La crisi del processisme i la necessitat d’una direcció revolucionària

Fi de cicle?

Molts comentaristes d’esquerres parlen darrerament d’una “fi de cicle”. El ressorgiment del PSOE a les eleccions generals a nivell estatal l’abril, i, a Catalunya, l’allunyament de les perspectives de trencament amb l’Estat i el creixement d’una ERC amb plantejaments autonomistes semblen evidenciar una nova etapa de relativa tranquil·litat. Així, les lluites, tant en el pla social, democràtic i nacional, perdrien intensitat en relació amb els trasbalsaments que van començar el 2011 amb el 15M i van culminar el 2017 amb el referèndum de l’u d’octubre. En general, hi ha un element de veritat en aquesta argumentació, en certa manera estem travessant la fi d’un cicle, però s’han d’aclarir dues qüestions cabdals.

En primer lloc, l’estabilització del règim no cau del cel. La desfeta dels moviments dels últims anys, i especialment de l’1-O, no es deu a la força del règim ni a l’estabilitat del capitalisme espanyol. Tampoc no es deu a la manca de coratge de la classe treballadora i la resta de sectors socials oprimits, que en molts moments han demostrat un admirable esperit de lluita. El règim s’ha estabilitzat degut a l’absència del que els marxistes anomenem el factor subjectiu: d’un partit revolucionari armat amb un programa per a la transformació de la societat. Efectivament, la sorprenent revifalla del PSOE es deu en gran mesura a la política inconseqüent de Podem, que ha abandonat els seus postulats més radicals i segueix Pedro Sánchez servilment, defensant a capa i espasa els seus pressupostos i demanant un govern de coalició amb ell. Així li donen un vernís d’esquerres i alhora difuminen les diferències polítiques entre Podem i el PSOE. Per altra banda, a Catalunya, les lluites colossals de la tardor de 2017 no sols van ser atacades per la furiosa repressió de l’Estat, també van ser descarrilades per ERC i pel PDECAT, que van anar a rebuf del moviment i van trepitjar el mandat del referèndum.

En segon lloc, aquesta fi de cicle serà molt més breu del que molts esperen. El capitalisme espanyol (i el seu Estat) és un gegant amb peus de fang. Es prepara una nova crisi capitalista mundial, com mostra l’alentiment de l’economia europea i particularment de la indústria alemanya. I és que, com assenyalà Marx, les eines que empra la burgesia per superar les crisis només preparen el terreny per a crisis encara majors al futur. En aquest cas, la injecció de diners al sistema financer mitjançant tipus d’interès molt baixos només ha generat noves bombolles i ha inflat el deute. I no podia ser d’altra manera, car els atacs a les condicions de vida de la classe treballadora, sobre els què s’ha bastit l’anomenada recuperació a escala internacional, han soscavat la demanda i fan impossible una reactivació genuïna i duradora del sector productiu. A l’arrel d’aquests problemes és la sobreproducció inherent al capitalisme: el mercat mundial és massa estret per a l’enorme productivitat que ha assolit l’economia. I aquesta crisi arriba enmig d’una guerra comercial entre Xina i Estats Units, a la vetlla d’un potencial Brexit sense acord i en una situació d’emergència climàtica, que la faran molt més explosiva.  

Socialment, una nova crisi sacsejarà la consciència de les masses. Realment, cap dels problemes del capitalisme espanyol ha estat resolt. La recuperació s’ha basat en la precarietat, les retallades i la desigualtat, mentre els problemes polítics no han deixat d’agreujar-se: la qüestió nacional, el problema dels presos polítics, la fragmentació del parlament i la incapacitat de formar governs forts, la polarització entre esquerra i dreta, el descrèdit de les institucions de l’estatus quo (monarquia, església, judicatura, etc.). Les lluites de 2011-17 no van passar debades, i han suposat una escola per a la maduració política de la classe treballadora i el jovent. Si la recessió del 2008 inicialment va produir estupor, aquesta serà rebuda amb ràbia. Així doncs, és necessari per a l’esquerra revolucionària preparar-se i treure totes les lliçons del període precedent. A Catalunya per sobre de tot hem d’estudiar l’experiència de l’1-O. Cal bastir el factor subjectiu que va mancar llavors.

L’1-O i l’evolució de l’independentisme

La qüestió nacional segueix al centre de la política catalana, sobretot arran de l’escandalós judici contra els presos polítics. La sentència sens dubte serà dura, car l’Estat necessita deixar clar que no tolerarà cap desafiament a la seva autoritat. Tot i així, l’independentisme està entrant en una fase de relatiu esgotament. El percentatge de suport a la independència ha caigut lleugerament segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, del 48% el març a un 44% el juliol. Així mateix, la xifra d’enregistrats a la Diada a caigut notablement enguany. Les dificultats polítiques del projecte independentista es reflecteixen en la feblesa del govern de Quim Torra i en l’auge d’ERC, que defensa obertament una línia autonomista (no sense oposició interna), apostant per un trencament de la seva aliança amb el PDECAT en nom d’un possible pacte amb els Comuns. El PDECAT (i Puigdemont en particular) no té res a vendre més enllà que la independència, però no té absolutament cap estratègia per dur-la a terme. Les baralles al si de la Generalitat, l’enfrontament de l’ANC amb el govern, les batzegades entre conciliació i confrontació de Quim Torra, les polèmiques al PDECAT i ERC, són les raneres de mort del processisme. El PDECAT i ERC es troben a un carreró sense sortida. La diferència és que el PDECAT ho nega, arrapant-se a un miratge secessionista, mentre ERC ho ha acceptat i al menys proposa un pla de retirada. Aquesta és la raó bàsica del creixement d’ERC, unit al seu perfil més progressista i al fort descrèdit del món de l’antiga CiU.

La lliçó més important de l’1-O és que, a l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que implica un enfrontament amb un Estat imperialista poderós i amb el sistema capitalista en què es sosté. Només amb mètodes de lluita de masses i combinant l’autodeterminació amb un discurs de classe radical i internacionalista, que pugui entusiasmar i mobilitzar el gruix de la classe treballadora (inclosos els sectors amb identitat nacional espanyola) i guanyar aliats a la resta de l’Estat, es pot derrotar un enemic tan formidable. Clarament, partits porucs i de caire reformista com ERC i PDECAT no poden dur a terme aquesta tasca. Cal una nova direcció per al moviment republicà que mogui el seu eix polític cap a l’esquerra i el seu eix social cap a la classe treballadora. I, sobretot, que ajudi a les masses a treure les lliçons polítiques necessàries dels esdeveniments dels últims anys, trencant amb la confusió i frustració que s’han estès darrerament. En aquest sentit, la CUP té un paper clau. 

Les tasques de la CUP

La CUP, on participem els companys de L’Octubre, té davant seu un gran potencial, però també greus perills. Pot resistir el corrent de descomposició del processisme i postular-se com a alternativa, o pot veure-se’n arrossegada. Per combatre la confusió existent, el més important és la claredat. Però les últimes ponències de la CUP indiquen una preocupant desorientació. Els portaveus de la CUP han afirmat que estarien disposats a negociar pressupostos i governabilitat si això suposa avançar socialment i nacional. Però no podem tenir cap il·lusió en les promeses d’ERC i PDECAT: ja han demostrat amb claredat que comprometre’s de paraula és molt més fàcil que en fets. Hem de denunciar la seva absoluta bancarrota, sobretot pel que fa la lluita per la república. Això s’ha de lligar a una explicació clara, coherent i pacient sobre perquè va fracassar l’1-O i les conseqüències que s’hi deriven, amb una clara orientació cap a la classe treballadora. Això evidentment no significa rebutjar un front únic per donar resposta a la sentència dels presos polítics, o a eventuals mobilitzacions, on hem d’intervenir activament per portar-hi el nostre missatge. És tracta de mantenir una política independent i de classe, per tenir les mans lliures per poder criticar obertament i mobilitzar les nostres forces com creiem necessari.

Per altra banda, el company Carles Riera, del grup parlamentari de la CUP, afirma que cal “desobediència civil continuada”. Però el problema no és la manca de mobilització. L’1-O i la vaga del 3-O suposen fites de desobediència massiva difícilment superables, però encara així van ser derrotades. El problema no és la manca d’energia al carrer, el problema és polític. Les sentències als presos vindran acompanyades de grans mobilitzacions, però no es resoldrà res si no es fa la tasca política de clarificació. Des de la CUP hem d’explicar que l’autodeterminació de Catalunya només s’assolirà amb una revolució, i que aquesta revolució ha de tenir un caràcter socialista que pugui atreure a la majoria de la classe treballadora catalana: al cap i a la fi, els grans empresaris i banquers que defensen la unitat d’Espanya amb ungles i dents són els mateixos que ens exploten per acaparar beneficis. És per això també que hem de desenvolupar una política internacionalista que entusiasmi els pobles de la resta de l’Estat, que són el nostre aliat natural. Preparem ara el terreny perquè s’apropen temps de lluita.