La crisi dels partits independentistes i la necessitat d’una direcció revolucionària

El moviment independentista va significar el major pols al règim del 78 des de la Transició, involucrant a milions de persones a l’escena política en defensa dels drets democràtics-nacionals de Catalunya i a favor d’un canvi fonamental en la societat, i radicalitzant tota una generació de joves. En tots els moments clau, la direcció independentista va jugar un paper de fre, utilitzant la seva autoritat per contenir l’energia de les bases que volien anar més enllà. Finalment, el moviment només va ser derrotat per l’aparell de l’Estat després de traït pels seus dirigents en els moments decisius, inaugurant un període de repressió, reflux i desmoralització.

A dia d’avui, l’independentisme ha retrocedit fins el nivell més baix des de 2010 i ha desaparegut de la primera plana política. Els principals partits independentistes que, després de la seva traïció, van poder mantenir la seva legitimitat durant uns anys agitant els símbols i les conquestes passades del moviment, han perdut l’autoritat que algun dia van tenir i es troben avui en crisi.

Esquerra

ERC va arribar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ja desacreditada entre la base independentista pel seu retorn obert a l’autonomisme i enmig de la crisi interna que arrossegava el partit, marcada per la ruptura entre Junqueras i Marta Rovira, i acompanyada d’una lluita fratricida. ERC va ser la gran perdedora dels comicis, passant de 33 a 20 diputats, els seus pitjors resultats des de l’inici del procés. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Pocs dies després de les eleccions al Parlament, Junqueras anunciava la seva dimissió com a president d’ERC i la convocatòria d’un congrés extraordinari el 30 de novembre, per anunciar poc més tard que tornaria a presentar la seva candidatura.

Des de llavors, la guerra oberta entre Junqueras i Rovira va marcar les setmanes prèvies al congrés. L’entorn de Junqueras va assenyalar a Rovira, a través de la filtració d’uns missatges a Catalunya Ràdio, d’estar darrera dels polèmics cartells contra Maragall durant la campanya de les municipals en què hi figurava la frase “fora l’Alzheimer de Barcelona”, operació que hauria estat orquestrada per una estructura B al marge dels òrgans oficials del partit, i que segueix sota investigació interna. Per part seva, Marta Rovira, qui insisteix en “la renovació de lideratges”, va donar a entendre l’absència de Junqueras en els moments decisius del procés com ara el referèndum de l’1-O, la declaració d’independència o l’aplicació del 155.

Amb una pugna tan acarnissada, algú podria pensar que entre el sector de Junqueras, “Militància decidim” i la candidatura rovirista encapçalada per Xaveir Godàs, “Nova Esquerra Nacional”, hi hauria profundes diferències polítiques. La realitat és, però, que no existeixen diferències fonamentals. Totes dues accepten la deriva autonomista d’ERC i, pel que fa amb la relació amb el PSC, si bé difereixen en l’entrada d’ERC al govern de Collboni a Barcelona – posició que defensa Elisenda Alamany, mà dreta de Junqueras, però rebutgen des de Nova Esquerra Nacional –, cap de les dues candidatures qüestiona el suport a la investidura de Salvador Illa, fet que va dividir la militància en dos aquest estiu. Significativament, després que el 2021 ERC arribés al govern de la Generalitat en solitari per primer cop des de la Segona República, qualsevol balanç del govern d’Aragonès ha estat també absent en tot el debat.

Finalment, a la primera volta per escollir la direcció del partit, la candidatura de Junqueras, “Militància decidim” va rebre un 48% dels vots, front la llista del candidat rovirista, Xavier Godàs, amb un 35% dels vots. Al no assolir cap candidatura el 50% dels suports, va celebrar-se una segona volta el 14 de desembre, en què Junqueras va imposar-se definitivament, amb un 52% dels vots front el 42% de Godàs.

A part d’aquestes dues candidatures “oficialistes”, la tercera llista, “Foc Nou”, entre els partidaris de la qual Alfred Bosch n’és la cara més reconeguda, i crítica amb la política autonomista actual del partit, va rebre el 12% dels vots. La seva proposta, que pot consultar-se a la seva pàgina web, és un “Pla independència 2030”, el qual pretén ser una “estratègia sostenible per a la República Catalana”. Aquesta original estratègia passa per repetir exactament i de nou tot el procés, aquest cop, però, amb… suports internacionals. I tot arreglat!

Junts

Pel que fa a Junts, “l’estratègia de l’exili”, que havia d’aconseguir la intervenció de la UE en la “resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya”, s’ha demostrat – com no podia ser d’una altra manera – impotent. En el mateix sentit, l’anomenat “Consell per la República”, fundat el 2017 amb l’objectiu de ser el “primer pas cap a la institucionalització de la República Catalana”, amb prou feines va superar mai els 100.000 inscrits i, com era previsible, no ha fet avançar ni un mil·límetre la lluita per l’autodeterminació. En realitat, sense cap autoritat ni base social real, aquest ha estat des del principi una closca buida sota el control de Puigdemont que, ara, després de la seva recent dimissió com a president del Consell, sumada a una situació financera complicada i enmig d’una acusació a Toni Comín de gestió negligent dels fons de l’entitat, enfronta un procés per “redefinir els seus objectius” en la situació actual de declivi de l’independentisme.

Fa temps que Junts utilitza les paraules “independència” i “autodeterminació” com a meres consignes d’agitació de cara a les seves bases, durant les campanyes electorals i en les seves declaracions. Com hem explicat en articles anteriors, els fets, però, són una altra cosa. El retorn a l’autonomisme per part de Junts va quedar plasmat definitivament a “l’acord de Brussel·les” que va facilitar la investidura de Pedro Sánchez a canvi de la Llei d’Amnistia, en què Junts segueix defensant el “referèndum pactat” – malgrat tota l’experiència del procés hagi demostrat que aquest no és possible.

Això no és tot. En els moments àlgids del procés, Junts va ser empès temporalment cap a “l’esquerra” sota la pressió del moviment de masses. Ara, havent desaparegut aquesta pressió des de baix – precisament i únicament com a resultat de la traïció de Junts-ERC al moviment, en els moments decisius de la lluita independentista –, Junts mostra novament els seus veritables colors reaccionaris. L’exemple més llampant és que l’escull en les negociacions amb el PSOE res tenen a veure amb els drets democràtics-nacionals de Catalunya, sinó… amb el traspàs de competències d’immigració que inclogui les propostes d’expulsió i control de fronteres.

En realitat, per als dirigents de Junts, la xerrameca hipòcrita sobre la “sobirania” i les “competències” de Catalunya només són una fulla de parra per ocultar la seva política reaccionària: culpar als sectors més oprimits i explotats de la crisi del capitalisme, utilitzant el discurs verinós anti-immigració per dividir als treballadors en línies nacionals.

Aquest nou gir – o, millor dit, retorn – a la dreta, que ha acompanyat la claudicació de Junts davant el règim del 78 en la qüestió nacional, també s’ha concretat en un apropament al PP al Congrés en el front econòmic, bloquejant els aspectes més “socials” de les mesures del govern central, com ara la prorrogació de l’impost extraordinari als beneficis de les elèctriques, i servint per a la patronal com un vehicle per influir sobre la política del govern, per exemple, en la qüestió de la reducció de la jornada laboral.

Era impossible la independència?

El novembre passat, en un acte commemoratiu pel 50è aniversari de CDC, l’expresident Pujol, envoltat d’altres històrics convergents com Artur Mas, Núria de Gispert, Xavier Trias o Felip Puig, va afirmar que “Catalunya mai serà independent”, afegint, en relació al procés, que “s’ha vist que això de la independència és molt difícil” i que va ser un error el fi de Convergència. Per fi unes paraules sinceres! Algú pot dubtar que a les files de Junts, mentre públicament parlen d’independència, en privat, molts pensen exactament el mateix? En la mateixa línia, Marta Rovira va afirmar, en el discurs en què anunciava la seva retirada, que “portem 7 anys sense saber com acabar el referèndum”.

La idea que era impossible culminar la independència el 2017 és falsa de principi a fi i alhora un insult als esforços de milions. Hi ha, però, un element de veritat en les afirmacions d’aquests dirigents “independentistes”: certament, sota la seva direcció, la independència era, és i serà impossible.

Com hem vingut explicant, en el context de l’Estat espanyol, la lluita per l’autodeterminació catalana és una tasca revolucionària. La unitat d’Espanya no només representa la unitat del mercat nacional, necessària pels capitalistes espanyols i catalans, sinó que és un pilar fonamental del règim del 78, pal de paller que agrupa la monarquia, l’exèrcit, l’aparell de l’Estat, l’església i totes les forces reaccionàries de la societat, unides en defensa dels seus amos: els grans banquers i capitalistes. Això és el que ha determinat l’oposició frontal al moviment independentista per part de la burgesia, espanyola i catalana.

Per altra banda, les constants apel·lacions dels dirigents d’ERC i, en particular, de Junts a la intervenció de la “comunitat internacional” i la Unió Europea es tracten del pitjor tipus d’utopisme – si no un complet deliri. La UE és una estructura imperialista a qui només interessa la seva estabilitat per poder fer negocis. És sobre aquesta base que, al llarg del procés, la UE va posicionar-se en tot moment per la defensa de la “legalitat vigent espanyola”, el que inclou, tal i com reflecteix la Constitució, la indivisible unitat nacional garantida per la força de les armes.

Si podien existir il·lusions en les institucions europees, els últims anys han estat força clarificadors: en defensa dels seus interessos imperialistes, la UE ha recolzat i finançat la guerra indirecta entre l’OTAN i Rússia a costa de les vides ucraïneses i han donat suport sense fissures al genocidi a Palestina per part d’Israel, tot cobrint-ho amb boniques paraules sobre “democràcia” i “sobirania nacional”. De veritat algú pot pensar que, en defensa de la seva estabilitat interna, aquesta colla de criminals de guerra té algun inconvenient en trepitjar el dret a l’autodeterminació de Catalunya?

La realitat és que els dirigents de JuntsxSí mai van creure en la possibilitat d’una ruptura amb l’Estat. Tota la estratègia passava per convocar mobilitzacions massives i fer actuacions simbòliques amb l’única intenció de forçar una negociació amb l’Estat o “amb la mediació de l’UE”. Per tot l’explicat, aquesta només podia ser una estratègia per a la derrota.

En realitat, va ser la intervenció de les masses, desbordant el Govern i les organitzacions independentistes, la que va forçar als dirigents independentistes a anar molt més enllà del que haguessin desitjat. La pròpia celebració del referèndum de l’1-O n’és un exemple: no va ser organitzat pel Govern sinó per l’autoorganització de milers, i alhora garantit per l’ocupació i la defensa dels centres de votació per part de les bases independentistes al passar per sobre de les directrius de l’ANC qui, davant les instruccions de la Fiscalia per precintar les escoles, va fer una crida a respectar el precinte i fer cues ordenades fora dels centres per “demostrar la voluntat dels catalans de votar”. Si hagués sigut per aquests dirigents, l’1-O mai s’hagués celebrat.

Havent imposat les masses el referèndum, els dirigents de JuntsxSí no sabien què fer-ne amb la victòria. Segons les “Lleis de transitorietat” que ells mateixos havien aprovat al Parlament, havien de declarar la independència en 48h; és clar, mai van plantejar-se arribar a aquest punt. En paraules de l’exconsellera Clara Ponsatí, “anaven de farol”. Incapaços de concebre un enfrontament amb l’Estat sobre la base de la mobilització de masses, durant quatre setmanes el govern va intentar posposar prendre cap decisió, amb l’esperança vana de de donar cert marge per al “diàleg” i la “negociació” amb l’Estat i alhora amb la voluntat d’allunyar qualsevol decisió de la pressió de les masses als carrers. Com no podia ser d’una altra manera, Puigdemont i el seu govern van acabar claudicant en favor d’una declaració merament simbòlica, traint al moviment.

La necessitat d’una direcció revolucionària

Aquest no era l’únic desenllaç possible de la lluita independentista. La defensa de la República catalana era possible, però exigia traspassar els límits del règim del 78 i el capitalisme amb l’ús de mètodes revolucionaris (vaga general, ocupacions de fàbriques, bloqueig de comunicacions,…). Era necessari enfortir i expandir els CDR’s, sorgits espontàniament a través de la lluita, dotant-los d’una coordinació democràtica a nivell nacional, convertint-los en òrgans de poder popular. En altres paraules, que les decisions no es prenguessin al Palau de la Generalitat, en despatxos i sota el xantatge de l’Estat i la burgesia, sinó que fossin preses pel propi moviment de manera democràtica. Sobre la base d’un programa socialista, que connectés les demandes immediates amb la necessitat d’expropiar la classe capitalista en el seu conjunt, era possible dotar de contingut social la lluita per República catalana i interpel·lar així als sectors de la classe obrera catalana d’identitat espanyola. Això, junt amb una apel·lació a la resta de la classe treballadora de l’Estat a aixecar-se contra l’enemic comú, el Règim del 78, hagués obtingut un ressò poderós i minat la força de l’Estat.

Si els dirigents independentistes eren incapaços de plantejar res d’això, no era per la manca de valentia o sacrifici personal, sinó per les seves carències estratègiques orgàniques, que flueixen de la seva posició de classe: com a dirigents petitburgesos, vinculats a la propietat privada i defensors statu quo, no podien lluitar fins el final. Una tasca revolucionària, exigeix una direcció revolucionària.

La CUP, qui alguna vegada va agrupar a les capes més avançades del moviment i el jovent radicalitzat, podria haver esdevingut un factor decisiu per forjar una direcció alternativa, però ha acabat pagant el preu de la seva política. La col·laboració de classes i la constant subalternitat a Junts-ERC al llarg de tot procés en favor de la “unitat popular”, la incapacitat de guiar-se per una política de classe independent, sumat al cada cop major cretinisme parlamentari, l’han reduït a la irrellevància.

En essència, la política de la “unitat popular” es basa en la vella idea menxevic de la “revolució per etapes” – això és, la idea que cal primer una revolució democràtica, liderada per la burgesia o petita burgesia nacional, per, una vegada aconseguida la independència, poder – en un futur indeterminat – lluitar pel socialisme. Aquesta “teoria”, recuperada per l’estalinisme més endavant, s’ha demostrat falsa una vegada i una altra en els últims 100 anys, conduint grans derrotes per al proletariat internacional. La seva falsedat es demostra fins i tot a la pròpia història de la lluita contra l’opressió nacional catalana al llarg del segle XX, com ja vam explicar el 2017, així com a la revolució espanyola del 1936.

Lamentablement, qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. El procés ha demostrat per enèsima vegada que no hi pot haver una Catalunya independent sobre bases capitalistes, sinó que la tasca de l’autodeterminació catalana només la pot resoldre la classe treballadora a través de la revolució social, i que, en aquesta lluita, el seu únic aliat és la classe obrera de la resta de l’Estat, d’Europa i del món. Dit d’una altra manera, l’única república catalana possible era la República Socialista Catalana. Envoltada de potències imperialistes, aquesta només podria sobreviure sobre la base d’una unió voluntària de Repúbliques Socialistes Ibèriques, com a primer pas cap a una Federació de Repúbliques Socialistes d’Europa i una Federació Socialista Mundial.

Avui, gairebé 8 anys després d’aquells esdeveniments, en un context de crisi orgànica del sistema capitalista, amb canvis tectònics en les relacions mundials, auge del militarisme i l’economia mundial encaminant-se cap a una nova recessió, la necessitat d’una direcció revolucionària es fa sentir més que mai. El període en què hem entrat prepara un futur d’inestabilitat permanent, marcat per crisis polítiques i socials i un auge de la lluita de classes a un nivell desconegut des de fa dècades, que preparà el terreny per explosions revolucionàries en un país darrere un altre. És urgent construir des d’avui una internacional comunista revolucionària que pugui portar els grans esdeveniments que es preparen a cada país fins la seva conclusió final: la fi del sistema capitalista en favor d’una nova societat sense cap tipus d’opressió i explotació. Si estàs d’acord amb nosaltres, uneix-te a la lluita pel comunisme! Uneix-te a l’OCR!