La cruïlla del debat d’investidura

La repressió de l’Estat espanyol, desencadenada des de l’octubre i culminada amb l’aplicació de l’article 155, es va tornar a fer sentir durant els dies previs a la sessió d’investidura, impulsant de nou l’estira i arronsa que ha caracteritzat la disputa entre les dues forces majors en el camp sobiranista, JxCatalunya i ERC.

Una alternativa a Pugidemont com a president?

En aquest context de nova repressió, on la justícia ha sigut novament emprada políticament pel règim del 78 per a posar fre al moviment català, el bloc independentista ha estat sotmès a pressions extremes. Puigdemont, després de recuperar-se del xoc inicial generat per la bufetada d’en Torrent al ajornar la sessió d’investidura, està buscant fòrmules  per a ser investit president, tot i que està cedint a la pressió d’ERC i conseqüentment a la repressió de l’Estat. La idea central que defensa ERC d’una “investidura efectiva” és en realitat acceptar els límits imposats pel 155 i per tant que és Rajoy qui decideix qui pot ser o no investit.

L’opció que barreja ara Puigdemont com a l’alternativa preferible és la de presidir un Consell de la República des de Brussel·les, mentre que a Catalunya s’investiria un president. La creació d’aquest nou òrgan necessitaria d’una reforma de la llei de la Presidència i del Govern. Per a completar aquesta estratègia, Elsa Artadi, persona de confiança de l’expresident, ha estat suggerida com a 132a presidenta de la Generalitat.

Aquesta proposata en realitat no resol el problema central. Si el que s’està dient és que el president del Consell de la República seria el que manaria de facto mentre que el president del govern a Barcelona seria merament un executor de les seves decisions, aquesta proposta mai l’acceptaria l’Estat. Si el que s’està proposant és que el Consell de la República fos un organisme merament simbòlic, llavors en realitat la proposta significa plegar-se als límits del 155.

La “necessitat” de crear un nou òrgan per poder investir Puigdemont com a president mostra varies coses. En primer lloc, que el règim del 78 està determinat a evitar que l’expresident torni a esdevenir el màxim responsable de la política catalana, independentment del cost. L’Estat no es pot permetre una nova humiliació i vol venjança, per donar un missatge no només al poble català sinó també a la classe obrera i el jovent de la resta de l’Estat que desafiar l’estatus quo no surt de franc. En segon lloc, que Puigdemont es troba en un carreró sense sortida. Tota la seva estratègia gira entorn el front institucional i diplomàtic, és a dir, és una repetició de l’estratègia ja fracasada a l’octubre, en comptes de girar entorn la lluita de masses als carrers. Sobre aquesta base, l’Estat té totes les de guanyar, com estem veient. Per tant, Puigdemont ha de buscar alternatives recargolades i poc “realistes”. Per últim, i de manera més important, el fet de que Puigdemont estigui considerant aquestes opcions, tot i ser escollit pels votants catalans com el candidat amb el mandat democràtic necessari per a poder presidir la Generalitat, i basar la seva campanya electoral en el seu retorn, representa en la pràctica acceptar els límits imposats pel règim del 78.

Com bé ha argumentat i continua argumentant la CUP, la única manera d’aconseguir la república catalana és amb desobediència. La qüestió central no pot ser buscar un encaix impossible entre la voluntat popular democràticament expressada l’1-O i el 21-D, sinó discutir quina és la estratègia necessària per que la voluntat popular es faci realitat. I cal afegir que les vacil·lacions del camp republicà no aturen la repressió, ans al contrari, encoratgen l’Estat. La única forma de combatre efectivament la repressió és recuperant la iniciativa als carrers, com vam fer el 3-O i el 8-N.  

Cal trencar amb el llegat anti-obrer de CDC

La posibilitat que Elsa Artadi sigui proposada com a candidata a la presidència ha provocat una allau d’atacs per part de la dreta racista, masclista i espanyolista del PPC i Ciutadans. Xavier Albiol, n’és l’exemple més clar quan va declarar que la generalitat no podria caure més baix si Artadi finalment esdevingués presidenta. A part d’Albiol, s’han publicat articles a varis diaris amb un to de despreci i masclistes.

Obviament, rebutgem aquests atacs. És clar que Elsa Artadi està capacitada per ser investida com a presidenta de la Generalitat. Ara bé, des del nostre punt de vista la qüestió no és de preparació ni de currículum, sinó política. De fet nosaltres preferiríem a una de les “kellys” o un dels estibadors del port de Barcelona com a president de la Generalitat, perque independentment de que tinguin o no títol universitari, representen les condicions de vida i els interessos de la majoria. Cal dir que  Artadi té opinions socials i econòmiques que no disten quasi gents de les que defensen Ciutadans i PPC. És una economista capitalistade caràcter clarament neoliberal, com atesta la seva experiència com a mà dreta del conegut economista liberal Xavier Sala Martín i de la seva experiència com a membre del Banc Mundial, un òrgan que representat els interessos del gran capital. Una tasca cabdal del moviment republicà és eixamplar la base social de la república, sobre tot entre els barris obrers que el 21-D van votar Ciutadans. Això només es pot fer lligant la lluita per la independència amb mesures socials i de classe, i trencant decisivament amb les polítiques anti-obreres de l’antiga Convergència, que Elsa Artadi representa.

Enfortim els CDR – tornem als carrers

Com ja em explicat en altres articles, per a aconseguir la república catalana és necessari que la gent torni a mobilitzar-se de manera organitzada per a reivindicar la seva voluntat política. Durant els mesos d’octubre i novembre, els centenars de milers de persones que vam participar en les manifestacions i les vagues vam tenir un paper clau en el desenvolupament del moviment. La CUP ha sigut el partit més conseqüent amb els resultats obtinguts el 1-O i el 21-D, apel·lant a la desobediència. Creiem, però, que per a poder complir amb la ruta de desobediència envers l’Estat espanyol, cal canviar d’enfoc, allunyant-se de l’estratègia emprada fins ara de posar pressió des de a dalt als dirigents de JxCat i ERC, i dedicar-se primordialment a preparar política i organitzavament els Comitès de Defensa de la República. Cal enfortir-se i preparar una estratègia de poder revolucionària, i alhora fer una campanya pacient per eixamplar la base social de la república (i l’autoritat i muscle polític dels CDR) als barris obrers. La lluita per l’expropiació de pisos buits en mans d’institucions financeres que ha endegat la CUP és un pas en la direcció correcta. Cal una campanya socialista, que doni a la república una contingut nítidament social i de classe, i internacionalista, que mostri als sectors de la classe obrera que es senten espanyols i parlen castellà que la república catalana pot actuar com l’espurna de la revolució ibèrica, ajudant a portar el canvi social als nostres germans i germanes de classe arreu l’Estat.