscient i inconscient de la unilateralitat i de la desviació per canals segurs del moviment de masses al carrer.

Perspectives i el paper de la CUP

El nou govern es forma sota una crisi econòmica, social i política sense precedents. L’economia catalana ja feia aigües abans de la pandèmia, però ara es troba en una situació molt més precària: “el PIB català va tancar el març un 9,6% per sota dels nivells del quart trimestre del 2019”, abans de la pandèmia (L’Ara, 07/05/21). 

Com correctament expliquem des de la CUP, els fons europeus no suposaran una recuperació econòmica per a la majoria; al contrari, seran novament un rescat pels rics, tal i com ja va passar després de la crisi del 2008. El caràcter general del període en el que hem entrat és un de lluita de classes, on els rics i els seus lacais buscaran descarregar sobre les espatlles de la classe treballadora i de la joventut el pes de la crisi del seu sistema. El govern d’ERC i Junts defensarà per sobre de tot les grans empreses. 

Durant el primer dia del nou govern ja hem viscut un exemple d’això amb el desnonament de Bloc Llavors. Els mossos, amb presència dels feixistes de desocupa, van desnonar a 3 famílies amb càrregues policias i van reprimir 60 activistes per la llei mordassa. Aquest era un desnonament conegut i que va ser post posat el passat 18 de Maig. Tot això malgrat el pacte amb la CUP sobre la “no intervenció ARRO i BRIMO en desnonaments en famílies o persones vulnerables”.

Així doncs, pensem que va ser un error haver votat a favor de la formació d’aquest govern. El vot correcte hauria sigut l’abstenció. És més, creiem que és perillós celebrar-ho, tal i com va fer el company Riera dient que “la noticia que la legislatura arrenca és una dada positiva” donada la “situació d’emergència  i urgència a nivell social i econòmic per la majoria de la població”. Però un error, si no es rectifica a temps, et porta a un altre. 

Com ja vam explicar, les negociacions i possible pacte amb ERC s’hauria d’haver basat en les millors parts del programa electoral i en algunes de les reivindicacions més destacades del carrer- ni més ni menys. Ara, resulta que l’acord de “mínims” amb ERC és tan aigualit que no ha sigut ni el principal problema en la formació d’aquest govern. És més, la CUP vàrem intervenir enèrgicament per a que les dues parts arribessin a un acord. En tot això, la CUP vàrem firmar un document de “mínims” per desbloquejar la situació i que és un clar pas enrere, lligant més a la CUP amb ERC i Junts. Més enllà de les frases buides i la formació d’un nou òrgan, el que es concreta en el document és el “compromís inequívoc que des del diàleg i l’embat democràtic” s’assoleixi la independència.  

La política actual de la direcció és de facto la que proposen i defensen Poble Lliure. Aquests defensen una política estratègica conjunta amb tots els actors independentistes, començant per ERC i Junts. La conclusió lògica d’això és que defensen l’entrada de la CUP al govern.

Malauradament per a Poble Lliure els fets són tossuts. L’actual estancament del moviment independentista no és el resultat de la falta d’una estratègia conjunta entre ERC, Junts i CUP, sino de la manca d’independència de la CUP davant ERC i Junts. En comptes de firmar un acord de mínims per facilitar la legislatura, la CUP hauríem d’explicar pacientment que l’actual atzucac de l’independentisme és conseqüència del caràcter petit burgès de les direccions d’ERC i Junts i de la naturalesa social de la tasca independentista; que l’assoliment d’una república catalana és una tasca revolucionària que només una direcció proletària pot assolir fent a la vegada la revolució social. 

És igualment obligatori desemmascarar el caràcter real de classe d’aquest nou govern pro capitalista. Si, bé, davant la repressió del règim, davant la lluita pel dret a l’autodeterminació, és correcte un front comú amb ERC i Junts, com també ho és recolzar polítiques que facin millorar les condicions de vida de la classe treballadora, com ara l’increment dels sous dels treballadors sanitaris, cal però sempre mantenir una crítica vers el caràcter poruc i covard d’ERC i Junts davant del règim i de les seves polítiques pro-capitalistes. 

La veritable “responsabilitat” de la CUP ha de ser amb la causa de la classe treballadora i dels oprimits, no amb l’opinió pública burgesa i l’independentisme en l’abstracte. El capitalisme està passant per una fase agònica, moribund al llit. La polarització a dreta i esquerra s’accelera, mentre que la classe treballadora comença a moure’s cada vegada més en totes les arenes socials. Ara més que mai la CUP hauríem d’explicar el nostre programa anti capitalista i revolucionari i la necessitat de la revolució social. 

En aquesta pròxima legislatura es presenten moltes oportunitats per a la CUP. El nou govern serà posat a prova ben aviat, mostrant el seu veritable caràcter. Si som capaços d’orientar-nos correctament, criticant la traïció encoberta en el front independentista i lluitant perquè aquesta crisi la paguin els rics mitjançant un programa de classe, podrem fer avançar la causa per la república socialista catalana i la revolució mundial.