Ha desaparegut la classe treballadora? Realitat i ficció

Quan m’aixeco al matí, em poso les sabates i em lligo els cordons, sovint em pregunto: «qui ha fet aquestes sabates?» De la mateixa manera, quan m’assec a taula per esmorzar, em pregunto: “qui ha fet la taula i qui ha treballat al camp que ha produït el blat pel pa que menjo?” Em pregunto tot això perquè ens bombardegen constantment amb la idea que la classe obrera ja no existeix, que s’ha dissolt i que ara tots som majoritàriament “classe mitjana”.

Especialment després del col·lapse de la Unió Soviètica en la dècada de 1990, es va posar de moda promoure la idea que la lluita de classes era cosa del passat, i fins i tot que la classe obrera ja no existia. Molts escriptors han continuat publicant articles, llibres, articles d’investigació, etc. que argumenten que la classe obrera ha reduït massivament el seu pes en la societat, convertint-se en una força irrellevant, o fins i tot ha deixat d’existir per complet.

No va ser només el col·lapse de l’URSS el que va afectar aquests anomenats «intel·lectuals». La dècada de 1970 havia vist un moviment generalitzat de la classe obrera a tot el món. El moviment de maig de 1968 a França, la tardor calenta el 1969 a Itàlia, i l’enorme auge de les vagues i els moviments revolucionaris a tot el món capitalista havien començat a disminuir a finals de la dècada de 1970, i en la dècada de 1980 hi va haver un fort descens de les vagues a tot arreu.

En última instància per la manca d’una direcció a l’alçada, aquests grans moviments van ser derrotats. Això va conduir a una caiguda en la lluita de classes, a la caiguda de l’afiliació sindical en molts països, i a una pèrdua de confiança en els partits reformistes i estalinistes que havien estat responsables de les derrotes de la classe treballadora. Però ha desaparegut realment la classe treballadora, com alguns afirmen?

Què significa ser classe treballadora?

Bona part de la confusió prové del que hom defineix com a “classe treballadora”. En el món acadèmic, molts miren els nivells d’educació o ingressos per determinar la classe. Però això ignora l’essència real del que significa ser classe treballadora. Ser classe obrera, o proletària, significa que per guanyar-te la vida has de vendre la teva capacitat de treballar a algú altre.

Marx i Engels es referien a “la classe dels treballadors assalariats moderns, que no tenen mitjans de producció propis, es veuen reduïts a vendre la seva força de treball per a viure.”

El que determina la teva posició de classe és si ets propietari o no dels mitjans de producció. Els propietaris són la petita minoria dels capitalistes, i al seu torn paguen salaris als milions de treballadors que són posats a treballar en els mitjans de producció per a produir beneficis per als capitalistes. Si utilitzem aquests criteris, llavors quan mirem les estadístiques reals a escala global –els fets tossuts– veiem que la classe obrera no només existeix, sinó que mai ha estat més gran, tant en nombres absoluts com pel seu pes relatiu en la societat.

Els països capitalistes avançats

Quan els pensadors postmodernistes d’avui es refereixen a una reducció de la grandària de la classe obrera, es refereixen principalment a la classe obrera industrial, és a dir, als obrers de les fàbriques dels països capitalistes avançats.

Aquí hem d’assenyalar a aquestes “experts” que la classe obrera no està formada únicament per treballadors de fàbrica. La plusvàlua no es produeix només a la fàbrica, sinó en tot el procés de producció. Així, un programador informàtic també contribueix als productes finals que es produeixen per al consum. Un treballador del transport és essencial per al procés general, tant si aquest treballador transporta matèries primeres d’una mina per a ser processades en una planta de producció, com si transporta milions de treballadors als seus llocs de treball cada dia.

Un netejador que treballés per a un contractista que gestiona la neteja d’una fàbrica avui dia seria classificat com a treballador de serveis, tot i que en realitat contribueix al procés de producció industrial. També s’ha produït una contractació de molts dels llocs de treball que abans es consideraven part de la fabricació, i que ara es classifiquen com a serveis, distorsionant les estadístiques.

Hi ha altres sectors de la classe obrera que no participen directament en el procés de producció industrial, però que, no obstant això, juguen un paper clau. La immensa majoria dels llocs de treball requereixen avui algun nivell d’educació, la capacitat de llegir instruccions, per exemple, o de participar en la formació. Això requereix professors que eduquin a la pròxima generació de treballadors. Quan els treballadors es lesionen o emmalalteixen, necessiten ser “reparats” i tornar a entrar en el procés productiu.

Aquestes capes també formen part de la classe obrera en conjunt. Tant si treballen en un hospital, en una escola o en una universitat, també treballen per un salari i no són propietaris dels mitjans de producció.

Els marxistes no argumentarien contra el fet que hi ha hagut una reducció en el nombre de treballadors industrials en moltes nacions capitalistes avançades. No obstant això, a escala mundial, la classe obrera industrial no només no s’ha reduït en grandària, sinó que ha crescut enormement durant els últims 40 anys, com demostrarem més endavant.

El paper de la productivitat del treball

Un element important que s’ha d’entendre és que la productivitat de la mà d’obra en la indústria s’ha incrementat massivament des de la revolució industrial. En l’actualitat, un nombre molt menor de treballadors industrials produeix molt més que l’enorme nombre de treballadors del passat.

Per exemple, des de mitjans del segle XVIII fins a la dècada de 1980, la productivitat d’un sol treballador tèxtil va augmentar 2.000 vegades, cosa que significa que un treballador d’avui pot produir una quantitat de tèxtils que haurien requerit 2.000 treballadors dos segles abans. En el període més recent, veiem com en la dècada 1979-89 la productivitat en la fabricació va créixer un 4,7% a l’any, produint un augment global del 50%. Això significa que en moltes indústries es produeixen les mateixes mercaderies o més, malgrat que el nombre de treballadors emprats és menor.

Al cap i a la fi, com podria haver desaparegut la mà d’obra industrial? El seu paper continua sent tan essencial ara com sempre: produir les coses que necessitem.

Lluny d’assenyalar un afebliment de la classe obrera, el fet que menys treballadors produeixin més en menys temps ha augmentat massivament el seu poder. Per exemple, hi ha menys treballadors en el sector energètic que en el passat, però aquest reduït nombre de treballadors té objectivament un poder immens, ja que podrien paralitzar tota l’economia si anessin a la vaga. Imaginem que els treballadors de l’electricitat, del gas, del petroli, juntament amb els de l’aigua, decidissin anar a la vaga de manera coordinada. Tota l’economia s’aturaria.

Quan ajuntem tots aquests fets, no és sorprenent que una majoria de la població del Regne Unit continuï considerant-se a si mateixa classe treballadora. Un estudi publicat a la pàgina web de British Social Attitudes mostra que en el període 1983-2012, el percentatge de població que es percep a si mateixa com a classe treballadora es va mantenir constantment al voltant del 60%.

Ignorant aquests fets evidents, els autors postmodernistes Pakulski i Waters, afirmen que “… els membres d’una classe han de ser conscients de la seva comunalitat i emprar alguns termes reconeguts per a l’autodescripció col·lectiva. Un sentit de diferència entre ‘ells’ i ‘nosaltres’ és una condició necessària per a la formació d’actors de classe que marqui els exemples més desenvolupats d’articulació de classe.”

Això sembla implicar que si la gent no veu “ells i nosaltres”, si milions d’obrers no es perceben a si mateixos com a pertanyents a una classe diferent, llavors la classe no existeix. Però és evident que la manera en què un es percep a si mateix no és necessàriament el que un és en termes de la classe a la qual pertany. Un treballador molt ben remunerat, que rep un salari alt, pot considerar-se a si mateix com a “classe mitjana”, però això no canvia el fet que siguin treballadors assalariats. I quan la crisi del capitalisme els presenta de sobte la perspectiva que els seus llocs de treball estan amenaçats, poden ser despertats de sobte a la seva posició de classe real.

La classe obrera global ha augmentat massivament

Per a obtenir la imatge completa, és necessari mantenir una visió global del procés. El sistema capitalista és un sistema mundial, i els capitalistes mouen la seva inversió per tot el món, buscant maximitzar els seus beneficis.

La reducció del nombre de treballadors industrials als països capitalistes avançats no implica en absolut una contracció de la classe obrera en conjunt. A escala mundial, veiem una situació molt diferent de la que representen els nostres acadèmics postmoderns. En el mateix període, en l’antic «món menys desenvolupat», el nombre de treballadors industrials ha augmentat d’uns 190 milions a 500 milions. Això suposa un increment de més de 300 milions.

Les xifres que tenim per a la Xina, per exemple, demostren que la mà d’obra industrial allà és més de 100 milions. Després d’un període en el qual el nombre de treballadors industrials va disminuir a la fi de la dècada de 1990 a causa del tancament de plantes, el nombre va començar a augmentar de nou a partir del 2000, arribant a uns 110 milions el 2005. A l’Índia, el nombre de treballaors manufacturers es calcula al voltant dels 55 milions.

Només per citar alguns exemples més: al Brasil, el nombre de treballadors en la fabricació supera els 8 milions; a Vietnam al voltant dels 12 milions; a Mèxic al voltant dels 10 milions.

Tot això significa que la classe obrera industrial en l’àmbit mundial mai ha estat tan forta com avui. De fet, les últimes xifres demostren que el nombre de treballadors industrials a escala mundial ha aconseguit ja més de 700 milions en total. En última instància, la qualitat de vida ve determinada per l’accés a alimentació, habitatge, roba, transport, etc. Tot això és produït per aquests milions de treballadors, i no hi ha cap quantitat de textos postmodernistes que pugui fer desaparèixer aquests fets.

Com hem mostrat anteriorment, la classe obrera no està formada simplement per treballadors industrials, i hi ha molts altres sectors que componen la classe obrera, com la construcció, el transport, etc.

Si mirem la mà d’obra global per sectors, no sols els que treballen en la indústria, tenim les següents xifres: el nombre de treballadors en serveis és de 1.650 milions, en agricultura de 873 milions i en indústria de 758 milions. És molt clar que no sols existeix la classe treballadora, sinó que és la immensa majoria de la població mundial.

Aquests són els sepulturers del capitalisme, com va explicar Marx. Les derrotes de la lluita de classes de la dècada de 1970 van permetre a la classe capitalista assolir un nou equilibri, una estabilització temporal del sistema. Els va permetre passar a l’ofensiva contra la classe obrera a tot arreu, arravatant drets que havien concedit en el període anterior, destrossant sindicats en molts casos, augmentant la càrrega de treball i extraient majors quantitats de plusvàlua de la força de treball.

Part d’aquest procés també implicava traslladar les inversions a zones del món en les quals podrien trobar mà d’obra més barata. Això també es va utilitzar com a palanca contra els treballadors organitzats als països capitalistes avançats, i aquest va ser un període de retirada per a la classe obrera. Però el revers d’aquest procés era que, globalment, la classe obrera en conjunt es va enfortir massivament numèricament. Per tant, objectivament, l’equilibri de les forces de classe no ha estat mai més favorable del que és avui per a la classe obrera.

No obstant això, el paper de la propaganda capitalista és fer creure a la massa obrera que és feble i aïllada, i en conseqüència que no té el poder de canviar la societat. Són ajudats en aquesta tasca pels líders reformistes.

La classe capitalista i els seus estrategs seriosos són, però, plenament conscients de la magnitud de la classe obrera, i temen pel seu propi futur si aquesta classe es fes conscient de la seva pròpia força.

La crisi econòmica mundial en la qual hem entrat no té precedents tant en l’abast com en la profunditat. Els seus efectes comencen a notar-se en els moviments de masses, com els esdeveniments més recents a França i la Gran Bretanya amb grans onades de vagues; o els moviments insurreccionals al Perú o Sri Lanka. En un país darrere l’altre hem vist el potencial de l’enderrocament revolucionari del sistema actual.

La vida ensenya, i la classe obrera s’està despertant lentament a conseqüència de la gravetat d’aquesta crisi. Això posarà en marxa la poderosa força en què s’ha convertit la classe obrera mundial. Amb una direcció revolucionària al capdavant podria acabar d’una vegada per totes amb el capitalisme. La tasca dels marxistes és construir aquesta direcció.