Governs, Monopolis i la crisi de la COVID-19 – La pandèmia que amenaça el futur de la humanitat s’anomena capitalisme (III)

A aquesta darrera part, Joseba Blanes estableix un paral·lelisme amb les grans crisis d’epidèmies viscudes per la humanitat en èpoques anteriors. Mentre que a les dites èpoques les forces productives estaven molt subdesenvolupades per a afrontar situacions d’aquest tipus, no és la situació baix el capitalisme. La seva incapacitat de fer-ho mostra que és necessari substituir-lo per un sistema social superior, el socialisme. El futur de la humanitat depèn d’aquest fet.

Resposta institucional, improvisació i mentides

Sense extreure cap conclusió de l’experiència a la Xina, on el 23 de gener es decretaven mesures dràstiques de confinament a Wuhan i Hubei, els governs de la majoria dels països del món seguiren difonent davant els mitjans el seu missatge tranquil·litzador. Afirmaven que els efectes del nou virus serien molt pareguts als de la grip i no era per alarmar-se. Segons els experts, l’únic que es devia fer si es detectaven contagis importats, seria controlar-los i també la seva cadena de contactes, per a posar-los en quarantena i evitar que el virus s’estengués i es produïssin transmissions locals.

Mes i mig més tard que a la Xina, el 8 de març, quan la situació ja estava fora de control amb 118.000 positius reconeguts a 114 països i 4.291 morts, la OMS decretava l’estat de pandèmia global. Des d’aquest moment, amb velocitat digna del millor prestidigitador, autoritats i experts feren un gir de 180° als seus plantejaments i passaren de defensar la necessitat de dur a terme una guerra global contra el virus.

Forçats per la situació, el canvi de guió arribà tan lluny que per a justificar la seva imprevisió i incompetència, tots començaren a repetir la mateixa mentida: “Ningú és responsable de la improvisació o de la falta de recursos, perquè no era possible preveure aquesta pandèmia, ni la seva gravetat extrema, només comparable a la situació que es donà a la II Guerra Mundial“.

Ells seguien la vella màxima de Goebbels, que la mentida més gran si es repeteix permanentment, acabarà semblant una veritat inqüestionable, es posaren per feina i iniciaren una campanya d’intoxicació massiva que encara persisteix.

Es cobrien rere el mant de l’autoritat intel·lectual d’experts de tot tipus i condició, ens repeteixen fins a la sacietat el mateix missatge: “No en som responsables, perquè ningú, ni tampoc els científics, podien preveure el virus que sorgiria, quan i on ho faria, ni tampoc la seva gravetat i capacitat de contagi”.

El que hi ha darrere la seva afirmació contundent és una banalitat. Ratifiquen el que qualsevol persona mitjanament intel·ligent entén, això és: existeixen límits a qualsevol previsió científica, sigui en el camp de la virologia o a qualsevol ram de la ciència, i aquests límits els marquen el grau de desenvolupament del coneixement i la tecnologia que existeixen en aquell moment i lloc.

Certament, els interrogants sense resposta amb els quals intenten justificar la seva manca de previsió són tan obvis, que respondre’ls prèviament només se li podria haver demanat a un vident o endeví. Sense cap necessitat de ser expert en virologia, qualsevol coneix o ha escoltat alguna vegada que la característica per se de l’espectre amplíssim del virus, el qual viu als animals i a vegades ens infecten als humans, són precisament les mutacions constants i canvis que produeixen ceps vírics nous, diferents dels originals. Igual que les previsions fiables en meteorologia, tenen un límit temporal i, si aquest se supera, la possibilitat d’encert és molt menor. Amb els mitjans i coneixements actuals, els viròlegs i epidemiòlegs pogueren anticipar el risc i apostar per la família de virus d’on pareixia més probable que emergís, però era inviable conèixer anticipadament la mutació concreta.

Inclús en el cas del virus de la grip, l’organisme depenent de l’OMS denominat Sistema Mundial de Vigilància i Resposta a la Grip –SMVRG—, el segueix sistemàticament des de fa 65 anys. No sap si la vacuna que cada any desenvolupa per a combatre els dos brots estacionals periòdics, un a cada hemisferi, serà més o menys efectiva, tot dependrà de si s’encerta o no amb els 3 o 4 ceps que s’inclouen com a diana.

L’evidència científica, crònica d’una pandèmia anunciada

La tesi que suscita el consens pràcticament unànime dels investigadors, i segueix sense resposta ‘‘institucional’’, la resumia en el context actual el doctor en bioquímica i el director del grup de Virologia i Immunologia Cel·lular d’IrsiCaixa, Julià Blanco (La Vanguardia, 23 de març de 2020):

La clau és pensar a llarg termini, no només en aquest coronavirus, sinó en els que vendran. Hem d’acostumar-nos que el bot del virus entre espècies serà cada vegada més comú. Convivim molt units els humans i els animals, hi ha una densitat elevadíssima de població i tenim una mobilitat tan alta que qualsevol virus és global en poc temps.

I concloïa:

Per això és important preparar-se per als futurs brots, generant vacunes capaces no només de combatre un coronavirus en particular, sinó tots els que possiblement ens arribaran.

En contrast obert amb els arguments oficials, l’enumeració simple dels episodis de pandèmies i l’aparició de virus zoonòtics nous els darrers 100 anys, justificava més que sobradament la crida dels experts a les autoritats sanitàries perquè adoptassin les mesures preventives necessàries. Tota l’evidència empírica subratllava la necessitat urgent de dotar de recursos i finançament suficient els científics, perquè es preparin així per a afrontar l’amenaça que suposen per a la salut i la supervivència humana l’emergència de virus pandèmics nous.

El que ahir era un risc anunciat, avui s’ha convertit en una realitat cruel, el desenllaç i balanç de la qual encara és incert.

El que s’amaga realment rere ‘‘l’explicació institucional’’, és evitar per tots els mitjans haver de respondre a les dues qüestions centrals:

Disposaríem ja d’una vacuna i d’antivirals eficaços contra la COVID-19 si s’haguessin tingut en compte les advertències dels investigadors?

Per què no es dedicaren els recursos i el finançament necessaris per a prevenir el que avui és una realitat cruel?

Saben que només el fet d’enunciar aquestes preguntes posa sobre la taula la responsabilitat criminal del seu sistema, el capitalisme, on tot se sacrifica a l’altar del benefici i també de la classe que el dirigeix, aquella minoria ínfima de grans burgesos que, a part de comptar amb la connivència obedient d’Estats i governs, controlen amb mà de ferro els principals ressorts de l’economia mundial i decidiren que invertir en la prevenció d’una pandèmia hipotètica no era rendible.

Naturalesa, pandèmies i humanitat: una història compartida

El passat 12 d’abril, sota el títol clarificador: “La COVID-19 és el darrer avís i, sense consciència crítica d’espècie, a la propera la humanitat col·lapsarà”. El diari “Público” entrevistava l’arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell Roura, codirector des de fa més de 30 anys de les excavacions d’Atapuerca i en el seu camp és un dels experts més prestigiosos i amb major projecció en l’àmbit internacional.

La profunditat de les reflexions i conclusions que desenvolupa a l’entrevista, mereixen ser conegudes i tingudes en compte com un element de judici important, per qualsevol que es plantegi estendre el punt d’inflexió en què ens trobam i prospectar el futur al qual s’enfronta la humanitat.

Per respondre un dels molts interrogants que se li plantejaven a l’entrevista, sobre l’existència o no d’epidèmies a la prehistòria humana, Carbonell feia la reflexió següent:

Evidentment, les pandèmies han existit sempre, encara que és molt difícil trobar-ne evidències, ja que s’han de tenir en compte que aquestes funcionaven a partir de les càrregues demogràfiques existents. No és el mateix quan afecta 200 o 1000 individus d’un territori que quan morien tots i no quedava cap hoste del virus que pogués continuar el contagi, perquè a molts quilòmetres de distància ni se n’adonaven. Avui a un món globalitzat amb grans mitjans de comunicació i transport, els hostes es multipliquen exponencialment.

Si partim del fet que almenys el 70 % de les malalties humanes són d’origen animal i que virus i bacteris ja eren part integrant de la natura, molt abans del nostre naixement com a espècie, ja que s’han trobat bacteris allotjats a dents, estómacs i excrements de peixos fossilitzats fa 350 milions d’anys, i restes de bacteris patògens de fa 70 milions d’anys a fòssils de mamífers. Sembla lògic pensar que mitjançant el nostre contacte amb plantes i animals, fos inevitable que a vegades es produís l’emergència d’algun patogen que fes el bot entre espècies. De fer, igual que tot el que neix mereix morir, de la mateixa manera no es pot concebre la salut sense la malaltia i ambdues són part consubstancial de l’experiència de qualsevol ésser viu.

Durant gran part de la prehistòria, l’home només comptava amb un equip reduït d’eines i encara no havia modificat de manera significativa la natura. Els grups humans eren poc nombrosos i es trobaven aïllats. El risc d’epidèmia existia, però la densitat escassa de població i els contactes freqüents entre grups diferents, reduïen la seva extensió potencial.

Aquesta interactuació limitada, entre persones i patògens infecciosos, canvia a partir de la Revolució neolítica. El descobriment de l’agricultura i la domesticació d’animals salvatges permeten assegurar alimentació suficient per a poblacions humanes cada vegada majors. El creixement de la població afavoreix els intercanvis i contactes entre pobles diferents i com a efecte indirecte facilita el desenvolupament de microorganismes nous amb potencial epidèmic.

No és casual que sigui en aquest període, en el qual per primera vegada es té constància de l’aparició d’alguns dels virus més coneguts. Aquest és el cas de la verola –variola virus—, de la qual s’ha confirmat la seva presència a comunitats agrícoles de l’Índia fa 11.000 anys. També de la poliomielitis –poliovirus—, malaltia representada amb una estela funerària egípcia de la xviii dinastia el 1580 abans de la nostra era (a.n.e.). El mateix passa amb el xarampió –mobillivirus—, del qual hi ha referències a l’Orient Mitjà i a l’Índia des del 2.500 a.n.e.

L’opinió majoritària entre els investigadors postula com a hipòtesi més probable que la majoria dels patògens que coneixem ens acompanyen des de fa milers d’anys, entre els quals també s’hi troben el de la grip, els símptomes de la qual els descriu Hipòcrates el 412 a.n.e. Tenen un origen zoonòtic: la grip i la diftèria del porc, el xarampió del ca, el bacil de Koch dels bòvids, la lepra del búfal. La seva tesi la basen en la similitud existent amb altres virus presents als animals i sobretot pel contacte estret que es dona entre humans i animals amb la seva domesticació, procés que a la conca del Mediterrani comença a partir del 8.000 a.n.e.

Les pandèmies a l’antiguitat clàssica

Una de les primeres epidèmies de les quals es té constància escrita és la que va provocar la verola a Atenes l’any 430 a.n.e., la qual descriví l’historiador atenenc Tucídides.

Les primeres referències escrites de pandèmies que afecten grans àrees geogràfiques es produeixen després de la consolidació de l’Imperi romà. Roma controlava grans zones geogràfiques a Europa, Àsia i Nord d’Àfrica, agrupava una població molt nombrosa que vivia a ciutats i comptava amb unes vies de comunicació marítimes i terrestres excel·lents, les quals facilitaven els intercanvis i el comerç. De la mateixa manera, sense pretendre-ho, crearen també les condicions idònies perquè una malaltia infecciosa pogués estendre’s entre la població.

El primer episodi històric conegut d’una pandèmia fou l’anomenada Pesta Antonina o de Galè, la qual es desenvolupa durant els anys 165 i 180 durant el mandat de l’emperador Marc Aureli Antoní. Segons la descripció del gran metge Galè de Pèrgam, es tractà d’una epidèmia de verola, el primer brot de la qual, el 165, es desenvolupà entre les tropes romanes que assetjaven la ciutat de Selèucia a l’Orient Mitjà. Ràpidament el contagi s’estengué per tot l’imperi. Nou anys més tard hi hagué un altre brot que afectà sobretot Roma. Es calcula que hi moriren cinc milions de persones

Molts historiadors ressenyen que Marc Aureli fou l’últim dels grans emperadors. Després s’inicià la decadència lenta de l’imperi amb el regnat del seu fill Còmmode i l’ascens posterior al poder de la dinastia Severa, la qual culminà amb la caiguda de Roma i de l’imperi occidental a la part final de la segona meitat del segle v.

La segona pandèmia fou l’anomenada Plaga de Justinià, entre 541 i 543. Es produeix poques dècades després de la caiguda de Roma. La plaga segons relata Procopi de Cesària –avui se sap que fou pesta bubònica—, s’estengué per tot l’imperi Bizantí, Àfrica, Europa i Àsia. Es calcula que pogueren morir entre 25 i 30 milions de persones, del 13 al 26 % de la població mundial d’aquell temps. La pandèmia coincideix amb l’intent de l’emperador de Bizanci Justinià I el Gran de reconquerir els territoris perduts a occident i reconstruir l’imperi romà. Aquest objectiu finalment fracassà tot i els èxits militars inicials, amb les victòries contra els vàndals i ostrogots del gran general Belisari, i obriren el camí a Europa per a la consolidació dels regnes bàrbars i l’inici de l’edat mitjana.

La Pesta d’Azoth, en el regnat de Justinià. Quadre de Nicolás Pussin, 1631.

L’alta edat mitjana

La caiguda de Roma amb la qual s’inicia l’alta edat mitjana a Europa –segles del vi al x—, suposa la caiguda del comerç i la destrucció física o el deteriorament irreversible de gran part de l’obra pública romana: calçades, ports, ponts, aqüeductes. Això conduí a l’abandonament de les ciutats i a un procés general de ruralització de la població.

El retrocés espectacular que es produí en tots els rams, econòmic, tecnològic, cultural…, unit a les guerres contínues per repartir-se el control del territori, provoquen una caiguda dràstica de la població, que el segle x tot just superava la meitat de què hi havia 400 anys abans. Això explica que els brots epidèmics periòdics més o menys greus que es continuen produint, tinguin una extensió geogràfica i poblacional limitada.

El període excepcional de “La plena edat mitjana”

Entre els segles xi i xiii –període que alguns historiadors denominen la plena edat mitjana— la situació canvia dràsticament.

S’han acabat les guerres per la recerca de territoris on establir-se, de vàndals, normands o hongaresos. A la península Ibèrica, després de la desaparició el 1031 del califat de Còrdova s’atura l’avanç musulmà. Poc després s’inicien les croades per a conquerir Orient Mitjà i Jerusalem –1095-1291—. L’espai islàmic queda reduït a la conca del Mediterrani sud i a l’interior d’Àsia i deixa de ser una amenaça, així que es genera a Europa una situació de relativa estabilitat política i militar.

L’aparició de l’arada de ferro amb roda i orelló, l’ús del cavall com a animal de tir en lloc dels bous, la tala d’arbres per a nous cultius i la rotació triennal d’aquests, la instal·lació i ús dels molins d’aigua i vent, l’ús d’eines de ferro, totes aquestes innovacions combinades es donaren amb unes condicions climàtiques excepcionals. Alguns historiadors parlen de l’òptim medieval que inclús permetia el cultiu de vides a Anglaterra. Es multiplica la producció i els excedents agrícoles, cosa que fomenta i desenvolupa el comerç. Paral·lelament es produeixen també millores tècniques importants a la navegació i la construcció naval, com la incorporació del timó de codast o la brúixola.

A l’extrem orient, el domini mongol de gran part d’Àsia garanteix la seguretat de les expedicions comercials i permet que durant el segle xii es restableixi la Ruta de la Seda entre la Xina i Europa.

La suma d’aquests factors condueixen a una explosió demogràfica: la població es duplica i a mitjans del segle xiii s’assoleixen els 73 milions de persones. La importància cada vegada major del comerç fa que les ciutats guanyin en pes i poder, i es multiplica la població urbana. A algunes zones com és el cas del nord d’Itàlia, el procés és encara més intens. El 1300, la renda per càpita es va multiplicar per 3, el nivell d’alfabetització de la població urbana és el més alt d’Europa, saben llegir i escriure el 50 % dels barons i el 20 % de la població total viu a grans ciutats com Milà, Venècia i Florència, amb més de 100.000 habitants, i moltes altres com Bolonya, Lucca, Gènova…, que superen els 50.000.

El triomf de la Mort, de Pieter Bruegel el Vell – Una recreació al·legòrica dels mals del final de l’edat mitjana i principis de la moderna, incloses les plagues i epidèmies de virus

“La Pesta Negra” o el desastre biològic més gran de la història de la humanitat

Tota la situació prèvia de bonança excepcional climàtica i avanç econòmic i social intens, comença a mostrar signes d’esgotament a principis del segle xiv. Les terres fèrtils en cultiu no són suficients per a fer front a les necessitats generades pel gran augment de la població. A més de l’escassetat de terres noves i de cavalls de tir per a incrementar els cultius, es produeix un empitjorament brusc de les condicions climàtiques, amb l’inici de la denominada petita edat de gel, la qual provoca una baixada dràstica de les temperatures que redueixen encara més la producció agrícola. A moltes zones es generalitzen la malnutrició i la fam.

Aquest és l’escenari a tot Europa quan es desferma la plaga de la pesta negra (1347-1353).

Encara que no es coneix el lloc exacte on es donaren els primers casos, sí que se sap que començà a Àsia i també que arribà a Messina, en un vaixell que procedia de la colònia genovesa de Caffa al mar Negre. D’allà es va estendre per tota la península italiana. Aquell mateix any, Lluís I d’Hongria havia iniciat una campanya militar per a imposar els seus drets dinàstics sobre la corona de Nàpols, el contagi entre les seves tropes i la mortalitat que provocà la pasta, el forçaren a desmobilitzar el seu exèrcit i enviar els soldats als seus països, els quals estengueren l’epidèmia a la resta d’Europa. Finalment, només Islàndia i Finlàndia es lliuraren de la pandèmia.

El nom de pesta negra o mort negra descrivia els símptomes que desenvolupaven els malalts a la fase final de la malaltia. S’iniciava amb taques a la pell de color blau o negre, provocades per hemorràgies cutànies petites; després apareixien bubons de color negre, al coll, braços, cames o rere les orelles, a causa de la inflamació dels ganglis del sistema limfàtic, es gangrenaven els dits de les extremitats i finalment es produïa la ruptura dels bubons, els quals supuraven un líquid amb olor pestilent. La duració d’aquesta fase final solia ser de 5 dies i provocava la mort de l’infectat en el 90 % dels casos. No existia cap tractament efectiu.

Després de l’observació de milers de casos, s’arribà a la conclusió que el desenvolupament de la malaltia era com a màxim de 39 dies, i qualsevol infectat que superava aquell temps no tornava a recaure-hi. Des d’aquell moment, tota aquella persona que pretengués entrar a un poble o ciutat havia de romandre aïllat durant 40 dies.

A partir d’aleshores, es creà el terme quarantena, el qual s’utilitza universalment per a descriure qualsevol cas en què sigui necessari aïllar algú per a comprovar si pateix o no una malaltia infecciosa.

Encara que no se sap la xifra exacta de víctimes, s’estima que a Europa moriren entre 24 i 48 milions de persones, del 30 al 60 % de la població; i de 75 a 200 milions a tot el món. La incidència per zones geogràfiques fou molt desigual: mentre Florència i altres ciutats del nord d’Itàlia perderen fins al 80 % de la seva població, a l’oest del que avui és Alemanya hi moriren un de cada deu habitants, i a França o Anglaterra, entre el 30 i el 50 %…

Molts historiadors consideren que aquesta pandèmia continua sent el pitjor desastre biològic de la història de la humanitat, la qual seguí marcant la seva empremta a tots els aspectes de la vida durant diverses dècades.

Grip, Verola, Xarampió i la Colonització d’Amèrica

Els segles xv i xvi suposen el cant de cigne de l’edat mitjana a tot Europa. El significat profund d’aquesta etapa històrica el resumia així Karl Marx a La Revolució espanyola:

Fou el segle xvi, quan es forjaren les grans monarquies que s’erigiren per tot arreu sobre la decadència de les classes feudals en conflicte: l’aristocràcia i les ciutats. “Però als grans Estats d’Europa, la monarquia absoluta es presenta com un gran centre civilitzador, com la iniciadora de la unitat social. Allà va ser la monarquia absoluta el laboratori en què es mesclaven i tractaven els diferents elements de la societat fins a permetre a les ciutats trocar la independència local i la sobirania medievals, pel domini general de les classes mitjanes i a la preponderància comuna de la societat civil” i per referir-se a les particularitats del procés a Espanya afegia: “A Espanya per contra, mentre l’aristocràcia s’enfonsava a la decadència sense perdre els seus privilegis més nocius, les ciutats perdien el seu poder medieval sense guanyar en importància moderna” (1854).

A la península Ibèrica, les dues monarquies ascendents, Portugal i Espanya, una vegada acabat el seu procés d’unificació interna, amb la derrota i annexió en el cas espanyol dels darrers reductes musulmans, centren tot el seu interès en la recerca de nous territoris i rutes comercials.

L’objectiu central que els mou és descobrir noves rutes marítimes que els facilitin l’accés a noves fonts de matèries primeres i al comerç de les espècies i altres mercaderies amb Àsia. La conquesta otomana de Constantinoble el 1453, amb el tancament del Bòsfor i, per tant, de l’accés des del mar Negre a la ruta de la seda. Els impulsa encara més en aquesta direcció.

Competeixen amb els navegants lusitans que, circumval·laren Àfrica i, a través del mar Roig, aconseguiren arribar a l’oceà Índic. El 1492, s’inicià l’expedició espanyola dirigida per Cristòfol Colom, la qual a la seva recerca d’una nova ruta atlàntica cap a les Índies acabà per arribar al continent americà. La confusió durà fins al 1507 comprovaren que el nou món no tenia connexió terrestre amb Europa.

Per primera vegada, des del final de la darrera glaciació quan la pujada del mar de Bering feu desaparèixer l’anomenat “pont de Beríngia”, el qual comunicava Sibèria i Alaska, l’arribada dels espanyols romp els 10.000 anys d’aïllament entre Amèrica i Euràsia. Accidentalment, es combinen la confrontació inevitable entre civilitzacions amb un grau desigual de desenvolupament i la bomba de rellotgeria involuntària que implica posar en contacte a milions d’amerindis amb noves malalties i patògens enfront als que eren verges immunològicament.

Els conqueridors espanyols entren en contacte, primer a les illes caribenyes i més tard ja al continent, amb pobles i civilitzacions asteques, maies, inques… que formen imperis poderosos, amb una població molt nombrosa i que compten amb una cultura pròpia molt desenvolupada. La desproporció quantitativa enorme entre els pocs milers d’homes que conformen el gruix de les forces ocupants i els milions d’habitants que poblen tot el continent, només es compensa parcialment, per l’avantatge comparatiu que suposen els mitjans de transport molt superiors, eines de ferro, pertrets i sobretot l’armament –espases, armadures, cavalleria, armes de foc, artilleria…— que per via marítima els arribaven d’Europa.

Des de les primeres preses de contacte amb els nadius caribs i arawack es produeix l’inevitable. Els darrers estudis confirmen que ja el 1494 a les tropes de la segona expedició colombina els acompanyava com a visitant imprevist el virus de la grip porcina. La infecció no tardà a estendre’s i delmar la població nadiua. Juntament amb la grip, assoliren les costes del nou món la majoria dels patògens responsables de les malalties contagioses d’Euràsia: verola, xarampió, tifus, còlera… D’aquesta manera, amb cada nova expedició militar de conquesta, s’estenia el contagi per tot el continent i es generà una hecatombe demogràfica.

Segons explica l’historiador i escriptor Chris Harman, al seu llibre L’altra història del Món, del més de milió de nadius que amb l’arribada dels espanyols poblaven l’illa que batiaren com “La Española” –Santo Domingo i Haití—, en 20 anys el cens es reduí a menys de 28.000, i el 1562 tot just en sobrevivien 200.

El començament del segle xvii, en poc més d’un segle de domini colonial, pràcticament havien desaparegut totes les cultures precolombines. D’una població d’entre 10 i 25 milions que habitaven el que avui és Mèxic i Amèrica central en sobrevisqueren uns 2 milions escassos, el mateix passà amb els pobles que englobava l’imperi Inca, els quals passaren de 7 milions d’habitants a poc més de mig milió.

És indubtable que l’impuls que condueix a la conquesta i colonització de les Amèriques, reflectia la necessitat històrica de rompre amb el particularisme i les limitacions del vell ordre feudal, i s’assentaren així les bases per al desenvolupament d’un nou model econòmic: el capitalisme, el qual des d’un punt de vista història tingué un caràcter progressista. Però també resulta evident que en aquest desenvolupament, l’accident biològic provocat per la ruptura de l’aïllament continental americà accelerà de manera molt significativa el procés.

Com una cruel ironia històrica, les dues potències que marcaren l’empremta durant tot el segle xvi, aviat quedaren relegades a una posició irrellevant en el nou escenari que ells inauguraren a escala mundial i que pren cos amb l’ascens de la burgesia entre els segles xvii i xix. Com ho sintetitzà magistralment Lleó Trotski al seu llibre La revolució espanyola i les tasques dels comunistes:

Espanya pertany indiscutiblement al grup dels països més endarrerits d’Europa. Però el seu endarreriment presenta unes característiques motivades pel gran passat històric del país. Aquest conegué períodes molt floreixents, períodes de superioritat sobre la resta d’Europa. El descobriment d’Amèrica, el qual en principi reforçà i enriquí Espanya, es tornà aviat contra ella. Les grans rutes comercials s’apartaren de la península Ibèrica. Holanda enriquida prengué la davantera a Espanya. Després fou Anglaterra la qui adquirí una posició d’avantatge sobre la resta d’Europa. A la segona meitat del segle xvi, Espanya s’aproximava a la decadència. Després de la destrucció de l’armada invencible (1588), aquesta decadència revestí per dir-ho així un caràcter oficial. Ens referim a aquest estat de feudalisme burgès a Espanya que Marx anomenà la putrefacció lenta i sense glòria. Les classes dominants velles i noves de la noblesa latifundista i el clergat catòlic mitjançant la monarquia, les classes burgeses mitjançant els seus intel·lectuals intentaren mantenir les seves velles pretensions, però, ai!, sense els seus recursos d’abans (1931).

Les dades objectives ens mostren que les pandèmies que han posat en perill la mateixa existència de la humanitat, coincideixen amb punts d’inflexió en el succeir històric. Les condicions prèvies necessàries perquè l’incident biològic es pogués produir, les genera o facilita enormement la situació social del moment, i al mateix temps l’accident retarda o accelera el procés original.

La diferència qualitativa entre la crisi de la COVID-19 amb totes les pandèmies prèvies incloses la provocada per la grip espanyola de 1918-1920, és que avui per primera vegada a la història de la humanitat si existeixen els mitjans tecnològics i científics necessaris per a poder anticipar l’emergència pandèmica i generar els mitjans per a combatre-la. El desastre biològic que ahir era imprevisible i incontrolable, avui és producte directe de la incapacitat del sistema burgès.

Les implicacions revolucionàries de la COVID-19

La crisi sanitària i socioeconòmica provocada per la COVID-19 suposa un canvi abrupte a les vides de milions de persones a tot el món, enfrontades a una situació sense precedents, i la possible emergència de la qual ningú no els va advertir.

D’un dia per l’altre, l’esclat de la pandèmia ha provocat un dels majors desastres biològics a la història de la humanitat, amb conseqüències potencialment més greus que els de la grip espanyola de 1918.

Les conseqüències tràgiques, amb milions d’infectats i desenes de milers de morts, que patim els treballadors dels països més desenvolupats, són només un mínim avançament de l’horror infinit al qual s’enfronten centenars de milions de desheretats al subcontinent hindú, Àsia central, Àfrica i Amèrica llatina. Aquestes regions del món, a les quals milions d’éssers humans viuen aglomerats als suburbis de grans metròpolis, sense quasi serveis i amb una infraestructura sanitària mínima, seran les que pateixin les conseqüències sanitàries i socials més devastadores de la pandèmia.

A l’economia, el virus li ha detonat tot el material explosiu que, en forma d’infrautilització de la capacitat instal·lada, caiguda de la inversió productiva, endeutament públic i privat, especulació financera, tensions comercials, lluita oberta pel control de les matèries primeres i els mercats, etc., s’ha anat acumulant durant anys a les bases del capitalisme. Com si l’accident de la COVID-19 reencarnàs una versió moderna del mite de la caixa de pandora, han sortit a la llum tots els mals que s’anticiparen i expressaren el 2008, reflectint el caràcter orgànic i global de la crisi d’un sistema que amenaça el futur de la humanitat.

Els experts de la classe dominant observen atònits com amb cada dada econòmica nova, es confirmen els seus pitjors auguris. Encara que els interrogants segueixen sent molts, tot indica que l’acceleració i la profunditat de les contradiccions que l’accident del virus ha impulsat, empenyen l’economia mundial a una crisi tan profunda que farà que la del 2008 sembli un joc infantil.

Les conseqüències immediates a la vida de milions de persones ha suposat en molts casos passar de la situació d’estabilitat relativa que tenien ahir, a veure en risc el seu lloc de feina, les condicions de vira i el futur de les seves famílies.

La incertesa sobre l’epidèmia, unida a l’aturada de l’economia, són un cop psicològic contundent que de cop han romput totes les seguretats, certeses i rutines que fins ahir mateix marcaven les seves vides. Davant un canvi tan radical i inesperat, no és d’estranyar que el que hi predomini en un primer moment siguin la por, la confusió i els dubtes. Demà, quan finalment la situació comenci a normalitzar-se i s’aixequi el confinament, el pèndol de la consciència oscil·larà violentament i seran milers els qui comencis a recapacitar, a fer-se preguntes i a exigir responsabilitats. Hem de començar pels joves i els sectors més conscients de la classe obrera, el qüestionament incipient del capitalisme que ja s’havia desenvolupat des de la crisi de 2008, farà un salt a la qualitat. Hem de rompre amb els lligams ideològics del passat i milers es demanaran: què fer per a acabar amb aquest malson? Molts cercaran on organitzar-se i passaran a l’acció.

L’accident de la COVID-19 ha provocat que la tasca del vell talp de la història, el qual durant anys just s’ha pogut percebre, en pocs mesos hagi fet un bot de gegant i ha tret a la llum totes les contradiccions del capitalisme.

S’ha obert abruptament un procés paral·lel de revolució i contrarevolució, el desenllaç del qual es decidirà els anys vinents!

El dilema que s’ha de resoldre es redueix a saber: qui prevaldrà? Hi ha dues alternatives.

O l’hidra multiforme del vell ordre social que fa servir tots els ressorts materials i ideològics d’Estats i governs, oculta i protegeix la dictadura de l’aristocràcia del capital, al benefici egoista de la qual se subordina l’interès general i es posa en risc el futur mateix de la humanitat.

O el poder potencial increïble de les classes treballadores que feim funcionar la societat, i els qui aprenent de la dura experiència dels esdeveniments dramàtics que ens ha tocar viure, es converteixen en força creadora efectiva i expropiar a l’aristocràcia del capital per a crear un nou ordre social basat en la socialització del coneixement, els recursos tecnològics i productius acumulats, els quals si estan planificats i controlats col·lectivament en poc temps acabarien amb totes les lacres de l’atur, misèria, malaltia i barbàrie del capitalisme. Això assentaria les bases per a donar un bot de gegant cap a un estadi nou a la història de la humanitat.

El nus gordià al qual s’enfronta la humanitat és la mateixa disjuntiva que fa més de 150 anys anticipà Frederic Engels: “Socialisme o Barbàrie”. Avui, al segle xxi, el dilema adquireix encara un caràcter més agut i decisiu i es redueix a: Socialisme o destrucció de la humanitat.