Illa investit President: acaba el procés però continua la inestabilitat

Després de gairebé tres mesos des de les eleccions al Parlament de Catalunya, el passat dijous 8 d’agost, Salvador Illa va ser investit President de la Generalitat. Enmig de la fugaç tornada de Puigdemont a Catalunya – sobre la que hem escrit més en detall aquí – i després d’un acord inicial amb els Comuns, la investidura d’Illa va sortir endavant gràcies a un acord entre ERC i el PSC. Aquest pacte culmina el camí iniciat per la direcció d’Esquerra el 2017: el camí de retorn a l’autonomisme i l’abandonament de la lluita per la independència.

Illa i el PSC

Quan es planteja que Illa – amb el seu homòleg Collboni, a Barcelona – representa el PSC més espanyolista i a la dreta de la història, és completament correcte. Des de l’auge del moviment independentista, i en especial des de 2017, el viratge del PSC cap el nacionalisme espanyol ha estat constant, formant un front únic amb el triumvirat PP-C’s-VOX i Societat Civil Catalana, i avalant la repressió del moviment i els atacs als drets democràtics per part de l’aparell de l’Estat. De fet, el propi Salvador Illa lamentava el 2018 que el 155 no s’hagués aplicat abans, el 6 i 7 de setembre de 2017.

Alhora, en el terreny econòmic, Illa ha estat abraçat per la patronal catalana com a garant de “l’estabilitat” front la inestabilitat del procés, destacant el seu compromís ferm en aquelles qüestions fonamentals, com la defensa de l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, el Quart cinturó o la celebració dels JJOO d’hivern al Pirineu en un context d’emergència climàtica.  

Així les coses, durant la campanya electoral, els dirigents d’Esquerra van expressar en reiterades ocasions que no donarien suport a Salvador Illa. Per a Junqueras, ERC i PSC eren “els partits més antagònics de Catalunya”, definint aquest darrer com “el representant d’una monarquia corrupta”. En la mateixa direcció, Marta Rovira alertava que votar al PSC és “defensar un país obsolet, que decideixen les elits a 600km de Catalunya”.

Finalment, però, ERC ha investit a Salvador Illa. El que justifica aquest aparent “canvi de guió”, segons els dirigents d’Esquerra, és la consecució d’un “acord històric” amb el PSC. Quin és, doncs, el contingut d’aquest acord?

L’acord PSC-ERC

El primer element d’aquest pacte és l’anomenat “finançament singular”. Aquest preveu que Catalunya surti del règim comú, això és, que sigui l’Agència Tributària Catalana qui gestioni i recapti tots els impostos. Significativament, però, per a la seva aplicació efectiva, l’acord “s’haurà de formalitzar entre el Govern i l’Estat durant el primer semestre de 2025”, preveient que l’execució del primer tribut a recaptar, l’IRPF, “s’assegurarà al llarg de 2026”. Aquesta poca concreció recorda a l’anterior “acord històric” d’ERC per a la investidura de Sánchez l’any passat, referent al traspàs integral de Rodalies que… encara no ha començat. Cal afegir, a més, que aquest nou finançament, que ja ha despertat l’oposició de la dreta espanyolista i diversos barons del PSOE, no només haurà de ser aprovat al Congrés dels Diputats, sinó que previsiblement l’aparell de l’Estat l’intentarà torpedinar per tots els mitjans al seu abast.

La segona part de l’acord fa referència a la creació d’un nou Departament de Política Lingüística i l’aprovació d’un Pacte Nacional per la Llengua que compti amb 200 milions de finançament en el seu primer any. Si bé ERC parla d’un avançament en la “defensa i promoció del català”, la veritat és que en els darrers anys el PSC ha abandonat la defensa de la immersió, fent-se seu el model “trilingüe” de C’s i fent ús del castellà en la majoria de mítings i intervencions. Durant la campanya electoral, el propi Illa responia a un qüestionari del 3/24 als diferents candidats que si se li adrecen en castellà a Catalunya, respon en castellà. No obstant, no oblidem que va ser també amb el suport d’ERC i Junts que va aprovar-se l’acord pel català a l’escola que va avalar la quota del 25% de castellà a les aules imposada pel Suprem.

Per últim, després de la Taula del diàleg i la Comissió bilateral, arriba la “Convenció Nacional per a la resolució del conflicte polític”. Com en els casos anteriors, lluny de fer avançar la lluita per l’autodeterminació, aquesta nova convenció només pot servir per consolidar el retorn d’ERC a l’autonomisme i al marc estret del règim del 78.

El retorn a l’autonomisme i “l’estabilitat”

Per entendre el significat polític d’aquest pacte, és força útil comprovar com en parlava El País, representant de la burgesia espanyola més intel·ligent, a la seva editorial del 31 de juliol: “En los hechos, y no en la retórica, los pactos con los nacionalismos han rendido un gran servicio a la democracia y a la unión entre los ciudadanos y los territorios de España. Y no debiera ser distinto con el actual acuerdo. Hoy con mayor razón puede darse por cerrado el procés” (èmfasi nostre).

En un sentit similar s’ha pronunciat la burgesia catalana, expressada a través de Foment del Treball, que ha estat pressionant a Esquerra per arribar a un acord per investir a Illa, en favor de l’estabilitat política i econòmica – això és, l’estabilitat dels beneficis dels capitalistes. En paraules del seu president, Sánchez Llibre: “[Es necesario] un gobierno que sea estable y que permita dejar atrás todas las complicaciones que ha generado el procés, recuperando para el territorio la ansiada “seguridad jurídica”. I afegia: “El soberanismo no tiene suficientes números como para gobernar, que es lo importante” (èmfasi nostre).

Aquestes línies mostren com, malgrat la histèria de l’estúpida dreta espanyola i l’aparell de l’Estat, amb les seves acusacions a Sánchez de “vendre Espanya als independentistes”, la burgesia espanyola i catalana més intel·ligent comprèn que l’apropament dels dirigents d’Esquerra i Junts al Partit Socialista – al Congreso i al Parlament –, lluny de suposar un perill per la unitat d’Espanya, consolida el seu abandonament de la lluita per la independència i el seu encarrilament, de nou, a les vies segures de l’autonomisme.

És per això que El País ha recolzat decisivament a Sánchez en la seva política del “diàleg” i, en especial, la recent llei d’amnistia, alhora que a Catalunya Foment del Treball s’ha recolzat en el PSC i ERC en el pla polític, comptant amb Junts a l’hora d’impulsar mesures econòmiques al Parlament.

ERC i Junts

Tan bon punt va anunciar-se l’acord arribat amb el PSC per part dels dirigents d’Esquerra, aquest va ser rebut per bona part de la base independentista com una traïció al moviment – com, en efecte, ho és. Tot i així, l’acord va ser avalat pel 53,6% de la militància d’ERC. Més ignominiosa va ser la decisió de Jovent Republicà de votar un «sí crític» a la investidura a través de la seva única diputada al Parlament, vot decisiu per assolir la majoria de 68 vots a favor. 

Les raons de fons per al recolzament d’aquest acord no poden deslligar-se dels mals resultats obtinguts per ERC, recollint els fruits de la seva capitulació oberta davant el règim i la seva gestió pro capitalista al capdavant de la Generalitat. Una política que, lluny «d’ampliar la base», l’ha reduïda fins obtenir els pitjors resultats des de l’inici del procés, passant de 33 a 20 diputats. En aquest context i enmig de la crisi política que afecta el partit, l’amenaça d’unes noves eleccions que puguessin aprofundir el declivi d’ERC ha estat una pressió ben real per a la militància a l’hora d’acceptar l’acord, composta en bona part pels càrrecs del partit i en ajuntaments, diputacions, consells comarcals,… el còmode modus vivendi dels quals depèn directament dels resultats electorals. El mateix pot dir-se de la direcció de Jovent Republicà, per a qui la “fidelitat al partit” és garantia segura de carrera política i ascens de posicions en l’aparell. Aquesta és la crua realitat parlamentarisme burgès!

Per altra banda, els escarafalls de Junts només busquen aprofitar políticament el desgast d’ERC. La realitat és que Junts només segueix defensant la independència de paraula. En els fets, també ha abandonat la unilateralitat. Això va quedar plasmat al famós “acord de Brussel·les” amb el PSOE, en què va pactar-se la investidura de Sánchez i la participació de Junts en la governabilitat d’Espanya a canvi de la llei d’amnistia. A l’acord, Junts segueix defensant un “referèndum pactat”, malgrat tota l’experiència del procés ha demostrat, una vegada i una altra, que aquest no és possible.

En última instància, no hi ha diferències fonamentals entre la política d’ERC i Junts. Tots dos defensen l’opció del referèndum pactat i han abandonat la via unilateral – o el que equival al mateix, la lluita per la independència. La diferència és que mentre Esquerra ha claudicat obertament, fent bandera del “pragmatisme”, Junts amaga la mateixa claudicació sota la demagògia buida independentista. 

Tot plegat flueix del caràcter de la lluita per la independència que, com hem explicat en reiterades ocasions, és una tasca revolucionària. D’aquí es desprèn, no només l’oposició de la gran burgesia espanyola i catalana a la independència, sinó també que aquesta no pot aconseguir-se sota els límits de la democràcia burgesa i el capitalisme. En els moments àlgids la lluita el 2017 i 2019, o bé s’avançava cap un enfrontament frontal amb l’aparell de l’Estat i la classe dominant sobre la base d’un programa revolucionari, o bé es claudicava, acceptant els límits del Règim del 78 i el capitalisme. Per la seva posició de classe de dirigents petitburgesos, vinculats a la propietat privada i, com a defensors de l’statu quo en oposició al moviment de masses al carrer, els dirigents de Junts-ERC estaven destinats a claudicar en els moments decisius, en ocasions fins i tot jugant un paper actiu en la repressió del moviment.

Perspectives per al govern d’Illa

Ja hem plantejat més a dalt les credencials pro capitalistes del PSC en totes les qüestions fonamentals, així com l’acolliment d’Illa per part de la patronal com el candidat favorit per al manteniment de l’estabilitat i la pau social. Cal destacar també un dels primers nomenaments de Salvador Illa per a formar part del seu govern, com és l’elecció com a conseller de Presidència a Albert Dalmau, fins ara mà dreta de Collboni a Barcelona en el desplegament del «Pla Endreça» i la consecució de la Copa Amèrica de Vela. Això ja ens dóna una idea de quin serà el caràcter d’aquest nou govern.

Al seu discurs d’investidura, i en base l’acord arribat amb els Comuns, Illa va prometre la construcció de 50.000 vivendes protegides i l’ampliació del parc públic de lloguer en 5.000 habitatges. Altres propostes que ha destacat són la inversió de 1.500 milions en les universitats públiques, o l’augment de pressupost en cultura fins el 2% del PIB. Segons Illa, aquestes mesures es finançarien amb un “augment de la despesa pública”. Lamentem haver d’informar al senyor Illa que, si la seva intenció és aplicar una política expansiva, ha arribat al poder a l’època equivocada. Tot al contrari, amb l’economia mundial encaminant-se cap a una nova recessió, a tot arreu el dictat de la burgesia per als propers anys és precisament les retallades i l’austeritat, és a dir, fer pagar la crisi a la classe treballadora a través d’atacs als serveis públics i les seves condicions de vida. 

La crisi del capitalisme és la crisi del reformisme. Aquesta serà la màxima que definirà el proper govern de Salvador Illa, que serà incapaç de resoldre cap dels problemes fonamentals de la societat. Lluny de complir el seu programa, haurà de gestionar la crisi del capitalisme, aplicant el programa d’austeritat de la burgesia alhora que  intenta mantenir l’estabilitat social. En aquest context, aquest serà un govern feble des del primer moment, que ràpidament caurà en la impopularitat i trobarà l’oposició de la classe treballadora i la joventut.

Construir el Partit Comunista

La crisi del capitalisme condueix la humanitat a un futur de guerres, canvi climàtic i atacs a les nostres condicions de vida, expressió d’un sistema que fa temps que ha caducat històricament. Existeixen les condicions objectives per a la seva superació, però això contrasta amb l’extrema debilitat del factor subjectiu. A escala internacional, les direccions oficials de la classe treballadora han degenerat durant un llarg període i es troben dominades pel reformisme.

Així, la crisi que ha conduït a la derrota al moviment independentista és la mateixa crisi que enfronta la classe treballadora mundial, i la humanitat en el seu conjunt: la crisi de la direcció revolucionària. A tot arreu, a cada país i a cada lluita, els anhels de canvi de la classe treballadora i els oprimits un cop es posen en moviment es veuen frustrats per la manca d’una direcció a l’alçada, capaç de canalitzar tota la seva energia cap a la transformació de la societat. Les heroiques lluites de masses a Kenya i Bangladesh les últimes setmanes en són un exemple. És la nostra tasca construir el partit revolucionari que, que armat amb les idees científiques del marxisme, pugui disputar l’hegemonia del reformisme i dirigir a la nostra classe en la seva tasca històrica: enderrocar el sistema capitalista i inaugurar una nova societat lliure de tota explotació i opressió.