La CUP i l’Esquerra Independentista: tasques i perspectives

Els fets d’octubre

Era previsible que la publicació de les sentències fos rebuda amb un esclat de ràbia, però la resposta de les masses va superar totes les expectatives. Aquestes mobilitzacions van superar les de la tardor de 2017 no només quantitativament sinó, sobretot, qualitativa. Si el 2017 els dirigents del JxCAT-ERC i els seus succedanis tenien l’autoritat suficient per controlar el moviment, aconseguint portar-lo a un atzucac, l’octubre de 2019 les masses, amb el jovent al capdavant, van desbordar momentàniament aquests partits, mobilitzant-se no només sense ells, sinó, en gran mesura, contra ells. Vam presenciar els inicis d’una diferenciació política al si del moviment republicà, entre uns dirigents porucs incapaços de dur a terme el dret a l’autodeterminació i unes masses decidides a anar fins a la fi. Aquesta diferenciació expressa una veritat profunda: que el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària que polítics de la petita burgesia no poden realitzar.   

Tanmateix, aquest esclat va quedar en un breu flaix, dissipant-se després d’uns dies. L’espontaneisme imperant feia el moviment incontrolable, però alhora implicava una lluita intermitent i desorganitzada amb l’Estat, sense una estratègia clara, on era inevitable que arribats a un cert punt comencés a estendre’s l’esgotament i la desmoralització dels sectors més insegurs. Per altra banda, en la mesura en què no hi havia una direcció alternativa a ERC-JxCAT i els seus succedanis, aquests es van tornar a imposar quan l’embranzida de les masses va perdre força. El Tsunami Democràtic va convocar grans mobilitzacions, però s’ha de dir que l’estratègia de grans actes esporàdics sense objectius polítics clars va contribuir a esgotar les energies del moviment, mentre la seva consigna de “Spain sit and talk” era clarament insuficient, i de fet avala l’actual postura conciliadora d’ERC envers el govern central.

Des de la CUP teníem un gran potencial per disputar la direcció del republicanisme als polítics processistes, donant-li l’orientació revolucionària que el moviment necessita per triomfar. Malauradament, el partit va adoptar una postura prou passiva, anant a la saga dels esdeveniments, centrant les crítiques al Govern en qüestions importants però secundàries (com el paper de Miquel Buch en les càrregues policials) en comptes d’explicar la incapacitat orgànica d’aquests polítics per assolir la república; cridant a una “mediació internacional” abstracta i ingènua, car la UE i altres potències, que només miren pels seus interessos imperialistes, no tenen cap interès en enfrontar-se decisivament amb l’Estat espanyol, com mostra tota l’experiència des de 2017; i focalitzant les seves energies en una assemblea de càrrecs electes que va ser co-optada pels processistes. Era però el moment d’organitzar les masses des de baix i contraposar a les vacil·lacions de la Generalitat una direcció radicalment rupturista.

Les eleccions del 10N i la nova legislatura

Les eleccions del 10 de novembre agreugen la inestabilitat i els problemes de fons del règim del 78. El nou govern de coalició es recolza sobre una aritmètica parlamentària extremadament complicada i, a més, patirà inevitables tensions entre el PSOE, que, estretament lligat al règim, tractarà d’aigualir al màxim el seu programa, i Unidas Podemos, que, malgrat la seva creixent moderació, és més sensible a la pressió del carrer. Alhora, l’auge de Vox, que duplica els seus escons, polaritza el clima polític, no només cap a la dreta, sinó també cap a l’esquerra i l’independentisme. El reaccionari aparell de l’Estat, que ha esdevingut especialment arrogant arran del conflicte català, així com el gran capital, posaran tota mena d’entrebancs a l’acció del nou govern, per molt tímida que aquesta sigui. Tot això es produeix en l’antesala d’una nova crisi econòmica, on la burgesia necessitarà governs forts per implementar mesures impopulars. Així doncs, l’Estat espanyol entra en una nova fase de greus turbulències qualitativament superiors a tot el que hem vist fins ara.

La CUP va entrar al congrés amb dos escons i 244.000 vots, un resultat bo per a una formació que participa a les eleccions estatals per primera vegada, i que apunta a una radicalització del moviment independentista. En comparació a les eleccions autonòmiques, es va passar d’un 4,37% el 21D a un 6,35% ara. Tanmateix, considerem que existeixen oportunitats que des de la CUP encara no hem aprofitat. Hi ha una creixent impaciència envers la passivitat i incoherències de la Generalitat, que mentre s’omple la boca amb la paraula república a la pràctica claudica davant de totes les pressions de l’Estat. Malauradament, els dirigents de la CUP no han fet el suficient per aprofundir les escletxes entre les direccions d’ERC-JxCAT i les seves bases. Per altra banda, des de la CUP, el partit més d’esquerres a Catalunya i, de fet, a tot l’Estat, hem estat incapaços de connectar amb la frustració i malestar que existeix entre la classe obrera catalana. Obtenim molts vots a ciutats petites de l’interior com Berga (15,1%), Vic (11,6%) o Olot (9,7%), mentre a les principals concentracions proletàries del país els resultats són molt minsos (per sota del 3% a Hospitalet, Santa Coloma o Cornellà), on de fet quedem per sota d’ERC i fins i tot de JxCAT. Cal posar les qüestions de classe al centre de l’agitació, explicant que el règim del 78 no només aixafa els drets nacionals de Catalunya, sinó que també oprimeix la classe treballadora i és un entrebanc per a qualsevol transformació social de calat.

El discurs d’investidura de Mireia Vehí fou molt positiu, centrant-se en qüestions de classe i amb una perspectiva clarament internacionalista, estenent la mà a la resta de pobles de l’Estat i prometent recolzar qualsevol mesura concreta del govern que beneficiï la classe treballadora. És un pas en la direcció adequada. La CUP no era decisiva a la investidura, doncs el debat envers l’orientació del vot no és crucial. Tanmateix, al nostre parer, la postura més correcta hauria estat una abstenció crítica en comptes d’un vot en contra, com va fer Bildu. No cal dir que no tenim il·lusions en aquest nou govern, que ha promès respectar l’estretíssim marc legal del règim i el marc econòmic del capitalisme, que faran de camisa de força a qualsevol reforma progressista. A més, el PSOE farà de corretja de transmissió dels interessos de la classe dominant i de l’aparell reaccionari de l’Estat al si de la coalició. És precisament per això que la proposta d’ERC és dolenta: una abstenció crítica com a tal és legítima, però utilitzar-la per fer grans promeses, com han fet amb la mesa de negociació, genera il·lusions i serveix per portar la lluita dels carrers als despatxos. La classe treballadora té esperances envers el nou govern arran de les promeses que ha fet i de l’agressivitat de la dreta, que ha cohesionat els votants d’esquerres al voltant del nou executiu: un 80% dels votants del PSOE i gairebé un 100% dels de Unidas Podemos valoren positivament el govern (El País, 12/01/2020). Una abstenció per barrar la dreta i com a acte de bona fe envers els votants honestos d’Unidas Podemos i el PSOE hauria alçat la nostra autoritat i popularitat com a CUP arreu de l’Estat i als barris obrers de Catalunya que voten aclaparadorament aquests partits. El vot en contra, en canvi, ha facilitat la feina de demagogs de l’esquerra espanyolista, com Antonio Maestre, per atiar els prejudicis que allunyen aquests sectors de la CUP. La millor manera de combatre la socialdemocràcia no és bloquejant-la frontalment, sinó comprometent-la a la pràctica, prenent les seves promeses i emplaçant-la a dur-les a terme.

Construir una organització revolucionària

Més important que la política parlamentària, serà arrelar-nos als barris obrers i estimular les lluites socials i sindicals, organitzant-les i orientant-les, davant d’un govern estatal més sensible a les pressions des de baix. Això hauria d’anar lligat a una campanya d’afiliació i formació amb un fort tarannà de classe i socialista, per augmentar el muscle militant de la CUP, sobretot als barris on encara som febles. Aquesta campanya trobaria un ressò entre un sector significatiu llevat a la lluita activa els últims anys i que ha trencat amb ERC-JxCAT. 

El govern de PSOE-UP en un context de crisi econòmica està farcit de contradiccions. Si, com és previsible, es plega a les pressions dels poderosos, prepararà el terreny per a una futura victòria de la dreta més reaccionària, i de l’altra, exposant a la pràctica els límits del reformisme, propiciarà una reacció cap a l’esquerra dels sectors més avançats de la classe treballadora. Incapaços de resoldre democràticament la qüestió nacional catalana, el moviment republicà continuarà essent una llaga sagnant per al règim. El descrèdit d’ERC i JxCAT, atrapats a un carreró sense sortida, s’aprofundirà. Així doncs, existeix un gran potencial per a la formació d’una nova direcció revolucionària per al moviment republicà a mig termini, on des de la CUP podem i hem de jugar un paper protagonista.