Israel-Palestina: no a la invasió de Gaza! A baix l’ocupació!

L’atac d’ahir de Hamàs contra Israel (7 d’octubre) va ser un xoc, prenent per sorpresa la intel·ligència i l’establishment militar israelians, però no ens hauria de sorprendre gens ni mica. És la conseqüència directa de l’escalada de violenta repressió dels palestins promoguda per Netanyahu, que dirigeix el govern reaccionari més de dretes de la història d’Israel.

En l’atac van llançar-se milers de coets des de Gaza, amb dotzenes trencant el sistema de defensa antimíssils israelià “Cúpula de Ferro”, mentre que centenars de combatents de Hamàs van trencar la tanca fronterera més protegida del món, per atacar ciutats frontereres i bases militars en sòl israelià. Això ha provocat centenars de baixes israelianes (més de 600 morts i 2.000 ferits en el moment d’escriure aquest article). Els combats continuen en curs més de 24 hores després de l’atac inicial en almenys vuit dels 22 objectius que van assumir els comandos palestins. Nous comandos estan entrant a Israel des de Gaza, amb dotzenes de soldats i civils israelians presos i portats a Gaza. Els combatents de Hamàs han envaït una base militar, destruït tancs israelians i altres equips militars, i capturat vehicles militars, capturant comandants israelians, incloent-hi suposadament Nimrod Aloni, un general major de les Forces de Defensa d’Israel (FDI). Això no té precedents.

L’Estat israelià ha estat humiliat i la seva resposta serà brutal. Netanyahu ha declarat un “Estat de guerra”, i està duent a terme bombardejos de represàlia que ja han matat a més de 300 palestins i ferit 1.600. Israel va tallar immediatament el subministrament d’electricitat a la Franja de Gaza, amb greus conseqüències per als 2,1 milions de civils palestins que viuen allà, i va soscavar la ja fràgil infraestructura i el sistema sanitari, que ja estan a punt de col·lapsar.

La hipocresia dels governs imperialistes occidentals

Els líders dels governs imperialistes occidentals estan parlant ara del “dret d’Israel a defensar-se”. Biden, Macron i líders reformistes com Starmer a Gran Bretanya i Pedro Sánchez a l’Estat espanyol, en un cant hipòcrita, han condemnat l’atac contra Israel. Convenientmen, han romàs en silenci durant dècades davant la brutalitat israeliana.

Tots ignoren el fet que, sota la cínica vigilància de Netanyahu, la violència dels colons jueus d’extrema dreta a Cisjordània i Jerusalem contra els barris palestins s’ha intensificat exponencialment, encoratjada per la impunitat garantida i la complicitat oberta o encoberta de les forces de seguretat israelianes. Els intents de la joventut palestina de resistir l’ocupació han estat objecte d’una violència mortal desproporcionada i sistemàtica per part de les FDI, amb una cadena interminable d’atacs i assassinats selectius, que van culminar amb el brutal atac contra el camp de refugiats de Jenin al juliol. Tot això, mentre els colons armats amenacen la població palestina. Milers de joves palestins, molts d’ells menors, procedents de Cisjordània, Jerusalem i de la mateixa Israel, han estat detinguts i empresonats sense judici. No obstant això, quants dels colons responsables d’aquests crims han estat detinguts?

Israel ha estat en un punt polític mort des de principis de 2023, sacsejada per les massives protestes de centenars de milers contra les reformes judicials de Netanyahu i les profundes divisions dins de la mateixa classe dirigent sionista. L’últim intent de Netanyahu per assegurar la seva pròpia supervivència política ha proporcionat una oportunitat sense precedents a l’ala supremacista jueva d’extrema dreta, Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, per ascendir a posicions de poder dins de l’estat israelià. El seu programa és provocar una “nova Nakba” (emulant la neteja ètnica massiva de la població palestina que va conduir a la proclamació d’Israel el 1948), annexionant Cisjordània, l’Est de Jerusalem, els Alts del Golán i Gaza, expulsant a tota la població palestina.

Netanyahu –i els partidaris de la distopia sionista en la qual es reprimeix a tot un poble i se’l neteja ètnicament de la seva pròpia terra, mentre intenten aïllar a Israel de les conseqüències del seu feroç règim d’ocupació– són els culpables de l’actual escalada. No es pot continuar negant a tot un poble els seus drets democràtics bàsics, esprémer-los i oprimir-los, prendre cada vegada més terres i cases, disparar-los, detenir-los, torturar-los, fer-los cada vegada més pobres, sense provocar abans o després una reacció contundent.

L’assalt, fa tan sols uns dies, del complex d’Al-Aqsa a Jerusalem per una multitud de centenars de supremacistes jueus, l’objectiu declarat dels quals és assolar la mesquita i substituir-la per un temple jueu, va ser una provocació conscient. La mesquita d’Al-Aqsa és considerada el tercer lloc religiós més sagrat de l’Islam i, per tant, tenir sionistes supremacistes extrems que la prenen és un afront obert. Aquesta acció va ser recolzada i protegida per les forces policials israelianes. La profanació del lloc sagrat va proporcionar la justificació immediata de l’atac actual, llançat uns dies després per Hamàs. Això va ser ocultat intencionadament pels mitjans de comunicació internacionals en un intent de centrar la culpa en la “violència palestina boja”.

És interessant observar la cobertura de la BBC, per exemple, que va anunciar l’atac amb míssils de Hamàs sense explicar els antecedents, incloses les constants provocacions que el poble palestí ha hagut de suportar. També donen molta menys cobertura als atacs físics contra els palestins per part dels colons de Cisjordània i l’Est de Jerusalem, i prefereixen ocultar sota la catifa el fet que, abans dels esdeveniments dels últims dos dies, més de 200 palestins havien estat assassinats només enguany.

Aquells que parlen de “terrorisme palestí” farien bé de recordar que, quan els palestins van llançar un moviment pacífic de resistència massiva el 2018, conegut com la Gran Marxa del Retorn, l’estat israelià va respondre obrint foc amb municions reals, matant a centenars de manifestants desarmats, 46 d’ells menors. Les mateixes persones que parlen avui de “terrorisme” es van mantenir en silenci durant l’Operació “Plom fos” el 2008-09, quan Israel va matar 1.391 palestins, inclosos 318 menors, va destruir més de 3.500 llars, deixant desenes de milers sense refugi, i va causar estralls en altres infraestructures clau a Gaza. Es van mantenir en silenci durant l’Operació Marge Protector el 2014, en la qual Israel va matar 2.203 palestins, 1.372 dels quals no van participar en les hostilitats, inclosos 528 menors, i van destruir o danyar greument més de 18.000 llars, deixant més de 100.000 palestins sense llar. Això només per esmentar alguns exemples recents.

Això ens recorda el que Karl Marx va escriure a La Guerra Civil a França:

“Tot el cor de calúmnies, que en les seves orgies de sang, el Partit de l’Orde mai no deixa d’alçar contra les seves víctimes, només demostra que el burgès dels nostres dies es considera el legítim successor del senyor feudal d’antany, per a qui totes les armes eren justes contra els plebeus, mentre en mans dels plebeus qualsevol arma constituïa en si mateixa un crim.”

Presenten la situació com si fos una lluita entre dues forces equivalents. Això és totalment fals. És la lluita entre un Estat imperialista poderós i agressiu i un poble feble i oprimit, que lluita per defensar-se i afirmar el seu dret a existir com a nació.

La camarilla governant israeliana intenta defensar les seves accions opressives sota el pretext de “l’autodefensa”. Citen la Bíblia: “ull per ull, dent per dent, vida per vida.” Però mai es tracta d’una vida per a una vida. Els israelians responen a la mort d’un dels seus ciutadans amb la matança de centenars de palestins. Aquest serà també el cas en el conflicte actual. Els israelians es venjaran més sagnantment de la seva recent humiliació. La matança acaba de començar.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) estan reunint desenes de milers de tropes al voltant de la frontera de Gaza en un intent d’eliminar els comandos i recuperar el control. Tanmateix, això està resultant més difícil del que s’esperava. Netanyahu ha amenaçat amb una “poderosa venjança” i reduir Gaza a una illa deserta. Això bé podria conduir a una invasió terrestre israeliana de Gaza en un intent de destruir a Hamàs, que provocaria milers de víctimes civils més. La resposta d’Israel al fracàs de la seva brutal repressió contra els palestins és: més del mateix!

A la frontera nord d’Israel amb el Líban, la possibilitat que Hezbollah obri un segon front és preocupant per als estrategues militars israelians. Hezbollah ha llançat coets a la zona de les Granges de Shebaa, que és disputada pel Líban i Israel i ocupada per Israel. La represàlia mesurada d’Israel va ser dissenyada per no empitjorar encara més la situació, i Hezbollah no sembla estar preparada per anar més enllà dels gestos simbòlics de desafiament. Hezbollah pot veure’s obligada a canviar la seva actitud si l’exèrcit israelià envaeix Gaza amb botes sobre el terreny.

No obstant això, es pot dir una cosa. Si bé és cert que és possible que Israel bombardegi, escanyi, envaeixi i redueixi Gaza a runes, com han fet moltes vegades en el passat, resultarà impossible que romangui sota ocupació. La decisió d’Ariel Sharon de retirar-se de Gaza, duta a terme el 2005, i la desastrosa invasió israeliana de Gaza el 2014, va demostrar la impossibilitat de suprimir i sotmetre a més de dos milions de persones durant molt de temps amb mitjans purament militars.

Aquest conflicte actual també demostra que l’establiment de l’Autoritat Palestina després dels acords d’Oslo de 1993 va ser una completa paròdia dissenyada per a convertir a l’antiga resistència palestina, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), en una força que garantia la «pau» d’Israel mitjançant la vigilància del seu propi poble. És grotesc veure avui al president palestí Abbás argumentar que Israel és responsable de la crisi actual, mentre al mateix temps la seva Autoritat Palestina s’associa amb Israel per a vigilar i reprimir als joves palestins que s’estan rebel·lant contra l’ocupació a Cisjordània.

En el si d’Israel, l’actual espectacle d’unitat entre Netanyahu i l’oposició davant un atac sense precedents –que pot fins i tot conduir als arxienemics de Netanyahu, Yair Lapid i Benny Gantz, a unir-se a un govern nacional d’emergència– no pot ocultar les esquerdes que estan dividint a la classe dirigent israeliana. Aquest espectacle d’unitat es trencarà inevitablement amb el martell dels esdeveniments. No obstant això, la capitulació de l’oposició mostra que les diferencies entre la dreta sionista i “l’esquerra” sionista són de caràcter secundari quan es tracta de quina actitud han d’adoptar cap a la lluita nacional palestina i l’ocupació.

L’imperialisme dels Estats Units i els sionistes són igual de culpables

El president dels Estats Units, Biden, s’ha manifestat fermament en suport d’Israel, oferint “tots els mitjans adequats de suport”, afegint que, “el suport a la seguretat d’Israel és sòlid i indestructible.” Per descomptat, no ha esmentat el dret dels palestins a oposar-se a l’opressió israeliana. Biden està navegant per aigües turbulentes, amb el suport al sionisme i Israel greument soscavat als Estats Units com a resultat de la direcció supremacista jueva adoptada per Netanyahu. No obstant això, no es podria esperar res més de Biden, tenint en compte que els Estats Units estan subvencionant l’exèrcit d’Israel amb un valor de 3,6 mil milions de dòlars anuals. Per a l’imperialisme estatunidenc, Israel és el seu únic aliat realment garantit a Orient Pròxim, i sempre estarà del costat dels sionistes quan en els moments decisius, sense importar quantes paraules de crítica puguin pronunciar-se aquí o allà.

L’imperialisme dels Estats Units és tan responsable com els sionistes i Netanyahu de la situació actual, en defensar persistentment Israel com a bastió de la “democràcia” (que significa un actiu important per a l’imperialisme dels Estats Units a l’Orient Mitjà).

El to lleugerament crític de Biden cap a Netanyahu en els últims anys es deu al fet que les absurdes polítiques de Netanyahu amenaçaven de soscavar l’estabilitat a la regió i el suport internacional a Israel. Aquesta amenaça s’ha convertit en una realitat per a tots.

Aquesta última escalada soscavarà per complet l’intent de Biden de negociar un acord entre Israel i la monarquia saudita. Aquest acord, així com els acords d’Abraham i la idea de la «normalització» entre els Estats àrabs i Israel, s’ha vist frustrat en un futur previsible. Fins i tot els cínics governants saudites han de tenir en compte l’odi massiu cap a Israel que s’ha acumulat entre la massa de la població saudita, així com en la resta del món àrab.

No obstant això, la perspectiva d’una invasió israeliana de Gaza, el probable col·lapse de l’Autoritat Palestina i, en conseqüència, la plena ocupació per part d’Israel de Cisjordània, incendiant tot Orient Pròxim, ha de preocupar els estrategs imperialistes més seriosos de Washington. Aquesta situació és un escenari de convulsions revolucionàries i inestabilitat social.

La determinació i l’organització mostrades per la joventut palestina, que en els últims dos anys ha establert una nova generació de resistència palestina contra l’ocupació a Cisjordània, ha posat de manifest la fragilitat i l’utopia de qualsevol “pau” per a Palestina i l’Orient Mitjà que no inclogui el ple reconeixement dels drets dels palestins.

L’atac de Hamàs pot haver estat el desencadenant d’una crisi més profunda, però aquesta crisi ja s’estava gestant. De fet, la tàctica de Hamàs d’acudir a una confrontació militar directa amb Israel és clarament atractiva al creixent i desafiant estat de resistència que s’està desenvolupant entre la joventut palestina. Els joves volen acció i no paraules, o tractes que només serveixen per a afeblir la seva causa i enfortir el control dels sionistes. Al mateix temps, l’Estat sionista, amb Netanyahu al capdavant, també s’està reagrupant i utilitzant l’escenari actual per a atiar un frenesí nacionalista contra els palestins, en un intent d’enfortir la seva base social de suport, utilitzant això per a atreure darrere seu fins i tot a les capes que anteriorment s’havien mobilitzat massivament contra la dreta.

La població israeliana ha estat arrossegada una vegada més a fer costat a l’Estat sionista i a l’ocupació. El moviment contra la reforma judicial del govern s’ha suspès immediatament. El grup de veterans anti-Netanyahu Achim le’Neshek (Germans i Germanes en Armes) , que anteriorment va negar-se a servir com a reservistes, ha declarat: “Els germans i germanes en Armes criden a tots els que estan obligats a defensar Israel sense vacil·lacions i immediatament.”

No obstant això, hi ha algunes veus crítiques que prenen postures valentes i denuncien la responsabilitat del Govern en aquesta crisi. Una altra organització de veterans israelians, “Breaking the Silence”, mentre condemnava Hamàs, va destacar: “com el nostre govern jueu-supremacista ens va portar a aquest punt”. Ofer Cassif, diputat israelià per l’esquerra Hadash, ha declarat: “Continuaré dient la veritat: atureu el brutal i criminal setge de Gaza i el règim de supremacia jueva, que són responsables del vessament de sang i només el seu final ens portarà a tots seguretat, pau i un futur millor.”

No obstant això, no n’hi ha prou amb paraules de condemna. Només la iniciativa revolucionària de les mateixes masses palestines, a Cisjordània, Jerusalem Est, així com a Gaza i dins d’Israel, té la clau per a un salt qualitatiu en una lluita reeixida contra l’ocupació. Les masses àrabs dels països veïns també han d’exercir un paper clau. Donar suport a la lluita per l’alliberament nacional palestí significa, en primer lloc, enderrocar als règims reaccionaris proimperialistes d’Egipte, Aràbia Saudita, Qatar, Jordània, etc. Tots aquests règims burgesos, d’una manera o un altre, accepten l’statu quo actual i no desitgen que una conflagració revolucionària els allunyi del poder. Per tant, mentre fan gestos verbals de solidaritat, no fan res concret per a ajudar al poble palestí.

La solidaritat internacional del moviment juvenil i de la classe treballadora també és crucial per determinar el resultat d’aquesta crisi, sempre que no es basi en crides abstractes a la “pau” i la “desescalada de tensions”. Dècades de resolucions de les Nacions Unides i acords internacionals no han avançat la causa de l’alliberament nacional palestí ni un mil·límetre. De fet, és el contrari, han permès a l’Estat israelià ocupar una part cada vegada major de la terra palestina. El moviment ha de ser clar sobre el següent:

• No a la invasió i el bombardeig de Gaza.
• No a la intromissió imperialista. La «pau» imperialista i els acords d’Oslo han fallat als palestins.
• Per un aixecament massiu contra l’ocupació, a banda i banda de la línia verda.
• Acabar amb l’ocupació.
• Alliberament de tots els presos polítics.
• Aturar i revertir l’apropiació de terres dels assentaments sionistes.
• No a l’opressió, per la igualtat de drets per a tots els pobles, independentment de l’ètnia o la religió.
• Per a una federació socialista de tota Palestina, com a part d’una federació socialista de l’Orient Mitjà.
• Intifada fins a la victòria!